ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dimecres, 31 de març de 2010

Prejudicis II. El complexe

Hi ha poques coses que minin tant l'autoestima -i ep, si l'autoestima està minada; malvius fins que la desmines o fins que et mors- com els complexes, el complexe és una por obsessiva fundada en el prejudici de que els altres et jutjaran en funció del tal defecte, exagerat per la nostra por fins a la caricatura. Però la conclusió de que tothom ens jutjarà fixant-se només (o quasi només) en el nostre defecte és evidentment falsa, perquè és fruit d'una (mala)experiència estigmatitzada per una por excessiva, judici que cal superar tornant a l'experiència (que és la base de molts prejudicis): haurem de córrer el risc d'actuar sense por: com si no tinguéssim el complexe (el defecte), actuar per tant en el més fort sentit de la paraula -fer teatre. L'esforç sempre cal. Aquesta actuació consistirà en actuar amb normalitat des del punt de vista teòric (com si no portéssim aquelles ulleres de cul de got (o no estiguéssim com una vaca (o no fóssim més lletjos que la Carmen de Mairena (o les tres coses de cop (no, és broma! Si hom té les tres desgràcies de cop el meu consell és el suïcidi o l'heroïna))))) per tal de veure si la pràctica, les reaccions obtingudes, es corresponen amb allò esperat -sota el pressupòsit de normalitat que ens hem inventat fent com si el defecte no existís o existís poc.
Si les reaccions són les esperades, haurem de fer teatre fins que el complexe desaparegui. Si no, tornar-hi.

PS. A mi m'ha funcionat.

el reggae de la noia d'història -que bé podries ser tu



és una nit desvetllada,
càlida,
càlida tant que tu i jo
calidem..calidem..calidem

aquí tu i jo...

càlida nit, càlida nit
ooh.. sí.. calidem

Ens mirem i se'ns torna la pell
de cop, se'ns torna més bruna
la pell
més bruna
tan morena com el reggae
aquest dolç reggae.. oh..ohh
que ara agafats...
i arrapadets.. sí...
tots dos ballem, .. ballem

ballem i ballem i ballem

ohoo..h.. :) sí.. sii..

agafadets..
..ballem
agafadets...

els teus cabells
..humm, els teus cabells
que bons! hummm..
fan la mateixa olor de la platja
on ara ens movem tan suaument

que bona que està la mar
la sorra es manté calenteta
i tu que estàs fulminant
i a mi que...oh..
ja se me n'està anant...

ohoo... =)
ooh

Cap aqui cap allà
cap amunt cap avall
ens movem alhoreta..ooh
ooh... siií...
ens anem mercejant
Els teus ulls, la tevaa cara... oH.!
Quin somriure tan proper,
quin rostre tan familiar ..ens coneixem?

Sucre de canya i rom,
avui europa és tropical.
Que tranquils... aquí
que tranquilets estem ballant
amb aquest ritmet de reggae,
oh oh.., oh sí...sí sí
la nostra pell és l'esponja
que absorbeix la bella nit,
aquesta nit tant teva... ooohh..
tranquils ballem tu bonica
la nostra pell com el sucre
crema l'emoció sensual
contactem amb les mans
ens atrapem amb les mirades,


els ulls encesos d'aquesta vida

d'aquesta tranquilitat tropical,
aquest reggae acompassat, oh... oh..
marihuana gironina,
sentim la felicitat, oh...
sentiment de felicitat...
flotem enmig d'una sorra estrellada,
la lluna té vergonyeta,
nosaltres no en tenim cap
nosaltres aquí estem molt bé.
ballant sobre la sorra calenta
ooh.. ohh. che
ohh.. oh..qué bé
ohh.. oh.. que bo che
ohh ooohh... ché que bo!
che que bo!
ooh. ohh..
ooh ohh.. :)
living.. sí..
que mai s'acabi aquesta dança
no noooooo
no, no, no, no, no, no...
siusplau, oh... Que bé que estem!
que mai s'acabi el teu gust
que no s'acabi aquest gust
siusplau, oh... Que bé s'hi està..!

arrapadets ballem
arrapadets estem
arrapadeta la pell
arrapadeta la nit
arrapadet el reggae
arrapadet tot
tot tot tot
ben arrapadet tot
tot ohh ohh
arrapadetes les mirades
arrapadets ballem
entre els fugaços estels
estels arrapadets estels
que bé que estic
que bons que estem

oh sí
que bons que estem

..estels, que bé

que bé que estem..!
I el sol sortirà d'aquí poc
I aquí ballant seguirem
perquè junts hi estem taant bé...
oh si... ara... quin gustet amb tu
uohoo... :) oh oh oh que bé
que bé, que... si si... Ballem juntets
quin bon ritme, que no pari!!!
uohooo, nena! seguim ballant!
uohooo, Nena! Seguim Ballant!
uoohoo sempre més ..oohh..sii..
en aquesta nit d'esponja
..sempre mées.. ooh..tu i jo..ooh..
arrapadets ballant!
ooh sempre més
arrapadets ballant..!

diumenge, 21 de març de 2010

diumenge, 14 de març de 2010

història d'Amor

En una terra minada d'inhòspits paratges, sota els fums del caos creacional un nervi vibrava insistentment -d'aquella massa de lava efervescent, n'emergiria la gran inquiedud destinada a conèixer el món. Vestida de negre, d'aquella bola de foc n'eixí ella, enervada, emprenyada; es posà a voltar per la terra com un llamp, penetrant com tots els déus dins el cor de tot hom. Irrenunciable... Nounata Senyoreta Insatisfaccció.

Cercava alguna cosa, se la veia acompanyada pel malestar, candent com aquell món insondable. Entre tota aquella physis tan plena d'energia, moviments i processos complexes, difícilment podria trobar on descansar, necessitava abeurar els seus llavis delicats, encetats ja de suportar la cocció extrema. Gemegava pel dolor, s'arrossegava amb la mirada endimoniada, massa bella dama per una terra tan salvatge, destinada a morir renaixent sempre, ningú l'entenia ni se l'estimava, i clamava rabiosa...


Tot d'una, el món semblava que s'acabés d'aturar, clar entre els núvols, el punt de pau que li mancava acabava d'arribar, era ell, sí, l'estil distingit de Don Seny, ell semblava disposat a comprendre-la. La va mirar fixament als ulls, i enamorat, li va demanar la mà jurant que si es casava amb ell, li aconseguiria un oasi on pogués calmar-se i reposar, li va prometre el Jardí de l'Edèn, senyoreta Insatisfacció s'hi va casar sense pensar-s'ho. El Sr.Seny ràpidament es va posar a treballar per ella, feinejava de sol a sol enmig d'aquella caòtica pluja d'astralitats inversemblants i perilloses, li feia un paisatge, en pocs dies ja li havia procurat un petit espai de llacs i verd, tot semblava un somni, l'oasi promès es feia cada dia més real; allà hi van concebre la germana del meu fill, allà va néixer entre plors i violes una criatura especial, li posàren de nom Filosofia.


Abans que el somni d'horitzons i castells estigués enllestit, la senyora Insatisfacció va escarxar-ho tot i va fugir, va trencar el matrimoni marxant amb la petita Filosofia. Aleshores és quan començà la nostra història, ho record
o perfectament, va ser una cosa d'aquelles d'una sola mirada i mitja centèssima de segon, Insatisfacció va caure als meus braços, m'agradava bojament, i pel que fa a Filosofia, vaig estimar-me-la com si fos la meva pròpia filla, tenia també aquell gust per la novetat que tots tres compartíem. Jo no puc viure tota la vida en la mateixa casa, m'agrada el meu país però no podria instal·lar-me en un sol poble per sempre, no és que no m'agradin, em satisfan, però sempre en trobo de nous que m'agraden més, sempre en vull més! Ostres quin parell: jo que sempre en volia més i la meva dona que mai en tenia prou! Així ens estimàvem i vam donar-li un germanet a la Filosofia, l'Art -me l'estimo molt, infantar aquest marrec ha sigut potser el millor que mai he fet, no sé pas què faria sense ell. Seguíem una vida de nòmades, però un bon dia Isatisfacció també es va cansar de mi i va marxar amb els seus dos fills. La Insatisfacció amb la Filosofia i l'Art van formar una llar on ara viuen plegats. Des d'ençà que Seny i jo vetllem per ells en la distància.

Mai van voler que Don Seny i jo coincidíssim en les nostres visites, no ho entenia, perquè a la Filosofia me l'estimava molt jo; per quins set sous no podia conèixer el seu pare!? Deien que no podia ser perquè érem incompatibles. Fins que un dia va passar, jo em vaig entretenir al pati recollint puntes de fletxa, i de sobte, vaig notar una presència insuportable, tot es va tenyir en deliri; ens acabàvem de creuar la mirada, un desig insuportable de matar-lo em va assaltar de sobte, m'hi vaig llençar sense dubtar-ho, vaig escomètre'l impetuosament..però.. ¡¡No ho entenia...!! Vaig disparar l'arc i amb tota la bogeria vaig ferir-lo, quasi el mato, ell fugia de mi corrent, però finalment el vaig atrapar i el vaig estomacar. I tot plegat és quelcom que encara avui no entenc, aquell instint de violència... D'on recaram havia sortit? Si sempre he sigut d'allò més contrari a la guerra, jo! Què podia tenir Don Seny perquè el volgués destruir així? ..És una pregunta que encara avui em faig. Però des d'ençà, sempre que hi sóc jo ja se'n cuida prou de no venir el pobre, ha quedat ben escaldat, i em sap greu, però tampoc puc evitar voler-lo matar cada cop que apareixo en algun lloc.
_______________________________Sóc així
...

divendres, 5 de març de 2010

Prejudicis

Els prejudicis compleixen almenys una funció clara: cohesionar grups, això vol dir que no només són qüestió individual, sinó que és també social, fins i tot quelcom institucionalitzat. A mi m'interessa més la part individual del prejudici, més que la social, perquè d'aquesta darrera se'n parla ja arreu -en aquest sentit, personalment em quedo amb la teoria de la personalitat autoritària d'Adorno, segons la qual aquests prejudicis, com a actitud que són, tenen una causa (la repressió implícita en el desenvolupament del nen, havent aquest de reorientar els seus impulsos constantment cap al bé marcat per agents socialitzadors, substituint així, en l'edat adulta, els objectes de la pròpia agressivitat) i servei/utilitat (protegeixen l'autoestima en front d'amenaces al propi valor com a individu, el prejudici seria una manera d'autoafirmar-se, dirigint-se negativament cap a un grup socialment estereotipat des del marc social de referència).

La part individual, deia, entesa com a funció biològica adaptativa que té a veure amb la cognició però que està estretíssimament lligada amb qüestions culturals. Hi ha un tret que relaciona tant la discriminació social com la individual, i el podem veure en el fet de que per a la cohesió d'un grup cal una discriminació, discriminació basada en la valoració positiva d'aquells amb qui el grup s'identifica, cada cop que calgui prendre una decisió el prejudici ens ajudarà a fer-ne via, de manera que la valoració no es farà en funció d'un anàlisi i/o crítica sinó en funció del que marqui el tal prejudici fixat, i aquesta també és la característica principal del prejudici individual: que ens relaciona un tret amb un altre de manera automàtica estalviant-nos la necessitat d'haver de crear nosaltres cada cop tal relació a partir d'analitzar dades.

El prejudici ens aporta un marc dins del qual establir-nos, a partir del qual construir i viure, ens dóna la seguretat necessària per a desenvolupar la nostra pròpia vida, els fonaments sobre el squal construir l'existència, la casa. Sense la necessitat d'estar constantment fent l'eforç de conèixer (en el sentit estricte: de ciència, episteme)
el nostre entorn, el prejudici ens estalvia així -valgui la redundància- una constant redefinició del nostre marc existencial, és evident que si estiguéssim sempre redefinint les nostres concepcions ens seria impossible prendre decisions, sobretot a llarg termini, aquí els prejudicis ens ajuden, catalitzen.

Els prejudicis són catalitzadors de decisions. I el preu que cal pagar per la velocitat de decisió que ens aporten és el risc que aquella decisió no hagi estat la millor possible. Són pràctics, molt pràctics; però la pràctica en l'edificació, per exemple, sense un bon plànol, se'n va tota en orris, no serveix per a res la matèria sense la forma. Aquí amb el prejudici ens passa el mateix.

Acceptat el fet de que els prejudicis són necessaris, del que es tracta és de tenir els millors, i sobretot també de saber canviar-los quan la situació ho requereix. Des del punt de vista epistemològic tots els prejudicis són dolents, però des del punt de vista real, vital; són necessaris... N'hi ha de bons i de dolents, els dolents són els motius d'errors i els que ens minen la potència, la nostra possibilitat; el fet que siguin mals prejudicis es deu a que no han estat prou ben verificats, com més poc científic sigui un prejudici pitjor serà, el bon prejudici és més científic.

El veritable problema és que malgrat saber de la maldat d'un prejudici, aquest no marxarà fàcilment, costa espolsar-se'l, i, com una sangonera, ens va putejant persistentment. El que cal per a treure's aquests mals prejudicis és ser més curós quan aquests ens assalten, això vol dir que cada cop que un prejudici ens assalta, hem de fer l'esforç de dirigir-nos d'alguna manera a l'objecte de tal prejudici i posar-nos a repassar: analitzar: falsar: comprovar: verificar novament el prejudici. Aquesta costum articularà la defensa contra el prejudici en forma d'atac, perquè la constant comprovació d'una preconcepció com a falsa fa que la pressuposada veritat en la qual es fonamenta salti pels aires i que la preconcepció s'esquerdi i acabi ensorrant-se per manca de consistència.


A més de defensar-nos dels mals prejudicis atacant-los just quan ens assalten, també podem anar un pas més enllà i atacar-los a la seva base, crear una defensa contra aquells que no ens ataquen directament: atacar-los a ells: fer l'esforç de desenvolupar una actitud de constant vigilància, la costum d'estar amatent a qualsevol prejudici, fer l'esforç de pensar-hi, tenir-ho present tot el dia, estar atent, alerta... Anar-los a buscar. I no quedar-nos tampoc amb primeres impressions, sinó sempre soscavant, entrar en les situacions passant a un segon ordre de reflexió consistent en la crítica constant de l'entorn, qüestionar-ho tot, filosofar: prendre's la ciència com una actitud vital.