la crueltat no és cosa de gaia

Hi ha moments de foscor inevitables, intermitents, no intel·ligits i totals (més dolorosos que si et tinguéssin penjat pels ulls). No tothom els té i costen -fins a la impossibilitat- d'explicar, qui els té sap de què parlo. Aquests moments criden als seus semblants (a tot allò que per essència se'ls assembla), són com mirades a l'abisme que amb una sola guipada t'empenyen i et xuclen cap a tots els forats més negres, sagnants i llefiscosos imaginables -i no. Cap al suïcidi sense pensar-s'ho, cap a la fugida desesperada de la vida, i havent perdut l'x valor per a prendre decisió de tal magnitud, els moments foscos t'estiren cap a l'evasió: cap a mirar pel·lícules, enganxar-te a sèries, jugar (al que sigui: Pòker, Counter Strike, coses bèsties, etc.), estudiar, buscar companyia amb qui estar, dormir, i sobretot tot això obeeix a la imperiosíssima necessitat vital d'alienar-se d'un mateix, fugir d'un mateix per por al que hi ha, a l'abisme, al no-res infinit. Quan era petit aquesta visió se'm presentava en imatges, sensacions i sons dins un somni que es repetia periòdicament; l'únic somni que m'ha fet aixecar convalescent cada cop que el tenia, pregant en plors als meus pares que em despertessin perquè no ho podia suportar, semblava que si no, m'hi quedava; va durar dels 4 als 10 anys aproximadament. Alguna vegada més se m'ha repetit fins avui, però només en comptades ocasions, i no he necessitat ajuda per a despertar i sortir-ne. Perquè de menut, aquell somni (o malson) em segrestava i no em deixava sortir-ne sol, una cosa brutalíssima que em fa plorar només de recordar-ho. M'escampaven un got d'aigua dins la boca i així aconseguien rescatar-me de les urpes de l'abisme, perquè aquell somni només era una cosa que et feia viatjar en l'univers entre galàxies, un forat negre, com una visió del tot, i del no res, alhora. Avui el que hi ha són els insuportables moments de foscor, repartits entre els dies, desitjant acabar amb la vida interior imperant. Abans, entre les opcions alienants, m'he deixat parlar de les drogues, que acostumen a ser la primera dama a l'hora de fugir d'un mateix, i, per tant, del món que t'envolta, que forma part essencial, també, de tu mateix. Podríem dir que les drogues són la opció més llaminera, més útil, i també però la més devastadora. Sabeu perquè sé que formo part de l'estirp dels herois? Perquè mai en tinc prou, perquè tot m'avorreix a una velocitat lapidant, aleshores cada cop busco reptes més grans, més risc, més sacrifici, més capacitat de grandesa i d'arribar on mai ningú ha arribat; i això és el que caracteritza l'heroïcitat. És com si el destí et posés a prova ensenyant-te en aquests moments foscos un troçet -podríem dir que la cua-, només un troçet, dels monstres gegants amb què t'hauràs d'enfrontar en el futur; com si el premi a superar el que la majoria de gent en diria un problema fos el sarcasme d'un problema mortal encara pitjor, però no són problemes sinó lluites el que el destí et posa al davant: classes d'elit en acadèmia d'elit. Són pocs els afortunats en rebre aquest material didàctic, són menys els que no s'envan enmig de la lliçó, sigui només d'ànima (alienació abans esmentada) o també de cos. Herois en la seva escola. Perquè només el qui sàpiga lluitar podrà arribar lluny. I només qui estigui disposat a deixar-se tota la pell en la batalla, de jugar-se-la cada vegada de nou, només aquell no tindrà por a la mort i aspirarà decididament a la grandesa, perquè quan la mort et ve a buscar cada dia i en comptes de fugir aprens a mirar-la als ulls i a parlar-hi, aleshores aprens a estar amb ella, a tol·lerar-la i a respectar-la. Respecte vol dir: digna estima, correcta valoració matemàtica. Dels sis millors amics que tinc un és mort (suïcidat), a un altre el van salvar d'una cuina tancada plena de gas -però ja estava ben decidit-, un altre té la carta de comiat guardada, i un darrer porta 3 anys recuperant-se (mai es recuperarà del tot), -reaprenent a parlar- d'una hòstia bestial en plena manca de consciència -Etílica. Dels que queden, l'un ho és perquè em va salvar a mi d'una mort segura, i l'altre ha trobat resguard en l'amor. La mort ja no s'amaga a la cantonada, la tenim al saló de casa jugant-nos destins als escacs. El que més seriosament va intentar fugir-ne, amb tota mena d'intents desesperats i escapades amb la primera dama, és el que està mort, dinou anys són molt pocs per les duríssimes proves de l'acadèmia d'elit, a l'home que  fa massa cas a les primeres dames els estels li auguren el pitjor dels presagis. I els laberints oberts s'acumulen en la pell si no estem disposats a perdre-la lluitant cos a cos. Una de les proves més boniques és la bogeria, té un aire teatral. La tragèdia (o drama) d'enfollir de lucidesa. He vist persones valeroses cometent crims inconfessables...