ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



diumenge, 21 de novembre del 2010

Improvisació i experiment de Jo (1)

Escriure per escriure. I què? Maduixes vermelles i gustoses. Arcs de Sant Martí i un cel satisfet, ple d’estels. Cavalls blancs pugen amunt desitgosos d’infinit, cavalls de foc renillen, llampecs il•luminants i trons que desenxoreixen l’ànima. Olor de mar que sempre torna, sol i gavines, brisa, sol a la platja, sol i serè com l’ànima de l’aire del migjorn, com el cel assolellat. Calamarsets, altres aperitius i arròs negre, un pessic, només, de llimona i allioli, vi negre endolçant. Cotó fluix de sucre rosat, canalla plenament feliç, magnes famílies, germans experimentant la grandesa del Ser en les espatlles dels seus pares. La Sínia i la ciutat amb la seva cara més esplèndida. Llums de somni i colors que es confonen. Viena i els seus palaus, el somni de la humanitat, despertar amb el sol tocant-te de ple, acariciant-te; calentant-te, càlid, alegre i juganer. El millor cafè amb llet de la teva vida, el matí més ben clenxinat. La primera comunió i les mans que tremolaven, i les cames. El més sagrat de la primera hòstia és el seu gust, el sentiment de solemnitat. Ritus iniciàtics, autoestima. Un dia arribaràs al cim, petit, i et sentiràs orgullós d’haver resistit l’embranzida dels climes hostils. Hi ha negres que fan molt bona olor, s’han acostumat a usar el seu perfum de gala a diari, vicis i virtuts d’aquesta societat afamada que ho devora tot. Adrenalina, caiguda lliure i milers d’aires passant per la teva cara a mil velocitats, no hi ha lloc per emocions ni sentiments, el vent els pressiona tots a dins, al cor, i surten tots de cop quan aquest cessa, explosió d’adrenalina, la font química del cervell raja a tota pressió. UAH! La nostra pell s’entén, les nostres pells parlen el mateix llenguatge. Amor.


"Desenxorir" és un  verb improvisat per a la conjunció de: desentelar, despertar, desencalitjar, desentortolligar, desenterbolir, desencarcarar, desencaixonar, desencauar, desencongir.

la funció egòtica

COGITO ERGO SUM
COGITO ERGO EGO
EGO ERGO EGO
EGO EGO EGO
EGO EGO EGO
EGO EGO EGO
(... ad infinitum)

dimarts, 9 de novembre del 2010

La ferida del coneixement

(post dedicat a El Criteri, en resposta al seu darrer comentari).

La inconstant libèl·lula 
                                        J.W.Goethe

Aleteja l'aire de la font
la canviant libèl·lula
fa temps que alegra la meva vista.
Fosca a estones o brillant ara,
com el camaleó flexible.
Vermella de seguida i llavors blava;
blava que tot seguit és verda.
Voldria contemplar de prop
el seu magnífic coloram!
Però el seu vol no s'atura.
Fins que suaument, es posa a la gespa.
És aquí! Ja la tinc!
Ara puc veure-la a poc a poc.
I no és més que un trist blau fosc.
Així et passa a tu, que analitzes les teves alegries.
 
 
 
Aquest poema copsa a la perfecció la vessant mortífera del coneixement. Si volem conèixer l'arc de St. Martí, aquest desapareix en apropar-nos-hi, i així també desapareix la seva vida, amb tota la màgia i la bellesa generadores d'alegria, que també s'esfuma. Hi ha un element de misteri sense el qual no hi pot haver gaudi estètic. El drama del coneixement és que per a realitzar-se destrueix la vida dels objectes quan els esquartera per a poder-los analitzar; aquesta és la ferida originària de què sagna el coneixement, i en això consisteix el passatge bíblic del Pecat Original, la caiguda de l'home. Hi ha qui interpreta aquesta situació com a causant d'una relació íntima entre el coneixement i la tristesa, com el trampolí que duu inevitablement cap a la malenconia a tot aquell que flirta amb el saber. I en aquest context apareix l'estètica; la tasca de l'estètica és suturar aquesta ferida, tornar-li l'alegria de la vida al coneixement tot completant-lo a través de la irradiant bellesa artística, que dóna la força propulsora necessària per arribar als camins de transcendència de la fe.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Joventut anàrquica

Al tren, pugen un noi i una noia plens de vida, una parella jove i preciosa, estèticament bellíssima, molt atractiva i vital, aspecte saludable, contents i cantant a la vida, rient sense parar i estimant-se en públic. De roba pengim penjam, força deixats, poc cuidats però amb una constitució immillorable, de raça noble. Van completament a la seva, guanyant-se el respecte del vagó només amb la sola presència. Deixats de la mà de Déu? ... Uau! Un braç ple de punxades, i no crec que siguin precisament dels mosquits. Massa bons són per a necessitar Déus, massa força tenen per a caure, i massa fe per adaptar-se al món. Ni Déu ni la societat els ha girat l’esquena, sinó més aviat el contrari. Són massa guapos i vius com per a voler-ne més i cedir al joc de la hipocresia. Arribats a dalt de tot, fan l’amor amb la naturalesa; consumint-la i deixant-se alhora consumir per ella en un ball apassionat i salvatge. Hi ha coses que no tothom es pot permetre. L'anarquia és exclusiva.