ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



diumenge, 21 de juny de 2009

Perdre el temps


No tinc del tot clar que el temps es pugui perdre, però només de plantejar-me la idea que ara mateix l'estigui perdent amb tota probabilitat, ja fa que aflorin en mi tota mena de suors. Estar perdent el temps! Us imagineu que esteu perdent el temps..?!! I si el perdo, sense, què faré jo després? Em relaxa i reconforta molt imaginar que si ara l'estic perdent, potser algun dia el trobi, així; patapam, de sorpresa! I alegria! Com un bitllet amagat. O potser el robo, qui sap, potser a tu te'l robo!!! Potser és divertit ser un lladre de temps... De tota manera, de temps tothom té el seu, oi, com el gust. I si quan deixes de guanyar temps comences a perdre'l, i només guanyant temps és possible deixar-lo de perdre? I potser buscar sentit, si pot ser patologia, sigui la més pròpiament humana. I si la única manera de no perdre el temps, vull dir de guanyar temps, fos divertir-se? D'aquí deu venir allò d'anar a la recerca del temps perdut... I salut tururut! Quina ratllada us he fotut xD

dilluns, 15 de juny de 2009

Caràcter destructiu i Reconeixement de la pròpia força

He extret alguns fragments de l'obra de Walter Benjamin,
aquí algunes perles sobre el caràcter destructiu:


-El caràcter destructiu només coneix una consigna: fer lloc, només una activitat: obrir pas. La seva necessitat d'aire fresc i espai lliure és més forta que qualsevol odi.

-El caràcter destructiu és jove i alegre. Perquè destruir rejoveneix, perquè aparta del camí les petjades de la nostra edat; i alegra, atès que pel que destrueix donar de costat significa una reducció perfecta, una eradicació fins i tot de la situació en què es troba.

-El caràcter destructiu treballa sempre fresc. És la naturalesa la que, almenys indirectament, li prescriu el ritme: perquè li ha de prendre la davantera. Contràriament, serà ella la qui emprengui la destrucció.

-Al caràcter destructiu no li ronda cap imatge. Té poques necessitats i la mínima seria què és el que ocuparà el lloc d'allò destruït.

-El caràcter destructiu fa la seva feina i només evita el creador. Així com el que crea, cerca per sí la soledat, ha d'envoltar-se constantment el que destrueix de gent que testimonïi la seva eficiència.

-El caràcter destructiu és una senyal. Així com un punt trigonomètric està exposat per tots costats al vent, ell està per tot arreu exposat a la parleria. No té sentit protegir-lo en contra.

-El caràcter destructiu no està interessat en absolut en que se l'entengui. Considera superficials els afanys en tal direcció. En res el pot danyar ésser mal entès. Al contrari, el provoca, igual el van provocar els oracles, institucions destructives de l'Estat, (...) el caràcter destructiu deixa que se l'entengui malament, no afavoreix la tafaneria.

-El caràcter destructiu milita en el front dels tradicionalistes. Alguns transmeten les coses en tan i quan les fan intocables i les conserven; d'altres les situacions en tant que les fan manejables i les liquiden. A aquests se'ls anomena destructius.

-El caràcter destructiu té la consciència de l'home històric (...) d'aquí que el caràcter destructiu sigui la confiança mateixa.

-El caràcter destructiu no veu res de durador, però per això mateix per tot arreu hi veu camins. On altres ensopeguen amb murs o muntanyes, ell també hi veu un camí (...) com que per tot arreu hi veu camins, està sempre en la cruïlla. En cap cas és capaç de preveure el que portarà amb sí el proper.

-El caràcter destructiu no viu del sentiment de que la vida és valuosa, sinó del sentiment de que el suïcidi no val la pena.


I acompanyant les perles, el diamant del collaret;
en què hom reconeix la seva força:


En les pròpies desfetes. Quan hem fracassat per debilitats nostres, ens menyspreem i ens n'avergonyim. Però quan som forts, menyspreem les nostres derrotes i tenim vergonya de la nostra mala sort. (...) Altra cosa són les sèries de desfetes en les que aprenem les fintes per a aixecar-nos i en les que, avergonyits, ens banyem com en la sang del drac. Ja sigui la fama, l'alcohol, el dobler, l'amor -allí on hom se sent fort, no hi coneix ni honra, ni por a fer el ridícul, ni cap mena de contenció. (...) Cap rambler es portarà impertinentment davant dels seus clients com Casanova amb Charpillon. Tals homes viuen en la seva fortalesa. Terrible i peculiar manera de viure oi tant, però aquest és el preu de tota la força. Existència en un tanc. Si hi vivim a dins, ens fem estúpids i inaccessibles, caiem en totes de fosses, ensopeguem amb tots els obstacles, furguem en la immundícia, deshonrem la terra. Però només quan estem ben empastifats, resultem invencibles.

dimarts, 9 de juny de 2009

Imbècils Vs incorrectes II

Què ens fa humans? Estic segur que ens caracteritzem tots per la curiositat, la curiositat ens fa humans. Un ésser humà avançat es caracteritza per un saber avançat. En la mesura que més saciem la curiositat més aprenem i esdevenim millors. Ara bé, hi ha el que ja Kant va veure, que és la part ètica; Kant creia que era més important ser bo que savi. Jo crec que ser millor com a humà és ser savi, i ser millor com a persona és ser bo. Quan parlava d'imbècils i políticament incorrectes em referia precisament a això. Hi ha qui s'atreveix a defensar el millor independentment de que sigui èticament rebutjat per la majoria i titllat de dolent; políticament incorrecte, qui prefereix ser millor humà i corre el risc de creure més en sí mateix que en la resta, serà un geni o un incorrecte malvat depenent del punt de vista. Hi ha qui no s'atreveix a defensar el més humà, i, com jo, opta pel més bo. Aquests som els imbècils, la majoria, perquè cedim a la ignorància quan aquesta comporta felicitat, en casos límit preferim ser millors persones que millors humans. La bondat i la maldat només obeeixen al teu gust si estàs entre la majoria, entre la normalitat. I això es veu en l'actitud vital, en la intimitat de cada acció que fas o tendeixes a l'instint o a la societat. Instint, humà; societat, persona.

Posem-nos en la pell d'un d'aquests capellans gai-pedofíl·ics que ara estan de moda:

a) Si tendim a ser imbècils defensarem la bondat i ens reprimirem tota la vida, perquè els imbècils tendim a assumir el Leviatà, la hipocresia pel bé comú, renunciar a tu pels altres. El bo per sobre de la veritat, l'ètica que ens fa millors persones per sobre de l'epistemologia que ens fa millors humans. Millor la segura ignorància imbècil que l'arriscat saber incorrecte. No correrem el risc.

b) Si tendim a ser políticament incorrectes, defensarem la veritat i no ens reprimirem tota la vida, perquè els políticament incorrectes tendeixen a no assumir el Leviatà, la veritat pel bé individual, no renunciar a tu pels altres. La veritat per sobre del bé, l'espistemologia que ens fa millors humans per sobre de l'ètica que ens fa millors persones. Millor el risc del saber incorrecte que la seguretat de la ignorància imbècil. Correrem el risc.


He tensat al màxim les cordes en l'exemple perquè s'entengui el que vull dir, evidentment les nostres coses seran molt menys animals, confessar una infidelitat potser, però em sembla que en la intimitat de cada acció hi ha una tendència que marca les línies generals d'una nostra naturalesa, més cap a imbècil o cap a Incorrecte. Com més imbècil menys suportarem la incorrecció política, i com més incorrectes políticament menys suportarem la imbecil·litat. No és gens fàcil saber com som, però.

dimecres, 3 de juny de 2009

Fins aquí hem arribat

Els ulls ensanguinolats, rabiosament. Un cos que no saps com aguanta, tants dies sense dormir.
Dos anys ja, dos anys i cap dia sense dedicar-li uns minuts al pensament i el record d'un dels exemples. Un dels grans, tinc l'orgull que era un dels meus millors amics. Segurament el més gran de tots, malgrat ser tan jove. Va suïcidar-se i sembla que ningú no sap perquè, quan ho explico tothom opta pel menyspreu perquè els fa por acceptar la part més extrema de la vida que no es pot controlar, o perquè simplement ni tan sols poden apreciar-la i ni s'adonen que existeix. No s'hi poden enfrontar. La por és una legítima resposta al misteri. Per mi, era un referent, era molt més intel·ligent que jo i tenia un sentit de l'humor molt per sobre del de la resta; i del meu, per descomptat. No saben que quan algú hi anava ell ja en tornava, i que els hi donava més de deu mil voltes en tot. Era pura vitalitat. Feia posat de dur i aconseguia enganyar-los; a mi, però, no. Jo sabia del cert que era molt més sensible que la resta, segurament la sensibilitat estigui lligada per aquells fils tan prims que ningú veu amb la intel·ligència. Complicitat. No sé les seves raons, només sé del cert que fossin les que fossin eren bones. Més intel·ligent i més bona salut que jo. Sempre he volgut assemblar-me ni que sigui una mica als que em donen deu mil voltes en tot. Diuen que es va fer desaparèixer el cap sencer amb una escopeta de caça en la més forta potència. Era un puto crack. Diuen tantes coses i tan poques són certes que de vegades, en moments de susceptibilitat, penso que ha de ser millor tancar-se i no escoltar a ningú durant dies per no indignar-se amb la inevitable tan gran mediocritat de la nostra espècie, sens dubte la cosa més prepotent.

En fi. Avui és un d'aquells dies radiants de primavera, preciosos; saludant ja l'estiu. Orenetes. Però darrera de la bellesa sovint s'hi amaga la foscor, i és que avui cau l'última fitxa de dòmino de la cadena. És el dia en què l'últim referent s'ha enfonsat ja definitivament amb mi, i hem rigut junts per ser avui un dia tant radiant. Hem lluitat fins al final. L'únic exemple que em queda encara en peu ja ha decidit de fa temps marxar d'aquest país per no tornar-hi mai més. Em pregunto què collons passa. Perquè l'ombra de la misèria és tan ampla i té tant d'afany en perseguir-nos, o si no som nosaltres els qui la perseguim inconscientment. Estem caient com les fitxes de dòmino dels últims successos. Cúmul de desgràcies. Pel que es veu tocava fer net. Caurem. Caurem, però, com el bon soldat; amb les botes posades i amb tota la dignitat possible.

Direm adéu a un somni, però "a reveure" a la ciutat. Segurament serà un any dur, com tots, segurament se m'ha acabat això d'estudiar a la Universitat, com a mínim per un any vista. Només queden els deutes de quan vam decidir ser emprenedors i que podíem amb tot el temporal, però el vent bufava tan fort que no hem pogut resistir, moltes nits de no dormir i una gesta impossible: resistir. Només ens queda el que hem après. Les cames ja han dit prou. Hem arribat a la darrera parada, a les portes del desert; en l'horitzó només sorra, foscor i mort.