ESCRITS EFREM

Nova York V:(postal a una amiga) SoHo

2011-11-09T05:52:00.000+01:00

Al barri del Soho hi campa arreu la meravella, i que amplament hi domina...! Desenes de galeries d'art obertes al públic, Warhols, Miró's, Picasso's, Dali's! i una infinitat més de quadres encara cada cop més bons, nous i sorprenents. Tècniques que no habia vist mai, incrustacions de somni; al·lucinant, sense paraules; llocpoblebarri obligatori. Servidor ha vist tantes coses que mai s'havia ni imaginat que encara està flipant. Aparadors de fantasia, mai des dels edificis de Gaudí havia vist res tant increïble: els infinits aparadors de les botigues de NovaYork! i concretament de Manhattan i encara més concretament d'aquest puto Soho tocat de la mà Déu, completament Diví. Com el millor cocktail afruitat. El lloc on es concentren totes les arts. Et pots trobar conills en un aparador, maniquís amb caps de gossos vestint luxe. Et pots trobar trossos de ninos o maniquís (cosa ben makabra) posats de tal manera i en combinació amb el producte que sigui... que t'explota una sensació de Sublim a la cara sense cap broma. Fantasmes del genial floten pels carrers. Hi ha aparadors que semblen autèntics trossos de boscos arrencats de móns llunyans, i carrers que són planetes de contes.

El SoHo és ple de follets cantaires riallers. I les galeries d'art increïbles, hi torno perquè em venen soles les imatges, s'ho valen molt, els quadres retornen al meu cap com esperits dels estels, no puc pensar en res més; una pila de galeries d'art que són autèntics museus, petits però gratuïts museus. Les obres que he vist m'han fet tocar el cel, la terra, l'infern, l'amor, les vísceres, l'enganxifositat de l'intens, la levitació d'un betum angelicalment gustós i aromàtic. Estem parlant del perfum dels aliments mitològics. No et confonguis, que no hi ha paraules i és cadascú qui s'ha de menjar aquest plat d'Art en estat pur.

Et prometo que no t'enganyo quan et confesso que en una de les galeries he tingut una veritable erecció, mai m'havia passat d'excitar-me sexualment a partir d'una sobre-estimulació estètica, d'un excés d'art o una sobredosi de bellesa.... Mai pararia. Mai pararia, mai! Mai parariaa....

I un bar ple de Moritz, pa amb tomaca, fuet, embotits, paella catalana (de marisc i negre), croquetes, menjars de la iaia, galetes Birba, i va i m'ofereixen feina, la puntilla que alegra la nit. Custo Barcelona també té aparadors de somni a Nova York. Són tan sorprenents i estan tan ben fets que hom no pot sinó fer-los l'ullet. Aquí es respira creativitat. El carrer és ple d'artistes, m'enamoro de quadres dels quals en compraré una còpia quan sigui ric. He descobert perquè serveixen els diners, per consumir art i tenir orgasmes. Per l'erecció al minimuseu i moltes més, per poder combinar expressions de fantasia dinàmica i alè de fades a casa teva (l'aire acondicionat d'un poeta). La inspiració també es rendeix al dòlar, el poder suprem de la nostra civilització.

Llibreries-biblioteques on venen alcohol i tothom està bevent i parlant. Botigues d'esquelets, gimnasos que són alhora discoteques, etc., etc., etc...

Una porta petita i a dins una botiga immensa abarrotada de roba mig hippie però elegantíssima, roba de tota mena posada de tal manera que sembla que t'hagi de menjar. Aquell laberint immens... i només hi ets tu, no hi ha ningú més?! No.. només tu. I per allà una veueta que sembla que et vagi parlant però no saps d'on surt, i vinga sentir la veueta... –d'on coi deu sortir? Existeix o és a dins del meu cap? I de sobte per allà darrera veus una simpàtica velleta petita amb la cara tota pintada de colors i amb ganes de que et provis coses. D'orígen italià, peces cares però que em queden tan, taaant bé! I va i em diu que m'assemblo a tom Cruise. I el meu ego estratosfèric que s'eleva fins al temple del consumisme. Ferran Adrià domina l'aparador de la botiga d'una editorial que només té llibres interessants, botiga força força gran. Gran. Això és el que és realment això. Graaaaaaaan GRAN!

Gràcies

2011-11-07T02:35:00.002+01:00

Això va per elles.... Gràcies. Sou l'èxtasi, la glòria que enlluerna les nostres espases, la font de tota esperança, sou la guspira que encén l'Univers. El sentit més profund de la vida, l'elixir més sagrat, l'esperit de Dionís. Sou un dels principals motius pels que val la pena aixecar-se cada matí i viure. Sou la genialitat divina feta carn, la intel·ligència dels sentits; sou la poesia més intensa, l'aliment més amorós. Gràcies. Sou la mitologia que explica els secrets més ocults del món, el plaer més intens i brutal. Sou el Sublim convertit en raig de mirada i maduixa, sou la festa del cos i l'alegria de l'esperit. Sou la pols d'estel brillant convertida en caramel. Sou els primers moviments, tant frescos, del matí; i la càlida entrada de l'ocàs. Gràcies. Sou les autèntiques fades, les veritables amazones, les salvadores de la vida plena. Sou la meravella de la naturalesa, una pluja de diamants tous convertits en gominola. Sou l'absolut que no es pot dir, l'explosió de Cupid. Sou els millors castells de focs artificials que s'han vist mai, l'expressió que realment val, sou l'emoció als ulls de la traca final, les més bones llàgrimes de riures. Gràcies. Sou autèntics àngels, la sàvia que nodreix la nostra vida; sou el tresor que mereix ser més guardat. De tot cor, Gràcies!

...A totes les que saben mamar-la.

Nova York IV: (postal a una amiga) Central Park

2011-10-30T23:09:00.059+01:00

Central Park és una espelma encesa de flama fresca esperança i foc. Permet creure en l'home bo i orgullós. Central Park a Nova York és tenir un bosc de novembre al bell mig d'un estiu de paviment caldós, el jardí de la tecnologia imperiosa que ensenyorida capitaneja el món. Central Park a Nova York és una senyora gran que segueix essent eròtica i tremendament atractiva, és l'energia calmada d'aquest sublim atractiu. Aquí cada dia s'hi casen algunes parelles, lloc escollit; màgia. Al centre de Manhattan s'hi respira l'aire herbàci pur i fresc d'un poble habitat per una fauna despentinada, ni rastre de carraca ni soroll, cap remor metàl·lica ni motor, hi campen àguiles caçadores, potser falcons (i ratolins voladors :P), ocellets silvestres brillants de divers multicolor, granotes, grills, ossos rentadors, esquirols... Màgia. M'encanta córrer darrere els esquirols perseguint-los fins que s'enfilen en un arbre; Central Park és un lloc per als nens —i fins i tot pels nadons. Perfecte per passejar, per meditar, per ser plenament tu o fondre't en el tot. T'hi pots perdre i no trobar la sortida perquè és increïblement gros. Laberint d'immensitat verda.
Hi ha llacs amb ànecs i cignes, també alguns de més poblats amb fadrins que remen i senyoretes que riuen. Però en general, ¡ ¨ ¨ quina tranquilitat ¨ ¨ ! quin benestar tan senyorial i civilitzat. Hi ha força muntanyes de roca pelada, m'encanta pujar-ne una i asseure'm al cim a descansar somiant mentre escolto aquest aire tant únic en moviment—exquisidesa—que em duu alguna veu llunyana i els rajos del sol que m'exciten la pell. Central Park és un lloc per al descans, pel pícnic i la xampanyeta, per la salut, pel somriure. És una especial reivindicació de la vida, la mateixa que banya tot Manhattan. És un pulmó alegre, una idea impossible, l'estel matutí enmig del vespre estelat de l'oceà Atlàntic. En aquesta mena de llocs hi descansa durant el dia la nit. Se'm fa estrany no menjar-me'l, que no me'l serveixin “to go” ni olori a fritangueta bona, aquí ara la fritanga ja no existeix ni va existir mai, aquí pastís de terra humida i animalets; jo el primer, encara salvatge; oxímorònic darrer mohicà. Alè de piruleta i sugus, com de vida que vol créixer i es mou i pataapim... cooolooraadoo... i este cueeento... se ha acabado!

G r e a t B r e a t h

Nova York III: Random & Brooklyn

2011-10-29T01:22:00.008+02:00

Això és la més fantàstica catedral construïda al consumisme. Per tot arreu on vagis et van venint olors de menjars, dolços, salats, picants... I per si això no fos prou estímul, també hi ha homes anunci que et conviden a passar aquí o allà. Potser no mengen gens bé, només greix, val, però en qualsevol petit supermercat et trobes preparats, pocions màgiques amb desenes de nutrients. 100% de la quantitat diària de vitamines recomanades. Pretenia comprar un batut de xocolata i resulta que era un d'aquests preparats. Als súpers hi ha passadissos sencers dedicats a aquesta mena d'aliments fets a base de concentrats barrejats. Hi ha més bars i restaurants per metre quadrat que a Barcelona, que ja és dir. Increïble. No us enganyo si us dic que només avui he vist més de mil jueus ortodoxos pel carrer, també és sorprenent tots els que hi ha, a Barcelona quasi no se'n veuen. I en tots aquests bars de menjar ràpìd, els dependents no són blancs ni asiàtics, són indis, hispans o afroamericans.

Algunes parts de Brooklyn són força semblants a Manhattan, els edificis més baixos. Hi ha qualitat de vida, veïnats immensos de cases que pel cap baix costen un milió cadascuna. Però l'autèntic Brooklyn és una cosa ben diferent, té un sabor intensament propi. És una barreja aromàtica de llumenària gustosa i picant servida en una barra de fusta desfeta i plàstic mig brut. També veïnats que semblen trets d'una pel·li de por, canvia molt segons la zona, només Brooklyn és com tota Barcelona inclosa l'àrea metropolitana. Avui hi havia tot de llibres a les portes de les cases, no sé si eren per agafar o per canviar. Es prenen Halloween amb gran passió. Tot de portals decorats amb talent i plens de fantasia que sembla que es facin la competència a veure quin té la combinació més simpàticament terrorífica. Molt de turista també, però com que la ciutat és tant gran passem més desapercebuts que a Barcelona. Els camions són preciosos si els comparem amb els nostres, sembla que aquí també hi ha un sentit de l'estètica més profund, tothom està molt guapo i combina tremendament. Fins i tot els pobres! Molta gent que corre, més també que a Barcelona. L'esport Fuck Yeah. Força botigues de licors i de xocolata.

Mentre a casa puja l'afany cerveser, a NY es prenen el vi com una cosa selecta i superior. Pagarien cinc cops més el preu dels vins i els menjars que fem a Catalunya. França, Itàlia i Turquia hi són completa i rabiosament presents. No és el cas d'Espanya, cosa d'estranyar si tenin em compte que tenim menjars més bons que ells i, concretament Catalunya, un plus amb aquesta nova onada de cuina deconstruida que podria rebentar literalment el mercat. El primer restaurant de menjar ràpid que posi els plats catalans vells i/o nous al mercat, ho peta. Nostrum podria competir amb Mc Donalds i/o Dunkin' Donuts sense problemes. Igualment un Dunkin Donuts a Europa podria funcionar molt bé. A amèrica el millor s'emporta el premi a la primera, i no com a casa nostra, que estem massa carregats de manies. El català ha d'arromangar-se, treballar i prendre sense tants de miraments, ens hem de treure el mocador de iaia putrefacta, aquesta moral petita basada en el complexe. Podriem competir amb els millors, el món pot ser nostre...

Nova York II: Alguns detalls generalistes

2011-10-22T19:50:00.014+02:00

En general la gent és molt acollidora, els primers dies quan anava una mica més perdut, algunes persones no només m'assenyalaven el camí si no que perdien el seu temps per acompanyar-me al lloc exacte i ajudar-me en el que calgués. No m'ha estat massa difícil fer-me amb alguns mòbils, de moment he trobat gent oberta. Hi ha policia per tot arreu. I els carrers estan nets, nets, nets!

El temps sembla una muntanya russa, un dia fa fred polar i al següent calor africana. Els camions són molt més bonics que els nostres, un dels seus camions de bombers nosaltres l'exposaríem com a peça de museu. Hi ha bastants raperos que fan por. Aquí la gorra és molt més popular, moltíssima gent en porta. La taxa de sonats és estratosfèrica, és bestial el nombre de tarats i alienats que circulen per NY. Hi ha molts més joves amb camisa que a Catalunya. Si al World Trade Center hi havia molts jueus, a Brooklyn ni t'explico, la comunitat és extraordinàriament gran. Hi ha molts cotxes de luxe. Hi ha moltíssimes llums de contrastos. Se sent olor de menjar en tots els carrers, acabes de dinar i ja tornes a tenir l'instint de gana allà...; i el fum sortint de les clavegueres. Els Hotdogs típics de les paradetes costen al voltant d'un euro i mig. Manhattan de nit és absolutament al·lucinant, fabulós, fantàstic, descomunal, ¿infinit?... Wa, és d'una bellesa sense nom. Hi ha de tot a l'abast de la mà, el luxe més exquisit, coses realment bones. Una oferta en productes que multiplica la nostra potser per vint. Hi ha un munt de begudes que mai havia tastat, i totes les nostres també les tenen (o quasi totes, gazpatxo i horxata no, fora de restaurants especialitzats). Fanta de maduixa i de pinya. Cafè aigualit, cafè aigualit al quadrat, per tot arreu el cafè "aguachirri". La comunitat hispana té un pes demogràfic més que important. Hi ha molts més rascacels però també molta més casa, sembla que no tinguin terme mig aquesta gent. Aquí no has d'esperar favors, aquí has d'agafar el que vols. Pam, pam! Tohom pam pam pam! Nova York és Pam!Pam!!

Aquí si no tens un cotxe tot terreny ets estrany. Els hi encanta gastar gasolina, segurament són bastant rics. La barreja humana és brutal, Nova York és un batut del món sencer amanit amb una presentació estètica fantàstica. És el país de la fritanga, del greix, del cafè gegantí i un cop més aigualit (aigualit fins la immensitat oceànica del tè aigualit), també és el país llar dels biquinis més increiblement bons de la terra. NovaYork és una nació de nacions. És una aspiració al benestar a partir del poder, la grandesa i la sofisticació. Manhattan de nit respira, i et mira amb seducció i els ulls il·luminats per una llum de reflexos multicolors... Certament, és una mica al·lucinatòria.

Nova York

2011-10-19T03:10:00.009+02:00

Em faltava només una assignatura per obtenir la llicenciatura i he marxat a Nova York dos mesos (si trobés feina potser més) per a millorar el meu anglès i viure l'experiència. El temps que he estat sense actualitzar m'he dedicat a un llibre que tractarà de presentar Salvador Dalí com a filòsof, tractarà d'explicar la seva filosofia, de sintetitzar en menys de dues-centes pàgines l'essència de la seva obra escrita de més de sis-mil, i donar-li un principi de sistematicitat. Encara no està enllestit però no li queda massa.

Què em diu Nova York? Energia Consumista, Poder Creatiu, Vitalitat Fresca, Alè de Joventut. Els americans són molt hospitalaris, les americanes em riuen més les gràcies que no les catalanes (serà que la ciutat m'inspira? hehe) En general són molt més patriotes que els europeus. Nova York, però, és el sinònim perfecte del cosmopolitisme. Els autobusos van a 140km/h mínim, semblava el rally Costa Brava. La ciutat batega, i a cada batec desprèn una energia que és impossible no notar.

Aquest matí, quan faltaven uns 5 minuts per arribar a la casa, la ciutat se'ns acomiadava amb un alè tan fresc i un somriure com aquest. Aquí, en comptes de lloros i gavines, hi ha esquirols i ossos rentadors. A cada àpat que faig me'n sobra la meitat, en aquesta nació tot comença a partir de l'XL, que és la mida mínima per defecte. I no només són patriotes a les pelis, ho són molt en serio, hi ha banderes per tot arreu, una cosa exagerada... La base de la gastronomia nortamericana es fonamenta en el greix, boníssim, amb sabor, i després tenen una cosa molt fina que consisteix en fer seves les millors parts de totes les cuines del món, i tot (o quasi tot) és per emportar i dins el restaurant t'ho serveixen ja en una bossa. En general, és un remolí d'energia i llum que si tens prou força per agafar-t'hi et transporta als estels de la humanitat, a un món molt millor; però que si no tens força, et destrossa sense pietat. El World Trade Center va ple de jueus ortodoxos. És una ciutat eternament jove, colorida, que rejovenint-se a cada instant saluda amb contundència i riallada els seus molts caminants. Es pot respirar un nivell cultural d'envejar, avui he entrat de franc al museu dels indis americans, hi havia com una mena de taulell fet de fitxes que si les posaves d'una banda eren d'un color i si les giraves eren de l'altre, de manera que s'hi podien fer representacions, jo ho he esborrat tot i hi he representat un fal·lus gegant, el símbol de la meva conquesta :D!

escritsefrem se'n va de vacances

2010-12-21T20:59:00.014+01:00

no sap quan tornarà, de fet ni tansols sap si ho farà... Però promet enviar alguna postal i portar presents quan vingui per aquí. Fins avui ha estat un autèntic plaer i honor. I la vostra inestimable companyia. Infinites gràcies a tots. A reveure!

El cant dels assenyats

2010-12-17T19:58:00.001+01:00

Navegants joves de vida
escolteu el clam dels vells:

Lluiteu pel que voleu
però feu-ho sempre amb alegria.
Capteniu-vos desitjosos
i aneu més enllà de la pell!

Pels cims deixats, no passeu pena;
gaudiu les planes plenes
l'aire fresc i llurs clavells.

No us deixeu portar pels vicis,
sempre tant temptadors...
Esforceu-vos!
El destí us reserva designis molt millors.

Acostumeu-vos a la temprança
que els extrems mai foren bons
i no patiu pas per la passió,
que la vida ja en duu massa.

Temperats, cercareu a l'hivern la calor
i a l'estiu matí de platja.

Feu-ne via!... No tingueu por!
Aprofiteu el dia!... S'acosta la mort!

èxtasi

2010-12-17T19:32:00.003+01:00

Pirotècnia Brutal,
la passió de la noia
que t’ha fet tornar
més boig
de la teva vida,
multiplicada per cent-mil,
els seus llavis tan infernals,
tan ardents...
Et feien cremar
la teva vida sencera
i fer-te pensar
que mai tornaries a la realitat,
volies parar el temps
i no tornar-hi,
acabar allà la teva vida.
La sensació de l’èxtasi
és això
però en la mateixa mesura
en què tot això
és tansols un aprovat
i la diferència és
la de l’aprovat
i la de la matrícula d’Honor
i la proclamació pòstuma
de Geni millor, absolut,
indiscutible i Universal.
Un altre Univers.
Perquè en el fons
la vida, general,
és generosa, i ho saps,

i somrius.

igniosofia

2010-12-17T18:56:00.056+01:00

Cremem les nits
com el sucre de l’Absenta,
ens sabem la joventut
l’energia i el desig,
i els explotem.

Consumim la vida amb alegria
arribaran, segur, més dies…
Madurarem i aprendrem la Responsabilitat,
però ara ens hi deixem la pell
ens omplim fins a vessar d'Amor i Felicitat
ens agafem mútuament a la carn,
a la pista dels nostres sentiments,
a l’accelerat-deliciós-boig ball.

Desembeinem l’espasa
de la nostra sagrada actitud
del nostre sagrat dir Sí...!
Més! Més Gran! Més Nit!

En la foscor trobem la nostra llum,
oh, sí; ens estimem,
ens fem petons,
trobem al semblant (quasi al propi Jo)
al fons de les seves pupil•les dilatades
(tan grosses
que hi passen les ànimes a través
i es comuniquen i ballen
com els nostres cossos suats)
quan ens mirem i parlem
de manera apassionada, com tot,
discutim en dialèctica pletòrica,
fem projectes d'esperança i futur
naveguem en l’excés.

Un grup de joves joies
estudiants de Filosofia
que s’han adonat, potser equivocadament,
de l’avorriment d’una vida “normal”
insuportable de tant normal,
de tant fer el que toca,
de tant autòmata moral
com si ja d’abans de néixer
se sabés el que hem de fer,
com si la llibertat fos només una estafa
que un dia ens van vendre no sé perquè
—potser perquè s’ho creien.
Diran que no, que llibertat,
però sabran perquè ben endins
el seu cor els ho dirà en forma d’emoció,
que la vida se’ns converteix
—a tots sense excepció—
en una freda presó.

Desesperem,
i en buscar sortides
trobem aquest incendi
on cremem les nostres experiències
potents, candents les ànimes com llenya.

I alguns dies cremem la salut tota sencera
i altres tornem al migdia
perquè sabem de la victòria
d'una oportuna retirada

Aquests dies rodons
la nostra particular obra d'art
el Sublim que junts hem fet
En l'amor i en la complicitat,
en les nostres infinites
actitud i voluntat

Cavalquem en ales de foc
entre tornados
atronant tot el cel i la terra
amb les nostres riallades impetuoses.

És senzillament increïble,
tanta força, tant de nervi,
i tot això:
que és justament allò
que més és capaç de justificar La Vida

Simple i fugaç,
però intens com una fúria,
com un horitzó de cims nevats
i el sol que els il·lumina i els desfà,
en cada floc de neu ens trobareu,
perquè hem parlat amb Dionís Déu
i hem signat l'eternitat.
Benaurats hem estat aquests pobres...
que pidolàvem sense saber-ho caritat ,
que donàrem la vida
per una mica més de vida —d'intensitat.
I en la nostra desesperació
la vida ens ha estat retornada en dos.
Sempre Sí.

Necessitàvem algú així,
i ens hem trobat,
¿perquè?
Només, sembla que pot ser...
Perquè la vida és d e l i c i o s a .

(Dedicat als de Filosofia, especialment a en Javi, en Miguel i en Quico)

Sòcrates: o el filòsof i l'acadèmia mundana

2010-12-06T21:42:00.000+01:00

A favor dels controladors aeris

2010-12-06T19:09:00.005+01:00

Després de no trobar en cap mitjà les raons de la vaga, cosa al·lucinant, em busco la vida i vaig a la pàgina del sindicat dels controladors, i, per resumir, aquesta és la situació exposada:

1. Els controladors aeris signen un contracte laboral on hi diu que no poden fer més d'x hores l'any, comptant les extres. Establert, evidentment, per llei.

2. En veure les hores que fan cada dia, adverteixen al govern i AENA (l'empresa pública que els contracta) que si el ritme d'hores segueix igual, molt abans que acabi l'any ja hauran fet el màxim d'hores legals; així, si ningú els substitueix ni es canvia el contracte, no podran treballar.

3. Intenten explicar aquesta manca de planificació reiteradament, però ningú no mou ni un dit per solucionar la situació.

4. Arriba el dia que no poden fer més hores, però els diuen que han de treballar al marge de la llei i del contracte signat.

5. Es declaren en vaga per la seva situació il·legal, el govern promet solucionar la situació. [Agost]

6. El govern segueix sense moure ni un dit, incompleix la promesa.

7. Es convoca una altra vaga per denunciar la situació. El govern promet solucionar la situació. Es desconvoca la vaga. El govern no fa res.

8. Els controladors ja no aguanten en aquesta situació de treballar il·legalment i agafen la baixa per ansietat [3 de desembre de 2010].

9. El mateix dia, el govern aprova una llei (decret 13/2010) que permet/obliga a que els treballadors treballin més hores de les que diu el contracte i la llei anterior. Els obliga a anar a la feina sota amenaça de presó i embargament dels patrimonis, independentment que estiguin incapacitats mèdicament per a treballar (això inclou baixa per maternitat, etc).

10. El govern [5 de desembre] anuncia l'apertura de 442 expedients a controladors contra els que “ ... no fueron a trabajar porque defendían que ya habían cumplido las horas que dicta la ley”.

11. "aquellos controladores que no estén en condiciones perfectas, (y no creo que haya muchos que aguanten tranquilamente que les estemos llamando de todo en todos los periódicos, televisiones e internet), no deben trabajar. Mejor dejar a la gente en los aeropuertos que tener que lamentar una desgracia mucho mayor".

[Testimonis de controladors aeris]

Él ha pasado la cuarentena y promete que esta es su última guerra: «Mi mujer me ha dicho que me presente hoy a trabajar y que dentro de quince días lo deje. Y creo que lo voy a hacer, porque esto no lo aguanto más». Ella, joven, elegante y llorosa, habla con la voz entrecortada: «Trabajé el jueves por la noche y llevo tres días sin dormir», explica, antes de comenzar una entrevista que se realiza a las 13 horas de ayer, con la huelga no declarada pero salvaje agonizando. «Se acabará pronto», dice él. «Yo no quiero parar –responde ella–. No quiero arrastrarme más ante este Gobierno. Lo que nos han hecho es propio de una dictadura».

"Llevamos meses advirtiendo de que se nos iban a acabar las horas, que había que buscar soluciones. ¿Y que propusieron ellos? [el Ministerio de Fomento y AENA] Nada. No aceptaron cambiar turnos, variar la planificación. Dijeron que no a todo lo que se les propuso después de que planteasen un decreto brutal que encima era absurdo: trabajamos 160 horas al mes y nos fijaron una jornada máxima legal de 1.670 horas. No hay que ser muy listo para saber que en diez meses nos quedábamos sin horas. Pero en esas manos estamos. Y cuando hace meses se dan cuenta de que su error es brutal no hacen nada. Ni cuando se lo decimos y ofrecemos opciones".
"Siempre hablan del dinero que ganamos. Pero en ocho meses ninguna de nuestras propuestas para solucionar el conflicto tenía que ver con el dinero. Ahora cuando se ven ante su error nos cambian el cómputo de horas. No podemos enfermar porque si te pones de baja tienes que recuperar las horas. No podemos tener hijos porque has de recuperar el tiempo de maternidad. No te puedes ir a enterrar a tu padre porque los tres días de permiso los tienes que recuperar. ¡Si estamos de vacaciones se nos considera en absentismo laboral! Lo que sí puedes hacer porque así lo deciden por decreto el viernes es trabajar 200 horas más al año. Y eso lo decides un viernes antes de puente después de llevar diez meses sin querer negociar, después de que hayamos desconvocado una huelga con la promesa incumplida de negociar.
(...)
Yo he estado tirada con mis hijas y sé lo que se pasa. Pero también sé que llevo desde abril sin un día libre. ¡Mis hijas me piden que les ponga en el calendario qué día van a poder ver a su mamá!" [Rompe a llorar]
(..)
Sé que los españoles nos echan la culpa de todo, y de verdad, siento muchísimo lo que han pasado, pero no me siento culpable: es el Gobierno el que no ha querido negociar, el que nos pone al límite. A mi ya solo me queda mi orgullo. Me lo pueden quitar todo, el dinero, la libertad, todo, pero no me voy a arrastrar más".

Fonts:
http://www.controladoresaereos.org/
http://www.diariodeibiza.es/pitiuses-balears/2010/12/05/controlar-punta-pistola/449823.html

Em sembla una absoluta irresponsabilitat que l'Estat que és qui posa les seves pròpies lleis, no les compleixi ni les canvii a temps quan estan clarament mal fetes i han estat avisats. L'Estat no és idiota, per tant, encara que hagi actuat des del punt de vista jurídic irresponsablement fins al límit, no ho ha fet "sense voler". Ara, el que em pregunto, són les intencions d'aquesta maniobra eminentment política.

Matrimoni homosexual

2010-12-05T22:28:00.003+01:00

El pitjor dels insults que hom pot fer a la memòria de Crist és autoanomenar-se'n seguidor i barrar els peus a l'amor, o erigir-se en representant del seu poder i impedir el matrimoni entre dues persones que s'estimen. Que Déu els tregui tanta bilis negra!

Crisi estimada

2010-12-05T20:11:00.027+01:00

La crisi sempre està relacionada amb el canvi, són quasi sinònims, cosins germans, i ja se sap que com més cosins, més endins. En els seus orígens la paraula krísis s'aplicava per a judici i decisió. Els orígens sempre són reveladors. Avui que tot ens ho donen fet, decidir i jutjar sembla el més negre i pelut dels mals. I no hi ha res de masoquista en estimar les crisis, perquè són un gran mitjà per evolucionar en comptes d'estancar-nos, per fer córrer l'aire i ventilar l'habitació. Quan hem sortit de festa i es fa de dia però encara no tenim son, i anem a casa d'algú on hi estem calentets tots juntets en alguna habitació, allà amb el nostre microclima barreja de fum i alcohol... La crisi és aleshores obrir el balcó obrint les portes al fred, però diríem que és masoquista? Més aviat és higiènic! Sortir del bar i el sol de ple. Notar com tot el caliu que hi havia se'n va per la finestra és una crisi en tota regla, però també arriba un nou dia que peta i llueix. Les crisis són tramuntanades que netegen. Amb l'econòmica aprendrem a estalviar, que a mi mai me n'havia ensenyat ningú. Amb l'anomenada de valors, disciplina al canto! Que tampoc me n'havia ensenyat mai ningú. I estic agraït de passar-me més de tres hores viatjant cada dia, de no sortir els caps de setmana i del mal d'esquena, de peus i de boca. Perquè tot el que estic aprenent no ho hauria après sense aquesta tanta crisi, que per d'altres seria tan poca. Només, això sí, hem d'anar amb compte d'aturar la maquinària quan els mitjans es comencen a transformar en fins en si mateixos, això li passa al garrepa, a l'envejós i al malenconiós, que no poden gaudir del que tenen i el seu principal impuls eròtic acaba depenent de la mancança mateixa. La crisi és un mitjà, i com a tal, no val per a totes les situacions, no és bona en si mateixa; ens ajuda a canviar, que és una cosa que sovint ens va bé però ens costa, i ja és molt!

Des de les ganes de lluitar

2010-12-03T16:09:00.003+01:00

Des de les ganes de lluitar hi ha sovint la temptació de poetitzar la realitat, el clar perill d'això és elevar-se tant que ja no tocar jo de peus a terra. D'això me n'he adonat a partir de les originals classes de Santiago López Petit, que van en la línia de començar per l'anàlisi de les societats occidentals focalitzant l'atenció en els efectes destructius que El Sistema té sobre les persones, i de veure després les estratègies que diversos col·lectius i/o personatges han articulat al llarg de la historia i fins avui per tal de fer-hi front. La lluita proletària, el romanticisme, l'art, les drogues, les comunes, etc. La realitat canvia tant de pressa que actualment res del que abans ha servit per fer la vida millor no val, i cal inventar noves estratègies de resistència al malestar i/o l'esclavitud. Ens trobem en aquesta cruïlla perquè la vida és insuportable. L'atomització a què duu la llibertat portada a l'extrem suposa la impossibilitat de trobar punts en comú des d'on fonamentar les bases de la sociabilitat. L'autonomia entesa com a autosuficiència duu a la no-necessitat dels altres suficient com per a no aprendre a obrir espais de comunicació. No saber obrir espais de comunicació és ja una condemna a l'aïllament total del món de la vida. Perquè, si som animals grupals, ens fa tanta por i fins i tot repugnància la resta? ¿Perquè necessitem ser diferents, diferenciant-nos-en? Potser estem buscant un rol en aquest món post-atomització dels individus, cercant una barana on agafar-nos per no caure en l'abisme on l'extrem de la llibertat ens està portant.

Improvisació i experiment de Jo (1)

2010-11-21T19:09:00.007+01:00

Escriure per escriure. I què? Maduixes vermelles i gustoses. Arcs de Sant Martí i un cel satisfet, ple d’estels. Cavalls blancs pugen amunt desitgosos d’infinit, cavalls de foc renillen, llampecs il•luminants i trons que desenxoreixen l’ànima. Olor de mar que sempre torna, sol i gavines, brisa, sol a la platja, sol i serè com l’ànima de l’aire del migjorn, com el cel assolellat. Calamarsets, altres aperitius i arròs negre, un pessic, només, de llimona i allioli, vi negre endolçant. Cotó fluix de sucre rosat, canalla plenament feliç, magnes famílies, germans experimentant la grandesa del Ser en les espatlles dels seus pares. La Sínia i la ciutat amb la seva cara més esplèndida. Llums de somni i colors que es confonen. Viena i els seus palaus, el somni de la humanitat, despertar amb el sol tocant-te de ple, acariciant-te; calentant-te, càlid, alegre i juganer. El millor cafè amb llet de la teva vida, el matí més ben clenxinat. La primera comunió i les mans que tremolaven, i les cames. El més sagrat de la primera hòstia és el seu gust, el sentiment de solemnitat. Ritus iniciàtics, autoestima. Un dia arribaràs al cim, petit, i et sentiràs orgullós d’haver resistit l’embranzida dels climes hostils. Hi ha negres que fan molt bona olor, s’han acostumat a usar el seu perfum de gala a diari, vicis i virtuts d’aquesta societat afamada que ho devora tot. Adrenalina, caiguda lliure i milers d’aires passant per la teva cara a mil velocitats, no hi ha lloc per emocions ni sentiments, el vent els pressiona tots a dins, al cor, i surten tots de cop quan aquest cessa, explosió d’adrenalina, la font química del cervell raja a tota pressió. UAH! La nostra pell s’entén, les nostres pells parlen el mateix llenguatge. Amor.

"Desenxorir" és un verb improvisat per a la conjunció de: desentelar, despertar, desencalitjar, desentortolligar, desenterbolir, desencarcarar, desencaixonar, desencauar, desencongir.

la funció egòtica

2010-11-21T18:49:00.003+01:00

COGITO ERGO SUM

COGITO ERGO EGO

EGO ERGO EGO

EGO EGO EGO

EGO EGO EGO
(... ad infinitum)

La ferida del coneixement

2010-11-09T20:47:00.033+01:00

(post dedicat a El Criteri, en resposta al seu darrer comentari).

La inconstant libèl·lula
—J.W.Goethe

Aleteja l'aire de la font
la canviant libèl·lula
fa temps que alegra la meva vista.
Fosca a estones o brillant ara,
com el camaleó flexible.
Vermella de seguida i llavors blava;
blava que tot seguit és verda.
Voldria contemplar de prop
el seu magnífic coloram!
Però el seu vol no s'atura.
Fins que suaument, es posa a la gespa.
És aquí! Ja la tinc!
Ara puc veure-la a poc a poc.
I no és més que un trist blau fosc.
Així et passa a tu, que analitzes les teves alegries.

Aquest poema copsa a la perfecció la vessant mortífera del coneixement. Si volem conèixer l'arc de St. Martí, aquest desapareix en apropar-nos-hi, i així també desapareix la seva vida, amb tota la màgia i la bellesa generadores d'alegria, que també s'esfuma. Hi ha un element de misteri sense el qual no hi pot haver gaudi estètic. El drama del coneixement és que per a realitzar-se destrueix la vida dels objectes quan els esquartera per a poder-los analitzar; aquesta és la ferida originària de què sagna el coneixement, i en això consisteix el passatge bíblic del Pecat Original, la caiguda de l'home. Hi ha qui interpreta aquesta situació com a causant d'una relació íntima entre el coneixement i la tristesa, com el trampolí que duu inevitablement cap a la malenconia a tot aquell que flirta amb el saber. I en aquest context apareix l'estètica; la tasca de l'estètica és suturar aquesta ferida, tornar-li l'alegria de la vida al coneixement tot completant-lo a través de la irradiant bellesa artística, que dóna la força propulsora necessària per arribar als camins de transcendència de la fe.

Joventut anàrquica

2010-11-08T00:48:00.005+01:00

Al tren, pugen un noi i una noia plens de vida, una parella jove i preciosa, estèticament bellíssima, molt atractiva i vital, aspecte saludable, contents i cantant a la vida, rient sense parar i estimant-se en públic. De roba pengim penjam, força deixats, poc cuidats però amb una constitució immillorable, de raça noble. Van completament a la seva, guanyant-se el respecte del vagó només amb la sola presència. Deixats de la mà de Déu? ... Uau! Un braç ple de punxades, i no crec que siguin precisament dels mosquits. Massa bons són per a necessitar Déus, massa força tenen per a caure, i massa fe per adaptar-se al món. Ni Déu ni la societat els ha girat l’esquena, sinó més aviat el contrari. Són massa guapos i vius com per a voler-ne més i cedir al joc de la hipocresia. Arribats a dalt de tot, fan l’amor amb la naturalesa; consumint-la i deixant-se alhora consumir per ella en un ball apassionat i salvatge. Hi ha coses que no tothom es pot permetre. L'anarquia és exclusiva.

la frase següent és falsa

2010-10-30T02:15:00.005+02:00

la frase de sobre és vertadera

Des de que Déu ha mort, Llucifer les mata callant.

2010-10-27T17:06:00.001+02:00

Antropofòbia antropofílica

2010-10-26T19:37:00.004+02:00

Constatar dia rere dia el terrible egoisme amb què es caracteritza la naturalesa de l'espècie humana, que és bàsicament artificial, cultural i diabòlicament creixent, no deixa de sorprendre'm, d'astorar-me i de soterrar-me sota una llosa immensa de pols viscosa que m'afoga. Però adonar-me cada dia de la sensibilitat o empatia de molta gent a l'hora de tractar amb màxima cura a un qualsevol i complet desconegut, és quelcom que m'impacta profundíssimament i se'm clava a la pell fins a fer-me saltar una llàgrima o més. I tot plegat, viure aquesta contradicció, em resulta extremament desagradable. Però sublim. Per això ho prefereixo a qualsevol plaer i a la gran majoria de sentiments i experiències.

El bon humor és una responsabilitat capital

2010-10-26T16:58:00.007+02:00

Els fills del temps

2010-10-21T17:01:00.011+02:00

Recuperem la veu de la vida
posem-li una lletra al present
aquests temps impresentables
nostre pare carceller.

Amb tacte i melodia diguem-li
que com a fills seus el respectem
però que tanmateix hem pres consciència
de son grisàcid engany permanent.

Recuperem el temps de la vida
cantem-li una sola cançó
que soni a orgull i valentia
i hi ressoni com un tro
nostra forta voluntat
disposada a cremar la por
tanta llefiscosa debilitat...

Cansats estem del teu jou subterrani
mesquina extenuació permanent!
Per aquests fills ja no basta
l’Or lluent d’aquesta llar
or ociós clau d’esclavatge,
fills esclaus vestits amb draps
que si creixem ho fem amb gepa
si no ens alcem ara, mai serem grans!

Posem-nos les millors gales
recordem-li al pare qui fou.

Que som els teus darrers fills
i ni un sol sol art no ens has ensenyat,
Oh, sí, tu, Pare Nostre...
Oh tu, sí, tu, Present Cansat!!

Amb el temps cremant-nos l’esquena
insistim amb veu potent:
Pare, viure amb tu no val la pena
Pare, marxem
Perquè ens retorni la vida a la sang
que ens en volem omplir per les venes!

Però no t'amoïnis, Pare
t'enviarem alguna carta,
i espera'ns, que qualsevol dia
tornarem per a tornar a alçar-te.

Fogarada revital

2010-10-20T19:50:00.000+02:00

Com cendra que s'encén
reviscola i s'inflama
vermella i ardent
Com foc!
Com tu...
que ets tota aquesta vida,
puresa infinita
que s'emporta el dolent

Restes de vida

2010-10-20T15:12:00.001+02:00

Les restes de la vida
es floreixen poc a poc
les seves rates em mengen
i em dissolc en un segon

Voldria el Voler
i no m'importa ja el poder,
sóc víscera en un femer
quina merda és no voler

Sento la mort en l'estómac
em devia equivocar de plat
i ara la vida se m'esqueixa
viscosa i negra es podreix la sang.

No puc aixecar el nas del terra
no tinc cames, no puc córrer
tot ha marxat i m'he quedat sol
sóc ja un nen mort, al mar afogat

No serviré per a res,
ni ara, en vida presa
ni demà mort.
Però deixeu-me, en aquesta nit serena
contemplar eternament els estels.

Repassar és trobar

2010-10-18T23:18:00.006+02:00

Repasso el que he fet, el que he dit i el que he escrit; ~~per repassar però en realitat~~, però em sembla que el que vull repassar és allò que no he fet ni he dit ni he escrit.

El luxe de la revolució

2010-10-14T00:42:00.004+02:00

La Revolució és un luxe que només es poden permetre els qui menys tenen, que sovint som els joves. I a mesura que passen els anys i anem tenint més, ens acabem tornant conservadors.

Apol·lo en la boira

2010-10-11T17:04:00.048+02:00

Volia allunyar-se de la foscor, va prendre's aquest propòsit com l'únic objectiu seriós de la seva vida, al capdavall era la única Salvació possible... Allunyar-se de la foscor era la missió, perquè ell tenia una clara voluntat basada en fermes determinacions i tot tan barrejat que la confusió li anava guanyant el pols al Jo. La llum l'identificava, l'acostava a ell mateix, als seus anhels; la llum, coneguda, enemistat d'aquella ofuscació híbrida de penombra i obscuritat. Pensava que el plaer més gran de l'Univers era la contemplació de les grans obres que ell mateix havia creat, i per això es desesperava ¿Mai n'havia creat cap? Pensava que el displaer més sublim s'experimenta en l'ofeg dins l'híbrid mar de la confusió (profund insondable conegut), es confonia amb l'ofeg anguniós de les onades del seu propi cos, que el dominava a contravoluntat, l'escanyava, el perdia; una marea que escopia damunt l'esperit humiliat que volia aixecar-se i no podia, li escopia sobre l'esperit que mirava amunt, que volia més perquè sabia que podia més, Sol Imperial, que té clara una sola cosa, Sol Imperial, que vol més i ha de ser més, Sol Imperial, la sola cosa que el salvarà i el farà etern. Il·luminar-se, Il·luminar. Amunt! Amunt! Amunt estirava l'esperit estirant els budells amunt, i amunt tota quanta fibra corporal podia arrabassar, i partícula per partícula, que Sagrada és la Llum. Manava, sabia que era cap, sabia que podia ser el cap serè que un dia sigué si feia escomesa a la foscor, amb s'única arma l'Ideal, si fugia de l'ofuscació, de la droga corporal, sempre tant baixa, tan baixa i tan animal, sense objectius més alts que els de la seva naturalesa superada però igualment sempre disputant, eternament combativa, bogeria originària i delirant, també mare, i doncs més anterior que l'esperit: connatural. Il·luminar-se, Il·luminar —deia en la fosca— que en la llum ens trobarem benvolguts companys.

En la tempesta

2010-09-23T17:29:00.005+02:00

Fer sempre allò que es creu
i creure sempre en el que es fa

Aquesta és la Bona Nova!
Zarathustra la ve a predicar...

Mirada en l'alegria
Cap tremolor en caminar

Passar dia rere dia
passant de llarg de la por

Sentiu-ne els mots
que aquesta és la música

Escolteu-lo tots
que aquest és l'Amor

Un vitalista els fa sonar
l'amic que vol fer-nos despertar!

Gaudir

2010-09-23T16:59:00.001+02:00

Gaudir és sovint oblidar-se
d'allò que ens pareix important,
i deixar que el vent se'ns endugui
com si no existís el mal.

Veritat i mentida

2010-09-23T16:30:00.002+02:00

"La veritat fa olor de sang!"

—diuen els saberuts

En La Mentida hi trobem força,

—resen els capellans...

Creu-t'ho i estaràs perdut,

però si hi creus, res podrà tòrce't!

La memòria del guanyador

2010-09-08T23:29:00.030+02:00

T'escric en aquesta pedra

jo que abans sempre he guanyat:

—Si un dia començo a perdre

i no podent sortir del clot

resto oblidant al forat

i se m'oblida —fins i tot!

allò que en la vida és més fons:

l'olor fresc de la Victòria...

Voldria tenir-te al costat

i poder, sense memòria,

Recordar en els teus petons...

Suaus guardians del tast a Glòria!

Límits

2010-07-21T20:55:00.001+02:00

La millor manera de conèixer els propis límits és posant-los a prova, posant-se a prova a un mateix. De quina altra manera, si no —suposant generosament que sigui possible— podríem auto-conèixer-nos? Cal mullar-se, ferir-se, arriscar-se, barallar-se, atrevir-se. És el que faig aquest estiu (el que hauria de fer sempre).

Sempre escoltem la seva música

2010-07-02T22:54:00.043+02:00

Acabo de sopar i se m’apareix un àngel, em diu que em mengi un parell de peces de fruita per postres i després em posi a preparar una feina que tinc pendent, li faig cas; però tot just acabar-me de menjar la primera fruita m'interromp un dimoni i em mena a que ompli una de les tasses grosses (de les de cereals amb llet) de Cardhú amb cola i encara una altra de gelat Cheesecake i que em posi, tranquil·lament, a menjar i beure mentre fico una pel·li. No em sembla pas mala idea -penso... Així que m'omplo la tassa de gelat i agafo l’ampolla de Cardhú per servir-me el combinat, però... Phomp..! Amb aquest soroll d'obrir l'ampolla se m’apareix altra volta l’àngel, cridant: que si m’he begut l’enteniment...! Que el Cardhú és per a les grans ocasions, per celebrar coses importants...! Al que el dimoni (que ja hi era) s'hi encara i li respòn que la vida mateixa ja és una cosa prou important com per a celebrar-se a tothora i amb el millor!... Que es deixi estar de moralina romancera. No hi veig cap pega, el dimoni sembla encertat amb això que diu... Però l’àngel fa com si no el sentís i segueix: que si sóc tant curt de voler celebrar la meva vida embrutant-la, que almenys no ofengui la dignitat del Cardhú així, insultant-lo amb coca-cola... I bé, de fet penso que té prou raó també, així que el Cardhú me'l serveixo sol. Continua l’àngel enraonant exacerbat que per a celebrar la vida no calen tantes pel·lícules, que per a bones pel·lícules millor és d’escriure el guió de ma vida i no anar deixant la feina per demà.El dimoni mentres va cantant...

Finalment, acabo devorant -molt- gustosament la tassa de gelat mentre comença la pel·li (Waking life), ensenyant-li també els llavis a la tassa de Cardhú però reservant-lo per a finalment torrar-me poc a poc mentre vaig fent la feina un cop deixada la pel·lícula (a menys de la meitat) per acabar-la de veure un altre dia. Humm... Deliciosa fusta fresca ardent esòfag avall... Pot el lector donar-ne una mica de fe, perquè de fe, mai se'n pot donar massa, que cal sempre tenir-ne molta.

Tarannà

2010-06-22T19:57:00.001+02:00

Per saber cap a on assenyala el vector vital d'algú, només cal veure amb qui es compara.

a Laura

2010-06-21T05:03:00.037+02:00

A la vora dels estels

Quan la pila és ja macabra
ni empalmant cinquanta nits...
doncs potser sí! -Penso,
Però no puc.
Al meu cap sols l’abraçada
i aquells llavis infinits,
la realitat? Massa poruc

La vora dels estels es rosa...
Podria trobar-te a faltar
empastifar de plor les parets
convertir-me en negre joglar
disparar arsenals de gemecs,
la realitat? Sempre una llosa.

Jo estudio escolàstica vella
recullo quatre tulipans
i treballo per la independència.
Tu vius lliure com rosella
que al vent vola per mil camps
i senders de transcendència

Com podria,
jo,
aspirar a tu?

Quan la pila és tant macabra
ni empalmant cinquanta nits...
Doncs qui ho sap! -diuen les fades,
Sols tu en mi quan sóc al llit
-t’aguaito amb l’ànima glaçada-
ai, que em moro!
si ara em dius som sols amics.
Només adormit et veig, estimada!

La vora dels estels es va rosant...
Voldria dir-te que t’estimo
omplir de color els teus plecs
pintar-te tots els forats
convertir-me en el teu somNino,
ser àngel responent els teus precs

Com podria,
jo,
aspirar a tu?

Sento l’olor de la nit
de l’estiu i l’aigua fresca
Sents, ja, suaument, l’elixir?
Sé que et reca ma ment folla
(Si amb mi vens, deixo la festa)
Sé que et reca perquè et mola
Notes ara el batec adormit?

Sents l’escalfor del matí
de l’hivern i la ginesta
I jo vull sentir-te! calmada i bufona...
Saps que sagno al teu camí
(Si vinc amb tu, caus a l’herba)
Saps que ma ànima ta pau erosiona
Però com frisa per sentir-te en mi!

Resistir tot el dolor
i creuar l’ardent camí
d’injectar-me serenor,
res per mi pas no seria
si en obrir aquests ulls felins
divisés restes d’amor
o tansols petits bocins
provinents del teu dolç cor

Com podria,
jo,
aspirar a tu?

Quan la pila és tant macabra
ni empalmant cinquanta nits...
Perquè no? -Respon el cel
-Oh, Siusplau...
Per res ara caiguéssim adormits

Tu seràs la mar calmada
il·luminant mon sol lluent...
I serà la nostra brisa
transportada per aquest vent
i oferida a la rosada
com el nostre èpic present!

La intensitat escull a la nit.

2010-06-14T00:58:00.016+02:00

Em pregunto si és la nit qui trastoca les persones o si són algunes persones les qui trastoquen la nit.

I la nit escull als intensos.

Plegats, s'intensifiquen.

El que jo vull ser

2010-06-12T21:25:00.000+02:00

Si Déu i em concedís un sol desig... Li pregaria ser aquesta cançó.

Els fils Capitals

2010-06-10T15:46:00.026+02:00

La nostra vida penja de molts fils, però això no impedeix que el seu dinamisme els esber-li sense contemplacions i amb una sorprenent facilitat. N'hi ha dos, però, que sempre resisteixen suportant el gruix del seu pes, impedint que la vida copsi la seva pròpia gravetat, es despengi, caigui i s'esbocini; són l'Amic i/o el Fill.

—amb l'espurnejant intermitència de l'enamorat.

Cuidi's de tenir-ne almenys un qui no vulgui que dins el seu cor hi arreli el trepidant costum de caminar entre arenes movedisses enmig de la més mortífera de les foscors.

Esperits millors

2010-06-07T15:43:00.048+02:00

A tots els que amb la burla rugosa i rient
us banyàveu tant en la ferida de Beethoven

com en les de la resta d'homes valeroros i valents...

Com es pot ser tant insensat com per a riure's
dels abismes?

A tots vosaltres us desitjo —i us procuro—
abans de la mort els patiments més insondables,

i ho faig en un acte d'amor desesperat,

en la major obra de generositat que he fet mai.

Per donar-vos una explicació,
perquè si no us salveu abans,

el més tenebrós dels odis us visitarà
—acompanyat amb sa incomprensió visceral,

més espantosa que el pitjor lirisme dels malsons.

I desitjareu sincerament
i amb totes les vostres forces
que no haguéssiu nascut mai,

després pregareu la mort
però no us sobrevindrà
ni de cap manera us serà donada.

I per bé que més tard,
no us n'escapareu pas
la divina justícia us caurà a sobre
cent-mil cops encara més pesada.

Mes negre serà que cap tragèdia

perquè ni entendreu res
ni cap fe podrà salvar-vos.

Us afogareu en les profunditats
de la mateixa ferida
en la que un dia hilaràvau.

No miris amb apreci el do de la compassió,

i tanmateix promet-te per ta vida

que mai amagaràs la mà
en aquell capaç de sentir.

Estimaràs per sempre les ànimes sensibles

perquè només elles poden elevar-te

i guiar fins als cims més alts de l'Univers,

només elles poden teixir
amb els finíssims fils que ho lliguen tot,

ningú més hi està en conformitat.

Només les ànimes sensibles
poden unir-te amb el tot
—Art—
i fer-te sentir com un Déu.

Glòria als ferits.

Les més adorables,
potents i dolces criatures.

—us saluda, amatent,
un vostre soldat fidel.

Senyera

2010-06-07T02:38:00.006+02:00

...moltes altres nacions ja la tenien, i, certament, internet no podia passar més temps sense la nostra gran senyera en wallpaper style... Ara, Que St.Google la beneeixi!

Lithium. Amy Lee

2010-06-05T21:05:00.009+02:00

Lithium, don't wanna lock me up inside
Lithium, don't wanna forget how it feels without
Lithium, I wanna stay in love with my sorrow
Oh, but God I wanna let it go
Come to bed, don't make me sleep alone
Couldn't hide the emptiness, you let it show
Never wanted it to be so cold
Just didn't drink enough to say you love me
I can't hold on to me
Wonder what's wrong with me?
Lithium, don't wanna lock me up inside
Lithium, don't wanna forget how it feels without
Lithium, I wanna stay in love with my sorrow
Don't wanna let it lay me down this time
Drown my will to fly
Here in the darkness I know myself
Can't break free until I let it go, let me go
Darling, I forgive you after all
Anything is better than to be alone
And in the end I guess I had to fall
Always find my place among the ashes
I can't hold on to me
Wonder what's wrong with me?
Lithium, don't wanna lock me up inside
Lithium, don't wanna forget how it feels without
Lithium, stay in love w...mmmh..
I'm gonna let it go

Mals auguris, la crisi tot just comença ara!

2010-06-03T06:06:00.008+02:00

Us recomano que aneu a l'enllaç de sota de sota, així podreu veure'l a pantalla  completa (i que aneu a buscar les crispetes o una bona tarrina de hagen  daz), perquè... l'apocalipsi... s'acosta..! Què dic,... No sentiu l'olor de sofre..??? És que Ja és aquí!!!! 

http://www.tv3.cat/videos/2942070

definició situacionista de 'cultura'

2010-06-03T03:33:00.008+02:00

Cultura: Reflex i prefiguració, en tot moment històric, de les possibilitats d'organització de la vida quotidiana; el conjunt de l'estètica, els sentiments i els costums, mitjançant el qual una col·lectivitat reacciona a la vida que li és objectivament donada per sa economia. (Nosaltres definim aquest terme només des del punt de vista de la creació de valors, no des d'aquell de la seva transmissió.)

la crueltat no és cosa de gaia

2010-06-03T01:37:00.017+02:00

Hi ha moments de foscor inevitables, intermitents, no intel·ligits i totals (més dolorosos que si et tinguéssin penjat pels ulls). No tothom els té i costen -fins a la impossibilitat- d'explicar, qui els té sap de què parlo. Aquests moments criden als seus semblants (a tot allò que per essència se'ls assembla), són com mirades a l'abisme que amb una sola guipada t'empenyen i et xuclen cap a tots els forats més negres, sagnants i llefiscosos imaginables -i no. Cap al suïcidi sense pensar-s'ho, cap a la fugida desesperada de la vida, i havent perdut l'x valor per a prendre decisió de tal magnitud, els moments foscos t'estiren cap a l'evasió: cap a mirar pel·lícules, enganxar-te a sèries, jugar (al que sigui: Pòker, Counter Strike, coses bèsties, etc.), estudiar, buscar companyia amb qui estar, dormir, i sobretot tot això obeeix a la imperiosíssima necessitat vital d'alienar-se d'un mateix, fugir d'un mateix per por al que hi ha, a l'abisme, al no-res infinit. Quan era petit aquesta visió se'm presentava en imatges, sensacions i sons dins un somni que es repetia periòdicament; l'únic somni que m'ha fet aixecar convalescent cada cop que el tenia, pregant en plors als meus pares que em despertessin perquè no ho podia suportar, semblava que si no, m'hi quedava; va durar dels 4 als 10 anys aproximadament. Alguna vegada més se m'ha repetit fins avui, però només en comptades ocasions, i no he necessitat ajuda per a despertar i sortir-ne. Perquè de menut, aquell somni (o malson) em segrestava i no em deixava sortir-ne sol, una cosa brutalíssima que em fa plorar només de recordar-ho. M'escampaven un got d'aigua dins la boca i així aconseguien rescatar-me de les urpes de l'abisme, perquè aquell somni només era una cosa que et feia viatjar en l'univers entre galàxies, un forat negre, com una visió del tot, i del no res, alhora. Avui el que hi ha són els insuportables moments de foscor, repartits entre els dies, desitjant acabar amb la vida interior imperant. Abans, entre les opcions alienants, m'he deixat parlar de les drogues, que acostumen a ser la primera dama a l'hora de fugir d'un mateix, i, per tant, del món que t'envolta, que forma part essencial, també, de tu mateix. Podríem dir que les drogues són la opció més llaminera, més útil, i també però la més devastadora. Sabeu perquè sé que formo part de l'estirp dels herois? Perquè mai en tinc prou, perquè tot m'avorreix a una velocitat lapidant, aleshores cada cop busco reptes més grans, més risc, més sacrifici, més capacitat de grandesa i d'arribar on mai ningú ha arribat; i això és el que caracteritza l'heroïcitat. És com si el destí et posés a prova ensenyant-te en aquests moments foscos un troçet -podríem dir que la cua-, només un troçet, dels monstres gegants amb què t'hauràs d'enfrontar en el futur; com si el premi a superar el que la majoria de gent en diria un problema fos el sarcasme d'un problema mortal encara pitjor, però no són problemes sinó lluites el que el destí et posa al davant: classes d'elit en acadèmia d'elit. Són pocs els afortunats en rebre aquest material didàctic, són menys els que no s'envan enmig de la lliçó, sigui només d'ànima (alienació abans esmentada) o també de cos. Herois en la seva escola. Perquè només el qui sàpiga lluitar podrà arribar lluny. I només qui estigui disposat a deixar-se tota la pell en la batalla, de jugar-se-la cada vegada de nou, només aquell no tindrà por a la mort i aspirarà decididament a la grandesa, perquè quan la mort et ve a buscar cada dia i en comptes de fugir aprens a mirar-la als ulls i a parlar-hi, aleshores aprens a estar amb ella, a tol·lerar-la i a respectar-la. Respecte vol dir: digna estima, correcta valoració matemàtica. Dels sis millors amics que tinc un és mort (suïcidat), a un altre el van salvar d'una cuina tancada plena de gas -però ja estava ben decidit-, un altre té la carta de comiat guardada, i un darrer porta 3 anys recuperant-se (mai es recuperarà del tot), -reaprenent a parlar- d'una hòstia bestial en plena manca de consciència -Etílica. Dels que queden, l'un ho és perquè em va salvar a mi d'una mort segura, i l'altre ha trobat resguard en l'amor. La mort ja no s'amaga a la cantonada, la tenim al saló de casa jugant-nos destins als escacs. El que més seriosament va intentar fugir-ne, amb tota mena d'intents desesperats i escapades amb la primera dama, és el que està mort, dinou anys són molt pocs per les duríssimes proves de l'acadèmia d'elit, a l'home que fa massa cas a les primeres dames els estels li auguren el pitjor dels presagis. I els laberints oberts s'acumulen en la pell si no estem disposats a perdre-la lluitant cos a cos. Una de les proves més boniques és la bogeria, té un aire teatral. La tragèdia (o drama) d'enfollir de lucidesa. He vist persones valeroses cometent crims inconfessables...

Mariners: llevin àncores!

2010-06-01T01:57:00.030+02:00

L'animalitat humana és mandrosa però això no impedeix que l'home sigui l'únic vertebrat masoquista per naturalesa; amb l'edat el problema s'agreuja -que quin; diu?? T o t s ! - i contràriament al que hom pensa, l'home -no volent veure nous prats- torna poc a poc a la caverna. Se'ns posa cara de mico i ens surten pèls a les orelles. Ens costa avançar perquè la bossa de les costums pesa com una llosa i ens empeny amb el corrent, murmurant-nos a cau d'orella que el besllum de l'horitzó no és suficient per a hissar veles i trepar riu. L'àncora és per migdiades. No trencar costums ens converteix en col·leccionistes geperuts envoltats d'andròmines tradicions dins un cau que put a tancat. Síndrome de Diògenes. Cal anar llençant hàbits per la borda. La claror del sol enfolleix els barbuts heaviates que rabiuts vomiten i vomiten sobre els seus antics ídols perquè -a diferència dels banyuts- els seus cantants han evolucionat i canviat l'estil (l'estil està relacionadíssim amb les costums); és aquest el cim vitalista de la foscor... Sempre tan fresca i tonificant. Flueix la vida i riu quan veu els closcadurs alçant senyeres llurs vitalismes mai han entès.

Canviar fa mal, fereix -àdhuc mortalment a la multitud d'ànimes dèbils. El dèbil no innova: repeteix; no llença: acumula i conserva (en comptes de profanar!). El dèbil no entén ni vol saber, només persevera. No sóc tan jove com per no poder dir que els anys em fan mal, i juro que cada dia que passa la coïssor de l'àcid gàstric de Chronos es pot sentir amb més força, es menja els meus ulls amb tota corrossivitat, juro per cada dia que passa, amb la sang que en raja m'hi sento més en deute: d'intensificar-li el preg per tenir la força de nedar contracorrent (i construir una casa on neixen els rius). La vista ha de sentir amb el nas, mai amb l'estómac, i si només guaita estómac -sigui de Chronos o de d'Eva- acaba sentint pel budell. Reso a la sang cantant oracions...

Que ningú confongui

fidelitat amb conservadorisme,

ni vitalisme amb innocència.

Que entre les arrugues

dels nostres anys hi hagi

Galàxies de Vida i
Universos de Generositat

Regal enverinat

2010-05-30T02:08:00.004+02:00

Un cop superat el problema de l'obtenció de la riquesa, n'arriba un de molt pitjor: gestionar-la.

acabar exàmens

2010-05-29T12:48:00.006+02:00

(Quan la majoria tot just comença ara)

filosofia pràctica

2010-05-26T14:53:00.002+02:00

Imbècils sense fronteres

2010-05-24T22:59:00.003+02:00

Cada cop que algú em diu que sóc intel·ligent, li esclafaria el cap contra la taula fent-li explotar el crani i escarxofant-li el cervell fins que rebentat sortís tot disparat en trossets per l'aire -viciós de la conversa.

Prima flor, vera vida

2010-05-20T16:38:00.007+02:00

Creixen de nit les canyes
entre el murmuri de les brises
augurants de lluna estival
i aromes silvestres
d'una terra fèrtil pels somnis
vessant de flors,
història i promeses
d'un món sempre més bo

Els clavells que humits
esclaten -amb infinit color
la virginitat dels moments,
criden xauxosos que és aquest
el millor de tots els temps,
no pas cap inactivitat justificant
sinó emplaçant el seu perfum
a que alçat li canti al vent
i amb sa brisa hi balli tangos

Surt el sol, incipient
i les onades -ximximejants
comencen a despertar la plana.
Un mussol en una branqueta badalla,
les muntanyes s'aixequen,
la ginesta oneja com bandera al vent

Els marrecs juguen a la platja
al peu de roques immenses
que expliquen contes;
-fa no pas tant, pobles, regions
i nacions senceres, eren assolades
per malalties que ara no existeixen

Els rius no porten mel
però les primeres turistes
arriben fresques amb la seva corrent
i jocs jovials, empastifades d'arena

L'univers ens mira i somriu
-sospirant aquesta benaurança!
Creixen de nit les canyes
mentre llurs germans grans
fan l'amor i un brindis estel·lar
per tot això que avui estem fent...

Camí del sud

2010-05-20T13:51:00.007+02:00

La terra de la vida
està feta de cristalls
tu avances sense romb
amb un sol peu -coix i descalç

No et veus una marioneta
ni com nina de nens grans
tens esperit de senyoreta
la orientació la tens fatal

Has perdut la noció del mal
tampoc saps ja què és el bé
actues com un animal
perquè ara ets fenomenal

Al terra de vidre
s'hi acumulen els bassals
en un has caigut 'oh pobre!
i se't buida un ull que era ple
-ensangllagritorrat.

versos -de les vides- lliure

2010-05-20T13:44:00.005+02:00

No és la mateixa sensació

la de tenir l'estómac clamant

per sortir per la boca

que la de voler vomitar

(la primera és molt més abrupta).

Els sentiments,

pensaments i sensacions

que ara sento

mai s'havien presentat en mi

amb tal impetuositat -xisclant.

Estats psicològics

tan fortament alterats

que es poden tocar

les puntes dels seus dits

amb les de l'infart cerebral.

Fisonomia en l'extrem del màxim trastorn.

L'atac de cor és absolutament imminent.

Santa Bogeria la que posseeix la meva pell

i tots els òrgans vitals.

Estic enmig d'una transformació

violenta, total -de mi mateix.

Els verins de totes les plantes

corren entre els meus fluids

en la meva sang negra

Potser festejant en ritual la vida

que acabem d'encetar junts.

No sé si us estimo, si us desitjo

o si m'escorreria

matant-vos desquiciadament.

Punt de no retorn.

El tren de la vida extrema

s'ha posat en marxa

i és impossible parar-lo.

La goma amb què està recobert el terra

m'escanya acorralant-me

i m'afogo en mi mateix lentament,

els nervis tots junts entonen el Rèquiem

-i despleguen més energia que mai.

Tinc taques de sang als ulls,

en la pell,

tots els òrgans em fan l'amor amb les bruixes

que m'han encantat per sempre.

Sexe rugós ple de grumolls

La vida és bella

i bramen afònics tots els canaris

perquè l'hora fatal ha arribat.

Els focus giren a la velocitat del so

fent-me empassar amb un embut

cent-mil litres de vòmits sanguinolents

d'esmegma del triàsic.

L'era de la vida ha començat

i és ara ella

qui pren el timó del meu destí,

vaig oferir resistència

però no em sento pas víctima

sinó traïdor.

Els bons sempre guanyen

i la seva bondat és tan potent

que els dolents al meu càrrec

no els hem pogut aturar,

ells tenen les bruixes,

ningú pot entendre res cogitans,

la vida ha començat

i canten roncs

els ploraners del Tibidabo.

Després -com sempre,

només mort escandalosa.

Altaveu de catalanitat

2010-05-16T23:05:00.034+02:00

Potser sí que el culte a l'esport, en especial al futbol del Barça, serveix per a alguna cosa més del que ja sabem (alliberar tensions fent-nos cridar, saltar i celebrar). Potser el Barça de l'era Laporta ha estat el millor altaveu que podia tenir Catalunya per explicar als seus afillats i fills descarriats els fils que l'han teixit. Perquè tots nosaltres aquest jovent mandrós, mimat, nihilista, encantat, figaflor, mancat d'aspiracions, ignorant, vanidós i malcriat; puguem veure clar el significat d'alguns dels valors més transcendents en la cultura dels nostres avis: treball - feina - sacrifici - esforç - disciplina - dedicació - perseverança...
Ganes, passió, fidelitat, coherència, intel·ligència, collons, il·lusió, generositat, gratitud i ambició.
Dos noms propis, els mestres Joan Laporta i Josep Guardiola
i uns jugadors que n'han sabut i après molt.
La lliçó està donada -i esperem que apresa. Gràcies senyors.

La desgràcia ens agrada

2010-05-16T14:26:00.026+02:00

Tots els cors s'alegren amb la desgràcia aliena, els és un nutrient vital. Explicitar-ho és socialment incorrecte, però mostrar-ho és inevitable, dissimular fonaments sempre és impossible. El 99% de les bromes -que són l'alegria del cor mateixa, la gràcia i el somriure-, si s'hi fixen, provenen de la ridiculització de l'altre. L'1% restant prové de fer-ho amb un mateix, reflex de la lluita interior. Aquests percentatges varien, però la figura de l'enemic és inevitable, quan no tenim enemics ens els inventem, perquè senzillament els necessitem per viure, per posar-nos a prova i per millorar, com un cavaller que batalla amb fantasmes i se'ls creu per tal que la lluita resulti efectiva i en pugui recollir el fruit (el fruit és el que omple de sentit els actes i la vida mateixa, el plaer de guanyar partides). El budisme cerca sortir d'aquesta dicotomia però sols arrossega el gruix del percentatge cap a l'interior, i el cristianisme també. Lluitar sempre només contra un mateix és esgotador i sortir a buscar brega ens sembla massa arriscat -som una societat de marietes. Així, el que queda, és idealitzar qualsevol figura i vestir-la d'enemic: la veïna, el capitalisme, els toreros, els que es colen al metro, la incultura, la modernitat, la massa, el dolor, el tanga de la veïna, etc. L'important és tenir algú a qui poder dir dolent per poder-nos creure bons nosaltres i forjar-nos així una autoestima prou forta com per construir alguna cosa i poder d'aquesta manera ser generosos -clímax. Perquè de la mateixa manera com necessitem la desgràcia aliena per alimentar-nos, i la figura de l'enemic, també necessitem, amb tanta o més ànsia, l'acte de generositat envers la resta, i la figura de l'amic. Només és generós qui pot ser-ho, la generositat implica poder, en l'acte de la generositat posem de manifest la nostra potència, la qual s'associa amb el valor. Més es val com més s'és capaç d'obsequiar al món.

Créixer

2010-05-15T12:16:00.004+02:00

Amistat limitada, amor limitat, vida limitada

2010-05-14T00:12:00.068+02:00

Amistats potents i vives
camps de violetes
els espais que les creen
les restringeixen, tanmateix.
Claudiquem a la navalla de la terra
l'espai plora centmil somnis.

Cansats, necessitem dormir tant
que renunciem a llaurar terrenys
on creixin com monuments les amistats i amors.
Serà que en aquesta selva mesquina i frondosa
d'ones negres atacants que arrejuntades
disparen des de la massa espessa,
és impossible plantar res?

No.

Perdre's en l'apatia del bosc
(-estampat de por fastigosament indigne-
renunciant a trencar la closca
d'on brollant n'eixirà -perquè
l'estelada aguaita- l'amor)
seria greu pecat, ofensa a la vida.

Hem après entre tinta i cafès
que més importa la mirada que el gust
de les figues que hem pintat,
amb veloces pulsacions al cor i als ulls.

Exposats estem a les negres ones
la passivitat dóna sostre mentre ens anul·la
l'expressivitat emmudeix en la fosca.
Recordem la lliçó de la Ciència Primera:
ataquem nosaltres les ones
El fantàstic joc de bisturís!

O si ho prefereixes: d'una manera més explícita, amic meu. Les amistats les determinen els espais i com més potència, bellesa i anhels tinguin els espais, més rica serà tal terra a l'hora de forjar amistats. Arriba el moment en què l'espai-activitat compartit per les amistats desapareix, sempre passa, els espais sempre desapareixen, la vida és així de dinàmica. Resignar-se passiu a no crear un nou espai on pugui seguir creixent la planta de l'amistat -aquí podem canviar el terme per: amor- és un símbol de debilitat, de manca de vida o de vida podrida.

La configuració del món ajuda a que no creem tals espais, a que siguem éssers passius: perquè la cultura del consum material, que és la que acompanya l'actual societat, ens té acostumats a rebre, a ser passius, a obrir la boca i esperar la teca sense cuinar. Això és una desgràcia: rendir-se. Perquè suposa perdre's la oportunitat de gaudir de la creació, de la creació d'un mateix, i dels espais d'amor, de la capacitat de materialitzar somnis; o pitjor, perdre's la capacitat mateixa del somniar. Malgrat que costi, ha de ser possible sortir d'aquesta roda d'atifells que t'agafen del braç i t'estiren cap a la inactivitat, cap a una feina de merda, cap a ser un puto treballador més que treballa no perquè li encanta sinó perquè ha de sortir de festa i ha de pagar la casa i ha de viatjar a hotels i ha de mirar l'esport i ha de pagar cotxe i ha de buscar parella i ha de, ha de, ha de... sa puta mare de vida de merda, somriure i passar dies que pesen com pedres, empenyent anys i passant dies de merda. I consolar-te, sobretot consolar-te amb aquesta merda per ser feliç. NO. Perquè m'he d'obrir un facebook si no tinc res nou a dir ni cap cara nova que mostrar? Ens hem tornat tots uns consumidors-productors de merda mediocre i llefiscosa. Collons quin fàstic, només de pensar-hi ja he de córrer a dutxar-me!

El cel ens espera vestit de gala i els estels frisen per brindar amb nosaltres, diràs que no, només per mirar la tele i viure en la peixera amb els altres peixos? Imbècil. Tros d'imbècil... Amic meu: no siguis així, estima! És possible fer-ho malgrat el món. Malgrat la massa de peixos obrint la boca. Es pot rebentar la peixera, poden rebentar tots ells amb ella. Tancats en les nostres habitacions, en el nostre bloc d'edificis de merda, assaltats cada dia per les noves propagandes-tecnologies, viciats, drogats per la idiotització -intoxicació!- que els peixos del nostre voltant caguen sense poder-hi fer res... Em pregunto si realment sóc l'únic que sent com un atac tota aquesta merda. Pell fina. No podem sortir-ne, no podem evitar la merda que caguen, que caguem tots, la meva també... Però podem mirar-la d'una altra manera, podem innovar, no? En comptes de menjar tot el que ens donen. No, hem de ser bons nens i no queixar-nos massa, no posar bombes ni assenyalar el president i a tots els imbècils que caguen i caguen i caguen com ell, insensibles a la merda, acostumats, adoctrinats, encantats... En el fons us mereixeu ser uns esclaus. Però tu i jo, amic meu; hem de ser bons nens de veritat i crear una societat millor dins d'aquesta societat, un microcosmos on sigui possible respirar sense esnifar mediocritat i avorriment en cada inspiració.

Perquè conformar-se és morir una mica, i després, el mort s'acostuma a no respirar, i no sent la pudor. Podem veure els peixos com colaixos, el "menjar-escombraria" (ha de!) ofert pel sistema social com un material que desitja la transformació, com tots els materials. El més fàcil és no fer res, estàs disposat a pagar el preu d'estar dins de la mediocritat, de ser essencialment la mediocritat mateixa? Endavant!

Jo em faré mal, molt de mal... I utilitzaré la sang com un nou aliment (assumir el mal que suposa tot canvi, de la crisi, i del que en surti d'aquest canvi, perseverar-hi, reincorporar-ho per no perdre tanta pistonada en la cursa cap a la nova direcció escollida: els estels) i el menjar que ens és donat serà un adob pel nostre hort, amic, cultiu d'espai d'amor, creació, repòs, moviment i vida en el sentit fort de la paraula.

PD. Un camp de violetes i al mig la nostra barca blanca navegant, ens duu romb infinit i mentres hi forgem els nostres somnis roents, fum vermell i un rastre d'escuma verdplatejada blavejant, en alt l'ensenya de la porta oberta, surquem rient els centmil camins que un dia l'espai ens va plorar, que ara la terra és nostra i ningú ens aturarà...

El moll de l'os

2010-05-13T13:56:00.020+02:00

(G)El que importa és fer!
(E)Fer què?
-El que sigui!
- Perquè?
-Com que perquè? Perquè sí! O perquè no! Tant li fa! L'important és fer!
-Però això no cal ni proposar-s'ho: sempre estem fent alguna cosa!
-No! No confonguis fer amb actuar!
-I què és fer, per a tu?
-Fer és construir quelcom que et transcendeixi.
-Què vols dir?
-Doncs que tingui vida pròpia, independentment de tu, i fins i tot dels altres!
-Però si ningú poblés la terra, és impossible crear quelcom amb vida... Les coses són en funció de nosaltres mateixos, i també sobretot en funció dels altres.
-No, mira el canvi climàtic per exemple, seguiria tenint vida independentment de nosaltres. El que importa del fer és que trenca la subjectivitat i l'alteritat.
- I quin sentit té això?
-Cap!
-I doncs?
-No cal que tingui sentit... L'important és fer! Fer és anar més enllà d'un mateix. No podem ser tan egoístes de creure que la vida ha d'acabar amb nosaltres.
-Però perquè creus que és tant important fer?
-Perquè si no fas res, un cop mors la teva vida és insignificant, s'acaba i prou.
-Aleshores per tu el sentit de la vida és fer?
-No, la vida no té sentit: l'important a la vida és fer.
-Llavors és el mateix fer una bola de fang i enterrar-la que fer el súper invent del segle?
-Sí i no, perquè el més important després de fer, és el COM ho fas.
- ... continuarà

La tristesa del perdó

2010-05-11T15:33:00.034+02:00

Sóc un animal, molt, un animal que cau cent-mil vegades en la mateixa pedra, cau, cau i cau i cau... Caient, mentre cau kau tornant a caure. Cau enèssimament i la tensió que s'estableix en la resposta entre el passotisme més covard i l'angoixa més trinxant és hipopotàmica, insondable, pràcticament insofrible; del tot inexplicable. En la caiguda s'activa la inconsciència. El gest de llevar-se de nou amb la sensació de la terra freda acaronant-te amb mans funestes, i de no ser ja capaç de posar-li una trista ganyota insípida al rostre ni al destí per causa de tenir la vida demolidorament cansada d'aixecar-se de caure.. és extenuant, també és aquest un gest impossible, però que em permet figurar-me els motius que tenen aquelles persones que es torturen inhumanament el cos; provablement busquin, en tal martiritzant intent de redempció, fer saltar l'ànima i salvar-la d'un procés de xup-xup floridura.

L'autodefensa que contra mi mateix exerceixo és brutalment destructiva, i em desespera no poder-ne prescindir. Assisteixo cada cop més marcat a un procés d'autodestrucció que es justifica, sarcàstic, també precisament pel seu paper de procés salvador de l'autodestrucció. Comprenent, poc a poc -rumiant com brau que no remuga- la tragèdia i la seva magnitud.

Nietzsche i Pla

2010-05-03T14:14:00.005+02:00

Malgrat ser tots dos tant diferents, estaven d'acord en una cosa: el clima i el paisatge caminat són vitals, de màxima importància en la determinació de les persones.

Tàctica Panellet: desfragmentant el disc tou

2010-04-26T13:31:00.051+02:00

Una vegada o altra, a quasi tots se'ns planteja el problema existencial del sentit de la vida, que ràpidament despatxem amb frases tant curtes com contundents com que el sentit de la vida és divertir-se. Però la veu de la consciència -veloç com ella sola- sempre xiuxiueja sarcàstica: ah! sí!? doncs va, vingaa! diverteix-te si tens pebrots fill de puta! I és clar, la guilla ja sap que a l'hora de posar en pràctica una vida amb sentit les coses no acostumen a quadrar tant, i d'això és del que cal enraonar. El sentit de la nostra vida està en els objectius que ens plantegem, en el camí d'assoliment de fites: allà s'hi troba aquesta mena de plaer que ha superat ja la carnalitat i es troba en l'autorealitzatiu àmbit de l'espiritualitat, sí, flotant entre purpurina i fum perfumat mentre les fades li toquen la flauta travessera.

En el nostre sistema social s'hi dóna la peculiaritat que el temps destinat a l'assoliment de fites representa la quasi totalitat de les hores de què disposem, i el problema arriba quan entre aquestes fites no n'hi figura una de capital per a la bona vida: els espais de tranquil·litat i serenor. En el fons és una altra dimensió. El plaer de la tranquil·litat és tan important com el plaer de materialitzar objectius, però sovint l'oblidem, i aleshores passa que se'ns posa aquella cara de moniato amb la que més d'un dia anem pel món. Per combatre l'enmoniatada Aristòtil recomanava la contemplació: l'activitat paradigmàtica dels feliços per excel·lència. Si l'assoliment dels ideals és materialització d'objectius, necessita material, i aquest material és el que recol·lectem en els espais de tranquil·litat; i si no hi ha espais de tranquil·litat, a l'hora de construir les piràmides anem estressats per falta de material, veient-nos obligats a fer filigranes del tot estrambòtiques i totalment desgastants. Com que ens manca material, mai acabem d'assolir els objectius, i la nostra vida es converteix en un espai que està sempre en obres, sempre amb aquell ta-ta-ta-ta-ta-taa.. característic de les obres que mai deixa fer la migdiada. Extenuació permanent. I cara de moniato.

Assecat al sol.

La meva proposta per solucionar el moniato és relativament simple, teòricament senzilla i pràcticament viable. La tranquil·litat i el plaer bàsic que aquesta ens aporta (que tal i com hem dit és el material per a la construcció-realització de les fites) és l'espai en què l'obra s'acaba: la tranquil·litat arriba quan l'imperiositat de fites desapareix perquè els objectius també desapareixen: l i t e r a l m e n t .
L'imperi dels objectius desapareix en forma d'intermitència.

Cal llavors aturar l'imperi. Però si aturem l'imperi, aleshores la vida perd el sentit, es podria qüestionar el lector. Sí. Perquè en els moments de tranquil·litat la vida no té sentit, perquè la traquil·litat mateixa és el sentit, crea el plaer espiritual per si mateixa. L'estratègia no és destruir l'imperi, no, calen plans a llarg plaç, cal la meitat del sentit de la vida, que la dóna l'imperi, la conquesta de fites. L'estratègia és fragmentar al màxim l'imperi, muntar una espècie de confederació internacional de petits objectius independents entre sí, connectats per espais temporals de tranquil·litat. Objectius petits amb integritat nacional pròpia, no sé si m'explico: països petits independents dins del nostre imperi que ja ha passat a un segon pla. Així, un cop assolit l'objectiu petit, arriba la tranquil·litat, això pot ser un objectiu diari, o fins i tot més petit, migdiari o quarthoràri. Però no menys seriós per això, a l'inrevés, en ser més petit, s'optimitza el repartiment energètic, s'intensifica la presència i la intensitat de tal objectiu en la consciència; de manera que si l'estratègia a llarg plaç de l'Imperi està ben tramada, amb un gran exèrcit d'objectius interconnectats, la tranquil·litat està assegurada en tots els terminis: curt, mitjà, i llarg. I el plaer de tal tranquil·litat és gasolina existencial, producció industrial diària de material constructor de fites. És molt més fàcil el pronòstic a curt termini, aquest avantatge matemàtic optimitza el conjunt del sentit. Dóna flexibilitat a l'imperi. Els gurus de l'autoajuda potser en dirien èxit, però només és una sortida expressada amb un puntet de surrealisme. Jo n'hi diria Tàctica Panellet.

posesión alteregòrica

2010-04-24T17:27:00.024+02:00

mi mente vuela
y no sé parar

la mente más pura es perversa
insolente, egoísta,

hay alguien dentro de ti,
que jamás saldrà a la luz,
es libre, es puro, incuestionable
que nadie juzgará.
tan solo tu consciencia...

puedes acallarte ahí fuera,
delante de la gente,
puedes esconderte
pero no puedes huir de quién y cómo eres

eres tu cara más amable
pero también tienes tu cruz.

esa voz te seguirá allí donde vayas,
porque vive dentro de ti, chica mala.

puedes intentar escapar de esta provocativa seducción
de este ligero temblor de piernas, del deseo que da a tus ojos color
puedes cerrar los ojos y taparte los oídos...

pero hay una artista que vive en ti,
una artista apasionada, libre, fiera
se adueña de tus sentidos
te enturbia la razón...

y te repite, una y otra vez:
quién eres chica mala?

deléitate con la lujuria,
y desházte con la más tierna dulzura,
déjate embriagar por el juego de las mil mentiras,
se actriz y sé complize,
se malévola y sé ternura

sientes toda esa irracionalidad,
toda esa borrachera de locura
y te sientes chutada de vida

eres mala y cantan como arpías
las musas en tus oídos.

contempla la belleza en su crudez
sublímate en luz al comprender
que la magia de la vida
es un juego de contraposición

es el devenir de una indecisión
el constante vaivén de un sí,
de un no.

todo cambia y se transforma.
todo tiene su opuesto.
todo es incierto.

tan solo eres una mente que vuela libre mientras sueña
y ya no sabe parar.

y eso

TE PONE.

Des del dia que la vaig veure, me'n vaig enamorar.

Bella poesia escrita per una criatura tant o més preciosa encara,
la Laura.
Princesa Advaita

Val més suspendre que aprovar

2010-04-22T01:34:00.020+02:00

Quan un estudiant treu un aprovat significa que ha optat per la més baixa de totes les maneres d'aprendre la matèria, que ha saltat per damunt d'un contingut sense haver-lo après com cal, fregant mínims. És molt millor, en canvi, suspendre, perquè t'assegura repetir l'aprenentatge i el que és més important: et dóna la oportunitat de fer-ho amb talent i profitosament, és una segona oportunitat. Jo m'estimo cent-mil cops més suspendre bé que no pas aprovar malament. Aquest fet és una metàfora de tot allò que fem (i que construïm) a la vida, a ningú se li escapa que les coses fetes a cal justet sempre acaben malament, peten per un cantó o altre; els fracassos ben assimilats -això és que no et soscaven l'autoestima-, en canvi, són combustible per a l'excel·lència.

afers amorosos

2010-04-19T03:10:00.011+02:00

Des que flirto amb la Filosofia, l'Agenda Política m'ha deixat -en cert sentit- d'interessar; ara ja no m'atrau tant pel seu cos com sí, en canvi, per la seva ànima. El vell amor és ara més bell. A voltes, la bellesa demana una perspectiva de dimensió temporal.

Veritats de política

2010-04-17T01:50:00.013+02:00

Yo tiendo a no mezclar los conceptos "verdad" y "política". Cuando lo hago es con la intención de dejar claro que las verdades políticas son "sui generis".
Lo que importa en política no es la verdad, sino su representación.

Escoltada al mestre Gregorio Luri en una de les tertúlies que ténen lloc dins de l'acollidor -magnífic- Café de Ocata

Voluntat

2010-04-15T19:50:00.009+02:00

La voluntat s'alimenta de sacrificis i va esdevenint el que som. Creixem a mesura que ho fa ella. Som, alhora, el sacrifici que anem essent capaços d'oferir-li en aquesta nostra (Sagrada) Voluntat.

La intel·ligència, tècnica de l'autorealització

2010-04-14T13:50:00.040+02:00

Ser intel·ligent implica adonar-se de les relacions que mouen el món, aprendre'n el funcionament tot deduint-ne dels efectes les causes. Atès que hem d'intervenir en el món, un món on ser neutrals és impossible, les nostres accions es trobaran dins el mateix taulell de les causes i els efectes; jugant el joc de la intel·ligència. Ens trobem amb el fet que la intel·ligència només es pot mesurar en virtut de les accions que es realitzen. El que ens diferencia dels animals és la nostra capacitat de posar una tanca entre nosaltres i la naturalesa (allò donat), aquesta tanca s'anomena mitjà: la tècnica: allò que ens permet modificar el nostre entorn i realitzar la nostra voluntat. Intervenir. Acomodar-nos. La nostra tècnica combinada amb el benestar que les nostres aspiracions són capaces d'aportar-nos, és el que determinarà la nostra intel·ligència. Només podem mesurar la nostra intel·ligència valorant allò que fem (en funció a l'acord amb les nostres aspiracions), i som els nostres actes, el que fem. La felicitat és el moment en què les aspiracions es compleixen, la voluntat(de poder) sadollada, i tant més gran és la felicitat com més alt és el llistó de la fita assolida. La intel·ligència d'un home s'escriu en la seva obra. Servint-me de llenguatge aristotèlic, diré que l'autorealització és l'actualització de la pròpia potència en acord a la voluntat. L'autorealització és l'estat en què hom és conscient d'haver realitzat amb si mateix allò que podia arribar a ser en acord amb la seva voluntat. La finalitat de la intel·ligència és l'autorealització, l'estat superior de l'home, la màxima felicitat.

La ignorància sovint es confón amb l'estupidesa, i no, aquesta manca d'intel·ligència no fa la felicitat, només genera frustració fruit de mals moviments en el taulell de les causes i els efectes, un continuum d'efectes indesitjats lligats a les nostres accions realitzades ximplement. La intel·ligència és l'encarregada de la felicitat: la intel·ligència fa la felicitat. La ignorància entesa com a manca de saber, pot ajudar la intel·ligència en el seu camí cap a la felicitat si els sabers ignorats obstaculitzen les aspiracions de la voluntat, però res més. Menysprear la força de l'engany és una temeritat desassenyada -penseu en la fe. La felicitat no és el que senten els animals, això només és plaer! La felicitat és l'estat propi de l'autorealització.

2010-04-10T12:37:00.000+02:00

L'alè del temps

2010-04-09T22:36:00.031+02:00

Expulsant l'aire en expirades ardents
buidava's del jove l'exhaurit vell;
del temps l'adéu, sentir pas volia
l'alè xiulava escapant-se entre les dents

Home feiner com cap altre
als sabis proverbis fidel
va seguir la vella màxima
de "no perdre mai el temps"

De jove, valent, treballava i guardava
–el temps que tenia– gastava ben poc
guanyà's aquell temps a forts cops d'arada
amb l'esforç la partida guanyaria imponent

¿Qui amb tan negra sort...!
...Quina ànima errada...!
Li explicà tan malament
les regles terribles d'aquest joc?

Perbocant l'aire en exhalades ardents
buidava's del jove l'exhaurit vell,
orelles tapades, llàgrimes caient,
l'alè, xiulant, se li esmunyia entre les dents.

fantàstica foto gràcies a na Tals

i aquella generació
tan propera pel temps
i llunyana pel tarannà.

La clau de la vida II

2010-04-09T14:01:00.001+02:00

La clau de la vida (v. xD)

2010-04-08T13:47:00.036+02:00

1. Menjar bé. Dormir bé. Activar el cos.

2. No creure's massa el pessimisme amb què la cruel realitat intenta seduïr-nos, i sí, en canvi, creure's molt l'optimisme amb què vol seduïr-nos la (poc)innocent fantasia (fruit de l'artifici humà): L'esperança i totes aquestes -coses a què un realista n'anomena- mariconades.

2,5 (els decimals són la pera, quin gran invent). Sentit de l'humor, joc. Creativinnovació.

3. Sexe o algun equivalent (heroïna?... obsessió/passió mesuradament desmesurada per alguna cosa).

3,1un2dos3tres. Botifarra de pagès. Buscar la clau de la vida és de mariques.

3,1415926535897932384626433832795028849862803482534211706798214808651328230684102701938521105559644622948954930381
71201909145648566923460348610454326648815209209628292540917153643678925903605727036575959195309218611738193261179327938183011949129833673362440656643086171762931767523846748184676694051320007872146844090122495343014654958537105
18159813629774771309960518707211349999... mariques mariques mariques mariques mariques!!! Cal desacomplexar l'accepció que res té a veure amb els homosexuals d'aquesta paraula (cagacalces, caganer, gallina, colló, caguetes, tifa, cagarina: però cap tant contundent i explícita com marika: i si és amb k encara millor: més guai del paraguai! , aahh..!! alerta! Perquè tota aquesta ironia, només n'és un tastet de l'acidet gust de la involució del nostre país..!!).

PD. (La felicitat són els pares!!)
PD2.(un estat basat en una actitud)
PD3. (qui es pren la vida seriosament tot passant de llarg de la felicitat és un heroi)

Fàstic. Introducció al,

2010-04-07T01:05:00.027+02:00

El fàstic arriba sempre sense permís, com la majoria dels dolors. El procés acostuma a ser cosa de minuts (o d'hores com a molt), i els nervis sempre li són sensibles; una característica bàsica del fàstic és l'inquietud, els nervis li ballen la música i tot el teu cos va amunt i avall, la mirada, els peus, els dits de les mans... Fins i tot la respiració. La bufeta, les ungles. Els genitals... La dolça funestitud esqueixada als espasmes. A més, quan el fàstic és molt gran, es transmet, potser per algun procés d'empatia (o semblant). És un bolígraf clavant-se plenament al centre d'un cor viu i deixant anar la fosca, la seva tinta, la seva fosca tinta fosca... I quan els corrents sanguinis porten la tinta del fàstic tot el cos se te'n ressent. Tot l'esperit és un fantasma d'aquells que només busca espantar, fer mal, maleir... El patiment. Angoixa, Angoixa, Angoixa, Angoixa, Angoixa, Angoixa, Angoixa... Infinita angoixa infinita. Sentir mal literalment al cor, la incertesa del no saber si l'infart et vindrà d'aquí pocs segons o si encara tens alguns anys de regal. El fàstic es replega en sí mateix i no permet que el transmetis amb la mirada, el fàstic t'impedeix mirar els altres als ulls, el fàstic també et mina el que -abans que aquest matés- s'anomenava autoestima. A la fi, tot procés de fàstic desemboca en odi. Així es comunica. Segurament també entranya una impotència... -Encarna- Odi. Negre infinit. La lírica de la mort. El cant dels que es suïciden -dels que es treuen la vida per menjar-se-la. L'estigma d'una part dels més forts, dels més dèbils, dels millors per aquesta banda fosca i els pitjors per als cantons de llum, els pitjors pels cantons públics i lluminosos._________Autodestrucció, drogues, lesions, violència.... Tot allò a què Sören Kierkegaard n'anomenava, amb una sola paraula: amor. Diví.

Quan el fàstic hi és els altres t'avorreixen -tots els altres. El teu cervellet excitat necessita vitamines, això vol dir que necessita que passi algo, i si cal acabes forçant-ho, estires el fill de la situació fins que l'assassines, així; mitjançant l'orgasme d'aquest assassinat, aconsegueix l'home que pateix el fàstic alliberar-se'n una mica. Orgasme assassinat orgasme. Saciar-lo. Amor. Sense Raó, Fàstic, fastig.. Absolut. Vodka.

Avantatges de tenir mala memòria

2010-04-03T20:47:00.008+02:00

Si tens mala memòria, no t'aixafen les pel·lícules o llibres si te n'expliquen el final, perquè al cap de poc ja se t'ha oblidat.

Prejudicis II. El complexe

2010-03-31T05:19:00.013+02:00

Hi ha poques coses que minin tant l'autoestima -i ep, si l'autoestima està minada; malvius fins que la desmines o fins que et mors- com els complexes, el complexe és una por obsessiva fundada en el prejudici de que els altres et jutjaran en funció del tal defecte, exagerat per la nostra por fins a la caricatura. Però la conclusió de que tothom ens jutjarà fixant-se només (o quasi només) en el nostre defecte és evidentment falsa, perquè és fruit d'una (mala)experiència estigmatitzada per una por excessiva, judici que cal superar tornant a l'experiència (que és la base de molts prejudicis): haurem de córrer el risc d'actuar sense por: com si no tinguéssim el complexe (el defecte), actuar per tant en el més fort sentit de la paraula -fer teatre. L'esforç sempre cal. Aquesta actuació consistirà en actuar amb normalitat des del punt de vista teòric (com si no portéssim aquelles ulleres de cul de got (o no estiguéssim com una vaca (o no fóssim més lletjos que la Carmen de Mairena (o les tres coses de cop (no, és broma! Si hom té les tres desgràcies de cop el meu consell és el suïcidi o l'heroïna))))) per tal de veure si la pràctica, les reaccions obtingudes, es corresponen amb allò esperat -sota el pressupòsit de normalitat que ens hem inventat fent com si el defecte no existís o existís poc.
Si les reaccions són les esperades, haurem de fer teatre fins que el complexe desaparegui. Si no, tornar-hi.

PS. A mi m'ha funcionat.

el reggae de la noia d'història -que bé podries ser tu

2010-03-31T03:20:00.024+02:00

és una nit desvetllada,
càlida,
càlida tant que tu i jo
calidem..calidem..calidem

aquí tu i jo...

càlida nit, càlida nit
ooh.. sí.. calidem

Ens mirem i se'ns torna la pell
de cop, se'ns torna més bruna
la pell
més bruna
tan morena com el reggae
aquest dolç reggae.. oh..ohh
que ara agafats...
i arrapadets.. sí...
tots dos ballem, .. ballem

ballem i ballem i ballem

ohoo..h.. :) sí.. sii..

agafadets..
..ballem
agafadets...

els teus cabells
..humm, els teus cabells
que bons! hummm..
fan la mateixa olor de la platja
on ara ens movem tan suaument

que bona que està la mar
la sorra es manté calenteta
i tu que estàs fulminant
i a mi que...oh..
ja se me n'està anant...

ohoo... =)
ooh

Cap aqui cap allà
cap amunt cap avall
ens movem alhoreta..ooh
ooh... siií...
ens anem mercejant
Els teus ulls, la tevaa cara... oH.!
Quin somriure tan proper,
quin rostre tan familiar ..ens coneixem?

Sucre de canya i rom,
avui europa és tropical.
Que tranquils... aquí
que tranquilets estem ballant
amb aquest ritmet de reggae,
oh oh.., oh sí...sí sí
la nostra pell és l'esponja
que absorbeix la bella nit,
aquesta nit tant teva... ooohh..
tranquils ballem tu bonica
la nostra pell com el sucre
crema l'emoció sensual
contactem amb les mans
ens atrapem amb les mirades,
sí

els ulls encesos d'aquesta vida
d'aquesta tranquilitat tropical,
aquest reggae acompassat, oh... oh..
marihuana gironina,
sentim la felicitat, oh...
sentiment de felicitat...
flotem enmig d'una sorra estrellada,
la lluna té vergonyeta,
nosaltres no en tenim cap
nosaltres aquí estem molt bé.
ballant sobre la sorra calenta
ooh.. ohh. che
ohh.. oh..qué bé
ohh.. oh.. que bo che
ohh ooohh... ché que bo!
che que bo!
ooh. ohh..
ooh ohh.. :)
living.. sí..
que mai s'acabi aquesta dança
no noooooo
no, no, no, no, no, no...
siusplau, oh... Que bé que estem!
que mai s'acabi el teu gust
que no s'acabi aquest gust
siusplau, oh... Que bé s'hi està..!

arrapadets ballem
arrapadets estem
arrapadeta la pell
arrapadeta la nit
arrapadet el reggae
arrapadet tot
tot tot tot
ben arrapadet tot
tot ohh ohh
arrapadetes les mirades
arrapadets ballem
entre els fugaços estels
estels arrapadets estels
que bé que estic
que bons que estem

oh sí
que bons que estem

..estels, que bé
que bé que estem..!
I el sol sortirà d'aquí poc
I aquí ballant seguirem
perquè junts hi estem taant bé...
oh si... ara... quin gustet amb tu
uohoo... :) oh oh oh que bé
que bé, que... si si... Ballem juntets
quin bon ritme, que no pari!!!
uohooo, nena! seguim ballant!
uohooo, Nena! Seguim Ballant!
uoohoo sempre més ..oohh..sii..
en aquesta nit d'esponja
..sempre mées.. ooh..tu i jo..ooh..
arrapadets ballant!
ooh sempre més
arrapadets ballant..!

2010-03-21T13:17:00.006+01:00

història d'Amor

2010-03-14T00:44:00.083+01:00

En una terra minada d'inhòspits paratges, sota els fums del caos creacional un nervi vibrava insistentment -d'aquella massa de lava efervescent, n'emergiria la gran inquiedud destinada a conèixer el món. Vestida de negre, d'aquella bola de foc n'eixí ella, enervada, emprenyada; es posà a voltar per la terra com un llamp, penetrant com tots els déus dins el cor de tot hom. Irrenunciable... Nounata Senyoreta Insatisfaccció.

Cercava alguna cosa, se la veia acompanyada pel malestar, candent com aquell món insondable. Entre tota aquella physis tan plena d'energia, moviments i processos complexes, difícilment podria trobar on descansar, necessitava abeurar els seus llavis delicats, encetats ja de suportar la cocció extrema. Gemegava pel dolor, s'arrossegava amb la mirada endimoniada, massa bella dama per una terra tan salvatge, destinada a morir renaixent sempre, ningú l'entenia ni se l'estimava, i clamava rabiosa...

Tot d'una, el món semblava que s'acabés d'aturar, clar entre els núvols, el punt de pau que li mancava acabava d'arribar, era ell, sí, l'estil distingit de Don Seny, ell semblava disposat a comprendre-la. La va mirar fixament als ulls, i enamorat, li va demanar la mà jurant que si es casava amb ell, li aconseguiria un oasi on pogués calmar-se i reposar, li va prometre el Jardí de l'Edèn, senyoreta Insatisfacció s'hi va casar sense pensar-s'ho. El Sr.Seny ràpidament es va posar a treballar per ella, feinejava de sol a sol enmig d'aquella caòtica pluja d'astralitats inversemblants i perilloses, li feia un paisatge, en pocs dies ja li havia procurat un petit espai de llacs i verd, tot semblava un somni, l'oasi promès es feia cada dia més real; allà hi van concebre la germana del meu fill, allà va néixer entre plors i violes una criatura especial, li posàren de nom Filosofia.

Abans que el somni d'horitzons i castells estigués enllestit, la senyora Insatisfacció va escarxar-ho tot i va fugir, va trencar el matrimoni marxant amb la petita Filosofia. Aleshores és quan començà la nostra història, ho recordo perfectament, va ser una cosa d'aquelles d'una sola mirada i mitja centèssima de segon, Insatisfacció va caure als meus braços, m'agradava bojament, i pel que fa a Filosofia, vaig estimar-me-la com si fos la meva pròpia filla, tenia també aquell gust per la novetat que tots tres compartíem. Jo no puc viure tota la vida en la mateixa casa, m'agrada el meu país però no podria instal·lar-me en un sol poble per sempre, no és que no m'agradin, em satisfan, però sempre en trobo de nous que m'agraden més, sempre en vull més! Ostres quin parell: jo que sempre en volia més i la meva dona que mai en tenia prou! Així ens estimàvem i vam donar-li un germanet a la Filosofia, l'Art -me l'estimo molt, infantar aquest marrec ha sigut potser el millor que mai he fet, no sé pas què faria sense ell. Seguíem una vida de nòmades, però un bon dia Isatisfacció també es va cansar de mi i va marxar amb els seus dos fills. La Insatisfacció amb la Filosofia i l'Art van formar una llar on ara viuen plegats. Des d'ençà que Seny i jo vetllem per ells en la distància.

Mai van voler que Don Seny i jo coincidíssim en les nostres visites, no ho entenia, perquè a la Filosofia me l'estimava molt jo; per quins set sous no podia conèixer el seu pare!? Deien que no podia ser perquè érem incompatibles. Fins que un dia va passar, jo em vaig entretenir al pati recollint puntes de fletxa, i de sobte, vaig notar una presència insuportable, tot es va tenyir en deliri; ens acabàvem de creuar la mirada, un desig insuportable de matar-lo em va assaltar de sobte, m'hi vaig llençar sense dubtar-ho, vaig escomètre'l impetuosament..però.. ¡¡No ho entenia...!! Vaig disparar l'arc i amb tota la bogeria vaig ferir-lo, quasi el mato, ell fugia de mi corrent, però finalment el vaig atrapar i el vaig estomacar. I tot plegat és quelcom que encara avui no entenc, aquell instint de violència... D'on recaram havia sortit? Si sempre he sigut d'allò més contrari a la guerra, jo! Què podia tenir Don Seny perquè el volgués destruir així? ..És una pregunta que encara avui em faig. Però des d'ençà, sempre que hi sóc jo ja se'n cuida prou de no venir el pobre, ha quedat ben escaldat, i em sap greu, però tampoc puc evitar voler-lo matar cada cop que apareixo en algun lloc.
_______________________________Sóc així...

Prejudicis

2010-03-05T17:34:00.020+01:00

Els prejudicis compleixen almenys una funció clara: cohesionar grups, això vol dir que no només són qüestió individual, sinó que és també social, fins i tot quelcom institucionalitzat. A mi m'interessa més la part individual del prejudici, més que la social, perquè d'aquesta darrera se'n parla ja arreu -en aquest sentit, personalment em quedo amb la teoria de la personalitat autoritària d'Adorno, segons la qual aquests prejudicis, com a actitud que són, tenen una causa (la repressió implícita en el desenvolupament del nen, havent aquest de reorientar els seus impulsos constantment cap al bé marcat per agents socialitzadors, substituint així, en l'edat adulta, els objectes de la pròpia agressivitat) i servei/utilitat (protegeixen l'autoestima en front d'amenaces al propi valor com a individu, el prejudici seria una manera d'autoafirmar-se, dirigint-se negativament cap a un grup socialment estereotipat des del marc social de referència).

La part individual, deia, entesa com a funció biològica adaptativa que té a veure amb la cognició però que està estretíssimament lligada amb qüestions culturals. Hi ha un tret que relaciona tant la discriminació social com la individual, i el podem veure en el fet de que per a la cohesió d'un grup cal una discriminació, discriminació basada en la valoració positiva d'aquells amb qui el grup s'identifica, cada cop que calgui prendre una decisió el prejudici ens ajudarà a fer-ne via, de manera que la valoració no es farà en funció d'un anàlisi i/o crítica sinó en funció del que marqui el tal prejudici fixat, i aquesta també és la característica principal del prejudici individual: que ens relaciona un tret amb un altre de manera automàtica estalviant-nos la necessitat d'haver de crear nosaltres cada cop tal relació a partir d'analitzar dades.

El prejudici ens aporta un marc dins del qual establir-nos, a partir del qual construir i viure, ens dóna la seguretat necessària per a desenvolupar la nostra pròpia vida, els fonaments sobre el squal construir l'existència, la casa. Sense la necessitat d'estar constantment fent l'eforç de conèixer (en el sentit estricte: de ciència, episteme) el nostre entorn, el prejudici ens estalvia així -valgui la redundància- una constant redefinició del nostre marc existencial, és evident que si estiguéssim sempre redefinint les nostres concepcions ens seria impossible prendre decisions, sobretot a llarg termini, aquí els prejudicis ens ajuden, catalitzen.

Els prejudicis són catalitzadors de decisions. I el preu que cal pagar per la velocitat de decisió que ens aporten és el risc que aquella decisió no hagi estat la millor possible. Són pràctics, molt pràctics; però la pràctica en l'edificació, per exemple, sense un bon plànol, se'n va tota en orris, no serveix per a res la matèria sense la forma. Aquí amb el prejudici ens passa el mateix.

Acceptat el fet de que els prejudicis són necessaris, del que es tracta és de tenir els millors, i sobretot també de saber canviar-los quan la situació ho requereix. Des del punt de vista epistemològic tots els prejudicis són dolents, però des del punt de vista real, vital; són necessaris... N'hi ha de bons i de dolents, els dolents són els motius d'errors i els que ens minen la potència, la nostra possibilitat; el fet que siguin mals prejudicis es deu a que no han estat prou ben verificats, com més poc científic sigui un prejudici pitjor serà, el bon prejudici és més científic.

El veritable problema és que malgrat saber de la maldat d'un prejudici, aquest no marxarà fàcilment, costa espolsar-se'l, i, com una sangonera, ens va putejant persistentment. El que cal per a treure's aquests mals prejudicis és ser més curós quan aquests ens assalten, això vol dir que cada cop que un prejudici ens assalta, hem de fer l'esforç de dirigir-nos d'alguna manera a l'objecte de tal prejudici i posar-nos a repassar: analitzar: falsar: comprovar: verificar novament el prejudici. Aquesta costum articularà la defensa contra el prejudici en forma d'atac, perquè la constant comprovació d'una preconcepció com a falsa fa que la pressuposada veritat en la qual es fonamenta salti pels aires i que la preconcepció s'esquerdi i acabi ensorrant-se per manca de consistència.

A més de defensar-nos dels mals prejudicis atacant-los just quan ens assalten, també podem anar un pas més enllà i atacar-los a la seva base, crear una defensa contra aquells que no ens ataquen directament: atacar-los a ells: fer l'esforç de desenvolupar una actitud de constant vigilància, la costum d'estar amatent a qualsevol prejudici, fer l'esforç de pensar-hi, tenir-ho present tot el dia, estar atent, alerta... Anar-los a buscar. I no quedar-nos tampoc amb primeres impressions, sinó sempre soscavant, entrar en les situacions passant a un segon ordre de reflexió consistent en la crítica constant de l'entorn, qüestionar-ho tot, filosofar: prendre's la ciència com una actitud vital.

2010-02-28T02:27:00.000+01:00

La vida és un petó de La Verge

2010-02-23T23:41:00.010+01:00

La Vida

és
com
un petó

si
hi
penses
massa

perd

La
Gràcia

Dignitat

2010-02-13T17:03:00.012+01:00

La dignitat, allò que l'home es concedí en virtut del seu valor únic intransferible. El suïcidi es troba estretament relacionat amb aquesta idea essencialment oposada a la idea de les rebaixes, el suïcida no està disposat a rebaixar tal valor, la seva dignitat, i és per això que prefereix sacrificar la vida, deixant-la amb dignitat. No és cosa fàcil parlar de la dignitat, i molt menys encara del suïcidi. La dignitat es basa en la no-tolerància. Em recorda al nen que prefereix quedar-se sense dinar abans d'empassar-se el plat d'espinacs... Suposa una manca de disposició a passar per segons quins llocs, un ¡Per aquí no hi passo! L'altre dia escoltava com un jueu vell li deia a un de jove que: en els homes, saber servir, és una de les més grans virtuts. Vaig entendre aleshores l'estreta relació entre el servilisme i la supervivència, entre la negociació i la vida. I perquè els catalans hem sobreviscut, i perquè som tan servils; el servilisme acaba esdevenint, en últim terme, el preu a pagar per la vida. O millor, per el manteniment de la vida -massa soscavada, potser- quan aquesta es veu amenaçada. Els caiguts, en aquest sentit, duen les mànigues ben posades, no s'han sabut arremangar. En el suïcidi, l'assassí i el mort no són el mateix, el que mata és el digne estendard de l'orgull i el mort és el qui no s'ha pogut arremangar per bé que ho hagués desitjat, l'impotent. Per no rendir-se, l'orgull decideix afirmar-se fins al final, morir conquistant, però el nen mor d'inanició.

Jo em pregunto sobre qui és més valent, el que sap negociar o el que sap afirmar-se. Si atorguem valor real al receptari popular català el cementiri és ple de valents... Aleshores la valentia estaria del costat de la dignitat; i pel to del proverbi, abans he encertat en el judici. I el debat es situaria ara en la tria entre vida o dignitat. Aquí, però, entraria en escena la flamant lírica dels poetes, Nietzsche per exemple, tot defensant una concepció de la vida molt més alta, igualant-la a la veritat, a la dignitat, al tot del tot o res. En aquest sentit, la vida adquireix un to restrictiu, reservant-se només als valents del cementiri, als que no temen al dolor, ni fins i tot a la mort, sinó a la rebaixa.

Homo Sargantanus

2010-01-10T13:24:00.008+01:00

Srhrrft..! Repten en comptes de caminar, s'arrosseguen sigil·losos arreu on van, són essencialment covards i ho saben, mai s'exposen al món, si plou paraigües, mai actuen sense saber: no corren riscos, sempre van observant mentre repten, són com llangardaixos, o pitjor, com paparres que viuen de la vida dels altres, no creen mai res, només gestionen amb un criteri donat i reprodueixen allò que prenen pel camí de la seva vida de llangardaix. Ja de joves apunten maneres, es passen el dia en algun lloc segur, a cobert, o fent tots els papers de l'auca per arrambar-se al sol que més calenti , quan el troben s'hi queden quiets. Bescanvien tota la vida a canvi de tota la seguretat, llibertat d'au per seguretat rèptil. Quin fàstic!!! Els miro a la cara i és com si tinguessin escames, tinc la sensació que en qualsevol moment trauran la seva llefiscosa llengua per temptejar el terreny. He hagut de marxar de la biblioteca a llegir a un altre lloc perquè n'he vist un al meu costat i la seva sola presència m'ha fet venir nàusea. No puc suportar un contacte tan directe amb un rèptil... La seva ànima enganxifosa!!! Corre! Que no t'enxampi...!

PS. I tots tenim un llangardaix a dins la cova.

2010-01-09T10:56:00.011+01:00

És un sentiment estrany el que em corre per les venes duent el teu rostre arreu, ara una nit, demà també, ahir, i ara encara una altra... i una altra... i una altra... mai s'acaba. El teu rostre em corre per les venes. Són moltes les nits. La teva veu ressona màgica al meu cos i fa que tremoli, no comprenc ja res, vago pels carrers i m'acompanya el teu fantasma, com si fossis morta! No entenc res, sóc en un bosc i és com si tu fossis totes les fulles, totes volant corrents amb un vent endimoniat, totes xiulant i petant alhora el teu nom i el teu ésser, crides fort, la teva ànima s'eixampla per tot, molt molt fort. I jo extasiat, atordit, quasi espantat amb aquesta extensa presència; tan grata, tan còmode, tan enormement estimada i ansiada. Em sento viure i morir. Són tantes les llunes que m'han apunyalat, tanta la sang, tanta la brillantor dels meus ulls enyorants d'aquest impossible en el que t'has convertit; que m'ha fet enfollir; sóc boig, obsés, obsés d'una nena que m'he anat creant amb la teva imatge, un ideal. Quina ràbia! Quin turment! Ho sé. Ho sé tot! Però no ho puc evitar. No vull anar al psicòleg. Si em faig tractar corro el risc de perdre't, i malgrat ser un turment, ets també allò que més m'agrada; la dolçor més perfecta mai sentida, aquest gust sagrat que mai he experimentat enlloc més que en tu, i no et puc perdre, no, no et vull perdre encara que siguis un espectre. No et vull perdre ara que per fi et tinc en tot el teu ésser. Mai, no et vull perdre mai. Segurament em diràs que tu no ets aquesta i que aquella de qui parlo no és real, però jo t'estimo -l'estimo- amb tot el meu cor i amb tota la meva ànima. I no puc evitar-ho, és la teva força la que m'empeny a aquest remolí d'infinit absurd i absolut. És la teva energia la que sento, el teu calor inconfusible, incombustible. Hi ets, et sento, t'estimo; quasi et puc tocar, la teva llum m'acaricia. Cadascuna de les meves cèl·lules t'ha promès fidelitat i estaria disposada a morir per tu. M'has atrapat, i no vull sortir de la teva trampa, vull consumir-m'hi, sí; deixaré que em consumeixis lentament. Moriré enmig de pètals. I el meu sacrifici serà el goig més gran mai existit.

Si ho assumeixes, ens trobarem a la festa

2009-12-31T03:05:00.024+01:00

Segurament has notat que la vida en general té un petit problema, indefinible al mínim detall, sigilós, subtil, constant, translúcid, intermitent... Com tu. Perquè aquest problema ets tu mateix. Ben endins, en els desitjos de l'any nou. Sí, és dur, la realitat no és tova i tu ets aquí enmig de la bogeria de la vida i ets un problema principalment de força, de no desitjar amb prou força, amb tota passió. Cal desitjar amb tota la passió, si no, saps el que passa... oi? Si no, el desig només és una fantasia. Les roques mil·lenàries ja ens expliquen que si la voluntat no està acompanyada d'una forta passió, acaba esdevenint carn de frustració.

¿¡Quantes vegades no heu sentit l'olor
de la vostra voluntat
en un llac d'estancament i bafor?!
(Em comentava l'altre dia una roca mi·lenària)

Arriba el moment en què ja et saps el discurs de memòria, però el problema és de fe; no te'l creus del tot dedebò i deixes que l'absurd i la debilitat et prenguin encara que només per instants, i t'hi acostumes -és còmode, tou, com la fantasia-, perds la passió, ja no nades més, deixes que el riu et porti, i adéu passió, adéu sacrifici! El nord i l'estel es perden en la boira de la teva nit fumosa. Al fons de cada pou on caus hi ha la màgia que et converteix de sobte en un guerrer, existeix una tècnica acurada forjada en la força, es nodreix de l'exercici, de la pràctica dels límits, de la capacitat i de la intel·ligència. Homes: cal pujar pous. Aquella màgia és la que et dóna l'espira en el moment just. Aquella màgia són les arrels que has anat fent al fons del pou, alimenten els teus fruits. El destí, primer es decideix i després s'accepta. Siguem generosos amb nosaltres mateixos, creuem la línia. Arrisquem-nos a tenir força! Força i risc. El nostre valor és en la càrrega que assumim. I després, gaudim les millors festes; quan estem satisfets del que fem, estem també satisfets del que som i la nostra gesta esdevé la nostra festa -Categòrica! Celebrem els nostres Saturnals com innocents en el temple que com guerrers hem conquistat. Gaudim amb tota la força i amb el més complet significat de la paraula. Ens fem grans assumint. El meu desig d'any nou és assumir i que assumiu, i trobar-nos al camp de batalla.

El rol de la vanitat

2009-12-29T18:58:00.001+01:00

La vanitat és l'única defensa d'aquells que som massa fràgils per mirar-nos al mirall sense trencar-nos.

Ressaca

2009-12-23T23:09:00.011+01:00

El dia següent és esfereïdor, és una fulla metàl·lica, oxidada, que et talla lentament l'alè per la meitat, a l'alçada del coll. Hi ha tanta humitat per tot que puc sentir com, molt dolorosament, els meus ossos es van desfent. Qualsevol soroll es converteix per mi en un turment rebentador que m'oprimeix el crani, sento com se'm comprimeix però no acaba mai d'esclatar. El meu cervell és una pasta espessa de nervis absolutament descol·locats. Tot és molt gris i molt àcid, el mal de testa és la remor constant que em recorda el brutal fastigueig en què es pot arribar a convertir la vida. El dia següent. Tens records saltats de la nit i una olor de putrefacció corporal generalitzada, mescla d'alcohol i d'humitat. Les dents, quin mal, les genives i tots els queixals em fan mal de tant apretar-los i comprimir-los els uns contra els altres. Quina ressaca, déu meu quina ressaca més bèstia. Sento els intestins retorçar-se, tota la budellada i tots els òrgans completament desfets, en avançada descomposició. De sobte, un suau brisol amb aromes de marihuana em recorda el cantó més simpàtic de la vida, un miratge. És com si el destí se n'estigués fotent de mi; i jo no puc fer més que maleïr-lo. Arrossego el cos per l'estació de tren, vies mortes i el cel gris-negre , pluja i fred, no sento res i ho sento tot. Quina ressaca, déu meu quina ressaca. Plou en un degoteig infinit. Veig entre bassals una tifa de gos del mateix color del dia, desfent-se poc a poc, penso que bé podria ser jo. Ferralla oxidada, una caserna de la guàrdia civil i una casa abandonada, tancada i okupada per rumanesos, sóc als afores de la ciutat; que tètric i que pesat és tot... Trec de la motxilla un tros de pa que vaig guardar ahir, està ultraremollit, duríssim, pastós. Em vénen nausees constantment, sembla que vulgui perbocar l'ànima, només bilis, no puc. És una situació insuportable. És el dia més fosc de la meva vida, són quarts de cinc de la tarda i no es veu res, tot tapat, completament ennegrit; fanals encesos. Les dents se m'autodestrueixen les unes a les altres, pressió total. Quin fastig més gran. Estossego i trec mig fetge per la boca, el coll em crema pels líquids àcids que se m'hi han arrapat; els ulls em ploren. Tot el meu interior és el cultiu de nervis que s'esqueixen en una trencadissa de vidres. Ens fem grans.

Voluntat i jerarquia

2009-12-21T00:09:00.004+01:00

Tots volem coses, i tots vivim de la il·lusió. Podríem materialitzar la il·lusió si la cosifiquem en un lapse de temps: la il·lusió és el lapse de temps que es troba entre el desig de la voluntat i el seu assoliment o fracàs. La voluntat sovint és essencialment sentiment, passió, instint en estat pur; per això li'n diem puta, meuca activa vers els nostres interessos! Per això és dòcil i es barreja amb la raó, la lògica, el sentit comú... S'hi barreja perquè aquesta cultura de la racionalitat ja forma part de la nostra intimitat, de l'animal que portem dins -domèstic. Posaré un exemple pels perduts: si vols extreure l'or d'un riu, abans has de passar per l'ensinistrament de com buscar-lo, i això requereix un esforç racional i corporal, una teoria.

Una de les coses que em sembla interessant en tot aquest divagament abstracte, és el paper que juga l'ordre en el procés de la il·lusió que ens alimenta; jo, home de tarannà anaquitzant, he hagut de claudicar de l'anarquia. Aprendre que sense l'ordre gran percentatge d' il·lusió es frustra i l'intent de gesta esdevé fracàs ha sigut una cosa important. Hem de passar pel (puto) aro de l'ensinistrament, de l'organització, de la disciplina i de l'ordre; i ho hem de fer perquè és el mitjà de materialitzar la voluntat, de sadollar el desig. La raó és una eina: la nostra eina! La més humana i antropològica per excel·lència. Parlo d'una voluntat i d'un desig amb un cert grau de grandesa, no de desitjos com "ara em ve de gust menjar-me un cucurutxo". En tota voluntat de llarga volada, cal guiar la il·lusió amb instruments jerarquitzants, amb intel·ligència. Cal intel·ligència alhora de fer el plànol de l'edifi, no podem dibuixar l'edifici que volem a la pimpam sinó que hem de ser realistes, conèixer els materials, les lleis que operen sobre el món i la tècnica més adequada... Establir la j e r a r q u i a. Això requereix un cert recolliment, el de l'anàlisi previ de l'enemic, diguem-ne.

Si tenim un desig de llarga volada i hem fet malament el plànol de l'edifici el vol s'acava tot just enlairar, et desorientes, i a la merda tot. I et passes la vida picant pedra, estavellant-te contra tot com una pobreta mosca. Per això cal posar tots els 9 sentits en la planificació, fer-ho bé; quants més detalls millor. Els viatges més llargs són els més durs, però també els més rics i un llarg temps d'il·lusió amb què avastir els nostres tiberis. Si bé és cert que la teoria sense la pràctica és inútil - vegi's l'estat actual de la filosofia acadèmica-, és més cert encara que la pràctica no existeix sense la teoria, i que com més bona sigui la teoria més possibilitats de grandesa i èxit té la pràctica. Primer voluntat, després jerarquia. I el Nadal, el nadal ens recorda la paraula clau: AMOR.

La passió que hi posem és potser el més important, les ganes, l'amor. Sense això tota teoria i tota pràctica són raquítiques. Sense amor tota il·lusió es converteix en fum tòxic. L'amor és l'obessió, la pulsió, allò ceg i tanmateix guia.

Tenim el nadal que ens ho recorda: Amor (Jesús, que mor per tots nosaltres, estúpidament, per Déu, per fe, per una cosa irracional) i Jerarquia (els tres reis: primer el blanc, després el ros, i finalment el negre).

Coses bàsiques, aquelles que tots sabem... i que tan fàcilment les oblidem! Bon Nadal!

París

2009-12-16T20:48:00.010+01:00

Fa dos anys vaig anar a París
i avui m'he trobat amb aquesta bella estampa
en forma de línies en un foli rebregat,
així se'm presentava la capital francesa.

Caminar pels carrers de París és sentir l'ànima de dos germans petits en un hipermercat de joguines. Un esperit tan feliç com emocionat. Les coses que no es poden transmetre amb paraules,l'aprenentatge de París. La brillantor als ulls del qui guaita el temple d'occident. Només arribar-hi en rebérem la benvinguda; la fonda brisa d'un aire perfumat i frescor infinita com núvol de sucre. Passejant, a cada racó s'hi descobreixen obres d'art, algunes amagades, fins i tot al metro. L'essència humana que representa aquesta ciutat només es compren passejant pels seus carrers. Qualsevol detall, de vegades són obres faraòniques i de vegades petites esquisiteses, i gastronomies, el grau de sofisticació i bellesa roman sempre en l'aire de París. Flors, llums, fonts i parcs. París és el sinònim més acurat de l'elegància. La plasmació d'uns ideals, l'escultura d'un somni. Ningú s'hi pot resistir, és impossible no caure rendit als braços d'aquesta fantàstica ciutat. El seu grau d'excel·lència, dels restaurants als museus, de les botigues als parcs, dels monuments a la gent. Tot sembla tocat pels àngels, de bellesa exquisidíssima i categòrica, tot al seu lloc perfectament posat. Com si tots els déus s'haguéssin posat d'acord beneïnt-la.

Si el festeig fa confitura, prepara el bateig de la criatura

2009-12-16T19:12:00.004+01:00

Guillem & me inspirations :P

Si fas bon festeig, ves preparant el bateig.

Si fas bona confitura, als nou mesos criatura.

Arriba la vida

2009-12-13T03:21:00.012+01:00

Aquí, en aquesta habitació tant càlida i amable, hi he respirat aquest vespre que ara passa.
I no només això, el més important és que hi he repirat la meva vida, els meus avis vius i morts, familiars, tots els meus amics, tots els que heu passat per la meva vida i tots els que sou en aquest niu de bellesa.

La suau història ve sempre acompanyada amb una tassa ja buida de llet beguda i algun llibre que observa amb ironia tots els actes de la teva escena tant lírica, tant preciosa. El relat màgic no seria possible sense l'estufa que folla amb l'hivern fred proveïnt la teva llar d'orgasmes. No seria la vida el mateix broll d'alegria sense el fum del desembre en el teu nassarró enrojolit i glaçat, no seria tanta flor la primavera sense l'esponjós desglaç de les teves galtes plenes de rosada. Arriba la vida quan menys te l'esperes, arriba la vida als seus moments de joia i de corona com una flor en la neu. Arriba la vida.
I nosaltres en celebrem l'esclat amb tota quanta part del cor som capaços de donar-li.

PS. Jaume, la cançó, seria aquesta:

8)___

2009-12-07T17:18:00.002+01:00

L'ànima demana aliment

2009-12-03T02:21:00.008+01:00

demana alegries,
demana motivacions,
demana amor,
demana amics,
demana música,
demana ball,
demana crear,
demana contemplació,
demana somriures,
demana complicitats,
demana lluites,
demana un coixí,
demana escalfor,
demana llàgrimes
demana aventura,
demana sorpresa,
demana bellesa,
demana poder,
demana olors,
demana colors,
demana gustos,
demana noblesa,
demana predisposició,
demana atenció,
demana interès,
demana moviment,
demana serenor,
demana simplicitat,
demana generositat,
demana coratge,
demana sacrifici,
demana llibertat,
demana sinceritat.

Animals de saló

2009-11-30T07:15:00.019+01:00

Els somnis són una imatge amb una direcció concreta de la realitat, m'acabo de despertar, i després d'haver somniat molt, em ve la idea que el somni és un enfocament de la realitat absolutament surrealista però també amb alguns matissos molt nítids que difícilment es poden percebre d'altra manera. Hi ha pors o desitjos que es manifesten en els somnis, el somni com a forma de percepció? Jo crec que és possible. No podem fugir del nostre interior, que és com un animal que forma part de nosaltres; cedim als convencionalismes perquè és pràctic, Hobbes; no pas perquè formi part de la nostra essència íntima, que diria que és representacionalista. És problemàtic en la caracterització, en el caràcter, en la voluntat de ser; el fet de passar per alt aquest tret. Amb tot això vull dir que, per exemple, Extremoduro i Rossini no són incompatibles, que no hi ha cap mena d'incompatibilitat entre l'exabrupte més profà i l'exquisidesa més profunda, el Louvre es complementa amb els cartrons de vi del Raval, i es necessiten mutuament per conservar la seva riquesa, crec que ens manquen de la mateixa manera perquè som una mena d'animalons de saló, o, en un altre ordre de preferència, burgesets silvestres.

2009-11-27T12:01:00.013+01:00

Voldria arribar al dia de les canes,
serà el dia en que et retrobi
per aquests mateixos carrers
on ara escaiem en virtut
mullats d'hivern ardent
de pells en suor i mantes
d'alè de bellesa i joventut.

Tindré un barret i una pipa,
lluiré barba mil·lenària
blanquinosa i molt rica
de pèls guardians de sensacions
cadascun una distinta
et trobaré bohèmia, estrafularia

Et retrobaré, bonica, com ara ets:
segura, despistada i calenta
vital i amb el desig en la mirada
Et retrobaré sempre juganera
Passejarem pel mateix Elisabets

I voldria que,
quan tot això passi
no se m'hagin oblidat encara
les senzilles regles d'aquest joc

Volarem un altre cop
serem aquest vers sense mesura
tota la vida d'un glop

Amants sense cessura
riurem d'aquests mots

Voldria, tal aventura!

De Nietzsche a l'esquerra llibertaria?

2009-11-24T16:03:00.007+01:00

Us presento alguns fragments d'una conferència realitzada dijous passat a la UAB, entorn d'un cercle sobre Nietzsche. Pronunciada per Massimo Desiato i anomenada

DEL VIDRIO A LA DINAMITA

"Vosotros no sabéis nada de lo que vivenciáis, corréis a través de la vida como ebrios y de vez en cuando os caéis de una escalera. Pero gracias a vuestra ebriedad no os rompéis allí las piernas: ¡vuestros músculos están muy lánguidos y vuestra cabeza muy opaca, como para que encontréis tan duros los peldaños de esta escalera, como nosotros los encontramos! Para nosotros la vida es un peligro más grande: somos de vidrio - ¡ay, cuándo nos golpeamos! ¡Y cuando caemos, todo está perdido!"

El anterior pasaje bien puede leerse como una descripción de la condición de la mayoría de los hombres en el turbo-capitalismo. La prisa vuelve ebrios a tal punto que los hombres no saben nada de sus propias vivencias, y cuidado si ya no las tienen, en una suerte de mutación de la condición humana obrada por una nueva configuración. En este estado de capitalismo globalizado y enloquecido por la velocidad de unas tecnologías de la comunicación que aniquilan el tiempo del pensar, y con la capacidad misma del pensar el tiempo mismo, que no pasa de ser el cuadrante del reloj, si hay tropezones, caídas, éstas no son percibidas como tales. La velocidad es tan abrumadora que el golpe pasa inadvertido. Es por eso que, según el pasaje citado, estos hombres no se rompen las piernas. Tal vez, no sólo porque no perciben nada más que el afán de lucro a como de lugar, sino porque no tienen piernas. En todo caso, sus músculos son lánguidos y la cabeza a tal punto opaca que no perciben las duras condiciones de vida a las que los somete el turbo-capitalismo.

Existe, sin embargo, otro tipo de hombres que, aún viviendo en el turbo-capitalismo, lo padecen con toda conciencia y con el peligro correspondiente. Son los hombres que Nietzsche llama de “vidrio”, hombres cuya sensibilidad hace que para ellos la vida misma sea un peligro. En cualquier momento se golpean, caen, y se parten. Quebrados, para ellos, todo está perdido.

(...)

Va de suyo que el hombre Nietzsche, a diferencia de Marx, no luchó por ninguna revolución y que no las tenía en mucha estima³. No formó parte de ningún grupo. Fue un hombre solitario. Si un solo hombre no dar lugar a una revolución tal como solemos entenderla, podemos pensar que la metáfora del vidrio es expresión de una experiencia particularmente dolorosa de un hombre dotado de una sensibilidad muy especial. Pero, ¿ y si la revolución la llevara a cabo la textualidad, y si el hombre Nietzsche fuera lo que Foucault llama un “instaurador de discursividad”, en este caso, de un discursividad peligrosa para el turbo-capitalismo? ¿Podría albergarse la esperanza de subvertir el orden constituido? Me apresuro a decir que la respuesta es negativa. Ni con la “dinamita” de la textualidad nietzscheana el capitalismo puede ser derrotado. A tal punto, que después de más de un siglo de la muerte de Nietzsche se ha vuelto más fuerte, más voraz, más salvaje con su velocidad fulminante. Si no se puede subvertir el orden constituido, ¿qué queda entonces?

Se me antoja pensar que puede haber algo así como una “alter-versión”. Pequeños espacios revolucionarios que seguramente Hegel insistiría en llamar “subjetivismo desesperado” al no reconciliarse las contradicciones internas al sistema. Pero, tal vez, ese sea un problema de Hegel. Mí problema es doble. Primero, debo todavía contestar cómo, ahora dicho de forma más precisa, puede un hombre de vidrio crear una textualidad de “dinamita”. Segundo, debo describir a grandes rasgos qué es esta “alter-versión” que acabo de introducir en la textualidad aquí presente en estas hojas que fueron blancas. Por razones de tiempo, usaré principalmente, mas no exclusivamente, “Ecce homo”, el texto más rico y fértil en lo que a la cuestión atañe.

Empezaré rastreando los parágrafos que pueden dar lugar a la “alter-versión” de la que vengo hablando”. Como es de rigor, le compete primero a la “dinamita”: “ Conozco mi suerte. Alguna vez irá unido a mi nombre el recuerdo de algo gigantesco, - de una crisis como jamás la había ido en la tierra, de la más profunda colisión de conciencia, de una decisión tomada, mediante un conjuro, contra todo lo que hasta ese momento se había creído, exigido, santificado. Yo no soy un hombre, soy dinamita. – Y a pesar de todo esto, nada hay en mí de fundador de una religión; las religiones son asuntos de la plebe, yo siento la necesidad de lavarme las manos después de haber estado en contacto con personas religiosas... No quiero ‘creyentes’, pienso que soy demasiado maligno para creer en mí mismo, no hablo jamás a las masas...”

Que la “alter-versión” no sea una revolución tal como las conocemos hasta hoy, resulta claro por el repudio de las masas enfatizado por Nietzsche. También por se rechazo de las religiones, y ya la historia nos ha mostrado la afinidad que hay entre la revolución y la religión, esa fe que en la ex URSS llevó a contradecir hasta los hechos más evidentes en el ámbito de la biología y otras disciplinas científicas. Nietzsche lleva tan lejos su voluntad de sospecha que duda hasta de sí mismo porque bien sabe que allí también puede anidarse el lenguaje de las masas, de aquellos hombres que no son de vidrio, de aquellos que tienen la “cabeza opaca”. Y aún así, esta “alter-versión” irá contra todo lo que hasta ahora ha sido santificado, esto es, considerado como no discutible. Parece, entonces, tener alguna característica revolucionaria: crear espacios nuevos, espacios de libertad.

Ser “dinamita” significa para Nietzsche poseer una salud existencial que se plasma en la capacidad de defensa y ataque. Aquel que no sabe desembarazarse de nada, liquidar o rechazar asuntos pendientes, está preso del hedor de aquello que lo rodea, en nuestro caso, el turbo-capitalismo. Se llega a hablar textualmente de “instinto de autodefensa”: “Muchas cosas no verlas, no oírlas, no dejar que se nos acerquen – primera cordura, primera prueba de que no se es un azar, sino una necesidad. La palabra corriente para expresar tal instinto de autodefensa gusto”

El “gusto”, léase, un estilo de vida armónico, equilibrado, apropiado demanda un no ver y oír los desmanes de un sistema económico y cultural que, no pudiendo ser subvertido, debe, al menos, ser soportado lo menos posible.

(...)

Nietzsche insiste y habla de “gastos defensivos”: “El rechazar, el no-dejar-acercarse a las cosas, es un gasto .- no haya engaño en esto -, una fuerza derrochada en finalidades negativas. Simplemente por la necesidad constante de defenderse puede uno llegar a volverse tan débil que no pueda ya defenderse”. El simple vivir en un sistema turbo-capitalista implica una atenta economía de los gastos defensivos. Defenderse contra tal sistema es de por sí un derroche. Y hay que cuidar de las propias fuerzas: en ausencia de una revolución que libere del capitalismo, que no se vuelva ella misma autoritaria, hay que evitar enganchar batalla contra la velocidad del sistema, pues entrar continuamente en combates defensivos puede llevar a no tener luego ninguna protección contra las amenazas y agresiones puntuales del estilo de vida imperante en nuestro mundo.

No se crea, por tanto, que un supuesto retirarse del mundo, una actitud de ermitaño, de asceta conserve las fuerzas. Hacerse con espacios propios – lo que otros llamarían soledad – inclusive en una postura que podría parecer “pasiva”, implica un desgaste de fuerzas: es un aactividad. Un desgaste que – es importante destacarlo una vez más – Nietzsche considera como “derroche”

(...)

Lo que implica que normalmente hay que “hacerse el muerto”, seguir la corriente, emboscar el sistema, llevar una “guerra de guerrillas”, una lucha individual o de grupitos: ser el “terrorista” que ataca el capitalismo cuando menos se lo espera, a sabiendas de que no ganará la lucha en el sentido de liberar a todos, sino, a veces, puntualmente, liberarse a sí mismo.

(...)

El terror que padece el capitalismo es que muchas personas se enteren de semejantes tácticas. Su velocidad, su ser “turbo” y “turbio” es su ataque mayor a la capacidad de elaborar estrategias como estas, estrategias de liberación que no pasen por un movimiento general de la sociedad,

(...)

Dinamita de la “alter-versión”, las minuciosas acotaciones que la textualidad nietzcheana recoge sobre la vida de un hombre frágil – y sólo desde la fragilidad se puede concebir una noción como la del “más-allá-del–hombre”, él también, tan precario en sus tonalidades anímicas, en su ir “más allá del bien y del mal” sin volverse un inmoral, según el uso corriente del término - pueden otorgarnos importantes sugerencias para defendernos con un “gasto razonable”. En fin, que el capitalismo no nos cueste demasiado caro en términos existenciales, que no nos vuelva pobres de la peor pobreza, de aquella que ningún pan satisfará: la pobreza de ser sólo humano como posibilidad. Podemos decir que el capitalismo lleva a cabo una metódica eliminación de pensar la propia vida como examen de sí, promueve, a través de la cultura del consumismo, el desconocimiento de uno mismo, de lo que se es y se debe llegar a ser, que el ser lo que uno es nunca se da inmediatamente sino que es el resultado de un largo esfuerzo. El capitalismo insta a malentenderse, a empequeñecerse, a estrecharse, a volverse mediocre.

Contra esto, pensar a la manera como Nietzsche concibe el filosofar nos lleva a comprender mejor este pasaje, relacionado con los explosivos: “Sobre cómo concibo yo al filósofo, como una terrible materia explosiva, ante la cual todo se encuentra en peligro, sobre cómo separo yo miles de millas mi concepto ‘filósofo’ de un concepto que comprende en sí todavía incluso a Kant, para no hablar de los ‘rumiantes’ académicos y otros catedráticos de filosofía.” Frente a la peligrosidad de la vida, que el hombre de vidrio experimenta en máximo grado, se responde con el peligro de ser un explosivo, una “dinamita”. El filósofo, como buen “terrorista”, coloca bombas conceptuales o expresiones verbales allí donde el “sano” sentido común sólo ve lo acostumbrado, lo usual. En el fondo, la ideología capitalista capitula con extrema facilidad frente a un filósofo dispuesto a reflexionar sobre la vida cotidiana.

(...)

Si el capitalismo es amorfo y quiere hombres igualmente amorfos que puedan asumir cualquier identidad en un mercado de identidades, Nietzsche sostiene que el hombre, cada hombre, es algo que debe llegar a ser lo que es a punta de la famosa “filosofía del martillo”, que no sólo rompe y destruye, de manera semejante a la dinamita, sino que también esculpe. La “filosofía del martillo” es también la filosofía del escultor”. Ser el escultor de uno mismo significa recombinarse como el sistema no esperaba.

Sobre la figura del filósofo como algo peligroso la textualidad nietzscheana había hablado ya en “Más allá del bien y del mal”. Allí puede leerse que “un nuevo género de filósofos está apareciendo en el horizonte: yo me atrevo a bautizarlos con un nombre no exento de peligros. Tal como yo los adivino, tal como ellos se dejan adivinar – pues forma parte de su naturaleza el querer seguir siendo enigmas en algún punto -, esos filósofos del futuro podrían ser llamados con razón, acaso también sin razón, tentadores. Este nombre mismo es, en última instancia, sólo una tentativa y, si se quiere, una tentación”.

Como puede verse, el ser algo de vidrio no impide ser de dinamita, pues se llega a instigar a tentar. ¿Tentación de qué? ¿En qué sentido se es “tentador”? O habría que decir con mayor rigor, “a-tentador” y emplear el verbo “a-tentar”. El filósofo que esta textualidad propone, y que fue el propio Nietzsche, es subversivo en grado sumo al proponer “alter-versiones” que son otras versiones fuera de la del turbo-capitalismo. La tentación es llegar a ser lo que uno es y no lo que las anónimas estructuras de opresión quieren que uno sea. El mismo hecho de proponer un filósofo así es una tentación y un “a-tentado” a la decadente academia que en nuestros tiempos obliga a los “turbo-papers”. El “Tratado de Boloña” es un insulto a una de las primeras universidades del mundo. De hecho, en cierto sentido, mata a la universidad como “tiempo largo del pensar”, como ritmo acompasado de algo que a veces se deja pensar cuando le place ser pensado.

(...)

Hay que saber reservarse: ésta es la más fuerte prueba de independencia” Esta “reserva” tiene que ver con la economía del “quantum de fuerzas”, con los “gastos defensivos” del que se habla en “Ecce homo”. La independencia, a su vez, es necesaria para poseer el espacio, el “claro de bosque”, como diría Heidegger, para construir la propia “alter-versión”. Todo esto porque, “ (...) en última instancia, las cosas tienen que ser tal como son y tal como han sido siempre: las grandes cosas están reservadas para los grandes, los abismos, para los profundos, las delicadezas y estremecimientos, para los sutiles, y, en general, y dicho brevemente, todo lo raro, para los raros.-”

(...)

Como he dicho antes, esa delación no puede derribar el sistema si por ello entendemos destruir el orden constituido. No puede hacerse, porque esta clase de textualidad, esta discursividad es rechazada por la mayoría de las personas. Recordemos que al comienzo de “Así habló Zaratustra”, éste baja de la montaña para hablar al pueblo, pero el pueblo ser burla de él. Y es sólo después que el pueblo lo ha rechazado que se encuentra la frase “no al pueblo hablará Zaratustra, sino a unos cuantos elegidos”. Lo que equivale a decir que el rechazo a hablar a las masas no es una elección de la discursividad instaurada por Nietzsche, sino una necesidad impuesta por el capitalismo, que ha sabido siempre pervertir, con su ser amorfo, los intentos revolucionarios hasta – y yo añadiría, sobre todo – en el lenguaje.

(...)

Así, por ejemplo, si en el lenguaje corriente el enunciado “ese tipo es raro” - y cabría añadir, por eso practica la filosofía – tiene alguna punta de desprecio, o de no aprobación, de difidencia en suma, asumirse como “raro” de forma afirmativa puede recordarnos que lo raro suele ser muy valioso. Algo que el mismo sentido común bautiza en una frase como “¡Qué rareza”!. Así que ser de vidrio y de dinamita, será raro, pero no necesariamente malo.

El asco que le producía al hombre Nietzsche vivir ya en la cultura decadente de su época, que sigue siendo la nuestra pero con turbinas, le hace escribir cosas como esta: “La náusea frente a la suciedad puede ser tan grande que nos impide limpiarnos...”. Sucede que resulta difícil no experimentar una sensación parecida a la anterior cuando uno observa el turbo-capitalismo utilizar a “(...)la sociedad misma como un medio de guerra”

(...)

Por lo demás, el turbo-capitalismo puede ser considerado como un estado de enfermedad al fomentar la exageración, la desproporción, la falta de armonía en casi todas las dimensiones de la vida. Será por eso, que la textualidad nietzcheana define, a cierta altura, el bien como “una dieta que protege de la exageración, de la falta de armonía y de proporción”. Una dieta a la que el hombre de vidrio debe atenerse para poder seguir siendo dinamita.

(...)

Creo que ahora puede comprenderse que el vidrio - y aún más si está en pedazos – corta, hiere, es peligroso. Será por eso, tal vez, que la textualidad nietzcheana es fragmentaria, despedazada y cortante. El vidrio es como las esquirlas de la granada del “a-tentador”, del “filósofo del terror”, como me gustaría llamar a Nietzsche,

(...)

me despido con el siguiente aforismo extraído de “mi mano invisible” de “Humano, demasiado humano”. Dice así:

“Sólo hasta cierto punto la posesión vuelve al hombre más independiente, más libre: un grado más allá – y la posesión se transforma en dueño, y el poseedor en su esclavo: como tal debe sacrificarle su tiempo, su pensamiento, y desde ese instante se ve obligado a tener una relación, clavado en un lugar, incorporado en un Estado – y todo esto en contra de su más íntima y esencial necesidad”: Ser vidrio, ser dinamita.

Mitologia Natural: pas de l'animal a la fera

2009-11-23T14:06:00.010+01:00

Tenim una missió, no hem vingut al món per fer d'insectes ni decoració, hem vingut al món amb el clar designi de ser productius. De crear, fer, amuntegar piles les unes sobre les altres i esforçar-nos cada dia per centrar la seva correcta adequació espacial. La natura ens vol humans! I hem d'assumir la tasca d'apunyalar cada dia l'animal que duem dins per finalment poder-nos-en penjar la pell a l'esquena i, orgullosos, considerar-nos homes. I fer el sacrifici, aixecarem l'espasa de la raó i ens la clavarem al cor, coronant així la joia més preuada i preciosa de la naturalesa: La Humanitat, Humanitat que bonica i trempada assassinarà la seva mare Emoció; li prendrà el lloc i es casarà amb el seu pare Raciocini, engendrant sap Déu quin llamp de criatura...

Alguns, sempre en l'aguait (Club Insomni II)

2009-11-21T22:13:00.012+01:00

Alguns, construïm les nostres llars entre abismes. Tenim predilecció per les altures. Vivim dins del risc.

Des de les grans alçades, eixamplem tant les nostres ànimes que ens quedem sense alè vital. Fem el buit de la substància. No ens agraden els colors llampants i tanmateix som els més enamorats dels intensos.

Som uns que sempre volem anar més lluny, sempre asseure'ns després del llarg vol al més enllà. Som el mateix sentit d'aquells nius en la punta més alta i punxeguda de la muntanya.

Som brevetat, noblesa; pedres precioses hipersensibles de rígida aparença a l'esqueixada. No podem controlar de dins ni la potència ni els límits... L'ànima sempre s'eixampla trencant tota quanta carcassa tinguem, sortint de i a nosaltres mateixos.

Som folls amants, devots de la bellesa, la intuïm, la cerquem inconscientment -i la trobem també! Sentim l'impuls d'anar més lluny, sempre més lluny i la mirada als estels.

Alguns, sempre estem perduts perquè ens agrada fer camins; tenim sempre el nord tan clar que no ens usem de brúixoles, bruixes. La casa nostra està entre abismes.

Estem fets d'una matèria noble, som immortals. La diferència és la nostra identitat, la nostra essència, la recerca infinita d'aquest alè vital fugit en cada instant. Alguns embogim de lucidesa.

Escrutat aquest món obrim les dimensions. Necessitem eixamplar-nos fins a fondre'ns amb la irracionalitat , pura, fonda, infinita, còsmica; veritable raó Universal. Alguns, no sentim por pel dolor, però ens poden aterrar algunes idees -falta de fites.

Alguns no només ens fonem al món, pretenem fondre'ns al Cosmos. Viatgem cap al polsim màgic de la creació per renéixer en una altra dimensió.

Escalem i arribem tant amunt que ens manca l'oxígen, és aleshores quan tots els nostres nervis, finalment, es destensen , és només llavors quan per fi podem somriure el més; en la caiguda sabent que hem arribat al nostre final, morim en la nostra fita.

Com salmons amunt del riu construïm, el nostre niu al cim com un resguard en mostra d'amor a la següent generació. Alguns, així ho sentim, així obrem, així fem, així morim.

Entesos i Incompresos, Desentesos i Compresos. Sempre en l'aguait.

Club Insomni *(1)

Club Insomni

2009-11-21T22:06:00.011+01:00

Els que mai tenim son perquè qualsevol cosa ens la treu, els que ens traiem la son amb qualsevol cosa. Club insomni.

Els que cada nit és una festa i cada dia una oportunitat, els que cada dia plorem com si fos l'últim i ens descollonem com si fos el primer, els que de tan menjar roses el coll ens sagna a raig. Els que tenim als llibres i les drogues entre les millors amistats.

El club de l'insomni, els que cada nit és una aventura i tan ens llevem de matinada com al vespre, els que ni tenim hora d'esmorzar ni de dinar ni de sopar.

Els que tenim els fums pujats de tant caminar pel cel, i la moral pels terres perquè ens fotem les més fortes pinyes.

Els que la nostra vida és una obra d'art i la nostra marginació un regal diví. Els que sempre en volem més i tot va en ració doble. Els passats, els il·luminats, els trasnotxats.

Els que la nostra antipatia és una defensa. Els que la mediocritat de les masses ens fa por i no les volem aprop si no les tenim al nostre servei. Els que ens trobes menjant en cada plat on escopim, i escopim en tots els plats.

Els de Beethoven i Mozart i Nietzsche i Goethe que saltem més que ningú en cada Rave. Els que follem amb els llibres i els destrossem, els amants de l'engany si és per riure.

Els cínics, els delinqüents, els perversos. Els que cada dia tenim un nou projecte, els que ens cansem de la vida i de la companyia i ens veiem com gats de carrer.

Els que necessitem reivindicar la llibertat en cada passa que fem. Els envejosos de la bogeria. Els que vivim entre espases i parets, entre fum i putes. Els que hem après que plorar només serveix si cada llàgrima reivindica el millor.

Els que cremem els diners honorant la irracionalitat. Els que sortim arreu i la nit se'ns fa molt curta. Els que si no estem sempre cansats som incombustibles. Els que som per tot el món i considerem acte diví i punta de llança de la higiene l'acte de renovació de l'aire. Els que necessitem respirar i qualsevol apropament humà és considerat una agressió escatològica.

Perquè voler ser lliure si es pot ser feliç?

2009-11-21T02:40:00.010+01:00

Amb un sistema de l'oci, perquè voler llibertat?

Tenint la vida resolta, perquè parlar d'autonomia?

Perquè voler ser diferents, tenint un grup que ens accepta com a semblants?

La llibertat és un invent cultural,
el benestar una necessitat biològica...

Aix... La bella condició humana!!!