ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dimarts, 21 de desembre de 2010

escritsefrem se'n va de vacances


no sap quan tornarà, de fet ni tansols sap si ho farà... Però promet enviar alguna postal i portar presents quan vingui per aquí. Fins avui ha estat un autèntic plaer i honor. I la vostra inestimable companyia. Infinites gràcies a tots. A reveure!


divendres, 17 de desembre de 2010

El cant dels assenyats

Navegants joves de vida
escolteu el clam dels vells:

Lluiteu pel que voleu
però feu-ho sempre amb alegria.
Capteniu-vos desitjosos
i aneu més enllà de la pell!

Pels cims deixats, no passeu pena;
gaudiu les planes plenes
l'aire fresc i llurs clavells.

No us deixeu portar pels vicis,
sempre tant temptadors...
Esforceu-vos!
El destí us reserva designis molt millors.

Acostumeu-vos a la temprança
que els extrems mai foren bons
i no patiu pas per la passió,
que la vida ja en duu massa.

Temperats, cercareu a l'hivern la calor
i a l'estiu matí de platja.

Feu-ne via!... No tingueu por!
Aprofiteu el dia!... S'acosta la mort!

èxtasi

Pirotècnia Brutal,
la passió de la noia
que t’ha fet tornar
més boig
de la teva vida,
multiplicada per cent-mil,
els seus llavis tan infernals,
tan ardents...
Et feien cremar
la teva vida sencera
i fer-te pensar
que mai tornaries a la realitat,
volies parar el temps
i no tornar-hi,
acabar allà la teva vida.
La sensació de l’èxtasi
és això
però en la mateixa mesura
en què tot això
és tansols un aprovat
i la diferència és
la de l’aprovat
i la de la matrícula d’Honor
i la proclamació pòstuma
de Geni millor, absolut,
indiscutible i Universal.
Un altre Univers.
Perquè en el fons
la vida, general,
és generosa, i ho saps,
i somrius.

igniosofia

Cremem les nits
com el sucre de l’Absenta,
ens sabem la joventut
l’energia i el desig,
i els explotem.

Consumim la vida amb alegria
arribaran, segur, més dies…
Madurarem i aprendrem la Responsabilitat,
però ara ens hi deixem la pell
ens omplim fins a vessar d'Amor i Felicitat
ens agafem mútuament a la carn,
a la pista dels nostres sentiments,
a l’accelerat-deliciós-boig ball.

Desembeinem l’espasa
de la nostra sagrada actitud
del nostre sagrat dir Sí...!
Més! Més Gran! Més Nit!

En la foscor trobem la nostra llum,
oh, sí; ens estimem,
ens fem petons,
trobem al semblant (quasi al propi Jo)
al fons de les seves pupil•les dilatades
(tan grosses
que hi passen les ànimes a través
i es comuniquen i ballen
com els nostres cossos suats)
quan ens mirem i parlem
de manera apassionada, com tot,
discutim en dialèctica pletòrica,
fem projectes d'esperança i futur
naveguem en l’excés.

Un grup de joves joies
estudiants de Filosofia
que s’han adonat, potser equivocadament,
de l’avorriment d’una vida “normal”
insuportable de tant normal,
de tant fer el que toca,
de tant autòmata moral
com si ja d’abans de néixer
se sabés el que hem de fer,
com si la llibertat fos només una estafa
que un dia ens van vendre no sé perquè
—potser perquè s’ho creien.
Diran que no, que llibertat,
però sabran perquè ben endins
el seu cor els ho dirà en forma d’emoció,
que la vida se’ns converteix
—a tots sense excepció—
en una freda presó.

Desesperem,
i en buscar sortides
trobem aquest incendi
on cremem les nostres experiències
potents, candents les ànimes com llenya.

I alguns dies cremem la salut tota sencera
i altres tornem al migdia
perquè sabem de la victòria
d'una oportuna retirada

Aquests dies rodons
la nostra particular obra d'art
el Sublim que junts hem fet
En l'amor i en la complicitat,
en les nostres infinites
actitud i voluntat

Cavalquem en ales de foc
entre tornados
atronant tot el cel i la terra
amb les nostres riallades impetuoses.

És senzillament increïble,
tanta força, tant de nervi,
i tot això:
que és justament allò
que més és capaç de justificar La Vida

Simple i fugaç,
però intens com una fúria,
com un horitzó de cims nevats
i el sol que els il·lumina i els desfà,
en cada floc de neu ens trobareu,
perquè hem parlat amb Dionís Déu
i hem signat l'eternitat.
Benaurats hem estat aquests pobres...
que pidolàvem sense saber-ho caritat ,
que donàrem la vida
per una mica més de vida —d'intensitat.
I en la nostra desesperació
la vida ens ha estat retornada en dos.
Sempre Sí.

Necessitàvem algú així,
i ens hem trobat,
¿perquè?
Només, sembla que pot ser...
Perquè la vida és  d e l i c i o s a .

(Dedicat als de Filosofia, especialment a en Javi, en Miguel i en Quico)

dilluns, 6 de desembre de 2010

Sòcrates: o el filòsof i l'acadèmia mundana

A favor dels controladors aeris

Després de no trobar en cap mitjà les raons de la vaga, cosa al·lucinant, em busco la vida i vaig a la pàgina del sindicat dels controladors, i, per resumir, aquesta és la situació exposada:

1. Els controladors aeris signen un contracte laboral on hi diu que no poden fer més d'x hores l'any, comptant les extres. Establert, evidentment, per llei.

2. En veure les hores que fan cada dia, adverteixen al govern i AENA (l'empresa pública que els contracta) que si el ritme d'hores segueix igual, molt abans que acabi l'any ja hauran fet el màxim d'hores legals; així, si ningú els substitueix ni es canvia el contracte, no podran treballar.

3. Intenten explicar aquesta manca de planificació reiteradament, però ningú no mou ni un dit per solucionar la situació.

4. Arriba el dia que no poden fer més hores, però els diuen que han de treballar al marge de la llei i del contracte signat.

5. Es declaren en vaga per la seva situació il·legal, el govern promet solucionar la situació. [Agost]

6. El govern segueix sense moure ni un dit, incompleix la promesa.

7. Es convoca una altra vaga per denunciar la situació. El govern promet solucionar la situació. Es desconvoca la vaga. El govern no fa res.

8. Els controladors ja no aguanten en aquesta situació de treballar il·legalment i agafen la baixa per ansietat [3 de desembre de 2010].

9. El mateix dia, el govern aprova una llei (decret 13/2010) que permet/obliga a que els treballadors treballin més hores de les que diu el contracte i la llei anterior. Els obliga a anar a la feina sota amenaça de presó i embargament dels patrimonis, independentment que estiguin incapacitats mèdicament per a treballar (això inclou baixa per maternitat, etc).

10. El govern [5 de desembre] anuncia l'apertura de 442 expedients a controladors contra els que “ ... no fueron a trabajar porque defendían que ya habían cumplido las horas que dicta la ley”.

11. "aquellos controladores que no estén en condiciones perfectas, (y no creo que haya muchos que aguanten tranquilamente que les estemos llamando de todo en todos los periódicos, televisiones e internet), no deben trabajar. Mejor dejar a la gente en los aeropuertos que tener que lamentar una desgracia mucho mayor".


[Testimonis de controladors aeris]

Él ha pasado la cuarentena y promete que esta es su última guerra: «Mi mujer me ha dicho que me presente hoy a trabajar y que dentro de quince días lo deje. Y creo que lo voy a hacer, porque esto no lo aguanto más». Ella, joven, elegante y llorosa, habla con la voz entrecortada: «Trabajé el jueves por la noche y llevo tres días sin dormir», explica, antes de comenzar una entrevista que se realiza a las 13 horas de ayer, con la huelga no declarada pero salvaje agonizando. «Se acabará pronto», dice él. «Yo no quiero parar –responde ella–. No quiero arrastrarme más ante este Gobierno. Lo que nos han hecho es propio de una dictadura».


"Llevamos meses advirtiendo de que se nos iban a acabar las horas, que había que buscar soluciones. ¿Y que propusieron ellos? [el Ministerio de Fomento y AENA] Nada. No aceptaron cambiar turnos, variar la planificación. Dijeron que no a todo lo que se les propuso después de que planteasen un decreto brutal que encima era absurdo: trabajamos 160 horas al mes y nos fijaron una jornada máxima legal de 1.670 horas. No hay que ser muy listo para saber que en diez meses nos quedábamos sin horas. Pero en esas manos estamos. Y cuando hace meses se dan cuenta de que su error es brutal no hacen nada. Ni cuando se lo decimos y ofrecemos opciones".
"Siempre hablan del dinero que ganamos. Pero en ocho meses ninguna de nuestras propuestas para solucionar el conflicto tenía que ver con el dinero. Ahora cuando se ven ante su error nos cambian el cómputo de horas. No podemos enfermar porque si te pones de baja tienes que recuperar las horas. No podemos tener hijos porque has de recuperar el tiempo de maternidad. No te puedes ir a enterrar a tu padre porque los tres días de permiso los tienes que recuperar. ¡Si estamos de vacaciones se nos considera en absentismo laboral! Lo que sí puedes hacer porque así lo deciden por decreto el viernes es trabajar 200 horas más al año. Y eso lo decides un viernes antes de puente después de llevar diez meses sin querer negociar, después de que hayamos desconvocado una huelga con la promesa incumplida de negociar.
(...)
Yo he estado tirada con mis hijas y sé lo que se pasa. Pero también sé que llevo desde abril sin un día libre. ¡Mis hijas me piden que les ponga en el calendario qué día van a poder ver a su mamá!" [Rompe a llorar]
(..)
Sé que los españoles nos echan la culpa de todo, y de verdad, siento muchísimo lo que han pasado, pero no me siento culpable: es el Gobierno el que no ha querido negociar, el que nos pone al límite. A mi ya solo me queda mi orgullo. Me lo pueden quitar todo, el dinero, la libertad, todo, pero no me voy a arrastrar más".


Fonts:
http://www.controladoresaereos.org/
http://www.diariodeibiza.es/pitiuses-balears/2010/12/05/controlar-punta-pistola/449823.html

Em sembla una absoluta irresponsabilitat que l'Estat que és qui posa les seves pròpies lleis, no les compleixi ni les canvii a temps quan estan clarament mal fetes i han estat avisats. L'Estat no és idiota, per tant, encara que hagi actuat des del punt de vista jurídic irresponsablement fins al límit, no ho ha fet "sense voler". Ara, el que em pregunto, són les intencions d'aquesta maniobra eminentment política.

diumenge, 5 de desembre de 2010

Matrimoni homosexual

El pitjor dels insults que hom pot fer a la memòria de Crist és autoanomenar-se'n seguidor i barrar els peus a l'amor, o erigir-se en representant del seu poder i impedir el matrimoni entre dues persones que s'estimen. Que Déu els tregui tanta bilis negra!

Crisi estimada

La crisi sempre està relacionada amb el canvi, són quasi sinònims, cosins germans, i ja se sap que com més cosins, més endins. En els seus orígens la paraula krísis s'aplicava per a judici i decisió. Els orígens sempre són reveladors. Avui que tot ens ho donen fet, decidir i jutjar sembla el més negre i pelut dels mals. I no hi ha res de masoquista en estimar les crisis, perquè són un gran mitjà per evolucionar en comptes d'estancar-nos, per fer córrer l'aire i ventilar l'habitació. Quan hem sortit de festa i es fa de dia però encara no tenim son, i anem a casa d'algú on hi estem calentets tots juntets en alguna habitació, allà amb el nostre microclima barreja de fum i alcohol... La crisi és aleshores obrir el balcó obrint les portes al fred, però diríem que és masoquista? Més aviat és higiènic! Sortir del bar i el sol de ple. Notar com tot el caliu que hi havia se'n va per la finestra és una crisi en tota regla, però també arriba un nou dia que peta i llueix. Les crisis són tramuntanades que netegen. Amb l'econòmica aprendrem a estalviar, que a mi mai me n'havia ensenyat ningú. Amb l'anomenada de valors, disciplina al canto! Que tampoc me n'havia ensenyat mai ningú. I estic agraït de passar-me més de tres hores viatjant cada dia, de no sortir els caps de setmana i del mal d'esquena, de peus i de boca. Perquè tot el que estic aprenent no ho hauria après sense aquesta tanta crisi, que per d'altres seria tan poca. Només, això sí,  hem d'anar amb compte d'aturar la maquinària quan els mitjans es comencen a transformar en fins en si mateixos, això li passa al garrepa, a l'envejós i al malenconiós, que no poden gaudir del que tenen i el seu principal impuls eròtic acaba depenent de la mancança mateixa. La crisi és un mitjà, i com a tal, no val per a totes les situacions, no és bona en si mateixa; ens ajuda a canviar, que és una cosa que sovint ens va bé però ens costa, i ja és molt!


divendres, 3 de desembre de 2010

Des de les ganes de lluitar

Des de les ganes de lluitar hi ha sovint la temptació de poetitzar la realitat, el clar perill d'això és elevar-se tant que ja no tocar jo de peus a terra. D'això me n'he adonat a partir de les originals classes de Santiago López Petit, que van en la línia de començar per l'anàlisi de les societats occidentals focalitzant l'atenció en els efectes destructius que El Sistema té sobre les persones, i de veure després les estratègies que diversos col·lectius i/o personatges han articulat al llarg de la historia i fins avui per tal de fer-hi front. La lluita proletària, el romanticisme, l'art, les drogues, les comunes, etc. La realitat canvia tant de pressa que actualment res del que abans ha servit per fer la vida millor no val, i cal inventar noves estratègies de resistència al malestar i/o l'esclavitud. Ens trobem en aquesta cruïlla perquè la vida és insuportable. L'atomització a què duu la llibertat portada a l'extrem suposa la impossibilitat de trobar punts en comú des d'on fonamentar les bases de la sociabilitat. L'autonomia entesa com a autosuficiència duu a la no-necessitat dels altres suficient com per a no aprendre a obrir espais de comunicació. No saber obrir espais de comunicació és ja una condemna a l'aïllament total del món de la vida. Perquè, si som animals grupals, ens fa tanta por i fins i tot repugnància la resta? ¿Perquè necessitem ser diferents, diferenciant-nos-en? Potser estem buscant un rol en aquest món post-atomització dels individus, cercant una barana on agafar-nos per no caure en l'abisme on l'extrem de la llibertat ens està portant.