La vida és un petó de La Verge

La Vida

és
com
un petó

si
hi
penses
massa

perd


La
Gràcia

Dignitat

La dignitat, allò que l'home es concedí en virtut del seu valor únic intransferible. El suïcidi es troba estretament relacionat amb aquesta idea essencialment oposada a la idea de les rebaixes, el suïcida no està disposat a rebaixar tal valor, la seva dignitat, i és per això que prefereix sacrificar la vida, deixant-la amb dignitat. No és cosa fàcil parlar de la dignitat, i molt menys encara del suïcidi. La dignitat es basa en la no-tolerància. Em recorda al nen que prefereix quedar-se sense dinar abans d'empassar-se el plat d'espinacs... Suposa una manca de disposició a passar per segons quins llocs, un ¡Per aquí no hi passo! L'altre dia escoltava com un jueu vell li deia a un de jove que: en els homes, saber servir, és una de les més grans virtuts. Vaig entendre aleshores l'estreta relació entre el servilisme i la supervivència, entre la negociació i la vida. I perquè els catalans hem sobreviscut, i perquè som tan servils; el servilisme acaba esdevenint, en últim terme, el preu a pagar per la vida. O millor, per el manteniment de la vida -massa soscavada, potser- quan aquesta es veu amenaçada. Els caiguts, en aquest sentit, duen les mànigues ben posades, no s'han sabut arremangar. En el suïcidi, l'assassí i el mort no són el mateix, el que mata és el digne estendard de l'orgull i el mort és el qui no s'ha pogut arremangar per bé que ho hagués desitjat, l'impotent. Per no rendir-se, l'orgull decideix afirmar-se fins al final, morir conquistant, però el nen mor d'inanició.

Jo em pregunto sobre qui és més valent, el que sap negociar o el que sap afirmar-se. Si atorguem valor real al receptari popular català el cementiri és ple de valents... Aleshores la valentia estaria del costat de la dignitat; i pel to del proverbi, abans he encertat en el judici. I el debat es situaria ara en la tria entre vida o dignitat. Aquí, però, entraria en escena la flamant lírica dels poetes, Nietzsche per exemple, tot defensant una concepció de la vida molt més alta, igualant-la a la veritat, a la dignitat, al tot del tot o res. En aquest sentit, la vida adquireix un to restrictiu, reservant-se només als valents del cementiri, als que no temen al dolor, ni fins i tot a la mort, sinó a la rebaixa.