ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dimarts, 28 d’octubre de 2008

Breu apunt polític

Apolític, en grec clàssic, vol dir imbècil, curt de gambals. En un intent de no ser imbècils examinarem el principal tauler on juga la política: el nacional. Una nació és una comunitat d'individus als quals uns vincles determinats -història, llengua, cultura, economia...- donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se estat. És evident que perquè els elements d'una nació es donin cal un territori, un lloc propi on puguin desenvolupar-se. Contràriament al que els prejudicis de la segona guerra mundial -entre d'altres- fan pensar a molts, no tots els nacionalismes són dolents, n'hi ha de bons. des del meu punt de vista hi ha tres tipus de nacionalismes fonamentals; un d'independent i els altres dos que van lligats.

El nacionalisme independent, i que des del meu punt de vista és bo, és el nacionalisme romàntic, el nacionalisme d'estimar i d'embellir la nació com a resultat de la identificació d'allò que a hom li és proper: la terra, la família i els amics, els parlants de la llengua pròpia i aquesta en sí mateixa, la cuina, la cultura, la història... Podríem parlar d'un nacionalisme de vestit poètic que fa que quan tu viatgis gaudeixis de l'esplendor del món en la diversitat de les seves nacions. Tota nació té el seu vestit romàntic, i penso que és bo que així sigui; si no, el món seria molt avorrit.

El nacionalisme imperialista és aquell que justifica que la nació pròpia intervingui en un territori nacionalment aliè per tal de fer-hi la seva voluntat. En són exemples el nazi, el rus, i l'espanyol entre d'altres. Aquest nacionalisme implica l'intent de violació de la nació escollida i porta a la guerra que sorgeix quan la nació intervinguda es defensa de l'atac, en aquesta defensa hi troba la seva explicació el darrer nacionalisme, el nacionalisme d'alliberament; exemples d'aquest en són el saharàui, el tibetà i el català. Penso que aquest darrer és també bo, perquè lluita -entre moltes altres coses- per l'existència dels nacionalismes romàntics i en conseqüència per la riquesa que aquests ens aporten com a espècie.

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Tres de Pego

Aquesta és una de les cançons que més m'agraden del nou disc, Saó, del grup valencià La gossa sorda.




Ei xiquet,

la força m'ha abandonat

i se m'acaben les hores.

Fins ací hem arribat

els que veníem del poble

de Pego.

I no sé res dels meus companys

però he perdut tota esperança,

ja res més puc esperar.



Ei xiquet,

la força m'ha abandonat,

escolta bé el meu missatge.

De com hem acabat

dins de l'infern de Mathaussen.

Nosaltres

que empunyàrem el fusell

per dignitat antifeixista

contra els llepons del senyoret.



Si sobrevius passa't per Pego

i digues que no tornarem,

que a les fosses de Mathaussen

tres de Pego han fet la pell.

I ves i digues al Passiego

i a tots els senyorets

que dormiran tranquils

però temps al temps,

perquè la lluita és dura

però sura sobre el temps.



Ei xiquet

només teníem les mans

per dur avant la casa.

I buscàvem treball

tots els matins a la plaça,

i passava

que als que estàvem al sindicat

ens escopien a la cara

i els nostres fills tenien fam.



Ei xiquet,

vam juntar les mans

i vam plantar-los cara.

No teníem mitjans

però omplíem la plaça

del poble.

I senyorets i militars

ens van portar camins de guerra

i vam lluitar fins al final.



Si sobrevius passa't per Pego

i digues que no tornarem

que a les fosses de Mathaussen

tres de Pego han fet la pell.

I digues als joves de Pego

que guarden el foc encés,

només en queda el caliu

però temps al temps,

perquè la lluita és dura

però sura sobre el temps.



Front de Terol, Batalla de l'Ebre,Pirineus amunt

rius de gent, a peu, cares brutes i ferides.

Camp de concentració francés i renovar l'arma.

Disparar a les rates des de les muntanyes d'Occitània ,

fer-los una emboscada a cada segon que abaixaven la guàrdia,

Dos objectius finals en la batalla,

eliminar el feixisme i tornar cap a casa.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

El rellotge de Déu

Declaro que crec en Déu, per mi Déu és una mescla de conceptes com Principi i Fi, Etern, Infinit, Únic, Ésser, Natural, Tot, Univers, Allò conegut, allò per conèixer i allò que mai es coneixerà. Aquesta creença en Déu està relacionada amb la meva teoria d'explicació existencial, la qual intentaré explicar en les següents línies. Crec que el temps no té fi, no circula per cap recta amb principi i final -com totes les rectes-, sinó que circula per la línia d'un cercle, és a dir, que el principi i el final es poden delimitar hipotèticament dins del cercle -com en un rellotge- establint qualsevol tipus de paràmetres on principi i fi sempre es trobaran i on Déu no és només possible sinó inevitable. Bé, com tot ens matemàtic i quantificador, del temps, se'n pot dir que és etern; perquè malgrat la no consciència d'aquest el seu efecte és inalterable, podríem dir que els seus efectes no depenen directament de que hom en tingui consciència. Crec que l'existència és infinita i inevitable. Els descobriments científics -teòrics, empírics i matemàtics- intenten demostrar unes certeses i desmentir-ne unes altres: que tenim ossos al cos, que venim del mico en comptes d'una costella, que la terra no és plana, que existeix l'univers i que va haver-hi un BigBang que el va originar. Bé, jo me'ls crec, tinc fe: jo crec, jo crec en Déu i en l'home, com a simbiosi. Crec en un Déu que vol dir Naturalesa, Tot, sense cap més intel·ligència pròpia que la que tenim les espècies que en ell som. Quedi clar, doncs, en quin Déu crec. Crec que coneixem l'explosió que origina l'Univers, que aquest s'expandeix i alhora crea matèria. Us proposo un petit viatge a través del rellotge de Déu: suposem que som en l'explosió del principi, i ens preguntem: què hi havia abans d'aquesta explosió? Què l'ha provocada? Del no res és clar que no ha pogut sorgir, d'allà no en pot sortir res. No sabem com s'ha originat, però deixem que Déu ens ho descobreixi i seguim observant com s'esdevé el procés, com s'expandeix l'ona de l'explosió i com es creen les galàxies i els planetes, com apareixen el sol, la terra i la lluna, el mar, els bacteris, els dinosaures, els forats negres, els humans i tot els que aquests inventen. Veiem com aquests humans se n'adonen una mica de tot el que els envolta gràcies als seus invents i a la seva consciència, però per coses del destí un bon dia s'extingeixen perquè no poden contra la voluntat de Déu. I l'Univers segueix expandint-se i potser hi ha més vida intel·ligent semblant a la humana, però tota desapareix menys la vida de Déu, que no és d'aquest tipus. Passa el temps i cada cop és tot més fred i distant, perquè l'energia de l'ona expansiva de l'explosió és cada cop més distant en el seu principi dins el temps i més dèbil quant a força, cada cop hi ha menys tensió entre l'energia, menys moviment, fins que arriba un moment en què tot està quasi parat. El punt clau del procés, les sis en punt del rellotge de Déu, una tensió energètica que quan ja no pot separar-se més, comença novament a apropar-se fins que arriba a les dotze menys un segon, moment en què l'Univers té tanta energia comprimida que ja no pot comprimir-la més i peta, peta i és el mateix BigBang de l'altre volta de les vespes del rellotge de Déu, quan ens preguntàvem d'on hauria sortit una explosió tan brutal, ara ja ho sabem. L'energia de l'explosió comença a expandir-se creant matèria, galàxies, el sol, la terra, els humans...; i després d'aquest viatge, el viatger no pot entendre altre comprensió lògica de l'existència que no sigui la de que tot ja ha passat infinites vegades i que tot seguirà succeint-se eternament, perquè Déu és tot, etern, infinit, implacable; lògica, vida i fe. Perquè si l'Univers arribés a parar-se del tot sense esclatar, aleshores el no res existiria materialment, i el seu principi seria inexplicable i paradoxal. No res no pot existir, i si el no res existeix, d'ell no se'n pot derivar res i molt menys vida ni moviment ni energia, precisament per això, perquè no és res. El no res, doncs, no ha pogut existir mai ni podrà tenir-ne cap possibilitat, perquè del que és no se'n pot suprimir l'essència, que és Déu. D'aquesta tesi se'n deriva que tot el que fem ara, ja ho hem fet infinites vegades, que tot el procés de la vida s'ha donat infinits cops i que hem nascut tantes vegades com tornarem a néixer, que formem part de Déu, som dins el cercle d'aquest rellotge que mai pot aturar-se, i quan arriben les dotze tot acaba de nou per tornar a començar.

dissabte, 11 d’octubre de 2008

Quaranta anys

En la nostra societat comença a ser massa habitual trobar-se amb el fet que la distància principal entre un revolucionari i un conservador són els 40 anys d'edat que es porten. L'explicació d'aquest fet sembla ben simple: quan hom és jove no acostuma a tenir res per conservar, en canvi una persona que hagi estat correctament domesticada per a la selva urbana, en no més de quaranta anys aconsegueix acumular -no sense esforç i una mica de sort- la seva pròpia parcel·la de material (o de diners, que al cap i a la fí acaba essent el mateix) on poder descansar. El jove explora i vol transformar el seu entorn al gust, és una característica de l'ésser humà: la tècnica, manegar, jugar, estudiar...; energia, ganes, revolució! Però les nostres creences canvien al traç de les arrugues en la nostra cara. Sembla inevitable, però potser no sigui més que una simple fal·làcia basada en un suposat benestar nodrit per l'acomodament que sovint porta a l'estancament, al vici i a la degradació.

Les nostres creences canvien amb el temps, normalment en cada etapa de la vida aprenem diferents lliçons que no hauríem d'oblidar però que oblidem. Són innumerables els savis que han diagnosticat com a patologia aquest acomodament propi de l'edat conservadora que ens porta a la pèrdua dels valors apresos durant tant de temps: a l'oblit de les lliçons. En qualsevol tren uns immigrants espanyols ja acomodats a Catalunya, escarneixen i humilien un pobre nouvingut gambià pel simple fet de portar amb sí la bicicleta, que segons l'experimentada opinió dels pertorbats obstrueix la normalitat del seu pas a través del vagó. Les seves paraules llueixen un estendard d'enuig, orgull i menyspreu. Titllen als nouvinguts d'analfabets entre moltes altres coses, la seva manca d'escrúpols fa pensar que potser no se'n recorden de quan ells van arribar, 40 anys són suficients per nodrir les misèries morals més tristes, quaranta anys per tornar-se conservadors amb el seu propi estancament.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Sucre cremat

Es van conèixer en la nit d'un dissetè aniversari en plena festa de celebració, fumava sola en la porta d'un local i ell la va saludar amb la raó de tastar aquell fum tan llaminer. Havien coincidit en eixa festa on ningú s'havia enrecordat de fer les presentacions, però això no aturaria -ni molt menys- els giravolts del destí. Pel camí del bar cap a la discoteca i abans de dir-li res, ell s'havia fixat en el seu cos espaterrant, la simbiosi del moviment entre els malucs i aquella faldeta tan ben posada l'estava tornant del tot boig. Mirada desencaixada i caminar flotant pels núvols. Pam! Una mà que gosa interposar-se en l'experiència divina. Que no em fixés en ella, l'amic que se n'havia adonat: -Neteja't la baba! que ja està agafada, té xicot! Però res va poder evitar que es fumessin junts aquell primer mai en la porta d'algun pub. Dues nits més tard ja passejaven junts, sols i serens com aquell Passeig del Mar fet catifa a mida dels seus passos; onades, nit i estrelles. I aquella roca en mig del mar va engalanar-se en focs artificials per la millor de les nits possibles, dues fulles que cremen lentament enmig del llac d'una poesia. Anaren duts per la bombolla fins que el sol, rient, els va saludar. Sucre cremat fou tota una nit fent el joc de les mirades. En pocs dies ja es veien com enamorats, s'estimaven cada dia més. Ell era el Romeu de qualsevol pel·lícula nord americana quan la mare d'ella arribava per sorpresa i havia de baixar a corre cuita pel balcó amb les cordes de llençols improvitzades. I ella era Julieta quan, a la nit mentre sa mare dormia, li prenia les claus del cotxe per poder consumar-se amb ell. Totes les nits jugant al joc dels racons. Eren terriblement joves, esbojarrats, juganers. Eren apassionats com només el paisatge de les nits i els portals saben. Pecaven, pecaven a tot arreu, pecaven molt i en tots els sentits, i se'n reien de la vida i de la gent amb el seu superb desenfrè. No era cap història curta, ni fosca, ni enganyosa, era una història llarga, sincera, preciosa. Tenyien totes les nits del seu color, olor, gust, frescor, dolç, picant. Cuinaven aquella bonica història de sucre cremat.