ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dilluns, 31 d’agost del 2009

Musicar poemes

La música és un dret inalienable de tot poema

diumenge, 30 d’agost del 2009

Escollim el riure
no sempre és escollir bé,
però és escollir riure,
pròpia justificació

Escollim la diversió
no sempre és escollir bé,
però és escollir diversió,
pròpia justificació

La bogeria et mira
i així t'estén la mà,
com l'anhel instintiva
de l'amor que mai convé
així la bogeria et crida

Escollim la bogeria,
és escollir malament?
Si no escull ja la raó!
l'amor és ja al seu tro

Escollim ser dolents
que diuen que no és bo
però el seny ja no dicta
el seny és ja mort

No em parlis de moral
quan la bogeria m'ha escollit
no em parlis de bondat
quan en mi qui mana és simple
pura i per sempre Amor



Gossos pixaners

Com un gos que pixa, fent-se seu el territori, això som també els humans. Si som del barça volem que els altres siguin del barça, si som catalans volem expandir el català, si som ecologistes volem expandir també... La nostra idea, la nostra forma de ser, NOSALTRES, ens creiem que som els millors i no sabem perquè, de forma inconscient; i volem fins i tot que el món que ens envolta s'assembli a nosaltres perquè així ens sentim millor, el món serà millor sent com nosaltres.. Hahaha! És una forma d'afirmar-nos i de sentir-nos segurs, de fer-nos grans i expandir-nos, és un esperit de possessió curiós, bonic. Volem que tot sigui com nosaltres i no sabem perquè, de fet saber perquè és apuntar massa amunt, i adonar-se'n una equivocació? Potser seria millor dir que ni tan sols ens n'adonem. Ens fem una idea de nosaltres més o menys exacta i un cop feta la convertim en una espècie d'ideal pel qual lluitar, nosaltres som l'ideal, i hem d'anar cap allà, cap a nosaltres, fent que el món respiri en el nostre aire i que visqui per nosaltres i pel nostre ideal que som. Com que ens estimem, volem fer-nos créixer, i expandir-nos, fins i tot alguns pretenen perpetuar-se. Pixar infinitament! Som gossos pixaners.


Només el plaer justifica el dolor

El dia que no tingui plaers, plaers dels més intensos. Estaré despedint-me de la vida.

dijous, 27 d’agost del 2009

Pots ser

Amunt i avall la vida et porta amunt i avall. Pots aprendre i esmerçar-te i esmerçar-te en ser un llac, un llac serè i de calma que a cada batzegada que la terra li doni digui: PAU! Pots aprendre i esmerçar-te i practicar-te en l'art d'amansar feres, calmaràs les emocions, adormiràs els dolors i també els plaers amb la teva cançó de bressol. Dolça i calmada, pausada, serena.


Amunt i avall la vida et portarà sempre amunt i avall. Pots aprendre i esmerçar-te en ser un mar, un mar feréstec d'onades que a cada instant de pau li digui: PROU!
Exaltaràs les emocions, despertaràs els plaers i també els dolors, els buscaràs amb la teva dansa infinita amunt i avall, seguint el ritme, el fluctuant ritme del Fàtum;
amunt i avall.

dimecres, 26 d’agost del 2009

Que la culpa sigui dels altres no surt gratis

La gran farsa de l'educació. La gran farsa de la bona educació que l'educació és bona en sí mateixa, el mur pendent d'esmicolar, el mur que pretenc esmicolar. Perquè la bona educació porta en si una llavor de la gran hipocresia que poc a poc va engendrant el ressentiment, que fructifica en les manies, les dèries, les amargacions més pròpies del Perro del Hortelano i les seves evidents rabietes. Poca cosa omple el cistell de la vida d'aquell qui s'amoïna per la bona educació, sobretot per la dels altres: quan et creus un conte l'acabes explicant a tothom qui passa pel teu costat. Qui s'amoïna per la bona educació ha trobat i caigut i agafat una perverssíssima distracció, autodestructiva i enemiga de la vida que crida la plenor que se sacia dels instints. Creure en la bona educació i fer-ne d'aquesta el teu escut i espasa, és una inversió segura en valor de dolor i malestar perpetus. Ser massoca fent veure que no ho saps, creant-te el pitjor dels enemics a dins teu, el ressentiment. I després venen les malalties, i el decaure, i creus que és estrany. Realment creus que és estrany? No és gens estrany! El ressentiment se't menja les defenses, mates així la teva millor defensa. Que la culpa sempre sigui dels altres no surt gratis.

dimarts, 18 d’agost del 2009

No escric, (ergo) no visc

Em sembla que últimament no escric res publicablement interessant perquè no penso en gaire coses, podríem dir que no penso en massa cosa més que no sigui en Jo. Perquè penso en jo? Perquè tinc poc temps i ho necessito més que mai. Perquèapenes tinc temps ni energies per pensar i el poc que tinc prefereixo destinar-lo al que està a dalt de tot de la piràmide de la ment sana d'un individu comú -a saber: un mateix. Treballar d'aquesta maneram'idiotitza , si a l'esforç físic li sumem la calor insofrible d'aquest estiu hom només pensa en una cosa per poder respirar: oci, oblit, fantasiafacilona ... Res, descans. Perdo l'interès pel món, per les coses mundanes i quasi també per les espirituals, per la política i per la família i per la història i pels amics i evidentment pel blog. Si no vius coses diferents no pots escriure massa, doncs poc rerefons empíric pot tenir allò que expliquis, pocacredibilitat ... I viure en monotonia no és pas viure en absolut, és simplement cagar-la. De vegades cal cagar-la per progressar en la vida, i això mateix faig aquests dies d'estiu, espero!

Coses que us puguin servir que crec aquests últims dies? Que per més fàcil que sigui, no podem oblidar-nos de cuidar-nos. Que per més fàcil que sigui, no podem tampoc oblidar-nos de conèixer-nos passant-nos revistaperiòdicament per veure els canvis. Que ens sentim còmodes entre els semblants i ens passem la vida buscant-los, que els semblants canvien perquè tots evolucionem amb el temps i ho fem de maneres distintes. Que els anys passen molta factura al cos que viu entre excessos; que treballar és de burros... Amb tot el meu condol iautocompassió... Que treballar en el que t'agrada és un oxímoron, doncs quan el que es considera feina es converteix en diversió, interiorment deixa de ser feina per convertir-se en oci, el contrari que en l'exterior és concebut com a no-feina . No crec que això serveixi de massa, ja us dic que no he pensat massa aquests dies, no es pot pensar res bo amb tant desgast físic, almenys jo. Ésautoodi el que sento en practicar aquesta mena d'autocompassió, doncs la compassió és com un menyspreu que et fa la naturalesa, i no és saludable el menyspreu, mina l'autoestima. Hem d'odiar tot allò que mini l'autoestima, perquè sense autoestima no som res, cal destruir amb tot l'odi i la ràbia possibles els nostres enemics siguin quins siguin, no?

Sentia que us devia i em devia una explicació -un cop més!

Que tingueu molt bon estiu!