Això va per elles.... Gràcies. Sou l'èxtasi, la glòria que enlluerna les nostres espases, la font de tota esperança, sou la guspira que encén l'Univers. El sentit més profund de la vida, l'elixir més sagrat, l'esperit de Dionís. Sou un dels principals motius pels que val la pena aixecar-se cada matí i viure. Sou la genialitat divina feta carn, la intel·ligència dels sentits; sou la poesia més intensa, l'aliment més amorós. Gràcies. Sou la mitologia que explica els secrets més ocults del món, el plaer més intens i brutal. Sou el Sublim convertit en raig de mirada i maduixa, sou la festa del cos i l'alegria de l'esperit. Sou la pols d'estel brillant convertida en caramel. Sou els primers moviments, tant frescos, del matí; i la càlida entrada de l'ocàs. Gràcies. Sou les autèntiques fades, les veritables amazones, les salvadores de la vida plena. Sou la meravella de la naturalesa, una pluja de diamants tous convertits en gominola. Sou l'absolut que no es pot dir, l'explosió de Cupid. Sou els millors castells de focs artificials que s'han vist mai, l'expressió que realment val, sou l'emoció als ulls de la traca final, les més bones llàgrimes de riures. Gràcies. Sou autèntics àngels, la sàvia que nodreix la nostra vida; sou el tresor que mereix ser més guardat. De tot cor, Gràcies!
...A totes les que saben mamar-la.
4 comentaris:
Si Efrem: elles son la raó principal per la qual ens despertem amb ganes.
Efrem, no sé què dir, però mentre et llegia m'has fet mirar a dreta i esquerra.
Noctas, sabia que t'agradaria especialment ;)
Enric, és un escrit fet des del cor. Crec que algú ho havia de dir. La vida sense certes dosis de desconcert no seria tan divertida. A mi em va passar amb una pel·lícula de Lars Von Trier, "The idiots", l'estava veient en la biblioteca de la facultat i fins i tot en un lloc tan liberal com aquell em feia vergonya una escena extremadament crua i la vaig passar ràpid, després em vaig enrabiar molt amb mi mateix i amb la meva debilitat en vers el superego. Si algú l'ha vista ja sabrà de quina escena parlo, no està malament la peli, entre els temes que es tracten un és aquest, la vergonya, fins a quin punt estem disposats a negar l'aliè per afirmar la identitat, o fins a quin punt la nostra identitat és nostra o dels altres.
Perquè costa entendre aquest text com una cosa sincera i sortida del cor?
Resposta: perquè vivim en una societat que encara és masclista, i això confón. Aquest text podria interpretar-se com una mostra més de masclisme. Però no ho és. Perquè no es pot entendre com la cosa bonica que literalment és. Com una nota d'agraïment sentit...?
Publica un comentari