ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



diumenge, 30 de maig de 2010

Regal enverinat

Un cop superat el problema de l'obtenció de la riquesa, n'arriba un de molt pitjor: gestionar-la.

dissabte, 29 de maig de 2010

acabar exàmens

(Quan la majoria tot just comença ara)            
  

dimecres, 26 de maig de 2010

dilluns, 24 de maig de 2010

Imbècils sense fronteres

Cada cop que algú em diu que sóc intel·ligent, li esclafaria el cap contra la taula fent-li explotar el crani i escarxofant-li el cervell fins que rebentat sortís tot disparat en trossets per l'aire -viciós de la conversa.

dijous, 20 de maig de 2010

Prima flor, vera vida

Creixen de nit les canyes
entre el murmuri de les brises
augurants de lluna estival
i aromes silvestres
d'una terra fèrtil pels somnis
vessant de flors,
història i promeses
d'un món sempre més bo

Els clavells que humits
esclaten -amb infinit color
la virginitat dels moments,
criden xauxosos que és aquest
el millor de tots els temps,
no pas cap inactivitat justificant
sinó emplaçant el seu perfum
a que alçat li canti al vent
i amb sa brisa hi balli tangos

Surt el sol, incipient
i les onades -ximximejants
comencen a despertar la plana.
Un mussol en una branqueta badalla,
les muntanyes s'aixequen,
la ginesta oneja com bandera al vent

Els marrecs juguen a la platja
al peu de roques immenses
que expliquen contes;
-fa no pas tant, pobles, regions
i nacions senceres, eren assolades
per malalties que ara no existeixen

Els rius no porten mel
però les primeres turistes
arriben fresques amb la seva corrent
i jocs jovials, empastifades d'arena

L'univers ens mira i somriu
-sospirant aquesta benaurança!
Creixen de nit les canyes
mentre llurs germans grans
fan l'amor i un brindis estel·lar
per tot això que avui estem fent...

Camí del sud

La terra de la vida
està feta de cristalls
tu avances sense romb
amb un sol peu -coix i descalç

No et veus una marioneta
ni com nina de nens grans
tens esperit de senyoreta
la orientació la tens fatal

Has perdut la noció del mal
tampoc saps ja què és el bé
actues com un animal
perquè ara ets fenomenal

Al terra de vidre
s'hi acumulen els bassals
en un has caigut 'oh pobre!
i se't buida un ull que era ple
-ensangllagritorrat.

versos -de les vides- lliure


No és la mateixa sensació 
la de tenir l'estómac clamant 
per sortir per la boca 
que la de voler vomitar
(la primera és molt més abrupta). 

Els sentiments, 
pensaments i sensacions 
que ara sento 
mai s'havien presentat en mi 
amb tal impetuositat -xisclant. 

Estats psicològics 
tan fortament alterats 
que es poden tocar 
les puntes dels seus dits 
amb les de l'infart cerebral. 

Fisonomia en l'extrem del màxim trastorn. 
L'atac de cor és absolutament imminent. 
Santa Bogeria la que posseeix la meva pell 
i tots els òrgans vitals. 

Estic enmig d'una transformació 
violenta, total -de mi mateix. 
Els verins de totes les plantes 
corren entre els meus fluids 
en la meva sang negra

Potser festejant en ritual la vida 
que acabem d'encetar junts. 
No sé si us estimo, si us desitjo 
o si m'escorreria 
matant-vos desquiciadament. 
Punt de no retorn. 

El tren de la vida extrema 
s'ha posat en marxa 
i és impossible parar-lo. 
La goma amb què està recobert el terra 
m'escanya acorralant-me 
i m'afogo en mi mateix lentament, 
els nervis tots junts entonen el Rèquiem 
-i despleguen més energia que mai. 

Tinc taques de sang als ulls, 
en la pell, 
tots els òrgans em fan l'amor amb les bruixes 
que m'han encantat per sempre. 
Sexe rugós ple de grumolls

La vida és bella 
i bramen afònics tots els canaris 
perquè l'hora fatal ha arribat. 
Els focus giren a la velocitat del so 
fent-me empassar amb un embut 
cent-mil litres de vòmits sanguinolents 
d'esmegma del triàsic. 

L'era de la vida ha començat 
i és ara ella 
qui pren el timó del meu destí, 
vaig oferir resistència 
però no em sento pas víctima 
sinó traïdor. 

Els bons sempre guanyen
i la seva bondat és tan potent 
que els dolents al meu càrrec 
no els hem pogut aturar, 
ells tenen les bruixes, 
ningú pot entendre res cogitans, 

la vida ha començat 
i canten roncs 
els ploraners del Tibidabo. 
Després -com sempre, 
només mort escandalosa.


diumenge, 16 de maig de 2010

Altaveu de catalanitat

Potser sí que el culte a l'esport, en especial al futbol del Barça, serveix per a alguna cosa més del que ja sabem (alliberar tensions fent-nos cridar, saltar i celebrar). Potser el Barça  de l'era Laporta ha estat el millor altaveu que podia tenir Catalunya per explicar als seus afillats i fills descarriats els fils que l'han teixit. Perquè tots nosaltres aquest jovent mandrós, mimat, nihilista, encantat, figaflor, mancat d'aspiracions, ignorant, vanidós i malcriat; puguem veure clar el significat d'alguns dels valors més transcendents en la cultura dels nostres avis: treball - feina - sacrifici - esforç - disciplina - dedicació - perseverança...
Ganes, passió, fidelitat, coherència, intel·ligència, collons, il·lusió, generositat, gratitud i ambició.
Dos noms propis, els mestres Joan Laporta i Josep Guardiola
i uns jugadors que n'han sabut i après molt.
La lliçó està donada -i esperem que apresa. Gràcies senyors.

La desgràcia ens agrada

Tots els cors s'alegren amb la desgràcia aliena, els és un nutrient vital. Explicitar-ho és socialment incorrecte, però mostrar-ho és inevitable, dissimular fonaments sempre és impossible. El 99% de les bromes -que són l'alegria del cor mateixa, la gràcia i el somriure-, si s'hi fixen, provenen de la ridiculització de l'altre. L'1% restant prové de fer-ho amb un mateix, reflex de la lluita interior. Aquests percentatges varien, però la figura de l'enemic és inevitable, quan no tenim enemics ens els inventem, perquè senzillament els necessitem per viure, per posar-nos a prova i per millorar, com un cavaller que batalla amb fantasmes i se'ls creu per tal que la lluita resulti efectiva i en pugui recollir el fruit (el fruit és el que  omple de sentit els actes i la vida mateixa, el plaer de guanyar partides). El budisme cerca sortir d'aquesta dicotomia però sols arrossega el gruix del percentatge cap a l'interior, i el cristianisme també. Lluitar sempre només contra un mateix és esgotador i sortir a buscar brega ens sembla massa arriscat -som una societat de marietes. Així, el que queda, és idealitzar qualsevol figura i vestir-la d'enemic: la veïna, el capitalisme, els toreros, els que es colen al metro, la incultura, la modernitat, la massa, el dolor, el tanga de la veïna, etc. L'important és tenir algú a qui poder dir dolent per poder-nos creure bons nosaltres i forjar-nos així una autoestima prou forta com per construir alguna cosa i poder d'aquesta manera ser generosos -clímax. Perquè de la mateixa manera com necessitem la desgràcia aliena per alimentar-nos, i la figura de l'enemic, també necessitem, amb tanta o més ànsia, l'acte de generositat envers la resta, i la figura de l'amic. Només és generós qui pot ser-ho, la generositat implica poder, en l'acte de la generositat posem de manifest la nostra potència, la qual s'associa amb el valor. Més es val com més s'és capaç d'obsequiar al món.















































dissabte, 15 de maig de 2010

Créixer

divendres, 14 de maig de 2010

Amistat limitada, amor limitat, vida limitada

Amistats potents i vives 
camps de violetes
els espais que les creen
les restringeixen, tanmateix.
Claudiquem a la navalla de la terra
l'espai plora centmil somnis.

Cansats, necessitem dormir tant
que renunciem a llaurar terrenys
on creixin com monuments les amistats i amors.
Serà que en aquesta selva mesquina i frondosa 

d'ones negres atacants que arrejuntades 
disparen des de la massa espessa,
és impossible plantar res?

No.
 

Perdre's en l'apatia del bosc 
(-estampat de por fastigosament indigne-
renunciant a trencar la closca
d'on brollant n'eixirà -perquè

l'estelada aguaita- l'amor)
seria greu pecat, ofensa a la vida.

Hem après entre tinta i cafès
que més importa la mirada que el gust
de les figues que hem pintat,
amb veloces pulsacions al cor i als ulls.

Exposats estem a les negres ones
la passivitat dóna sostre mentre ens anul·la

l'expressivitat emmudeix en la fosca.
Recordem la lliçó de la Ciència Primera:
ataquem nosaltres les ones  

El fantàstic joc de bisturís!


 
O si ho prefereixes: d'una manera més explícita, amic meu. Les amistats les determinen els espais i com més potència, bellesa i anhels tinguin els espais, més rica serà tal terra a l'hora de forjar amistats. Arriba el moment en què l'espai-activitat compartit per les amistats desapareix, sempre passa, els espais sempre desapareixen, la vida és així de dinàmica. Resignar-se passiu a no crear un nou espai on pugui seguir creixent la planta de l'amistat -aquí podem canviar el terme per: amor- és un símbol de debilitat, de manca de vida o de vida podrida.

La configuració del món ajuda a que no creem tals espais, a que siguem éssers passius: perquè la cultura del consum material, que és la que acompanya l'actual societat, ens té acostumats a rebre, a ser passius, a obrir la boca i esperar la teca sense cuinar. Això és una desgràcia: rendir-se. Perquè suposa perdre's la oportunitat de gaudir de la creació, de la creació d'un mateix, i dels espais d'amor, de la capacitat de materialitzar somnis; o pitjor, perdre's la capacitat mateixa del somniar. Malgrat que costi, ha de ser possible sortir d'aquesta roda d'atifells que t'agafen del braç i t'estiren cap a la inactivitat, cap a una feina de merda, cap a ser un puto treballador més que treballa no perquè li encanta sinó perquè ha de sortir de festa i ha de pagar la casa i ha de viatjar a hotels i ha de mirar l'esport i ha de pagar cotxe i ha de buscar parella i ha de, ha de, ha de... sa puta mare de vida de merda, somriure i passar dies que pesen com pedres, empenyent anys i passant dies de merda. I consolar-te, sobretot consolar-te amb aquesta merda per ser feliç. NO. Perquè m'he d'obrir un facebook si no tinc res nou a dir ni cap cara nova que mostrar? Ens hem tornat tots uns consumidors-productors de merda mediocre i llefiscosa. Collons quin fàstic, només de pensar-hi ja he de córrer a dutxar-me!



El cel ens espera vestit de gala i els estels frisen per brindar amb nosaltres, diràs que no, només per mirar la tele i viure en la peixera amb els altres peixos? Imbècil. Tros d'imbècil...  Amic meu: no siguis així, estima! És possible fer-ho malgrat el món. Malgrat la massa de peixos obrint la boca. Es pot rebentar la peixera, poden rebentar tots ells amb ella. Tancats en les nostres habitacions, en el nostre bloc d'edificis de merda, assaltats cada dia per les noves propagandes-tecnologies, viciats, drogats per la idiotització -intoxicació!- que els peixos del nostre voltant caguen sense poder-hi fer res... Em pregunto si realment sóc l'únic que sent com un atac tota aquesta merda. Pell fina. No podem sortir-ne, no podem evitar la merda que caguen, que caguem tots, la meva també... Però podem mirar-la d'una altra manera, podem innovar, no? En comptes de menjar tot el que ens donen. No, hem de ser bons nens i no queixar-nos massa, no posar bombes ni assenyalar el president i a tots els imbècils que caguen i caguen i caguen com ell, insensibles a la merda, acostumats, adoctrinats, encantats... En el fons us mereixeu ser uns esclaus. Però tu i jo, amic meu; hem de ser bons nens de veritat i crear una societat millor dins d'aquesta societat, un microcosmos on sigui possible respirar sense esnifar mediocritat i avorriment en cada inspiració.

Perquè conformar-se és morir una mica, i després, el mort s'acostuma a no respirar, i no sent la pudor. Podem veure els peixos com colaixos, el "menjar-escombraria" (ha de!) ofert pel sistema social com un material que desitja la transformació, com tots els materials. El més fàcil és no fer res, estàs disposat a pagar el preu d'estar dins de la mediocritat, de ser essencialment la mediocritat mateixa? Endavant!
Jo em faré mal, molt de mal... I utilitzaré la sang com un nou aliment (assumir el mal que suposa tot canvi, de la crisi, i del que en surti d'aquest canvi, perseverar-hi, reincorporar-ho per no perdre tanta pistonada en la cursa cap a la nova direcció escollida: els estels) i el menjar que ens és donat serà un adob pel nostre hort, amic, cultiu d'espai d'amor, creació, repòs, moviment i vida en el sentit fort de la paraula. 




PD. Un camp de violetes i al mig la nostra barca blanca navegant, ens duu romb infinit i mentres hi forgem els nostres somnis roents, fum vermell i un rastre d'escuma verdplatejada blavejant, en alt l'ensenya de la porta oberta, surquem rient els centmil camins que un dia l'espai ens va plorar,  que ara la terra és nostra i ningú ens aturarà...

dijous, 13 de maig de 2010

El moll de l'os

(G)El que importa és fer!
(E)Fer què?
-El que sigui!
- Perquè?
-Com que perquè? Perquè sí! O perquè no! Tant li fa! L'important és fer!
-Però això no cal ni proposar-s'ho: sempre estem fent alguna cosa!
-No! No confonguis fer amb actuar!
-I què és fer, per a tu?
-Fer és construir quelcom que et transcendeixi.
-Què vols dir?
-Doncs que tingui vida pròpia, independentment de tu, i fins i tot dels altres!
-Però si ningú poblés la terra, és impossible crear quelcom amb vida... Les coses són en funció de nosaltres mateixos, i també sobretot en funció dels altres.
-No, mira el canvi climàtic per exemple, seguiria tenint vida independentment de nosaltres. El que importa del fer és que trenca la subjectivitat i l'alteritat.
 - I quin sentit té això?
-Cap!
-I doncs?
-No cal que tingui sentit... L'important és fer! Fer és anar més enllà d'un mateix. No podem ser tan egoístes de creure que la vida ha d'acabar amb nosaltres.
-Però perquè creus que és tant important fer?
-Perquè si no fas res, un cop mors la teva vida és insignificant, s'acaba i prou.
-Aleshores per tu el sentit de la vida és fer?
-No, la vida no té sentit: l'important a la vida és fer.
-Llavors és el mateix fer una bola de fang i enterrar-la que fer el súper invent del segle?
-Sí i no, perquè el més important després de fer, és el COM ho fas.
- ... continuarà



dimarts, 11 de maig de 2010

La tristesa del perdó

Sóc un animal, molt, un animal  que cau cent-mil vegades en la mateixa pedra, cau, cau i cau i cau...  Caient, mentre cau kau tornant a caure. Cau enèssimament i la tensió que s'estableix en la resposta entre el passotisme més covard i l'angoixa més trinxant és hipopotàmica, insondable, pràcticament insofrible; del tot inexplicable.  En la caiguda s'activa la inconsciència. El gest de llevar-se de nou amb la sensació de la terra freda acaronant-te amb mans funestes, i de no ser ja capaç de posar-li una trista ganyota insípida al rostre ni al destí per causa de tenir la vida demolidorament cansada d'aixecar-se de caure.. és extenuant, també és aquest un gest impossible, però que em permet figurar-me els motius que tenen aquelles persones que es torturen inhumanament el cos; provablement busquin, en tal martiritzant intent de redempció, fer saltar l'ànima i salvar-la d'un procés de xup-xup floridura.

L'autodefensa que contra mi mateix exerceixo és brutalment destructiva, i em desespera no poder-ne prescindir. Assisteixo cada cop més marcat a un procés d'autodestrucció que es justifica, sarcàstic, també precisament pel seu paper de procés salvador de l'autodestrucció. Comprenent, poc a poc -rumiant com brau que no remuga- la tragèdia i la seva magnitud.

 

dilluns, 3 de maig de 2010

Nietzsche i Pla

Malgrat ser tots dos tant diferents, estaven d'acord en una cosa: el clima i el paisatge caminat són vitals, de màxima importància en la determinació de les persones.