ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



diumenge, 31 de maig de 2009

Sempre cerquem il·lusió

Crec que l'èxit de la bogeria blaugrana rau en que la gent necessitem quelcom en què creure. La fe és necessària. Per això la religió ha tingut èxit: omple aquest forat. Necessitem mites que ens expliquin la vida, el barça per exemple. Necessitem il·lusió per viure, la vida feliç consisteix en la il·lusió. És molt normal que no totes les il·lusions reposin dins nostre i que algunes les sortim a buscar a fora, el barça per exemple. El que compta no és la lògica interna de la causa de la il·lusió, el que compta és el seu efecte: allò que ens porta a la celebració. El que realment importa és poder celebrar, necessitem que la nostra part d'innocència i de nens surti a fora, per això ens agrada el joc, perquè el joc crea il·lusió i celebració! L'efecte que busquem conscient o inconscientment, el joc, però, entranya la lluita dins seu. Som éssers per a la lluita.

És fantàstic que hi hagi il·lusions col·lectives, és molt saludable; perquè reforça llaços socials i crea sentiment de germanor i protecció i amistat i confiança i en definitiva benestar. Però crec que no hem tampoc d'oblidar les il·lusions que cadascú ha de ser capaç de crear-se i cultivar per créixer, les lluites que hem de ser capaços de plantejar i de guanyar. Que les il·lusions col·lectives no facin de frè a les individuals.

Timidesa

És només una hipòtesi; però no podria ser que l'auge de la comunicació sigui una arma perillosament autoflagelatòria pels tímids?

A les classes de la universitat poca gent s'atreveix a fer preguntes, no perquè no les tingui, sinó per por i timidesa. No ho trobo bé. Per als tímids, tenir la comunicació tan a l'abast com ara és una joia, no cal plantar-se davant d'algú i parlar, n'hi ha prou amb agafar l'ordinador i escriure per a poder-se relacionar. És una joia, però si hom té timidesa, aquesta pot ser la millor manera de no superar-la. Perquè en comptes d'enfrontar-s'hi la defuig. Si ets tímid, l'única manera de deixar de ser-ho és practicar la comunicació amb els altres de forma oral i cara a cara, enfrontant-se a la por escènica. En canvi, si tenim una mancança i en comptes d'enfrontar-nos-hi la ignorem, aquesta mancança corre el risc de créixer; i la persona tímida en qüestió, d'estancar-se. Després hi ha l'alcohol, el gran aliat, però és igualment -per sobrades raons- una altra arma perillosa.

dimarts, 26 de maig de 2009

L'equilibrista

Hi havia una vegada un equilibrista que caminava damunt dels fils com si allò fos el passeig capvespral del diumenge: tot despreocupat, felicià, encantat de la vida. Fantàstic. Ho feia fantàsticament bé. Tothom pensava que tenia un do especial. No podia ser més feliç el pobre. Estava molt orgullós de tenir un ofici que l'omplia tant i a causa d'això totes les seves cares eren somriures i en cada gest la frescor primaveral. Es ventava de la originalitat de ser un gran equilibrista, què dic un gran equilibrista: El Gran Equilibrista que ell era! Un paio peculiar i afortunat.


Quan feia vent i els fils que hi tenia a sota els peus començaven a tremolar, aleshores l'autèntic equilibrista entrava en acció. Ben quiet, es quedava ben quiet, mentre era una estàtua s'esforçava a resar i esperava, completament paralitzat, que la sort l'acabés salvant; i com si fos una cosa fixada pel destí, encert, la sort sempre l'acabava salvant de caure i fotre's la gran hòstia, miraculosament. Fos com fos, l'absurda estratègia funcionava i l'equilibrista sempre es salvava.


L'equilibrista es feia gran, cada dia més bon equilibrista, més confiat, més atrevit, cada dia el fil un metre més alt de terra i cap matalàs a sota, de salvavides ni parlar-ne, ell era l'únic responsable de guardar la seva vida, i com que era tan esplèndid, la cosa estava assegurada. Com més gran es feia més lluny el fil del sòl. Les forces ja no eren mai les mateixes, començava a tenir arrugues, a no confiar tant en la misteriosa sort i a tenir cada dia més vertigen; però orgullós i confiat com era, no podia baixar el llistó. Un dia, per primer cop, el vent va bufar tan fort que els fils es van trencar i l'equilibrista es va estampar tan fort contra el terra que va dir adéu a tot el que fins aleshores havia estat la seva vida. No només mai més va voler tornar a pujar el fil, sinó que va deixar de fer equilibris per sempre i de tanta por que havia agafat, es va anar submergint, a poc a poc, en les sòlides estructures de la pitjor de les mediocritats.




El rellotge fa tic-tac, i el vent bufa, i el rellotge segueix fent tic-tac, i el vent segueix bufant, i el rellotge més tic-tac i el vent bufa més fort i el rellotge ja és d'uns altaveus imparables però compte si t'escapes, al balcó t'hi espera el vent que ara és un huracà i se't vol endur...

dilluns, 18 de maig de 2009

Si no tens cap causa per la que morir, no tens cap causa per la que viure

Mare meva, quina sublim estupidesa! Aquesta frase, aquesta sentència que m'han tirat avui a la cara.

Morir per una causa és insultar la Causa Mare i original, que és la Vida. És un just càstig el de la mort quan hom insulta la vida d'aquesta manera, és normal que la vida fugi del nostre costat si la menyspreem d'aquesta manera. Creient que hi ha una causa més important que ella, sagrada engendradora de tota causa.

Si no tens cap causa per la que morir, no tens cap causa per la que viure... Diuen. A mi, en canvi, em costa de creure que els que moren per causes tinguin causes per les que viure.

Només moriria per una causa si no em quedés ja cap causa per la que viure.

dissabte, 16 de maig de 2009

Cuinar la veritat amb amor


Les paraules són l'embolcall pel regal de la veritat,
i tot regal, ens agrada més si està ben embolicat.

divendres, 15 de maig de 2009

Perquè l'alè ens arriba del passat, i no del futur.

En tota lluita (i la vida ho és) crec que és més sa i desitjable el fet de recordar els avantpassats que no pas el d'imaginar les generacions futures. Té més força motivant pensar l'esforç de l'avi que no pas el benestar del nét.

dimecres, 13 de maig de 2009

Trobats el 6 de febrer de 2007 als afores de Mantua, nord d'Itàlia


Desitjaven que tot l'any fos primavera, sabien del seu amor i del pes d'unes arrugues
que mai volien arribar a conèixer.

Volien guardar aquell gran esclat de passió en un perfum, i posar-se'l en el dia de la seva mort.

Quedar-se per sempre més en l'èxtasi de ser en l'altre.

La passió els va precipitar al més dolç final que haurien pogut imaginar.

Durant la caiguda, abraçats, els instants se'ls hi van tornar eterns, el destí havia reservat pel final el seu millor regal.


Prejudicis i llibertat

Reivindicar el gust és una forma d'avançar en els conceptes de llibertat i de dignitat. Vestint-te i comportant-te com et ve de gust i no com els prejudicis socials marcats per les tendències i la moda dicten, per exemple, és una forma de reivindicar el gust i per tant de lluitar per la llibertat, és una forma desacomplexada de defensar el valor intrínsec de la diversitat i d'atacar de front els prejudicis que limiten possibilitats. Suposo que com en tota lluita, el qui decideix encetar-la en pateix més que ningú les conseqüències, qui té prejudicis té un problema, sí, però és un problema que comparteix amb aquell cap a qui es focalitza el prejudici. El que té el prejudici es perd conèixer una persona que podria ser-li de gran ajuda, el qui és focalitzat pel prejudici es perd conèixer a qui té el prejudici -i en té la culpa per reivindicar un gust susceptible de prejudicis- que també podria ser-li de gran ajuda.

Si reivindiquem el nostre gust, patirem que per anar X (amb la roba estripada, o amb camisa i jerseiet, o amb rastes, o arrecades, o seure o caminar d'una determinada forma, o el que a cadascú se li pugui ocórrer) la gent amb prejudicis ens jutgin sense conèixer-nos, es pensi que som X. Però guanyarem un aliat de la llibertat per cada persona amb prejudicis que coneguem i ens conegui. Perquè són moltes les males mirades que han hagut d'aguantar i aguanten els musulmans, els homosexuals, els jueus, etc. Per un fet que té molt a veure amb el que jo dic, amb el dels prejudicis.

dilluns, 11 de maig de 2009

L'Estat necessita desparasitarse urgentment

Crec que Catalunya -i segurament tot l'Estat- té un gran problema pendent amb la classe funcionarial. I nosaltres tenim el deure de denunciar-ho pel propi bé de tots. De cridar ben fort almenys, perquè el malestar sigui notori i els responsables exerceixin i els que encara tenen sentit de la dignitat pressionin els seus companys parasitaris.

Sembla que de tots els que integren l'aparell de funcionament del gegant, els únics que creuen realment en l'Estat i malden per millorar-lo són quatre polítics i alguns bons professionals de la docència. I acaben cremats, és normal. És una vergonya absolutament inacceptable que la ineptitud, el passotisme i la irresponsabilitat siguin les principals característiques d'un col·lectiu que té lloc de treball i sou assegurats. On és la autoritat? La autoritat és necessària, si no, mira el que passa, que els nens fan el que volen i els treballadors no treballen. En una empresa privada no trigarien ni dos segons en ser acomiadats.

Tinc proves de sobra per creure que un alt percentatge de funcionaris són una colla d'incapacitats pel seu càrrec. Suposo que en principi valien, però és massa humà, en veure que ningú els exigeix res ha passat que s'han anat acomodant, però no s'han acomodat una mica, no, ho han fet fins al punt de l'insult a la resta, de perjudicar greument a la ciutadania a la qual es deuen. Assumit el fet que la ciutadania no ha pres la iniciativa per treure del mig tota aquesta colla de funcionaris incapacitats, és clar que en l'estructura estatal hi manquen sistemes de revisió de la maquinària, manquen supervisors que vetllin per la capacitat necessària que han de tenir elsfuncionaris . Igual com hi ha inspectors d'hisenda, en l'Estat hi ha d'haver també inspectors de funcionament, policia interna; en les empreses aquesta figura és bàsica i l'assumeixen els caps, amb interessos ben clars que requereixen de l'eficiència dels treballadors, per això aquesta indignant situació d'irresponsabilitat no s'hi dona, en el món privat.

Tinc coneguts que han hagut de sacrificar-se moltíssim per poder disposar dels drets que tenien, que han hagut d'anar molt amunt per explicar als responsables la subnormalitat extrema dels paràsits acomodats que tenen a sota, per explicar als funcionaris superiors que els seus subordinats impedien la normal relació de la ciutadania amb el seu Estat, provocant així molt de patiment, que d'estar tot en ordre mai hauria passat. Em fa mal, tanta incompetència. No vull ni imaginar-me la quantitat de persones a qui l'administració ha estafat per culpa d'aquests impresentables. L'Estat necessita policia interna. Calen els mateixos controls de qualitat interna de què ja disposen les empreses. Que la porra als estudiants, se la fotin pel cul.

dilluns, 4 de maig de 2009

De les dificultats en general

Deslliurar-nos dels problemes és impossible, ens persegueixen durant tota la vida. Crec que en comptes de dedicar-nos -en va- a foragitar-los, seria millor i més saludable que ens dediquéssim a solucionar els més divertits.

Sobre la conveniència de creure o no creure

Em sembla que quan més ens creiem saber més rotundes són les equivocacions. Per això l'escepticisme, a més d'un corrent de pensament, és també una lliçó. Sovint, si volem avançar en una vida més plena, ens hem d'equivocar com més millor però sempre en diferents direccions, i per fer-ho cal creure sense concessions ratllant el dogma, perquè és necessàri també tenir aquests punts forts per recolzar-nos quan notem els efectes paralitzadors de la incertesa. Tot serà doncs, per caminar cap a la plenitud vital, qüestió de trobar el lloc i el moment més idonis per creure o per ser escèptics, prenent com a punt de partida per a la recerca el nostre caràcter, i com a punt d'arribada el nostre estat d'ànim.

Respecte al caràcter...

Crec que la cultura no arriba a determinar els trets dominants en la fisonomia moral d'una persona ni la meitat del que ho fan els gens.