ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



divendres, 1 d’agost de 2008

La bombolla i el pecat

Arribes a casa i els tresors més preuats que tens corren a rebre't amb els braços oberts. La petita Marta salta al teu damunt amb aquell seu somriure xisclós, i l'encara més petit Pau et mostra ple d'orgull una figureta de plastilina que ha fet a l'escola, et sents immensament feliç amb els marrecs als braços quan flaires l’olor d’un pa de pessic que t'està traient tots els sentits, perquè avui la teva estimada t’ha volgut sorprendre fent un pastís de llimona, i a més no sap que tu també la sorprendràs amb la fantàstica notícia del teu ascens a la feina. La brillantor dels seus ulls és el termòmetre de la teva alegria. Tota la teva vida és com una bombolla de sabó amb tots els colors i matisos, amb tota la seva delicadesa; i no t'importa res que en quedi fora. Potser no n’ets conscient que en qualsevol moment tot pot esclatar, perquè la teva vida només és una bombolla de sabó.

Dies abans no eres tan immensament feliç, ans al contrari. Perquè tu ets la balança de la teva pròpia vida i a voltes t’oblides d’engreixar-te. Feia sol i tots els folls de la vida et somreien com avui, però d’aquestes boniques sensacions no en senties ni mica, perquè tenies un gran cansament acumulat. La sort fou que tenies un bon déu, un déu disposat a curar-te. Vas dormir bé i menjar millor encara, un bon déu decidint que tu eres infinitament superior que tot aquell impas. La sort de jugar a ser el teu propi déu dins de la teva bombolla de sabó. A l’endemà ja et senties bé i avui mira’t, en dos dies ja tens tanta felicitat que no es pot ni explicar amb paraules. A casa esperant que arribin i preparant el sopar, mentre, el teu amor és al bell mig del tren amb dues bosses de roba acabada de comprar i un fill a cada cuixa, els hi explica que les llaminadures són dolentes per les dents. I així és l'escena que conforma la base de tot el teu món.

Però no tothom n'entén res del teu món, l'home amb barba que s'està al mateix vagó on seuen les teves princeses i el rei de la casa no és com tu, no és com tu i et farà tant de mal com mai t'hauries pogut imaginar; has pogut ser un bon déu de la teva bombolla de sabó, però mai t’has cuidat de ser el déu dels altres, potser aquest fou el teu pecat, i ha passat que el bon home del seu costat també en té un de déu, un altre déu que ara et farà mal a tu i a tot el que t’envolta, ell si que es preocupa dels altres, ja ho veus. Et fan el llit i no te n'adones. El teu déu era bo però es va oblidar de la misèria de fora de la bombolla, i la misèria et va venir a buscar fent-la esclatar. La misèria, sí, la misèria que també va fer esclatar al fill de puta de l’islamita i tot el que hi havia dins el tren. La misèria que sempre surt per un costat o altre. El teu pecat mortal. Mentre hi hagi déus, també hi haurà pecats.

8 comentaris:

A sobre i a sota ha dit...

Hola Guapissim...

Està molt ben escrit, en serio, però em costa tan acceptar els finals tristos...jo sóc més aviat com el Sr. Disney que transforma animals lletjos com les rates en tendres mascotes com el Mikey..:)

Ferran ha dit...

La vida és així, un continu d'alegries i tristeses que s'entrellacen i que fan sentir-nos, un dia, eufòrics, i una setmana després, baixets d'ànims. Però la vida també és el repte d'aconseguir equilibrar la balança, i que ni les eufòries no ens facin perdre el món de vista (per excès), ni les tristeses ens el facin perdre de vista... per defecte.

Laura Ruiz ha dit...

Molt, molt bona l'actualització =)
Respecte a lo de la donació de sang, un dia tinc que agarrar-vos jo a tots els que us dóna por i portar-vos amb mi a donar xD
Podria dir-te que va ser fins i tot divertit!! xD

Un abraç!

reflexions en català ha dit...

Ei, que aquesta història és molt bona!

La nostra bombolla particular és molt fràgil, fins i tot si t'importa molt tot el que en queda fora.

Júlia Bagaria ha dit...

Al final ens anirem coneixent tots els bloggers catalans...! :)

Noctas ha dit...

mmmmm gran escrit Efrem..m'ha agradat molt..saludus

zel ha dit...

Molt dur i molt trist, i molt ben escrit, també...
No deixem, però, que la tristesa ens guanyi, hem de veure sempre un somriure...
Petons, Efrem!

Efrem ha dit...

Per si algú no en treu l'aigua clara, l'objectiu d'aquest escrit és explicar -i recalcar- la funció i la importància de la generositat.

Gràcies a tots pels vostres comentaris. És una gran felicitat saber que us agrada el que he escrit.