ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



divendres, 23 d’octubre de 2009

El potencial de l'objectivació, l'abstracció o veure's des de fora

Quan alguna cosa no agrada, hom tendeix a menysprear-la... Em pregunto si aquest fet no és perjudicial, no perquè tinguem mal gust -que en molt, per descomptat- sinó perquè és possible que al procés de decisió li manqui un filtre més prim que el nostre gust, si en el moment de valorar les coses estem influenciats pels nostres gustos, aleshores el valor que donem a tal cosa no serà un valor real sinó un valor altament subjectiu; un valor fruit d'un judici molt estètic. I no és aquest abocament cap al gust menystenidor de la raó, gran font d'errors diaris? El mètode científic està ideat per a no cometre aquesta mena d'errors en tant i quan s'esforça per no fer valoracions més enllà del que efectivament prova, quan el científic vol avançar empetiteix el gust. Nosaltres no podem amagar el gust perquè forma part de la nostra essència, però el que sí que podem fer és convèncer-nos que allò que no ens agrada res té a veure -per necessitat- amb allò que no té valor; el gust no està relacionat amb la veritat de les coses - i nosaltres som també bastant cosa- encara que, per les sensacions, sovint ens creiem que sí.

Entenc la salut com a activitat, com la cura d'hom mateix per a sentir-se en màxim estat vital: el més viu i potent possible.... Per intentar lluitar contra aquesta tendència negativa per a la nostra salut de valorar en funció del gust, l'esforç gran i el més important de fer és el d'orientar els gustos cap a allò que ens és bo (saludable) encara que al principi no ens agradi, i hi ha un pas anterior quasi potser més difícil encara, que és determinar allò que és bo: aquí hem de callar i deixar parlar a la ciència, això no vol dir fer cas al metge que una mica sempre va bé, això vol dir posar-se la bata: fer ciència amb un mateix. Perquè per saber el que t'és bo abans has de seguir la màxima socràtica de conèixer-te a tu mateix. Conèixer les pròpies inclinacions, dinàmiques, gustos, constitució física, anímica, psicològica, biorítmica... i tots els entrellats que hi vulguem aquí posar. El conèixer-se a sí mateix és també, en segon ordre tant i més important, saber-se els límits, les capacitats, les potencialitats... Això requereix Ciència! Raó! Experiments! En saber-se, sabrem quines tendències, gustos, inclinacions (naturals, culturals o genètiques) són beneficioses i quines no, sabrem també quines podem canviar i quines no i quines efectivament cal canviar i quines no és necessari, etc. Més enllà de les coses generalment bones per a tot ésser humà (aliment, descans, benestar, etc .) hi ha coses que només nosaltres íntimament podem saber si ens són bones o no. Això requereix un fort estudi, raó! Experiments!!!

Si no podem evitar el judici estètic del gust, fem almenys l'esforç de sotmetre'l al judici de la crítica, estudi! ciència! o com n'hi vulguem dir. Experiments!

...Com que no m'agrada gens parlar amb aquella x persona, no hi parlo. Doncs bé, una vida, almenys tinc pebrots de fer el que vull i no cedir a les exigències de, per exemple, l'entorn.
...Ara bé, si ho estudio, potser descobreixi que em seria profundament beneficiós parlar-hi i que en fer-ho, notant els beneficis segurament el meu gust canviaria (m'agradaria parlar-hi) enfocant-se cap al que m'és millor en tant que beneficiarà el meu estat vital general. Doncs excel·lent, vides infinites! No només tinc pebrots de fer el que vull, sinó que a més sóc capaç del moviment del sacrifici, de la ferida i el dolor, per una salut de ferro. Com les mans del cuiner que a fart de cremades s'han fet insensibles a la calor i fan així millor la seva tasca.

Igualment, un cop fet l'exercici i enfocat el gust cap a allò que és millor, no pot hom menysprear allò que és pitjor; ha de tenir en compte que el gust, encara que s'hagi ensinistrat, no és cap assegurança, és l'examen d'aquest qui s'assembla més a una assegurança, perquè d'alguna manera ens cuida i prevé.

Per l'essencial càrrega de plaer que proporcionen els gustos i el fet positiu de l'abocament a aquests, no creure-se'ls en ocasions de sacrifici, no ha de suposar voler deixar de gaudir allò que ens van proporcionant mentre els tenim... Seria un gran error confondre el sacrifici de l'exercici racionalment decidit amb el masoquisme.

Intueixo que en aquest aprenentatge per a l'educació dels gustos, hom s'hi pot estar tota la vida i restar encara com a humil aprenent.

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Identificació de la identificació

Volia saber qui sóc i de sobte no podia respondre, de sobte cada múscul en tensió, mirada concentrada en mi mateix, i el mirall que no es trencava, no passava res; ni em coneixia ni sabia qui era, ni què seria. Volia saber qui sóc i sense voler-ho em vaig entretenir en un altre afer, cosa aquella que m'agradava més, i voilà! En aquell moment em vaig convertir en allò que era i no sabia, en allò que desitjava i no podia. Em vaig trobar en allò que m'agradava.



I, tu..? És que mai t'ho has preguntat?
Mai t'has adonat encara, que ets allò que t'agrada?
I tu, saps almenys què és el que t'agrada?
Si no saps el que t'agrada no podràs saber qui ets.
I tu, qui ets?
Qui t'agrada?

Segurament siguis com aquells qui t'agradin més, com aquells amb qui més vols estar. Segurament t'hi assemblis en més coses del que penses.

Afinitat, causalitat, destí.
Aquesta és
l'ansiada resposta.
I ara, després de tota resposta, què?
Ara a canviar,
a ser el mateix de sempre,
la indefinició líquida, fluctuant, expectant.
I, potser algun dia, tornarem a trobar-nos.