Volia allunyar-se de la foscor, va prendre's aquest propòsit com l'únic objectiu seriós de la seva vida, al capdavall era la única Salvació possible... Allunyar-se de la foscor era la missió, perquè ell tenia una clara voluntat basada en fermes determinacions i tot tan barrejat que la confusió li anava guanyant el pols al Jo. La llum l'identificava, l'acostava a ell mateix, als seus anhels; la llum, coneguda, enemistat d'aquella ofuscació híbrida de penombra i obscuritat. Pensava que el plaer més gran de l'Univers era la contemplació de les grans obres que ell mateix havia creat, i per això es desesperava ¿Mai n'havia creat cap? Pensava que el displaer més sublim s'experimenta en l'ofeg dins l'híbrid mar de la confusió (profund insondable conegut), es confonia amb l'ofeg anguniós de les onades del seu propi cos, que el dominava a contravoluntat, l'escanyava, el perdia; una marea que escopia damunt l'esperit humiliat que volia aixecar-se i no podia, li escopia sobre l'esperit que mirava amunt, que volia més perquè sabia que podia més, Sol Imperial, que té clara una sola cosa, Sol Imperial, que vol més i ha de ser més, Sol Imperial, la sola cosa que el salvarà i el farà etern. Il·luminar-se, Il·luminar. Amunt! Amunt! Amunt estirava l'esperit estirant els budells amunt, i amunt tota quanta fibra corporal podia arrabassar, i partícula per partícula, que Sagrada és la Llum. Manava, sabia que era cap, sabia que podia ser el cap serè que un dia sigué si feia escomesa a la foscor, amb s'única arma l'Ideal, si fugia de l'ofuscació, de la droga corporal, sempre tant baixa, tan baixa i tan animal, sense objectius més alts que els de la seva naturalesa superada però igualment sempre disputant, eternament combativa, bogeria originària i delirant, també mare, i doncs més anterior que l'esperit: connatural. Il·luminar-se, Il·luminar —deia en la fosca— que en la llum ens trobarem benvolguts companys.
