ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dissabte, 16 d’agost de 2008

Rol de colors

Has deixat passar el temps perquè no t'hi cap a les mans, ningú pot agafar el temps, el rellotge que mai s'atura.. I tic, tac, tic, tac! TiiiC!! TAAC!! El seu àrid eco retomba al teu cap, és la màquina de tortura que et va estrenyent el nus que hi tens al coll i et lliga a la por; a l'habitació els teus crits són tan fluixets que ningú els pot sentir, i estrenys amb molta ràbia les agulles del cucut perquè no et serviria de res inundar-ho tot en xiscles, ningú t'escoltaria. Surts de casa a complir amb les teves obligacions amb la corpresa desesperança que ningú et comprendrà mai, esperant que qualsevol cosa et faci somriure per així poder escapar durant uns instants de tota aquesta buidor, esperant un somriure que t'ajudi a esborrar l'empatx d'incomprensió que duus a dins i no pots vomitar. Però ningú ni res et fa riure, -merda, quina merda de vida! Penses.

I un dia decideixes que ja n’estàs cansada d'anar a la funció que les teves amigues munten cada dia, que n'estàs fins al cap damunt de la hipocresia de tot el que t'envolta, n'estàs ja massa farta de ser una actriu amb un paper mullat, de llàgrimes silenciades, farta de ser l'actriu a qui no li agrada el teatre de la seva vida. No t'agrada aquest escenari tan petit on et trobes, tu vols volar més alt i més ràpid, món enllà, descobrir escenaris més amples i grans. Frises per sortir dels verds i els grisos de cada vespre, per poder fer-ne vermells, grocs i violetes. Somies. Però ningú et compren, totes les teves amigues estan perfectament encasellades en el seu rol, i tu no trobes el teu perquè tu no vols jugar a cap joc seu de nines, no vols rols, tu vols jugar a fondre't en nous vents, a explorar i que tot fos com sortir d'aquesta habitació i respirar l'aire fresc de pinar moll. Desitges aquella espurna d'innovació que t'omplia els ulls de vida i brillantor quan el tió et portava sorprenents regals, aquell vent fresc que respiraves quan t'apuntaven a mil activitats i classes extra escolars i corries i el despentinat del vent no existia per tu, l'escenari del pati de l'escola que mai s'acabava de móns nous... Però ningú t'entén princesa, ningú comparteix aquestes ganes de sortir del rol dels convencionals. Has de fer-ho sola. Ara ja no tens el recer dels pares ni de la innocència, allà on t'hi senties coberta del destí i de les injúries del temps. Perquè tu, princesa, n'estàs farta de tot i vols irrompre com un tro bestial al cel partint el cel ennovulat de la teva vida, engegar a tothom a passeig amb els seus grisats verdosos i sortir d'aquest palauet de barbies on el papà societat t'ha col·locat.

I la bella princesa es va llançar de cap a l'oceà de la luxúria, sentia tramuntanes de menta glaçada al seu clatell, vivia totes les nits i es banyava en la perversió, drogues i sexe pels descosits. Gaudia tots els minuts i no tenia cap vespa de rellotge que estrènyer. El seu antic rol d'ocre va perdre’s entre copes de licor. Perquè la bella princesa n'estava farta de les normes del castell i de tots els seus vestidets, i tot allò li feia oblidar el to llardós dels dies de gris i verd, el maquillatge de les seves amigues. El gust d'aquells dies era tan intens com la dolçor del seu alè de rom. Casada amb el comte del vici, va convertir-se en la senyora de la nit.

Ara, princesa, has canviat la mel·lodia dels teus dies... I ja no et sents actriu ni veus rols ni teatres carcelaris per enlloc. Tot aquell món de pena i misèria ha desaparegut foragitat pel cicló llibertari de la teva menta glaçada. Perquè ara, l'aire viciós de quan et lleves és la frescor que el teu cor demanava a xiscles. Ara, princesa, només falta que sobrevisquis, només queda que t'estimis més que res aquesta vida que fas. I que el teu món s'aguanti, madame.

I tic, tac, tic, tac, TiiiC!! TAAC!! l'eco dels seus talons cada cop més propers és la tortura que li estreny el nus que hi té al coll i que no el deixa escapar de la por, sap que està atrapat i els seus crits són tan fluixets que ningú d'aquell bar els pot sentir, és la seva presa, estreny el tamboret perquè no li serviria de res intentar sortir a corre cuita, està paral·litzat pel verí de la seva mirada. Passarà una nit que li canviarà la vida per sempre.

16 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

només saludar després de tornar de vacances

Renton ha dit...

n'estàs farta de tot i vols irrompre com un tro bestial al cel partint el cel ennovulat de la teva vida, engegar a tothom a passeig amb els seus grisats verdosos i sortir d'aquest palauet de barbies on el papà societat t'ha col·locat

He sortit amb noies que patien aquest psíndrome... no es troben bé enlloc ni amb res ni ningú.

I que el teu món s'aguanti, madame

No m'hi jugaria res a favor de l'aguantamenta...

:[

A sobre i a sota ha dit...

Es un escrit precios...com tots els teus...però aquest cop a més m'ha tocar fort els sentiments. Deixa'm ferte un petó molt gran!!

Cristina ha dit...

M' has deixat cautivada. Cap escrit en molt de temps m' havia agradat tant. Has copsat en poques paraules el que sento, el que vull, el que tinc i el que no tinc.
No és un psíndrome, almenys pel que mi respecta, és quelcom terriblement, horriblement més profund, que et tortura, que et mossega l' ànima com si aquesta fos un trocet de formatge i el problema es tractes d' una rata de cloaca grossa, fastigosa, i amb la cua ben llarga.
No és un descontentament de nena malcriada, és un inconformisme amb tot alló que tinc al voltant, amb la societat, amb els prejudicis, amb la injusticia, amb alló que et diuen que es pot fer i alló que no es pot fer, o dit d' una altra manera, amb tot alló donat per correcte, per cert, i que jo intento questionar-me cada un dels dies que passa, amb ganes de canviar-ho tot, francament alguns dies frustrada, amb ganes de engegar-ho tot. A vegades tinc la sensació de sentir-me millor amb el simple fet de questionar-m'ho, però no és així.

Espero que els somnis de llibertat que jo tinc, algun dia es compleixin, i que realment l' aire viciat, es transformi en la frescor gairebé tant desitjada com la de la madame.

Petons Efrem, simplement ets genial.
M' has deixat de pell de gallina.

marc figols ha dit...

molt bon escrit i ben escrit.
ja t'aniré visitant.

natàlia ha dit...

Hola!

M'he llegit el text amb la cançó de fons, però crec que m'he concentrat suficientment com per deixar-te un comentari mitjanament digne...

A mi m'ha agradat. Un conte de fades on la princesa voldria ser més bruixa.

En fi, seguiré passant-m'hi!

Petons!

#NaT#

Carme Fortià ha dit...

No et coneixia, però aquest relat és real, estrany i amb regust que no sabria com descriure! Encantada!

iruNa ha dit...

Efrem, és la primera vegada que et llegeixo i la veritat és que aquest escrit m'ha captivat especialment. Cada paraula, cada frase, cada significat semblava escrit per mi. Suposo que m'ha agafat en un moment delicat i m'hi he vist molt reflectida. La única cosa que trobaria a faltar és una mica d'esperança... no n'hi ha prou en aguantar, cal poder canviar els rols quan veiem que no ens agraden o no ens fan bé. La buidor interna sovint fa que adoptem "personatges" externs que en realitat no sóm nosaltres mateixos. Més que viure... sobrevivim. Bé, és un tema complicat i no et vull atavalar amb aquest comentari, només et volia dir que m'ha agradat molt noi!

Jordi Bonvehí Castañé. ha dit...

He descobert el teu bloc i m'agrada molt Efrem.

M'he permès el plaer de linkejar-te al meu bloc.

Salut!

Jordi Bonvehi
http://historiesmanresanes.blogspot.com

Esther ha dit...

Uau.

Però... la princesa estava rodejada d'incomprensió, però en el món de la luxuria i altres succedanis, no en va trobar més?

A vegades tots som la princesa, farts de rutina i farts de gent rutinària que ja els hi està bé la rutina, valgui la redundància. I quan vols anar més enllà, et diuen que no toques de peus a terra. Al terra del seu món, és clar.

Esperem que el món de la princesa s'aguanti.

P.D. Quina força dóna a la narració la lletra en cursiva!

Antonio ha dit...

ets gran!!

Laura Ruiz ha dit...

Ieee, tuuu, vaia tela! Recolce tot el que has signat en el meu bloc, però res de criticar a l'asturià!!!

En el cas de que no em fages cas, haurià d'anar fins a ta casa i assasinar-te de manera cruel xD
No m'obligues a fer coses que no vull xDDDDDDDDDDDD ¬¬

Noctas ha dit...

Un molt bon escrit Efrem..saludus

Wostin ha dit...

Hola Efrem!

Molt bon escrit, si senyor. Llegir això m'ha recordat el lema d'aquell anunci de neumàtics "la potència sin control no sirve de nada" Com es nota que m'estic acabant de despertar... :P

Merci per passar-te pel meu blog ;)

Té la mà Maria - Reus ha dit...

Una vegada va arribar al poblat selvàtic un senyor molt ben vestit, es va instal.lar a l'únic hotel que hi havia i va posar un avís a l'única pàgina del diari local: estava disposat a comprar cada mico que li portessin per deu euros. Els camperols, que sabien que el bosc era ple de micos, van sortir corrent a caçar-los. L'home va complir i va comprar els centenars de micos que li van portar.Quan quedaven molt pocs micos al bosc i era difícil caçar-ne, els camperols van perdre interès. Llavors, el senyor ben vestit va oferir 20 euros per cada mico, i els camperols van tornar a la caça. Van escassejar encara més els micos, i l'home ben vestit va elevar l'oferta a 50 euros per cada un. Però, com que tenia negocis que havia d'atendre a la ciutat, va deixar el negoci a càrrec del seu ajudant. Quan l'home ben vestit va marxar, el seu ajudant es va dirigir als camperols dient-los: "Fixeu-vos en aquesta gàbia plena de milers de micos que el meu cap us va comprar (a 10 i 20 euros) per a la seva col.lecció. Jo us ofereixo vendre-us els micos per 35 euros i, quan el cap torni de la ciutat, els hi veneu pels 50 que us ha ofert". Els camperols van reunir tots els estalvis, van comprar els milers de micos que hi havia a la gran gàbia, i van esperar el retorn del cap. Però no van tornar a veure ni l'ajudant ni el cap. Només els va quedar la gàbia plena de micos que van comprar amb els estalvis de tota la vida."Noció de com funciona la borsa", conclou el consultor.

Fotoneta* ha dit...

Saps, de sobres, que aquest sempre serà el meu text preferit...
No deixis mai d'escriure (=