dilluns, 11 d’octubre del 2010
Apol·lo en la boira
diumenge, 14 de març del 2010
història d'Amor
Cercava alguna cosa, se la veia acompanyada pel malestar, candent com aquell món insondable. Entre tota aquella physis tan plena d'energia, moviments i processos complexes, difícilment podria trobar on descansar, necessitava abeurar els seus llavis delicats, encetats ja de suportar la cocció extrema. Gemegava pel dolor, s'arrossegava amb la mirada endimoniada, massa bella dama per una terra tan salvatge, destinada a morir renaixent sempre, ningú l'entenia ni se l'estimava, i clamava rabiosa...

Tot d'una, el món semblava que s'acabés d'aturar, clar entre els núvols, el punt de pau que li mancava acabava d'arribar, era ell, sí, l'estil distingit de Don Seny, ell semblava disposat a comprendre-la. La va mirar fixament als ulls, i enamorat, li va demanar la mà jurant que si es casava amb ell, li aconseguiria un oasi on pogués calmar-se i reposar, li va prometre el Jardí de l'Edèn, senyoreta Insatisfacció s'hi va casar sense pensar-s'ho. El Sr.Seny ràpidament es va posar a treballar per ella, feinejava de sol a sol enmig d'aquella caòtica pluja d'astralitats inversemblants i perilloses, li feia un paisatge, en pocs dies ja li havia procurat un petit espai de llacs i verd, tot semblava un somni, l'oasi promès es feia cada dia més real; allà hi van concebre la germana del meu fill, allà va néixer entre plors i violes una criatura especial, li posàren de nom Filosofia.

Abans que el somni d'horitzons i castells estigués enllestit, la senyora Insatisfacció va escarxar-ho tot i va fugir, va trencar el matrimoni marxant amb la petita Filosofia. Aleshores és quan començà la nostra història, ho recordo perfectament, va ser una cosa d'aquelles d'una sola mirada i mitja centèssima de segon, Insatisfacció va caure als meus braços, m'agradava bojament, i pel que fa a Filosofia, vaig estimar-me-la com si fos la meva pròpia filla, tenia també aquell gust per la novetat que tots tres compartíem. Jo no puc viure tota la vida en la mateixa casa, m'agrada el meu país però no podria instal·lar-me en un sol poble per sempre, no és que no m'agradin, em satisfan, però sempre en trobo de nous que m'agraden més, sempre en vull més! Ostres quin parell: jo que sempre en volia més i la meva dona que mai en tenia prou! Així ens estimàvem i vam donar-li un germanet a la Filosofia, l'Art -me l'estimo molt, infantar aquest marrec ha sigut potser el millor que mai he fet, no sé pas què faria sense ell. Seguíem una vida de nòmades, però un bon dia Isatisfacció també es va cansar de mi i va marxar amb els seus dos fills. La Insatisfacció amb la Filosofia i l'Art van formar una llar on ara viuen plegats. Des d'ençà que Seny i jo vetllem per ells en la distància.
Mai van voler que Don Seny i jo coincidíssim en les nostres visites, no ho entenia, perquè a la Filosofia me l'estimava molt jo; per quins set sous no podia conèixer el seu pare!? Deien que no podia ser perquè érem incompatibles. Fins que un dia va passar, jo em vaig entretenir al pati recollint puntes de fletxa, i de sobte, vaig notar una presència insuportable, tot es va tenyir en deliri; ens acabàvem de creuar la mirada, un desig insuportable de matar-lo em va assaltar de sobte, m'hi vaig llençar sense dubtar-ho, vaig escomètre'l impetuosament..però.. ¡¡No ho entenia...!! Vaig disparar l'arc i amb tota la bogeria vaig ferir-lo, quasi el mato, ell fugia de mi corrent, però finalment el vaig atrapar i el vaig estomacar. I tot plegat és quelcom que encara avui no entenc, aquell instint de violència... D'on recaram havia sortit? Si sempre he sigut d'allò més contrari a la guerra, jo! Què podia tenir Don Seny perquè el volgués destruir així? ..És una pregunta que encara avui em faig. Però des d'ençà, sempre que hi sóc jo ja se'n cuida prou de no venir el pobre, ha quedat ben escaldat, i em sap greu, però tampoc puc evitar voler-lo matar cada cop que apareixo en algun lloc.
_______________________________Sóc així...

dimecres, 23 de desembre del 2009
Ressaca
dimarts, 26 de maig del 2009
L'equilibrista
L'equilibrista es feia gran, cada dia més bon equilibrista, més confiat, més atrevit, cada dia el fil un metre més alt de terra i cap matalàs a sota, de salvavides ni parlar-ne, ell era l'únic responsable de guardar la seva vida, i com que era tan esplèndid, la cosa estava assegurada. Com més gran es feia més lluny el fil del sòl. Les forces ja no eren mai les mateixes, començava a tenir arrugues, a no confiar tant en la misteriosa sort i a tenir cada dia més vertigen; però orgullós i confiat com era, no podia baixar el llistó. Un dia, per primer cop, el vent va bufar tan fort que els fils es van trencar i l'equilibrista es va estampar tan fort contra el terra que va dir adéu a tot el que fins aleshores havia estat la seva vida. No només mai més va voler tornar a pujar el fil, sinó que va deixar de fer equilibris per sempre i de tanta por que havia agafat, es va anar submergint, a poc a poc, en les sòlides estructures de la pitjor de les mediocritats.
El rellotge fa tic-tac, i el vent bufa, i el rellotge segueix fent tic-tac, i el vent segueix bufant, i el rellotge més tic-tac i el vent bufa més fort i el rellotge ja és d'uns altaveus imparables però compte si t'escapes, al balcó t'hi espera el vent que ara és un huracà i se't vol endur...
dimecres, 13 de maig del 2009
Trobats el 6 de febrer de 2007 als afores de Mantua, nord d'Itàlia
Desitjaven que tot l'any fos primavera, sabien del seu amor i del pes d'unes arrugues que mai volien arribar a conèixer.
Volien guardar aquell gran esclat de passió en un perfum, i posar-se'l en el dia de la seva mort.
Quedar-se per sempre més en l'èxtasi de ser en l'altre.
La passió els va precipitar al més dolç final que haurien pogut imaginar.
Durant la caiguda, abraçats, els instants se'ls hi van tornar eterns, el destí havia reservat pel final el seu millor regal.
diumenge, 12 d’abril del 2009
Raves urbanes

Altaveus a tota castanya i ritmes que amb les seves pulsacions recorden a les danses tribals, la cultura de les raves que és també la cultura aborigen del ball boig i del trànsit, si més no n'és la seva mutació. L'autèntic esperit d'aquestes festes és en l'aire lliure i net dels boscos, els rius i les muntanyes; en comunió amb la naturalesa i apartades de qualsevol rastre de civilització. Segurament, d'entre tots els que llegeixen aquest text, no hi ha ningú que gaudeixi amb el xumba-xumba, el troben odiós i els fueteja els nervis. Alguna cosa permet convertir aquesta acidesa fònica en carícies de plaer còsmic, potser tot es resumeixi en disposició. Seria fàcil atribuir aquest trànsit a les drogues, però no, m'alegra repetir que m'ho passo teta sense. Crec que la mecànica de moviment corporal que tramet l'infame martelleig és l'ingredient clau que dona ales a les melodies, i la màgia d'aquest estil. No és estrany escoltar melodies de cançons conegudes entre bases de sessions xumba-xumba, El laboratori dels plats dona per molt més del que els talibans del pensament i de les costums normalment creiem. I si no, que li ho preguntin a l'àvia Teresa!
divendres, 6 de febrer del 2009
Instants de jubilació
dissabte, 24 de gener del 2009
Crònica d'un dia gargot

Aviat trobo un noi assegut en un portal, bevia sol, cervesa, m'hi acosto i m'hi assec al costat, te els cabells llargs i rossos i els ulls guenyos. No sembla mala persona, de ben segur que li agrada el heavy-metal , però parlem de política i ciutadania, i sobre el que m'ha passat. Es veu que no és d'aquella mena de persones a qui agrada explicar la seva vida quan parlen amb desconeguts, noble acte de prudència. El barri està ple d'homes que caminen depressa, mirades furtives, marroquins que roben emparant-se en la foscor, putes que també roben mentre van escampant tinta sida. Paquistanesos venent cervesa i droga, sembla que el mercat estigui repartit, cadascú la seva parcela i tots contents. Els més honestos són sense cap mena de dubte aquests simpàtics venedors de SERVESA, BIER; ¬¬ hatxís coca... Quan torno a casa ja és de dia i bufa un vent que espanta, s'ho emporta tot. Quatre cafès ja te'ls pagaré en l'únic bar portat i regentat per catalans de la contrada. Mal de cap terrible, d'aquells que et fan notar el pols en tota la testa, martellejant-te, i en cada pulsació la sang busca la sortida, com si es tractés d'una olla de vapor al màxim de pressió. L'aguanto estoicament i correm-hi tots a anular targetes, i cap a policia a fer denúncia per si fos cas que servís d'alguna cosa, vinga voltar d'una comissaria a una altra. De camí cap a la del Raval, Eixample a través, els portons de les finestres espeteguen tan fort que semblen anunciar la fi del món, cristalls que es trenquen i voleiant cauen enmig de la carretera i sobre els cotxes, pluja de vidres. Remolins de pols i brossa i testos que cauen rebentant-se en les andanes. No es poden ni obrir els ulls, i a mi em diverteix molt veure les cares d'espant dels turistes que es troben intentant sobreviure enmig d'aquesta tramuntana huracanada. Finalment puc fer la denúncia, la mossa d'esquadra que m'atén creu que les lleis estan molt mal fetes, perquè als delinqüents no els hi passa res i sempre són els mateixos. Fa moltes faltes d'ortografia en redactar els fets, a més són de les grosses, d'aquelles que fan mal als ulls i que no posaré per respecte al lector. Em sembla vergonyós. Torno a casa vomitant la poca aigua que havia begut. Els meus ulls ja no són ulls, són dues cebes ensanguinolades, rabiosament ensanguinolades . Em poso al llit perquè sento que si no ho faig em moriré. Rebentaré com un peix i el mal de cap em matarà. Demà serà un altre dia, pots comptar, em desperto al cap de tres hores. Informo al personal de la desgràcia succeïda la passada nit i al cap d'unes hores ja tinc mòbil nou, programa de regals per la fidelitat a l'empresa telefònica. Em cobren trenta euros per un mòbil que en val dos-cents i escaig, trobo que està força bé. En preguntar a uns policies locals a on podia anar per saber si almenys la carpeta ha estat trobada, un d'ells s'interessa pels fets succeïts i després de fer-n'hi quatre cèntims, s'està més de mitja hora explicant-me la problemàtica actual i el seu punt de vista, creu que assistirem a una revolució o quelcom semblant perquè la gent, diu, ja n'està fins al capdamunt i no pot aguantar més amb el que passa aquí. I la culpa és dels legisladors i nostra per no ser responsables amb el deure de la democràcia. I tornant a casa somriem, perquè veiem que tot segueix bonic i que som d'aquella raça noble i forta dels collons pelats. Xiulem i cantem. Passegem encantats. Ens agrada Barcelona; per bé que a voltes delicada, en aquest racó de món, la vida segueix essent deliciosa.
dissabte, 3 de gener del 2009
Màrtirs
Donar la vida per una causa que només podrà beneficiar a qui es queda, serà sempre el més gran acte d'humanitat que hom pugui fer.
Al metro no tenia pas por de morir, això se me'n fotia, del que tenia por era de quedar-me malferit o d'especular sobre com de malament ho passarien els del meu voltant si per capricis del destí em prenguessin la vida.
Morir pels teus germans, família i amics, per la teva nació, pels teus ideals, pel teu Déu, pel futur de l'espècie. Tot és el mateix.
dilluns, 24 de novembre del 2008
Inseguretat
Avui la Claire no s'ha llevat, ja serien cinc els dies que la jove contaria plorant sense respir, avui, però, la freda habitació contemplava com Claire no obriria mai més els ulls. La jove algeriana s'ha quedat sense esma i ha trencat les cadenes de la seva llarga nit. Totes les seves amigues van morir assassinades fa cinc dies al centre de Barcelona, les notícies i els debats en van plens, i elles eren l'únic punt de suport que la Claire tenia a la vida. Vida d'agonies; fàstic i patiment. Les manifestacions a favor de la seguretat ciutadana no s'han fet esperar, tothom està trasbalsat per la tràgica notícia de la massacre, no hi ha qui no en parli. Els col·lectius feministes reclamen més seguretat i convoquen manifestacions a tots els pobles, l'opinió pública es decanta a favor dels col·lectius en defensa dels drets humans i dels immigrants; "Tothom té dret a la vida". Encara no se saben les raons del crim, però tot apunta a motius racistes, l'assassí es va suïcidar i això fa més difícils les investigacions. Dels 78 cadàvers la majoria eren dones de color i sembla ser que exercien la prostitució. Les últimes dades apunten que els homes, també de color, podrien estar vinculats amb la mateixa activitat, alguns d'ells havien estat acusats de tràfic i proxenetisme.
[11 de febrer, 22.00 A.M, Vila de Gràcia, Barcelona, 1992]
En Roger no s'espera la festa sorpresa que li farem aquesta nit, serà una passada. Els seus pares han marxat a la Costa Brava i ens han deixat la casa perquè li puguem fer la millor rebuda de la història al xaval que avui en fa disset. Deixar-nos la casa, renoi, això sí que són uns pares!!!! I quina festa! No recordo haver presenciat cap celebració que li arribi ni la sola de les sabates! Hem begut, cantat, (desafinat), hem jugat a de tot -i hem begut més-, quin fart de riure! Quan ha sortit la estripper en Roger tenia els ulls com taronges, semblava posseït! Quina trencada, hem sortit pel centre i a partir d'aquí ja no me'n recordo, encara no sé com ens han pogut deixar entrar a la discoteca. Menors i castanyes... Quina sort! Només me'n recordo de sortir i trobar-me el rei de la festa perdut per les rambles amb una castanya que... collons! Diu que s'ha estrenat amb una noia del carrer... Però a mi em sembla que ho ha al·lucinat, devia ser una farola...ahahah, pobret!!!
[3 de gener, Manresa, 2010]
Ara en Roger està llegint el seu llibre de poemes al llit, està de baixa per una grip, és enginyer tècnic industrial i li va molt bé, és molt bona persona -potser massa- i la vida li somriu. Està casat amb una noia encantadora, i, malgrat algunes petites discussions, ja pensen en tenir fills. Porta una temporada que sempre està malalt, va d'una galipandria a l'altra el pobre, i avui l'hem visitat uns quants amics, ell sempre mira pels altres d'una forma altruista, i ara ens toca a nosaltres mirar que estigui bé. Ostres sembla mentida, per un cop a la vida no sembla un refotut sac de nervis...! És que aquest si no es posa malalt no para quiet.
[11 de febrer, 13:00 A.M, Hospital Vall d'Hebron, Barcelona, 2010]
Estem buscant en Roger, s'ha escapat aprofitant que pel seu aniversari havia demanat a les infermeres poder fer un tomb per la zona. Des que la seva dona el va deixar ara fa unes setmanes -en saber la mala notícia-, que no parlava, ni menjava, res de res, com mirant de fit a fit la seva tragèdia, semblava un altre. Ens té molt amoïnats.
dimecres, 1 d’octubre del 2008
Sucre cremat
dissabte, 16 d’agost del 2008
Rol de colors

dimecres, 13 d’agost del 2008
Història d'un secret
Així fou que vaig llençar-me al batxillerat científic per més tard poder ser investigador de la biologia i la biotecnologia. Perquè l'única manera de trobar la meva solució era descobrir la tècnica de la vida i aplicar-me-la. Era clar que si el cos moria era per uns motius, i era clar també que amb aquesta tècnica es podria allargar la vida, curar l'envelliment i regenerar totes i cadascuna de les cèl·lules de la nostra estructura. Volia equilibrar el desequilibri entre la potència del cap i la del cos. No era just que els humans envellíssim com la resta d'animals sense poder-hi fer res. No volia la vida eterna, només ser amo del meu propi cos i vida. Tenir temps per fer tot el que volia, que era molt.
Era perfectament conscient que les meves costums i el meu caràcter m'avocaven al fracàs d'aquest afer, perquè no coneixia el sacrifici, quelcom bàsic per la tasca faraònica que volia començar. Era possible fer un canvi tan radical en mi? Vaig creure que sí. Cercant pels camins de la reflexió vaig adonar-me que la forma més efectiva per desenvolupar el sacrifici era la fe, només calia veure el que feien les religions. Així que vaig inventar-me la meva pròpia religió i vaig intentar amb totes les meves forces tenir-hi fe cega, era un codi ètic i disciplinari progressiu d'una duresa implacable. Pregàries diàries, molt de convenciment i la companyia de totes les meves accions. Autosuggestió i poder creixent. Semblava que funcionava, el meu pla personal tenia curosament lligat cada detall. Però la cosa va torçar-se. Vaig fracassar i tanta teoria per res.
Encara avui no sé què va fallar als plans, segurament algun error estructural, o que no sóc prou llest per dur a terme aquest tipus de cosa, els capricis de la genètica potser. El que està clar és que el que va fallar vaig ser jo.
dimarts, 5 d’agost del 2008
El millor turista de xancla i torrada
A la discoteca, els holandesos em fan sentir molt petit perquè quasi tots em treuen més d'un cap d'alçada i esclar, estant en una discoteca plena de gegants i essent nosaltres més aviat baixets, et poden fer sortir una espècie de complexe d'ibèric, molt estrany. El dia que els cuinaven es devien passar amb el llevat o alguna cosa així, perquè no és normal! Però vaja, que els holandesos, malgrat ser tan talossos són els europeus que millor em cauen. Tots els estius menys aquest he treballat en l'hostaleria, i indiscutiblement són ells els més simpàtics de tots els turistes, amb els holandesos hi he sortit més d'un cop de farra i fins i tot m'hi he fet amic, són d'una bona pasta realment excepcional. Les seves ganes de festa són incommensurables, però el seu saber estar, respecte i nivell cultural també són cosa d'admirar. Tenen tanta alegria com els andalusos i tanta cordialitat com els japonesos, a més, destil·len generositat: mai ho dubtaran a l'hora de convidar-te a una cervesa.
Un deu, doncs, pels turistes holandesos.
divendres, 1 d’agost del 2008
La bombolla i el pecat
Arribes a casa i els tresors més preuats que tens corren a rebre't amb els braços oberts. La petita Marta salta al teu damunt amb aquell seu somriure xisclós, i l'encara més petit Pau et mostra ple d'orgull una figureta de plastilina que ha fet a l'escola, et sents immensament feliç amb els marrecs als braços quan flaires l’olor d’un pa de pessic que t'està traient tots els sentits, perquè avui la teva estimada t’ha volgut sorprendre fent un pastís de llimona, i a més no sap que tu també la sorprendràs amb la fantàstica notícia del teu ascens a la feina. La brillantor dels seus ulls és el termòmetre de la teva alegria. Tota la teva vida és com una bombolla de sabó amb tots els colors i matisos, amb tota la seva delicadesa; i no t'importa res que en quedi fora. Potser no n’ets conscient que en qualsevol moment tot pot esclatar, perquè la teva vida només és una bombolla de sabó.Però no tothom n'entén res del teu món, l'home amb barba que s'està al mateix vagó on seuen les teves princeses i el rei de la casa no és com tu, no és com tu i et farà tant de mal com mai t'hauries pogut imaginar; has pogut ser un bon déu de la teva bombolla de sabó, però mai t’has cuidat de ser el déu dels altres, potser aquest fou el teu pecat, i ha passat que el bon home del seu costat també en té un de déu, un altre déu que ara et farà mal a tu i a tot el que t’envolta, ell si que es preocupa dels altres, ja ho veus. Et fan el llit i no te n'adones. El teu déu era bo però es va oblidar de la misèria de fora de la bombolla, i la misèria et va venir a buscar fent-la esclatar. La misèria, sí, la misèria que també va fer esclatar al fill de puta de l’islamita i tot el que hi havia dins el tren. La misèria que sempre surt per un costat o altre. El teu pecat mortal. Mentre hi hagi déus, també hi haurà pecats.
