ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dissabte, 16 d’agost del 2008

Rol de colors

Has deixat passar el temps perquè no t'hi cap a les mans, ningú pot agafar el temps, el rellotge que mai s'atura.. I tic, tac, tic, tac! TiiiC!! TAAC!! El seu àrid eco retomba al teu cap, és la màquina de tortura que et va estrenyent el nus que hi tens al coll i et lliga a la por; a l'habitació els teus crits són tan fluixets que ningú els pot sentir, i estrenys amb molta ràbia les agulles del cucut perquè no et serviria de res inundar-ho tot en xiscles, ningú t'escoltaria. Surts de casa a complir amb les teves obligacions amb la corpresa desesperança que ningú et comprendrà mai, esperant que qualsevol cosa et faci somriure per així poder escapar durant uns instants de tota aquesta buidor, esperant un somriure que t'ajudi a esborrar l'empatx d'incomprensió que duus a dins i no pots vomitar. Però ningú ni res et fa riure, -merda, quina merda de vida! Penses.

I un dia decideixes que ja n’estàs cansada d'anar a la funció que les teves amigues munten cada dia, que n'estàs fins al cap damunt de la hipocresia de tot el que t'envolta, n'estàs ja massa farta de ser una actriu amb un paper mullat, de llàgrimes silenciades, farta de ser l'actriu a qui no li agrada el teatre de la seva vida. No t'agrada aquest escenari tan petit on et trobes, tu vols volar més alt i més ràpid, món enllà, descobrir escenaris més amples i grans. Frises per sortir dels verds i els grisos de cada vespre, per poder fer-ne vermells, grocs i violetes. Somies. Però ningú et compren, totes les teves amigues estan perfectament encasellades en el seu rol, i tu no trobes el teu perquè tu no vols jugar a cap joc seu de nines, no vols rols, tu vols jugar a fondre't en nous vents, a explorar i que tot fos com sortir d'aquesta habitació i respirar l'aire fresc de pinar moll. Desitges aquella espurna d'innovació que t'omplia els ulls de vida i brillantor quan el tió et portava sorprenents regals, aquell vent fresc que respiraves quan t'apuntaven a mil activitats i classes extra escolars i corries i el despentinat del vent no existia per tu, l'escenari del pati de l'escola que mai s'acabava de móns nous... Però ningú t'entén princesa, ningú comparteix aquestes ganes de sortir del rol dels convencionals. Has de fer-ho sola. Ara ja no tens el recer dels pares ni de la innocència, allà on t'hi senties coberta del destí i de les injúries del temps. Perquè tu, princesa, n'estàs farta de tot i vols irrompre com un tro bestial al cel partint el cel ennovulat de la teva vida, engegar a tothom a passeig amb els seus grisats verdosos i sortir d'aquest palauet de barbies on el papà societat t'ha col·locat.

I la bella princesa es va llançar de cap a l'oceà de la luxúria, sentia tramuntanes de menta glaçada al seu clatell, vivia totes les nits i es banyava en la perversió, drogues i sexe pels descosits. Gaudia tots els minuts i no tenia cap vespa de rellotge que estrènyer. El seu antic rol d'ocre va perdre’s entre copes de licor. Perquè la bella princesa n'estava farta de les normes del castell i de tots els seus vestidets, i tot allò li feia oblidar el to llardós dels dies de gris i verd, el maquillatge de les seves amigues. El gust d'aquells dies era tan intens com la dolçor del seu alè de rom. Casada amb el comte del vici, va convertir-se en la senyora de la nit.

Ara, princesa, has canviat la mel·lodia dels teus dies... I ja no et sents actriu ni veus rols ni teatres carcelaris per enlloc. Tot aquell món de pena i misèria ha desaparegut foragitat pel cicló llibertari de la teva menta glaçada. Perquè ara, l'aire viciós de quan et lleves és la frescor que el teu cor demanava a xiscles. Ara, princesa, només falta que sobrevisquis, només queda que t'estimis més que res aquesta vida que fas. I que el teu món s'aguanti, madame.

I tic, tac, tic, tac, TiiiC!! TAAC!! l'eco dels seus talons cada cop més propers és la tortura que li estreny el nus que hi té al coll i que no el deixa escapar de la por, sap que està atrapat i els seus crits són tan fluixets que ningú d'aquell bar els pot sentir, és la seva presa, estreny el tamboret perquè no li serviria de res intentar sortir a corre cuita, està paral·litzat pel verí de la seva mirada. Passarà una nit que li canviarà la vida per sempre.

dimecres, 13 d’agost del 2008

Història d'un secret

L'únic camí que em quedava per entendre no només la meva pròpia existència sinó també la del cosmos que tant m'havia fascinat, era l'estudi i la reflexió. I així fou que després de pensar-hi força vaig estar segur que la vida és només una, que el seu sentit és ser feliç i que quan et mors la vida s'acaba i t'acabes també tot tu. Si la vida era la mare de totes les demés coses que tenia, havia de conservar-la com fos ja que era un tot absolut i necessari. I l'única manera possible de fer-ho era estudiant la seva forma, què és i perquè, havia de descobrir-ne tot el seu funcionament, com si el cos humà es tractés d'un sistema robòtic i jo n'hagués de ser el mecànic.

Així fou que vaig llençar-me al batxillerat científic per més tard poder ser investigador de la biologia i la biotecnologia. Perquè l'única manera de trobar la meva solució era descobrir la tècnica de la vida i aplicar-me-la. Era clar que si el cos moria era per uns motius, i era clar també que amb aquesta tècnica es podria allargar la vida, curar l'envelliment i regenerar totes i cadascuna de les cèl·lules de la nostra estructura. Volia equilibrar el desequilibri entre la potència del cap i la del cos. No era just que els humans envellíssim com la resta d'animals sense poder-hi fer res. No volia la vida eterna, només ser amo del meu propi cos i vida. Tenir temps per fer tot el que volia, que era molt.

Era perfectament conscient que les meves costums i el meu caràcter m'avocaven al fracàs d'aquest afer, perquè no coneixia el sacrifici, quelcom bàsic per la tasca faraònica que volia començar. Era possible fer un canvi tan radical en mi? Vaig creure que sí. Cercant pels camins de la reflexió vaig adonar-me que la forma més efectiva per desenvolupar el sacrifici era la fe, només calia veure el que feien les religions. Així que vaig inventar-me la meva pròpia religió i vaig intentar amb totes les meves forces tenir-hi fe cega, era un codi ètic i disciplinari progressiu d'una duresa implacable. Pregàries diàries, molt de convenciment i la companyia de totes les meves accions. Autosuggestió i poder creixent. Semblava que funcionava, el meu pla personal tenia curosament lligat cada detall. Però la cosa va torçar-se. Vaig fracassar i tanta teoria per res.

Encara avui no sé què va fallar als plans, segurament algun error estructural, o que no sóc prou llest per dur a terme aquest tipus de cosa, els capricis de la genètica potser. El que està clar és que el que va fallar vaig ser jo.



dilluns, 11 d’agost del 2008

La manca d'ètica de l'estètica

Que el món està ple d'hipòcrites i d'inconscients no és res de nou. Tants com tu vulguis! Quants cops no haurem dit i sentit allò de que l'estètica no importa perquè el que compta en realitat és l'interior, i a més ho diem del tot convençuts oi. El físic no importa, no, i un be negre que no. És només un autoengany fruït d’uns ideals i d’una defensa que prové de l’inconscient, aquesta mentida pietosa. L'estètica de les coses és el reflex de la seva essència, la morfologia i la forma tenen tanta i més importància com les més profundes de les metafísiques i essències; la felicitat –que en últim terme és el que sempre compta- de veure o sentir una cosa bonica depèn únicament de l'estètica d'allò percebut. La imatge forma part de l’essència, del més profund de l’ésser, la seva imatge és ell i teva imatge ets també tu, i si negues això, t'estàs negant a tu mateix i aleshores no només tens un problema d'inconsciència sinó que -i el que és més important- ets un hipòcrita i el problema real el tens d'autoestima o d'autoodi -que al cap i a la fi acaben sent el mateix-.

A tothom li resulta més agradable percebre l'olor d'una fragància fresca que la d'una aixella suada d'agror i fàstic o que la d'un cos en estat de putrefacció. Aquesta que tothom tria és l'estètica i la bellesa que els gens humans han escollit, i contradir-la és tan absurd com, per exemple, pretendre que et surtin ales a l’espatlla. A tothom li agrada més una façana modernista que la façana d'un típic edifici suburbial, són coses de la vida i de la seva lògica. Així que l'estètica no està per sota de cap essència, l'estètica senzillament "és" i l'hem d'acceptar així, l'estètica és una part intrínseca de l'essència. Que siguis maca o lletja no és just o injust, és i punt. Qüestionar l’estètica és un absurd, no es pot. Seria el mateix absurd que menjar-te un dolç d'anís i dir que has degustat un cercle -el cercle és una idea que no és palpable pel gust-. I la teva estètica, -tant per tu com pels altres- compta tant o més que el que hi tinguis al cor i al cervell. Pot ser dur d’acceptar-ho però com millor es digereix la realitat és menjant-la mig crua, amb un punt de sang. Si una part del que tu ets és desagradable a la vista no pots pretendre no comptar-ho a l'hora de fer el balanç final de tu mateix, no pots destruir les dades del problema que impedeixen que la teva solució sigui satisfactòria. És un autoengany que amaga un problema que has de superar. Al final, la lògica de la vida sempre posa les coses al seu lloc, sempre s'acaba imposant, així que és millor d'entendre-la.

Els paràmetres per establir el criteri del que és o no bell estan oberts, però això mai pot voler dir que cinc més u fan vuit; hi ha una estètica bella que és bona i una altra que és justament el contrari. És el que deia més amunt sobre els capricis i la lògica dels gens i de la vida. Hi ha variabilitat de gustos entre les persones, però la força de l’estètica es segueix manifestant amb tot el seu pes i significat.



dimecres, 6 d’agost del 2008


Caminant pels carrers de París em sentia com dos germans petits en un hipermercat de joguines. Tan feliç com emocionat. Hi ha coses que no es poden transmetre amb paraules, l'aprenentatge de París. La brillantor als ulls. Només arribar a París rebérem la benvinguda d'una brisa d'aire perfumat, frescor infinita i olor de núvol de sucre. Passejant, a cada racó hi descobreixes obres d'art, fins i tot al metro. L'alt nivell humà que representa aquesta ciutat només es pot comprendre passejant pels seus carrers. Pot ser qualsevol detall, de vegades són obres faraòniques i de vegades petites esquisiteses de la gastronomia, però el grau de sofisticació i bellesa roman sempre en l'aire de París. Flors, llums, fonts i parcs. París és el sinònim més acurat d'elegància. La plasmació d'uns ideals, la materialització d'un somni. Ningú s'hi pot resistir, és impossible no caure rendit als braços d'aquesta fantàstica ciutat. El grau màxim de sofisticació i d'excel·lència, dels restaurants als museus, de les botigues als parcs, dels monuments a la gent. Tot sembla tocat pels àngels, de bellesa exquisida i categòrica, tot al seu lloc perfectament posat.

dimarts, 5 d’agost del 2008

El millor turista de xancla i torrada

L'altre dia vaig acabar en una d'aquestes discoteques de can guiri, el lloc està envoltat de pubs i forma un complexe etílico-festiu perfecte pels turistes de sol i xancla que venen a torrar-se a la nostra terra, tot el complex està tenyit de ros i sembla propietat quasi exclusiva d'ells. Vaig adonar-me que fins i tot el DiscJockey era guiri i els hi parlava en guiri als guiris que li ballaven la música d'estil hard-techno a un ritme tan frenètic i brutal com enganxós i alegre alhora. Tot completament guiri, guiri holandès.

A la discoteca, els holandesos em fan sentir molt petit perquè quasi tots em treuen més d'un cap d'alçada i esclar, estant en una discoteca plena de gegants i essent nosaltres més aviat baixets, et poden fer sortir una espècie de complexe d'ibèric, molt estrany. El dia que els cuinaven es devien passar amb el llevat o alguna cosa així, perquè no és normal! Però vaja, que els holandesos, malgrat ser tan talossos són els europeus que millor em cauen. Tots els estius menys aquest he treballat en l'hostaleria, i indiscutiblement són ells els més simpàtics de tots els turistes, amb els holandesos hi he sortit més d'un cop de farra i fins i tot m'hi he fet amic, són d'una bona pasta realment excepcional. Les seves ganes de festa són incommensurables, però el seu saber estar, respecte i nivell cultural també són cosa d'admirar. Tenen tanta alegria com els andalusos i tanta cordialitat com els japonesos, a més, destil·len generositat: mai ho dubtaran a l'hora de convidar-te a una cervesa.

Un deu, doncs, pels turistes holandesos.

divendres, 1 d’agost del 2008

La bombolla i el pecat

Arribes a casa i els tresors més preuats que tens corren a rebre't amb els braços oberts. La petita Marta salta al teu damunt amb aquell seu somriure xisclós, i l'encara més petit Pau et mostra ple d'orgull una figureta de plastilina que ha fet a l'escola, et sents immensament feliç amb els marrecs als braços quan flaires l’olor d’un pa de pessic que t'està traient tots els sentits, perquè avui la teva estimada t’ha volgut sorprendre fent un pastís de llimona, i a més no sap que tu també la sorprendràs amb la fantàstica notícia del teu ascens a la feina. La brillantor dels seus ulls és el termòmetre de la teva alegria. Tota la teva vida és com una bombolla de sabó amb tots els colors i matisos, amb tota la seva delicadesa; i no t'importa res que en quedi fora. Potser no n’ets conscient que en qualsevol moment tot pot esclatar, perquè la teva vida només és una bombolla de sabó.

Dies abans no eres tan immensament feliç, ans al contrari. Perquè tu ets la balança de la teva pròpia vida i a voltes t’oblides d’engreixar-te. Feia sol i tots els folls de la vida et somreien com avui, però d’aquestes boniques sensacions no en senties ni mica, perquè tenies un gran cansament acumulat. La sort fou que tenies un bon déu, un déu disposat a curar-te. Vas dormir bé i menjar millor encara, un bon déu decidint que tu eres infinitament superior que tot aquell impas. La sort de jugar a ser el teu propi déu dins de la teva bombolla de sabó. A l’endemà ja et senties bé i avui mira’t, en dos dies ja tens tanta felicitat que no es pot ni explicar amb paraules. A casa esperant que arribin i preparant el sopar, mentre, el teu amor és al bell mig del tren amb dues bosses de roba acabada de comprar i un fill a cada cuixa, els hi explica que les llaminadures són dolentes per les dents. I així és l'escena que conforma la base de tot el teu món.

Però no tothom n'entén res del teu món, l'home amb barba que s'està al mateix vagó on seuen les teves princeses i el rei de la casa no és com tu, no és com tu i et farà tant de mal com mai t'hauries pogut imaginar; has pogut ser un bon déu de la teva bombolla de sabó, però mai t’has cuidat de ser el déu dels altres, potser aquest fou el teu pecat, i ha passat que el bon home del seu costat també en té un de déu, un altre déu que ara et farà mal a tu i a tot el que t’envolta, ell si que es preocupa dels altres, ja ho veus. Et fan el llit i no te n'adones. El teu déu era bo però es va oblidar de la misèria de fora de la bombolla, i la misèria et va venir a buscar fent-la esclatar. La misèria, sí, la misèria que també va fer esclatar al fill de puta de l’islamita i tot el que hi havia dins el tren. La misèria que sempre surt per un costat o altre. El teu pecat mortal. Mentre hi hagi déus, també hi haurà pecats.