Nou Blocaire: salutacions a totes i tots!

Ja és aquí, ja ha arribat el sol que cada any per aquestes dates enlluerna la Ciutat Comtal, i per primer cop a la vida m'he submergit en l'ofeg famós de la bella Barcelona sudorípera, les raons que m'han enganxat a la pell la calor funesta de l'Eixample són laborals, i el temps lliure i solitari és qui m'ha empentat a la represa d'escriure després d'uns mesos de depriment inactivitat literària. Perquè vivia feliç fins que em van tancar la pàgina del fotolog on hi publicava els meus ara enyorats escrits, quan vaig adonar-me que ja era massa tard per guardar-los, va ser quan tot el meu contentisme confiat va entomar la gran estomacada de la que avui s'intenta d'aixecar, bé, tant se val! El tema principal és que dono per encetat aquest nou bloc, engendrat amb l'esperança de reprendre la melodia del contentisme confiat dels meus escrits. Ara faré una festeta amb la meva fidel estimada, la Xibeca, i per celebrar-ho d'una manera especial fins i tot cuinaré, llom arrebossat amb patates fregides i espècies, coses del viure sol i no saber cuinar, i saborosíssim tot.

A continuació us poso un dels únics escrits que conservo de quan vaig arribar a la Barcelona de principis d'octubre de l'any passat.

Can Fanga

Aquest matí sortia de la feina acompanyat per la fressa del sol matinal i la llum sòrdida d’una munió de motocicletes corrent com vespes. Quan entro a la feina molts cops estic sense gaire forces i endormiscat, i en canvi quan en surto tinc una energia i unes ganes de fondre’m al món barceloní que mai me les acabo. Un exèrcit d’homes amb corbata, diari i maletí s’esperen a l’altra banda del pas de zebra tot esperant que el semàfor marqui l’inici de l’estampida, i es que la vida a Barcelona ja n’és un doll, de salvatge, i si no vols rebre topades has d’anar esquivant la gent pels carrers, que són la pista de la cursa que diàriament s’esdevé al món barceloní entre la pressa, la cultura i la diversitat. Però la pista és de primera, de vegades és encantador caminar per carrers nets, sense ni una gota de brutícia i on la olor predominant és la dels perfums i les colònies fresques. Vulguis o no s’encomana, la Ciutat Comtal t’encomana el seu tarannà. Tinc la sensació que Barcelona t’ensenya la seva visió del món si li pares una mica d'atenció. Quan hi vas, Barcelona et transmet vitalitat i esperit de fer les coses bé; potser ho fa que és la capital d’un gran país -que, sigui dit de passada, tot i volgut mesell i petit, és dels més dignes i grans que existeixen-. No sé perquè, però Barcelona s’insinua un lloc propici per l’èxit, és un punt en mig del món on s’hi freguen la bellesa i l’esperit de la lluita. I pel camí et van parlant les fantasies d’en Gaudí barrejades amb el cafè dels estudiants, l’eficàcia del metro i l’elegància de les bicicletes, la dolçor de les àvies -amb les seves respectives gossetes- i la sobrietat dels policies, l'alegre música del rodamón i la farla de l'alegre polític corrupte, el turista i l'immigrant, les festes nocturnes i les visites al museu amb una amiga. Al món barceloní tot és dinàmic i va a un ritme tan difícil de seguir com enganxós alhora.