ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relat. Mostrar tots els missatges

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Apol·lo en la boira

Volia allunyar-se de la foscor, va prendre's aquest propòsit com l'únic objectiu seriós de la seva vida, al capdavall era la única Salvació possible... Allunyar-se de la foscor era la missió, perquè ell tenia una clara voluntat basada en fermes determinacions i tot tan barrejat que la confusió li anava guanyant el pols al Jo. La llum  l'identificava, l'acostava a ell mateix, als seus anhels; la llum, coneguda, enemistat d'aquella ofuscació híbrida de penombra i obscuritat. Pensava que el plaer més gran de l'Univers era la contemplació de les grans obres que ell mateix havia creat, i per això es desesperava ¿Mai n'havia creat cap? Pensava que el displaer més sublim s'experimenta en l'ofeg dins l'híbrid mar de la confusió (profund insondable conegut), es confonia amb l'ofeg anguniós de les onades del seu propi cos, que el dominava a contravoluntat, l'escanyava, el perdia; una marea que escopia damunt l'esperit humiliat que volia aixecar-se i no podia, li escopia sobre l'esperit que mirava amunt, que volia més perquè sabia que podia més, Sol Imperial, que té clara una sola cosa, Sol Imperial, que vol més i ha de ser més, Sol Imperial, la sola cosa que el salvarà i el farà etern. Il·luminar-se, Il·luminar. Amunt! Amunt! Amunt estirava l'esperit estirant els budells amunt, i amunt tota quanta fibra corporal podia arrabassar, i partícula per partícula, que Sagrada és la Llum. Manava, sabia que era cap, sabia que podia ser el cap serè que un dia sigué si feia escomesa a la foscor, amb s'única arma l'Ideal, si fugia de l'ofuscació, de la droga corporal, sempre tant baixa, tan baixa i tan animal, sense objectius més alts que els de la seva naturalesa superada però igualment sempre disputant, eternament combativa, bogeria originària i delirant, també mare, i  doncs més anterior que l'esperit: connatural. Il·luminar-se, Il·luminar —deia en la fosca— que en la llum ens trobarem benvolguts companys.

diumenge, 14 de març del 2010

història d'Amor

En una terra minada d'inhòspits paratges, sota els fums del caos creacional un nervi vibrava insistentment -d'aquella massa de lava efervescent, n'emergiria la gran inquiedud destinada a conèixer el món. Vestida de negre, d'aquella bola de foc n'eixí ella, enervada, emprenyada; es posà a voltar per la terra com un llamp, penetrant com tots els déus dins el cor de tot hom. Irrenunciable... Nounata Senyoreta Insatisfaccció.

Cercava alguna cosa, se la veia acompanyada pel malestar, candent com aquell món insondable. Entre tota aquella physis tan plena d'energia, moviments i processos complexes, difícilment podria trobar on descansar, necessitava abeurar els seus llavis delicats, encetats ja de suportar la cocció extrema. Gemegava pel dolor, s'arrossegava amb la mirada endimoniada, massa bella dama per una terra tan salvatge, destinada a morir renaixent sempre, ningú l'entenia ni se l'estimava, i clamava rabiosa...


Tot d'una, el món semblava que s'acabés d'aturar, clar entre els núvols, el punt de pau que li mancava acabava d'arribar, era ell, sí, l'estil distingit de Don Seny, ell semblava disposat a comprendre-la. La va mirar fixament als ulls, i enamorat, li va demanar la mà jurant que si es casava amb ell, li aconseguiria un oasi on pogués calmar-se i reposar, li va prometre el Jardí de l'Edèn, senyoreta Insatisfacció s'hi va casar sense pensar-s'ho. El Sr.Seny ràpidament es va posar a treballar per ella, feinejava de sol a sol enmig d'aquella caòtica pluja d'astralitats inversemblants i perilloses, li feia un paisatge, en pocs dies ja li havia procurat un petit espai de llacs i verd, tot semblava un somni, l'oasi promès es feia cada dia més real; allà hi van concebre la germana del meu fill, allà va néixer entre plors i violes una criatura especial, li posàren de nom Filosofia.


Abans que el somni d'horitzons i castells estigués enllestit, la senyora Insatisfacció va escarxar-ho tot i va fugir, va trencar el matrimoni marxant amb la petita Filosofia. Aleshores és quan començà la nostra història, ho record
o perfectament, va ser una cosa d'aquelles d'una sola mirada i mitja centèssima de segon, Insatisfacció va caure als meus braços, m'agradava bojament, i pel que fa a Filosofia, vaig estimar-me-la com si fos la meva pròpia filla, tenia també aquell gust per la novetat que tots tres compartíem. Jo no puc viure tota la vida en la mateixa casa, m'agrada el meu país però no podria instal·lar-me en un sol poble per sempre, no és que no m'agradin, em satisfan, però sempre en trobo de nous que m'agraden més, sempre en vull més! Ostres quin parell: jo que sempre en volia més i la meva dona que mai en tenia prou! Així ens estimàvem i vam donar-li un germanet a la Filosofia, l'Art -me l'estimo molt, infantar aquest marrec ha sigut potser el millor que mai he fet, no sé pas què faria sense ell. Seguíem una vida de nòmades, però un bon dia Isatisfacció també es va cansar de mi i va marxar amb els seus dos fills. La Insatisfacció amb la Filosofia i l'Art van formar una llar on ara viuen plegats. Des d'ençà que Seny i jo vetllem per ells en la distància.

Mai van voler que Don Seny i jo coincidíssim en les nostres visites, no ho entenia, perquè a la Filosofia me l'estimava molt jo; per quins set sous no podia conèixer el seu pare!? Deien que no podia ser perquè érem incompatibles. Fins que un dia va passar, jo em vaig entretenir al pati recollint puntes de fletxa, i de sobte, vaig notar una presència insuportable, tot es va tenyir en deliri; ens acabàvem de creuar la mirada, un desig insuportable de matar-lo em va assaltar de sobte, m'hi vaig llençar sense dubtar-ho, vaig escomètre'l impetuosament..però.. ¡¡No ho entenia...!! Vaig disparar l'arc i amb tota la bogeria vaig ferir-lo, quasi el mato, ell fugia de mi corrent, però finalment el vaig atrapar i el vaig estomacar. I tot plegat és quelcom que encara avui no entenc, aquell instint de violència... D'on recaram havia sortit? Si sempre he sigut d'allò més contrari a la guerra, jo! Què podia tenir Don Seny perquè el volgués destruir així? ..És una pregunta que encara avui em faig. Però des d'ençà, sempre que hi sóc jo ja se'n cuida prou de no venir el pobre, ha quedat ben escaldat, i em sap greu, però tampoc puc evitar voler-lo matar cada cop que apareixo en algun lloc.
_______________________________Sóc així
...

dimecres, 23 de desembre del 2009

Ressaca

El dia següent és esfereïdor, és una fulla metàl·lica, oxidada, que et talla lentament l'alè per la meitat, a l'alçada del coll. Hi ha tanta humitat per tot que puc sentir com, molt dolorosament, els meus ossos es van desfent. Qualsevol soroll es converteix per mi en un turment rebentador que m'oprimeix el crani, sento com se'm comprimeix però no acaba mai d'esclatar. El meu cervell és una pasta espessa de nervis absolutament descol·locats. Tot és molt gris i molt àcid, el mal de testa és la remor constant que em recorda el brutal fastigueig en què es pot arribar a convertir la vida. El dia següent. Tens records saltats de la nit i una olor de putrefacció corporal generalitzada, mescla d'alcohol i d'humitat. Les dents, quin mal, les genives i tots els queixals em fan mal de tant apretar-los i comprimir-los els uns contra els altres. Quina ressaca, déu meu quina ressaca més bèstia. Sento els intestins retorçar-se, tota la budellada i tots els òrgans completament desfets, en avançada descomposició. De sobte, un suau brisol amb aromes de marihuana em recorda el cantó més simpàtic de la vida, un miratge. És com si el destí se n'estigués fotent de mi; i jo no puc fer més que maleïr-lo. Arrossego el cos per l'estació de tren, vies mortes i el cel gris-negre , pluja i fred, no sento res i ho sento tot. Quina ressaca, déu meu quina ressaca. Plou en un degoteig infinit. Veig entre bassals una tifa de gos del mateix color del dia, desfent-se poc a poc, penso que bé podria ser jo. Ferralla oxidada, una caserna de la guàrdia civil i una casa abandonada, tancada i okupada per rumanesos, sóc als afores de la ciutat; que tètric i que pesat és tot... Trec de la motxilla un tros de pa que vaig guardar ahir, està ultraremollit, duríssim, pastós. Em vénen nausees constantment, sembla que vulgui perbocar l'ànima, només bilis, no puc. És una situació insuportable. És el dia més fosc de la meva vida, són quarts de cinc de la tarda i no es veu res, tot tapat, completament ennegrit; fanals encesos. Les dents se m'autodestrueixen les unes a les altres, pressió total. Quin fastig més gran. Estossego i trec mig fetge per la boca, el coll em crema pels líquids àcids que se m'hi han arrapat; els ulls em ploren. Tot el meu interior és el cultiu de nervis que s'esqueixen en una trencadissa de vidres. Ens fem grans.

dimarts, 26 de maig del 2009

L'equilibrista

Hi havia una vegada un equilibrista que caminava damunt dels fils com si allò fos el passeig capvespral del diumenge: tot despreocupat, felicià, encantat de la vida. Fantàstic. Ho feia fantàsticament bé. Tothom pensava que tenia un do especial. No podia ser més feliç el pobre. Estava molt orgullós de tenir un ofici que l'omplia tant i a causa d'això totes les seves cares eren somriures i en cada gest la frescor primaveral. Es ventava de la originalitat de ser un gran equilibrista, què dic un gran equilibrista: El Gran Equilibrista que ell era! Un paio peculiar i afortunat.


Quan feia vent i els fils que hi tenia a sota els peus començaven a tremolar, aleshores l'autèntic equilibrista entrava en acció. Ben quiet, es quedava ben quiet, mentre era una estàtua s'esforçava a resar i esperava, completament paralitzat, que la sort l'acabés salvant; i com si fos una cosa fixada pel destí, encert, la sort sempre l'acabava salvant de caure i fotre's la gran hòstia, miraculosament. Fos com fos, l'absurda estratègia funcionava i l'equilibrista sempre es salvava.


L'equilibrista es feia gran, cada dia més bon equilibrista, més confiat, més atrevit, cada dia el fil un metre més alt de terra i cap matalàs a sota, de salvavides ni parlar-ne, ell era l'únic responsable de guardar la seva vida, i com que era tan esplèndid, la cosa estava assegurada. Com més gran es feia més lluny el fil del sòl. Les forces ja no eren mai les mateixes, començava a tenir arrugues, a no confiar tant en la misteriosa sort i a tenir cada dia més vertigen; però orgullós i confiat com era, no podia baixar el llistó. Un dia, per primer cop, el vent va bufar tan fort que els fils es van trencar i l'equilibrista es va estampar tan fort contra el terra que va dir adéu a tot el que fins aleshores havia estat la seva vida. No només mai més va voler tornar a pujar el fil, sinó que va deixar de fer equilibris per sempre i de tanta por que havia agafat, es va anar submergint, a poc a poc, en les sòlides estructures de la pitjor de les mediocritats.




El rellotge fa tic-tac, i el vent bufa, i el rellotge segueix fent tic-tac, i el vent segueix bufant, i el rellotge més tic-tac i el vent bufa més fort i el rellotge ja és d'uns altaveus imparables però compte si t'escapes, al balcó t'hi espera el vent que ara és un huracà i se't vol endur...

dimecres, 13 de maig del 2009

Trobats el 6 de febrer de 2007 als afores de Mantua, nord d'Itàlia


Desitjaven que tot l'any fos primavera, sabien del seu amor i del pes d'unes arrugues
que mai volien arribar a conèixer.

Volien guardar aquell gran esclat de passió en un perfum, i posar-se'l en el dia de la seva mort.

Quedar-se per sempre més en l'èxtasi de ser en l'altre.

La passió els va precipitar al més dolç final que haurien pogut imaginar.

Durant la caiguda, abraçats, els instants se'ls hi van tornar eterns, el destí havia reservat pel final el seu millor regal.


diumenge, 12 d’abril del 2009

Raves urbanes

Una de les coses sorprenents de Barcelona és la mastodòntica quantitat de festes alternatives que s'hi concentren, sota el nom de Raves aquestes festes són famoses pel seu alt nombre de decibels, pels molestos greus i per la costum dels assidus a consumir -el lliure mercat dels EUA fa riure al costat d'aquest. La qüestió és que tal dia com avui em lleven el son a les sis del matí, un amic em trucava per anar de Rave. La resposta talibà hagués estat NO amb tota la sensibilitat possible -de quan et lleven a les sis de la matinada. Però no va ser la meva. La música techno m'agrada perquè igual que en la clàssica hi ha quelcom que et toca l'ànima; la música clàssica cerca seduir-te l'esperit amb melodies excitants emplaçant el teu cos a restar aturat, en canvi el techno lluita per seduir-te penetrant el cos amb ritmes pulsius i mecànics, emplaçant l'esperit a restar absent. Es complementen. I és sentir-ho per entendre-ho. Vaig conèixer una ravera molt simpàtica, no duia cap rasta, era professora de física, sabia parlar un fotimer de llengües i tenia un bagatge cultural molt per sobre del que hom -i talibà corrent- esperaria trobar-se entre saltirons. Vaig conèixer també alguns nois de poc més de vint anys, els pares els pagaven les carreres i tota la pesca i ells es dedicaven a drogar-se la vida, oh sí... En cada tiru que es fotien, dolç i fresc, el futur de la nació. Crec que, a sota de la fortor humana i de cervesa que es respira quan entres en un d'aquests soterranis infectes, hi ha cèntims, que per força; que les drogues no són barates i que allà arrebossen; que se sent massa català, i amb aquelles files ningú et contracta si no és ton pare. Ja em diran si el perfil no quadra. Una altra yonki que vaig conèixer fa anys, resulta que ha triomfat en el món empresarial, es va treure dues carreres alhora i amb 24 anys ja ocupava un alt càrrec en la gestió d'una empresa en expansió. -Perquè es droga tant, aquesta noia? La pregunta m'assaltava cada cop que la veia. Pel que sembla s'avorria. Se n'anà a l'estranger per temes de feina i decidí quedar-s'hi, com la professora que vaig conèixer. Totes dues eren noies molt boniques, una altra qüestió que sobrepassa el meu enteniment és el motiu pel qual totes les noies que hi ha en les festes d'electrònica són guapes. Jo gaudeixo sense drogues -em pregunto si sóc una anomalia d'eix ecosistema.



Altaveus a tota castanya i ritmes que amb les seves pulsacions recorden a les danses tribals, la cultura de les raves que és també la cultura aborigen del ball boig i del trànsit, si més no n'és la seva mutació. L'autèntic esperit d'aquestes festes és en l'aire lliure i net dels boscos, els rius i les muntanyes; en comunió amb la naturalesa i apartades de qualsevol rastre de civilització. Segurament, d'entre tots els que llegeixen aquest text, no hi ha ningú que gaudeixi amb el xumba-xumba, el troben odiós i els fueteja els nervis. Alguna cosa permet convertir aquesta acidesa fònica en carícies de plaer còsmic, potser tot es resumeixi en disposició. Seria fàcil atribuir aquest trànsit a les drogues, però no, m'alegra repetir que m'ho passo teta sense. Crec que la mecànica de moviment corporal que tramet l'infame martelleig és l'ingredient clau que dona ales a les melodies, i la màgia d'aquest estil. No és estrany escoltar melodies de cançons conegudes entre bases de sessions xumba-xumba, El laboratori dels plats dona per molt més del que els talibans del pensament i de les costums normalment creiem. I si no, que li ho preguntin a l'àvia Teresa!

divendres, 6 de febrer del 2009

Instants de jubilació

Després d'un dinar de paella i bon vi en restaurant arran de platja, descansa el bon àngel fent la migdiada, gaudint l'empar del gran amor que al llarg del temps s'ha anat forjant. Passeja vorejant les cales del seu món. Surt al tard, sap que els rajolins de sol s'esmunyen ja entre suaus brises i no podran extenuar l'ànim del seu cos. La rabiositat dels insectes ja no hi es en l'aire i l'aroma d'estiu d'aquests paratges penetra fins al cor de totes i cada cèl·lula epidèrmica. Es respira fresc però càlid. De tot neguit el rastre n' ha estat esborrat per l'alegre, calmada, dolcíssima situació. Ja no hi ha deures, ni mancances, ni voluntats, només una ànima; l'esperit que es va contagiant d'allò que se sap sa, la coneixença, l'amor, la ingenuïtat, la bellesa,
la poesía de l'indret.

dissabte, 24 de gener del 2009

Crònica d'un dia gargot

Tenia un examen, dues hores i quart amb una total estabornimenta mental, núvols i fum i boira infernals que bullen a dins de les tensadíssimes fibres del cervell. En sortir, una companya em saluda, li dic que vaig amb dos amics a sala d' anarkos. -A on? diu, -a l'aula dels tappers, responc. Que si vol venir. Després, diu. Un cervell tan espès que només sentia pena per no poder desembossar aquell tap de paraules que es cremaven als llavis i anaven morint totes abans de sortir, més pena que vinguin les noies i ni una sola paraula els digui mentre cau tot el vespre en safata, no puc fer-hi més quan no em surten les paraules. Primer àpat del dia: pizza al microones i la Xibeca que va voleiant. Decidim quatre d'anar a fer uns beures en un bar d'allà aprop, al carrer Tallers. M'acomiado de la noia que primer he convidat i després he marginat sense voler, i tan a contra cor, durant dues llargues hores... El més trist és saber que tothom ha fet el mateix. Ni a mirar-la m'atrevia. No hi pot haver situació més depriment ni aspror més repulsiva. Al bar, la cosa és diferent, la conversa va rajant sola, i tal i com acostuma a passar, revolucionant-se a mesura que la taula s'omple de gots i gerres. Se'ns fa tard i volem marxar, i marxem ells a discoteca i jo cap a casa, ens separem. Pel camí conec joves del país d'Obama que em conviden a cervesa i a conversa, són encantadors, volen que segueixi amb ells la festa i, molt agraït, els dic que desgraciadament avui no podrà ser, que cal dormir les nits que aviat vindrà l'últim examen. Així mal dit, amb l'anglès d'estar per casa. De camí cap al llit, pels estrets carrerons del Raval em saluden tres nois que no deuen passar de la vintena d'anys, però no tinc temps per entretenir-m'hi i no els faig massa cas, més aviat vull evitar-los, com més lluny millor, hi ha gent que amb una sola mirada que els facis en tens prou per saber-los embaixadors de la misèria, i aquests ho eren. Són sud-americans i tenen faccions aborígens, hi posaria la mà al foc que si no eren de Bolívia, eren de l'Equador. Finalment se'm llancen tots tres a sobre amb una navalla ben arran del coll, em prenen tot el que duc. Uns trenta euros, la carpeta amb matrícules i els apunts del proper examen, el mòbil, el meu carnet de la Universitat i el de la meva noia, que és el que més em dol, perquè ella me l'havia deixat per treure llibres de la biblioteca tot recordant-me, que, sobretot, no el perdés; doncs allà ella hi tenia dipositada tota la seva riquesa... Perquè els carnets universitaris són també vises. Ben pelat em van deixar, que no se m'enduguéssin la jaqueta fou un autèntic miracle! Ara, només restava voltar tota la nit amb aquella cara de moniato remollit i les butxaques seques com un cor solitari, colors a joc amb aquest barri transvestit.


Aviat trobo un noi assegut en un portal, bevia sol, cervesa, m'hi acosto i m'hi assec al costat, te els cabells llargs i rossos i els ulls guenyos. No sembla mala persona, de ben segur que li agrada el heavy-metal , però parlem de política i ciutadania, i sobre el que m'ha passat. Es veu que no és d'aquella mena de persones a qui agrada explicar la seva vida quan parlen amb desconeguts, noble acte de prudència. El barri està ple d'homes que caminen depressa, mirades furtives, marroquins que roben emparant-se en la foscor, putes que també roben mentre van escampant tinta sida. Paquistanesos venent cervesa i droga, sembla que el mercat estigui repartit, cadascú la seva parcela i tots contents. Els més honestos són sense cap mena de dubte aquests simpàtics venedors de SERVESA, BIER; ¬¬ hatxís coca... Quan torno a casa ja és de dia i bufa un vent que espanta, s'ho emporta tot. Quatre cafès ja te'ls pagaré en l'únic bar portat i regentat per catalans de la contrada. Mal de cap terrible, d'aquells que et fan notar el pols en tota la testa, martellejant-te, i en cada pulsació la sang busca la sortida, com si es tractés d'una olla de vapor al màxim de pressió. L'aguanto estoicament i correm-hi tots a anular targetes, i cap a policia a fer denúncia per si fos cas que servís d'alguna cosa, vinga voltar d'una comissaria a una altra. De camí cap a la del Raval, Eixample a través, els portons de les finestres espeteguen tan fort que semblen anunciar la fi del món, cristalls que es trenquen i voleiant cauen enmig de la carretera i sobre els cotxes, pluja de vidres. Remolins de pols i brossa i testos que cauen rebentant-se en les andanes. No es poden ni obrir els ulls, i a mi em diverteix molt veure les cares d'espant dels turistes que es troben intentant sobreviure enmig d'aquesta tramuntana huracanada. Finalment puc fer la denúncia, la mossa d'esquadra que m'atén creu que les lleis estan molt mal fetes, perquè als delinqüents no els hi passa res i sempre són els mateixos. Fa moltes faltes d'ortografia en redactar els fets, a més són de les grosses, d'aquelles que fan mal als ulls i que no posaré per respecte al lector. Em sembla vergonyós. Torno a casa vomitant la poca aigua que havia begut. Els meus ulls ja no són ulls, són dues cebes ensanguinolades, rabiosament ensanguinolades . Em poso al llit perquè sento que si no ho faig em moriré. Rebentaré com un peix i el mal de cap em matarà. Demà serà un altre dia, pots comptar, em desperto al cap de tres hores. Informo al personal de la desgràcia succeïda la passada nit i al cap d'unes hores ja tinc mòbil nou, programa de regals per la fidelitat a l'empresa telefònica. Em cobren trenta euros per un mòbil que en val dos-cents i escaig, trobo que està força bé. En preguntar a uns policies locals a on podia anar per saber si almenys la carpeta ha estat trobada, un d'ells s'interessa pels fets succeïts i després de fer-n'hi quatre cèntims, s'està més de mitja hora explicant-me la problemàtica actual i el seu punt de vista, creu que assistirem a una revolució o quelcom semblant perquè la gent, diu, ja n'està fins al capdamunt i no pot aguantar més amb el que passa aquí. I la culpa és dels legisladors i nostra per no ser responsables amb el deure de la democràcia. I tornant a casa somriem, perquè veiem que tot segueix bonic i que som d'aquella raça noble i forta dels collons pelats. Xiulem i cantem. Passegem encantats. Ens agrada Barcelona; per bé que a voltes delicada, en aquest racó de món, la vida segueix essent deliciosa.

dissabte, 3 de gener del 2009

Màrtirs

Avui no m'hi sentia segur, al metro. Anava ben ple, i tantes cares fosques em feien témer. Potser un d'aquells homes solitaris, a sota de l'abric, hi duia amagat un cinturó d'explosius. La culpa és de les notícies, que em posen la por al cor anunciant que al barri de la meva parada és on s'hi han desarticulat els senyors que més es preparaven per atemptar. Mira no vull saber-ho, em fan perdre el temps i em fan tenir por del metro. He pensat que els suïcides són els que, d'alguna manera, més alt paguen el preu de matar a un altre. No crec que les vides tinguin preu, però el que més s'assembla a una vida és, precisament, una altra vida. No són soldats que tiren bombes amb el cul a resguard, són soldats que donen la seva vida per un ideal, són màrtirs. Crec que aquesta és la manera de matar que més s'assembla a la idea de dignitat, s'hi poden recuperar vestigis d'alguna mena de justícia. Com si es volgués tenir present l'equilibri entre el donar i el rebre. Prendre vida donant la teva a canvi. Quina disfressa més bonica...!

Donar la vida per una causa que només podrà beneficiar a qui es queda, serà sempre el més gran acte d'humanitat que hom pugui fer.

Al metro no tenia pas por de morir, això se me'n fotia, del que tenia por era de quedar-me malferit o d'especular sobre com de malament ho passarien els del meu voltant si per capricis del destí em prenguessin la vida.

Morir pels teus germans, família i amics, per la teva nació, pels teus ideals, pel teu Déu, pel futur de l'espècie. Tot és el mateix.

dilluns, 24 de novembre del 2008

Inseguretat

[16 de febrer, 8.00 A.M, Barri del Raval, Barcelona. 2010]
Avui la Claire no s'ha llevat, ja serien cinc els dies que la jove contaria plorant sense respir, avui, però, la freda habitació contemplava com Claire no obriria mai més els ulls. La jove algeriana s'ha quedat sense esma i ha trencat les cadenes de la seva llarga nit. Totes les seves amigues van morir assassinades fa cinc dies al centre de Barcelona, les notícies i els debats en van plens, i elles eren l'únic punt de suport que la Claire tenia a la vida. Vida d'agonies; fàstic i patiment. Les manifestacions a favor de la seguretat ciutadana no s'han fet esperar, tothom està trasbalsat per la tràgica notícia de la massacre, no hi ha qui no en parli. Els col·lectius feministes reclamen més seguretat i convoquen manifestacions a tots els pobles, l'opinió pública es decanta a favor dels col·lectius en defensa dels drets humans i dels immigrants; "Tothom té dret a la vida". Encara no se saben les raons del crim, però tot apunta a motius racistes, l'assassí es va suïcidar i això fa més difícils les investigacions. Dels 78 cadàvers la majoria eren dones de color i sembla ser que exercien la prostitució. Les últimes dades apunten que els homes, també de color, podrien estar vinculats amb la mateixa activitat, alguns d'ells havien estat acusats de tràfic i proxenetisme.

[11 de febrer, 22.00 A.M, Vila de Gràcia, Barcelona, 1992]
En Roger no s'espera la festa sorpresa que li farem aquesta nit, serà una passada. Els seus pares han marxat a la Costa Brava i ens han deixat la casa perquè li puguem fer la millor rebuda de la història al xaval que avui en fa disset. Deixar-nos la casa, renoi, això sí que són uns pares!!!! I quina festa! No recordo haver presenciat cap celebració que li arribi ni la sola de les sabates! Hem begut, cantat, (desafinat), hem jugat a de tot -i hem begut més-, quin fart de riure! Quan ha sortit la estripper en Roger tenia els ulls com taronges, semblava posseït! Quina trencada, hem sortit pel centre i a partir d'aquí ja no me'n recordo, encara no sé com ens han pogut deixar entrar a la discoteca. Menors i castanyes... Quina sort! Només me'n recordo de sortir i trobar-me el rei de la festa perdut per les rambles amb una castanya que... collons! Diu que s'ha estrenat amb una noia del carrer... Però a mi em sembla que ho ha al·lucinat, devia ser una farola...ahahah, pobret!!!

[3 de gener, Manresa, 2010]
Ara en Roger està llegint el seu llibre de poemes al llit, està de baixa per una grip, és enginyer tècnic industrial i li va molt bé, és molt bona persona -potser massa- i la vida li somriu. Està casat amb una noia encantadora, i, malgrat algunes petites discussions, ja pensen en tenir fills. Porta una temporada que sempre està malalt, va d'una galipandria a l'altra el pobre, i avui l'hem visitat uns quants amics, ell sempre mira pels altres d'una forma altruista, i ara ens toca a nosaltres mirar que estigui bé. Ostres sembla mentida, per un cop a la vida no sembla un refotut sac de nervis...! És que aquest si no es posa malalt no para quiet.

[11 de febrer, 13:00 A.M, Hospital Vall d'Hebron, Barcelona, 2010]
Estem buscant en Roger, s'ha escapat aprofitant que pel seu aniversari havia demanat a les infermeres poder fer un tomb per la zona. Des que la seva dona el va deixar ara fa unes setmanes -en saber la mala notícia-, que no parlava, ni menjava, res de res, com mirant de fit a fit la seva tragèdia, semblava un altre. Ens té molt amoïnats.


dimecres, 1 d’octubre del 2008

Sucre cremat

Es van conèixer en la nit d'un dissetè aniversari en plena festa de celebració, fumava sola en la porta d'un local i ell la va saludar amb la raó de tastar aquell fum tan llaminer. Havien coincidit en eixa festa on ningú s'havia enrecordat de fer les presentacions, però això no aturaria -ni molt menys- els giravolts del destí. Pel camí del bar cap a la discoteca i abans de dir-li res, ell s'havia fixat en el seu cos espaterrant, la simbiosi del moviment entre els malucs i aquella faldeta tan ben posada l'estava tornant del tot boig. Mirada desencaixada i caminar flotant pels núvols. Pam! Una mà que gosa interposar-se en l'experiència divina. Que no em fixés en ella, l'amic que se n'havia adonat: -Neteja't la baba! que ja està agafada, té xicot! Però res va poder evitar que es fumessin junts aquell primer mai en la porta d'algun pub. Dues nits més tard ja passejaven junts, sols i serens com aquell Passeig del Mar fet catifa a mida dels seus passos; onades, nit i estrelles. I aquella roca en mig del mar va engalanar-se en focs artificials per la millor de les nits possibles, dues fulles que cremen lentament enmig del llac d'una poesia. Anaren duts per la bombolla fins que el sol, rient, els va saludar. Sucre cremat fou tota una nit fent el joc de les mirades. En pocs dies ja es veien com enamorats, s'estimaven cada dia més. Ell era el Romeu de qualsevol pel·lícula nord americana quan la mare d'ella arribava per sorpresa i havia de baixar a corre cuita pel balcó amb les cordes de llençols improvitzades. I ella era Julieta quan, a la nit mentre sa mare dormia, li prenia les claus del cotxe per poder consumar-se amb ell. Totes les nits jugant al joc dels racons. Eren terriblement joves, esbojarrats, juganers. Eren apassionats com només el paisatge de les nits i els portals saben. Pecaven, pecaven a tot arreu, pecaven molt i en tots els sentits, i se'n reien de la vida i de la gent amb el seu superb desenfrè. No era cap història curta, ni fosca, ni enganyosa, era una història llarga, sincera, preciosa. Tenyien totes les nits del seu color, olor, gust, frescor, dolç, picant. Cuinaven aquella bonica història de sucre cremat.

dissabte, 16 d’agost del 2008

Rol de colors

Has deixat passar el temps perquè no t'hi cap a les mans, ningú pot agafar el temps, el rellotge que mai s'atura.. I tic, tac, tic, tac! TiiiC!! TAAC!! El seu àrid eco retomba al teu cap, és la màquina de tortura que et va estrenyent el nus que hi tens al coll i et lliga a la por; a l'habitació els teus crits són tan fluixets que ningú els pot sentir, i estrenys amb molta ràbia les agulles del cucut perquè no et serviria de res inundar-ho tot en xiscles, ningú t'escoltaria. Surts de casa a complir amb les teves obligacions amb la corpresa desesperança que ningú et comprendrà mai, esperant que qualsevol cosa et faci somriure per així poder escapar durant uns instants de tota aquesta buidor, esperant un somriure que t'ajudi a esborrar l'empatx d'incomprensió que duus a dins i no pots vomitar. Però ningú ni res et fa riure, -merda, quina merda de vida! Penses.

I un dia decideixes que ja n’estàs cansada d'anar a la funció que les teves amigues munten cada dia, que n'estàs fins al cap damunt de la hipocresia de tot el que t'envolta, n'estàs ja massa farta de ser una actriu amb un paper mullat, de llàgrimes silenciades, farta de ser l'actriu a qui no li agrada el teatre de la seva vida. No t'agrada aquest escenari tan petit on et trobes, tu vols volar més alt i més ràpid, món enllà, descobrir escenaris més amples i grans. Frises per sortir dels verds i els grisos de cada vespre, per poder fer-ne vermells, grocs i violetes. Somies. Però ningú et compren, totes les teves amigues estan perfectament encasellades en el seu rol, i tu no trobes el teu perquè tu no vols jugar a cap joc seu de nines, no vols rols, tu vols jugar a fondre't en nous vents, a explorar i que tot fos com sortir d'aquesta habitació i respirar l'aire fresc de pinar moll. Desitges aquella espurna d'innovació que t'omplia els ulls de vida i brillantor quan el tió et portava sorprenents regals, aquell vent fresc que respiraves quan t'apuntaven a mil activitats i classes extra escolars i corries i el despentinat del vent no existia per tu, l'escenari del pati de l'escola que mai s'acabava de móns nous... Però ningú t'entén princesa, ningú comparteix aquestes ganes de sortir del rol dels convencionals. Has de fer-ho sola. Ara ja no tens el recer dels pares ni de la innocència, allà on t'hi senties coberta del destí i de les injúries del temps. Perquè tu, princesa, n'estàs farta de tot i vols irrompre com un tro bestial al cel partint el cel ennovulat de la teva vida, engegar a tothom a passeig amb els seus grisats verdosos i sortir d'aquest palauet de barbies on el papà societat t'ha col·locat.

I la bella princesa es va llançar de cap a l'oceà de la luxúria, sentia tramuntanes de menta glaçada al seu clatell, vivia totes les nits i es banyava en la perversió, drogues i sexe pels descosits. Gaudia tots els minuts i no tenia cap vespa de rellotge que estrènyer. El seu antic rol d'ocre va perdre’s entre copes de licor. Perquè la bella princesa n'estava farta de les normes del castell i de tots els seus vestidets, i tot allò li feia oblidar el to llardós dels dies de gris i verd, el maquillatge de les seves amigues. El gust d'aquells dies era tan intens com la dolçor del seu alè de rom. Casada amb el comte del vici, va convertir-se en la senyora de la nit.

Ara, princesa, has canviat la mel·lodia dels teus dies... I ja no et sents actriu ni veus rols ni teatres carcelaris per enlloc. Tot aquell món de pena i misèria ha desaparegut foragitat pel cicló llibertari de la teva menta glaçada. Perquè ara, l'aire viciós de quan et lleves és la frescor que el teu cor demanava a xiscles. Ara, princesa, només falta que sobrevisquis, només queda que t'estimis més que res aquesta vida que fas. I que el teu món s'aguanti, madame.

I tic, tac, tic, tac, TiiiC!! TAAC!! l'eco dels seus talons cada cop més propers és la tortura que li estreny el nus que hi té al coll i que no el deixa escapar de la por, sap que està atrapat i els seus crits són tan fluixets que ningú d'aquell bar els pot sentir, és la seva presa, estreny el tamboret perquè no li serviria de res intentar sortir a corre cuita, està paral·litzat pel verí de la seva mirada. Passarà una nit que li canviarà la vida per sempre.

dimecres, 13 d’agost del 2008

Història d'un secret

L'únic camí que em quedava per entendre no només la meva pròpia existència sinó també la del cosmos que tant m'havia fascinat, era l'estudi i la reflexió. I així fou que després de pensar-hi força vaig estar segur que la vida és només una, que el seu sentit és ser feliç i que quan et mors la vida s'acaba i t'acabes també tot tu. Si la vida era la mare de totes les demés coses que tenia, havia de conservar-la com fos ja que era un tot absolut i necessari. I l'única manera possible de fer-ho era estudiant la seva forma, què és i perquè, havia de descobrir-ne tot el seu funcionament, com si el cos humà es tractés d'un sistema robòtic i jo n'hagués de ser el mecànic.

Així fou que vaig llençar-me al batxillerat científic per més tard poder ser investigador de la biologia i la biotecnologia. Perquè l'única manera de trobar la meva solució era descobrir la tècnica de la vida i aplicar-me-la. Era clar que si el cos moria era per uns motius, i era clar també que amb aquesta tècnica es podria allargar la vida, curar l'envelliment i regenerar totes i cadascuna de les cèl·lules de la nostra estructura. Volia equilibrar el desequilibri entre la potència del cap i la del cos. No era just que els humans envellíssim com la resta d'animals sense poder-hi fer res. No volia la vida eterna, només ser amo del meu propi cos i vida. Tenir temps per fer tot el que volia, que era molt.

Era perfectament conscient que les meves costums i el meu caràcter m'avocaven al fracàs d'aquest afer, perquè no coneixia el sacrifici, quelcom bàsic per la tasca faraònica que volia començar. Era possible fer un canvi tan radical en mi? Vaig creure que sí. Cercant pels camins de la reflexió vaig adonar-me que la forma més efectiva per desenvolupar el sacrifici era la fe, només calia veure el que feien les religions. Així que vaig inventar-me la meva pròpia religió i vaig intentar amb totes les meves forces tenir-hi fe cega, era un codi ètic i disciplinari progressiu d'una duresa implacable. Pregàries diàries, molt de convenciment i la companyia de totes les meves accions. Autosuggestió i poder creixent. Semblava que funcionava, el meu pla personal tenia curosament lligat cada detall. Però la cosa va torçar-se. Vaig fracassar i tanta teoria per res.

Encara avui no sé què va fallar als plans, segurament algun error estructural, o que no sóc prou llest per dur a terme aquest tipus de cosa, els capricis de la genètica potser. El que està clar és que el que va fallar vaig ser jo.



dimarts, 5 d’agost del 2008

El millor turista de xancla i torrada

L'altre dia vaig acabar en una d'aquestes discoteques de can guiri, el lloc està envoltat de pubs i forma un complexe etílico-festiu perfecte pels turistes de sol i xancla que venen a torrar-se a la nostra terra, tot el complex està tenyit de ros i sembla propietat quasi exclusiva d'ells. Vaig adonar-me que fins i tot el DiscJockey era guiri i els hi parlava en guiri als guiris que li ballaven la música d'estil hard-techno a un ritme tan frenètic i brutal com enganxós i alegre alhora. Tot completament guiri, guiri holandès.

A la discoteca, els holandesos em fan sentir molt petit perquè quasi tots em treuen més d'un cap d'alçada i esclar, estant en una discoteca plena de gegants i essent nosaltres més aviat baixets, et poden fer sortir una espècie de complexe d'ibèric, molt estrany. El dia que els cuinaven es devien passar amb el llevat o alguna cosa així, perquè no és normal! Però vaja, que els holandesos, malgrat ser tan talossos són els europeus que millor em cauen. Tots els estius menys aquest he treballat en l'hostaleria, i indiscutiblement són ells els més simpàtics de tots els turistes, amb els holandesos hi he sortit més d'un cop de farra i fins i tot m'hi he fet amic, són d'una bona pasta realment excepcional. Les seves ganes de festa són incommensurables, però el seu saber estar, respecte i nivell cultural també són cosa d'admirar. Tenen tanta alegria com els andalusos i tanta cordialitat com els japonesos, a més, destil·len generositat: mai ho dubtaran a l'hora de convidar-te a una cervesa.

Un deu, doncs, pels turistes holandesos.

divendres, 1 d’agost del 2008

La bombolla i el pecat

Arribes a casa i els tresors més preuats que tens corren a rebre't amb els braços oberts. La petita Marta salta al teu damunt amb aquell seu somriure xisclós, i l'encara més petit Pau et mostra ple d'orgull una figureta de plastilina que ha fet a l'escola, et sents immensament feliç amb els marrecs als braços quan flaires l’olor d’un pa de pessic que t'està traient tots els sentits, perquè avui la teva estimada t’ha volgut sorprendre fent un pastís de llimona, i a més no sap que tu també la sorprendràs amb la fantàstica notícia del teu ascens a la feina. La brillantor dels seus ulls és el termòmetre de la teva alegria. Tota la teva vida és com una bombolla de sabó amb tots els colors i matisos, amb tota la seva delicadesa; i no t'importa res que en quedi fora. Potser no n’ets conscient que en qualsevol moment tot pot esclatar, perquè la teva vida només és una bombolla de sabó.

Dies abans no eres tan immensament feliç, ans al contrari. Perquè tu ets la balança de la teva pròpia vida i a voltes t’oblides d’engreixar-te. Feia sol i tots els folls de la vida et somreien com avui, però d’aquestes boniques sensacions no en senties ni mica, perquè tenies un gran cansament acumulat. La sort fou que tenies un bon déu, un déu disposat a curar-te. Vas dormir bé i menjar millor encara, un bon déu decidint que tu eres infinitament superior que tot aquell impas. La sort de jugar a ser el teu propi déu dins de la teva bombolla de sabó. A l’endemà ja et senties bé i avui mira’t, en dos dies ja tens tanta felicitat que no es pot ni explicar amb paraules. A casa esperant que arribin i preparant el sopar, mentre, el teu amor és al bell mig del tren amb dues bosses de roba acabada de comprar i un fill a cada cuixa, els hi explica que les llaminadures són dolentes per les dents. I així és l'escena que conforma la base de tot el teu món.

Però no tothom n'entén res del teu món, l'home amb barba que s'està al mateix vagó on seuen les teves princeses i el rei de la casa no és com tu, no és com tu i et farà tant de mal com mai t'hauries pogut imaginar; has pogut ser un bon déu de la teva bombolla de sabó, però mai t’has cuidat de ser el déu dels altres, potser aquest fou el teu pecat, i ha passat que el bon home del seu costat també en té un de déu, un altre déu que ara et farà mal a tu i a tot el que t’envolta, ell si que es preocupa dels altres, ja ho veus. Et fan el llit i no te n'adones. El teu déu era bo però es va oblidar de la misèria de fora de la bombolla, i la misèria et va venir a buscar fent-la esclatar. La misèria, sí, la misèria que també va fer esclatar al fill de puta de l’islamita i tot el que hi havia dins el tren. La misèria que sempre surt per un costat o altre. El teu pecat mortal. Mentre hi hagi déus, també hi haurà pecats.