ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dimarts, 22 de juny del 2010

Tarannà

Per saber cap a on assenyala el vector vital d'algú, només cal veure amb qui es compara.

dilluns, 21 de juny del 2010

a Laura


A la vora dels estels

Quan la pila és ja macabra
ni empalmant cinquanta nits...
doncs potser sí! -Penso,
Però no puc.
Al meu cap sols l’abraçada
i aquells llavis infinits,
la realitat? Massa poruc

La vora dels estels es rosa...
Podria trobar-te a faltar
empastifar de plor les parets
convertir-me en negre joglar
disparar arsenals de gemecs,
la realitat? Sempre una llosa.

Jo estudio escolàstica vella
recullo quatre tulipans
i treballo per la independència.
Tu vius lliure com rosella
que al vent vola per mil camps
i senders de transcendència

Com podria,
jo,
aspirar a tu?

Quan la pila és tant macabra
ni empalmant cinquanta nits...
Doncs qui ho sap! -diuen les fades,
Sols tu en mi quan sóc al llit
-t’aguaito amb l’ànima glaçada-
ai, que em moro!
si ara em dius som sols amics.
Només adormit et veig, estimada!

La vora dels estels es va rosant...
Voldria dir-te que t’estimo
omplir de color els teus plecs
pintar-te tots els forats
convertir-me en el teu somNino,
ser àngel responent els teus precs

Com podria,
jo,
aspirar a tu?

Sento l’olor de la nit
de l’estiu i l’aigua fresca
Sents, ja, suaument, l’elixir?
Sé que et reca ma ment folla
(Si amb mi vens, deixo la festa)
Sé que et reca perquè et mola
Notes ara el batec adormit?

Sents l’escalfor del matí
de l’hivern i la ginesta
I jo vull sentir-te! calmada i bufona...
Saps que sagno al teu camí
(Si vinc amb tu, caus a l’herba)
Saps que ma ànima ta pau erosiona
Però com frisa per sentir-te en mi!

Resistir tot el dolor
i creuar l’ardent camí
d’injectar-me serenor,
res per mi pas no seria
si en obrir aquests ulls felins
divisés restes d’amor
o tansols petits bocins
provinents del teu dolç cor

Com podria,
jo,
aspirar a tu?

Quan la pila és tant macabra
ni empalmant cinquanta nits...
Perquè no? -Respon el cel
-Oh, Siusplau...
Per res ara caiguéssim adormits

Tu seràs la mar calmada
il·luminant mon sol lluent...
I serà la nostra brisa
transportada per aquest vent
i oferida a la rosada
com el nostre èpic present!

dilluns, 14 de juny del 2010

La intensitat escull a la nit.

Em pregunto si és la nit qui trastoca les persones o si són algunes persones les qui trastoquen la nit.

I la nit escull als intensos.






















Plegats, s'intensifiquen.

dissabte, 12 de juny del 2010

El que jo vull ser

Si Déu i em concedís un sol desig... Li pregaria ser aquesta cançó.

El gest cristià és la revolució permanent

L'amor de crist és un gest revolucionàri, potser El gest revolucionàri per excel·lència en la cultura occidental, l'amor com a generositat significa l'heroïcitat: la única forma de relació amb Déu i amb la grandesa mítica. Perquè els homes a mesura que acumulem ens tornem conservadors, Crist ens emplaça a l'heroïcitat de no tornar-nos conservadors amb els anys, a seguir essent revolucionàris emprant el seu gest, el mitjà per a no tornar-nos conservadors és no acumular, perquè qui no té no pot conservar... És una manera d'allargar la joventut fins la mort, l'esperit revolucionàri pròpi de la vitalitat juvenil fins al final dels dies, la millor manera de desvirgar contínuament la flor de la vida extraient-ne el seu perfum més fresc. L'amor és la manera més forta de viure. En aquest sentit, Tant Sir Nietzsche com molts altres (per exemple la santa seu o els actuals partits polítics (que diuen ser cristians i conservadors alhora: oxímoron)) van equivocar-se en el seu judici al cristianisme.

dijous, 10 de juny del 2010

salva l'art?

en consonància amb el fils capitals. Si hom no té fill ni amics se'ls acaba inventant si no mor abans, són necessàris i els acaba per crear. El fill de Nietzsche és el Zaratustra. En la obra-filla deixada l'esperit del pare és molt més fèrtil. Ascetisme: es renuncïa a la carn per l'esperit. L'esperit tindrà una força de transmissió molt més gran, podrà plantar llavors molt més ràpid i a molta més gent, i no per la carn sinó per l'esperit. L'art salva.

la paradoxa de la llibertat

concepte de la gravetat de la vida.?

PD. I a veure qui és el valent que s'allibera d'això, veiam qui és prou amant de la llibertat com per assumir-ne la responsabilitat en aquest alt grau. Perquè llibertat implica responsabilitat, i quanta més l'una també més l'altra. Si tenir fills i amics implica responsabilitat, encara n'implica més no tenir-ne: la responsabilitat de viure sense aquesta responsabilitat: la responsabilitat de viure (en el sentit fort del terme: contrari a sobreviure) amb l'única càrrega(responsabilitat) d'un mateix. Em sembla que l'últim esglaó de l'escala de la llibertat és la mort, el preu últim del darrer nivell de llibertat és la vida mateixa. La llibertat pesa tant que pot acabar esclafant. Quina paradoxa tant bonica! Tu, cavaller de la llibertat, que vas venir per salvar la vida i has acabat per condemnar-la.... En veient tot això, l'humil criatura només pot exclamar: ¡Oh, Aristòtil; quanta raó tenies assenyalant la moderació com la virtut per excel·lència!


Es focalitza la responsabilitat en un punt, i com si fos el sol per una lupa, com més focalitzada està la llum de la llibertat, més crema.

Els fils Capitals

La nostra vida penja de molts fils, però això no impedeix que el seu dinamisme els esber-li sense contemplacions i amb una sorprenent facilitat. N'hi ha dos, però, que sempre resisteixen suportant el gruix del seu pes, impedint que la vida copsi la seva pròpia gravetat, es despengi, caigui i s'esbocini; són l'Amic i/o el Fill.

—amb l'espurnejant intermitència de l'enamorat.


Cuidi's de tenir-ne almenys un qui no vulgui que dins el seu cor hi arreli el trepidant costum de caminar entre arenes movedisses enmig de la més mortífera de les foscors.

dimarts, 8 de juny del 2010

paio dur

No és que la gent es faci dura ni dolenta, només apren a no mostrar el seu dolor ni confiar les seves ferides als altres. Perquè tots estem mancats i quan podem cobrir la mancança ho fem encara que sigui a costa dels altres, i això fa que tothom sigui una mica un perill, una bomba de rellotgeria pels que l'envolten.

dilluns, 7 de juny del 2010

Esperits millors

A tots els que amb la burla rugosa i rient
us banyàveu tant en la ferida de Beethoven 
com en les de la resta d'homes valeroros i valents... 
Com es pot ser tant insensat com per a riure's  
dels abismes

A tots vosaltres us desitjo —i us procuro—
abans de la mort els patiments més insondables, 
i ho faig en un acte d'amor desesperat, 
en la major obra de generositat que he fet mai. 

Per donar-vos una explicació,
perquè si no us salveu abans, 
el més tenebrós dels odis us visitarà
—acompanyat amb sa incomprensió visceral, 
més espantosa que el pitjor lirisme dels malsons.

I desitjareu sincerament
i amb totes les vostres forces
que no haguéssiu nascut mai, 
després pregareu la mort
però no us sobrevindrà
ni de cap manera us serà donada.

I per bé que més tard,
no us n'escapareu pas
la divina justícia us caurà a sobre
cent-mil cops encara més pesada. 

Mes negre serà que cap tragèdia 
perquè ni entendreu res
ni cap fe podrà salvar-vos. 
Us afogareu en les profunditats
de la mateixa ferida
en la que un dia hilaràvau. 


No miris amb apreci el do de la compassió,
i tanmateix promet-te per ta vida 
que mai amagaràs la mà
en aquell capaç de sentir.

Estimaràs per sempre les ànimes sensibles 
perquè només elles poden elevar-te
i guiar fins als cims més alts de l'Univers, 
només elles poden teixir
amb els finíssims fils que ho lliguen tot, 
ningú més hi està en conformitat.

Només les ànimes sensibles
poden unir-te amb el tot
                        —Art
i fer-te sentir com un Déu. 


Glòria als ferits. 

Les més adorables,
potents i dolces criatures. 
       —us saluda, amatent,
       un vostre soldat fidel.

Senyera

...moltes altres nacions ja la tenien, i, certament, internet no podia passar més temps sense la nostra gran senyera en wallpaper style... Ara, Que St.Google la beneeixi!


dissabte, 5 de juny del 2010

Lithium. Amy Lee

Lithium, don't wanna lock me up inside
Lithium, don't wanna forget how it feels without
Lithium, I wanna stay in love with my sorrow
Oh, but God I wanna let it go
Come to bed, don't make me sleep alone
Couldn't hide the emptiness, you let it show
Never wanted it to be so cold
Just didn't drink enough to say you love me
I can't hold on to me
Wonder what's wrong with me?
Lithium, don't wanna lock me up inside
Lithium, don't wanna forget how it feels without
Lithium, I wanna stay in love with my sorrow
Don't wanna let it lay me down this time
Drown my will to fly
Here in the darkness I know myself
Can't break free until I let it go, let me go
Darling, I forgive you after all
Anything is better than to be alone
And in the end I guess I had to fall
Always find my place among the ashes
I can't hold on to me
Wonder what's wrong with me?
Lithium, don't wanna lock me up inside
Lithium, don't wanna forget how it feels without
Lithium, stay in love w...mmmh..
I'm gonna let it go

dijous, 3 de juny del 2010

Mals auguris, la crisi tot just comença ara!

Us recomano que aneu a l'enllaç de sota de sota, així podreu veure'l a pantalla completa (i que aneu a buscar les crispetes o una bona tarrina de hagen daz), perquè... l'apocalipsi... s'acosta..! Què dic,... No sentiu l'olor de sofre..??? És que Ja és aquí!!!!

 

definició situacionista de 'cultura'

 Cultura: Reflex i prefiguració, en tot moment històric, de les possibilitats d'organització de la vida quotidiana; el conjunt de l'estètica, els sentiments i els costums, mitjançant el qual una col·lectivitat reacciona a la vida que li és objectivament donada per sa economia. (Nosaltres definim aquest terme només des del punt de vista de la creació de valors, no des d'aquell de la seva transmissió.)

la crueltat no és cosa de gaia

Hi ha moments de foscor inevitables, intermitents, no intel·ligits i totals (més dolorosos que si et tinguéssin penjat pels ulls). No tothom els té i costen -fins a la impossibilitat- d'explicar, qui els té sap de què parlo. Aquests moments criden als seus semblants (a tot allò que per essència se'ls assembla), són com mirades a l'abisme que amb una sola guipada t'empenyen i et xuclen cap a tots els forats més negres, sagnants i llefiscosos imaginables -i no. Cap al suïcidi sense pensar-s'ho, cap a la fugida desesperada de la vida, i havent perdut l'x valor per a prendre decisió de tal magnitud, els moments foscos t'estiren cap a l'evasió: cap a mirar pel·lícules, enganxar-te a sèries, jugar (al que sigui: Pòker, Counter Strike, coses bèsties, etc.), estudiar, buscar companyia amb qui estar, dormir, i sobretot tot això obeeix a la imperiosíssima necessitat vital d'alienar-se d'un mateix, fugir d'un mateix per por al que hi ha, a l'abisme, al no-res infinit. Quan era petit aquesta visió se'm presentava en imatges, sensacions i sons dins un somni que es repetia periòdicament; l'únic somni que m'ha fet aixecar convalescent cada cop que el tenia, pregant en plors als meus pares que em despertessin perquè no ho podia suportar, semblava que si no, m'hi quedava; va durar dels 4 als 10 anys aproximadament. Alguna vegada més se m'ha repetit fins avui, però només en comptades ocasions, i no he necessitat ajuda per a despertar i sortir-ne. Perquè de menut, aquell somni (o malson) em segrestava i no em deixava sortir-ne sol, una cosa brutalíssima que em fa plorar només de recordar-ho. M'escampaven un got d'aigua dins la boca i així aconseguien rescatar-me de les urpes de l'abisme, perquè aquell somni només era una cosa que et feia viatjar en l'univers entre galàxies, un forat negre, com una visió del tot, i del no res, alhora. Avui el que hi ha són els insuportables moments de foscor, repartits entre els dies, desitjant acabar amb la vida interior imperant. Abans, entre les opcions alienants, m'he deixat parlar de les drogues, que acostumen a ser la primera dama a l'hora de fugir d'un mateix, i, per tant, del món que t'envolta, que forma part essencial, també, de tu mateix. Podríem dir que les drogues són la opció més llaminera, més útil, i també però la més devastadora. Sabeu perquè sé que formo part de l'estirp dels herois? Perquè mai en tinc prou, perquè tot m'avorreix a una velocitat lapidant, aleshores cada cop busco reptes més grans, més risc, més sacrifici, més capacitat de grandesa i d'arribar on mai ningú ha arribat; i això és el que caracteritza l'heroïcitat. És com si el destí et posés a prova ensenyant-te en aquests moments foscos un troçet -podríem dir que la cua-, només un troçet, dels monstres gegants amb què t'hauràs d'enfrontar en el futur; com si el premi a superar el que la majoria de gent en diria un problema fos el sarcasme d'un problema mortal encara pitjor, però no són problemes sinó lluites el que el destí et posa al davant: classes d'elit en acadèmia d'elit. Són pocs els afortunats en rebre aquest material didàctic, són menys els que no s'envan enmig de la lliçó, sigui només d'ànima (alienació abans esmentada) o també de cos. Herois en la seva escola. Perquè només el qui sàpiga lluitar podrà arribar lluny. I només qui estigui disposat a deixar-se tota la pell en la batalla, de jugar-se-la cada vegada de nou, només aquell no tindrà por a la mort i aspirarà decididament a la grandesa, perquè quan la mort et ve a buscar cada dia i en comptes de fugir aprens a mirar-la als ulls i a parlar-hi, aleshores aprens a estar amb ella, a tol·lerar-la i a respectar-la. Respecte vol dir: digna estima, correcta valoració matemàtica. Dels sis millors amics que tinc un és mort (suïcidat), a un altre el van salvar d'una cuina tancada plena de gas -però ja estava ben decidit-, un altre té la carta de comiat guardada, i un darrer porta 3 anys recuperant-se (mai es recuperarà del tot), -reaprenent a parlar- d'una hòstia bestial en plena manca de consciència -Etílica. Dels que queden, l'un ho és perquè em va salvar a mi d'una mort segura, i l'altre ha trobat resguard en l'amor. La mort ja no s'amaga a la cantonada, la tenim al saló de casa jugant-nos destins als escacs. El que més seriosament va intentar fugir-ne, amb tota mena d'intents desesperats i escapades amb la primera dama, és el que està mort, dinou anys són molt pocs per les duríssimes proves de l'acadèmia d'elit, a l'home que  fa massa cas a les primeres dames els estels li auguren el pitjor dels presagis. I els laberints oberts s'acumulen en la pell si no estem disposats a perdre-la lluitant cos a cos. Una de les proves més boniques és la bogeria, té un aire teatral. La tragèdia (o drama) d'enfollir de lucidesa. He vist persones valeroses cometent crims inconfessables...

dimarts, 1 de juny del 2010

Mariners: llevin àncores!

L'animalitat humana és mandrosa però això no impedeix que l'home sigui l'únic vertebrat masoquista per naturalesa; amb l'edat el problema s'agreuja -que quin; diu?? T o t s ! - i contràriament al que hom pensa, l'home -no volent veure nous prats- torna poc a poc a la caverna. Se'ns posa cara de mico i ens surten pèls a les orelles. Ens costa avançar perquè la bossa de les costums pesa com una llosa i ens empeny amb el corrent, murmurant-nos a cau d'orella que el besllum de l'horitzó no és suficient per a hissar veles i trepar riu. L'àncora és per migdiades. No trencar costums ens converteix en col·leccionistes geperuts envoltats d'andròmines tradicions dins un cau que put a tancat. Síndrome de Diògenes. Cal anar llençant hàbits per la borda. La claror del sol enfolleix els barbuts heaviates que rabiuts vomiten i vomiten sobre els seus antics ídols perquè -a diferència dels banyuts- els seus cantants han evolucionat i canviat l'estil (l'estil està relacionadíssim amb les costums); és aquest el cim vitalista de la foscor... Sempre tan fresca i tonificant. Flueix la vida i riu quan veu els closcadurs alçant senyeres llurs vitalismes mai han entès.


Canviar fa mal, fereix -àdhuc mortalment a la multitud d'ànimes dèbils. El dèbil no innova: repeteix; no llença: acumula i conserva (en comptes de profanar!). El dèbil no entén ni vol saber, només persevera. No sóc tan  jove com per no poder dir que els anys em fan mal, i juro que cada dia que passa la coïssor de l'àcid  gàstric de Chronos es pot sentir amb més força, es menja els meus ulls amb tota corrossivitat, juro per cada dia que passa, amb la sang que en raja m'hi sento més en deute: d'intensificar-li el preg per tenir la força de nedar contracorrent (i construir una casa on neixen els rius). La vista ha de sentir amb el nas, mai amb l'estómac, i si només guaita estómac -sigui de Chronos o de d'Eva- acaba sentint pel budell. Reso a la sang cantant oracions...

Que ningú confongui 
fidelitat amb conservadorisme, 
ni vitalisme amb innocència. 
Que entre les arrugues
dels nostres anys hi hagi 
Galàxies de Vida i 
Universos de Generositat