Joventut anàrquica

Al tren, pugen un noi i una noia plens de vida, una parella jove i preciosa, estèticament bellíssima, molt atractiva i vital, aspecte saludable, contents i cantant a la vida, rient sense parar i estimant-se en públic. De roba pengim penjam, força deixats, poc cuidats però amb una constitució immillorable, de raça noble. Van completament a la seva, guanyant-se el respecte del vagó només amb la sola presència. Deixats de la mà de Déu? ... Uau! Un braç ple de punxades, i no crec que siguin precisament dels mosquits. Massa bons són per a necessitar Déus, massa força tenen per a caure, i massa fe per adaptar-se al món. Ni Déu ni la societat els ha girat l’esquena, sinó més aviat el contrari. Són massa guapos i vius com per a voler-ne més i cedir al joc de la hipocresia. Arribats a dalt de tot, fan l’amor amb la naturalesa; consumint-la i deixant-se alhora consumir per ella en un ball apassionat i salvatge. Hi ha coses que no tothom es pot permetre. L'anarquia és exclusiva.

Antropofòbia antropofílica

Constatar dia rere dia el terrible egoisme amb què es caracteritza la naturalesa de l'espècie humana, que és bàsicament artificial, cultural i diabòlicament creixent, no deixa de sorprendre'm, d'astorar-me i de soterrar-me sota una llosa immensa de pols viscosa que m'afoga. Però adonar-me cada dia de la sensibilitat o empatia de molta gent a l'hora de tractar amb màxima cura a un qualsevol i complet desconegut, és quelcom que m'impacta profundíssimament i se'm clava a la pell fins a fer-me saltar una llàgrima o més. I tot plegat, viure aquesta contradicció, em resulta extremament desagradable. Però sublim. Per això ho prefereixo a qualsevol plaer i a la gran majoria de sentiments i experiències.

Mariners: llevin àncores!

L'animalitat humana és mandrosa però això no impedeix que l'home sigui l'únic vertebrat masoquista per naturalesa; amb l'edat el problema s'agreuja -que quin; diu?? T o t s ! - i contràriament al que hom pensa, l'home -no volent veure nous prats- torna poc a poc a la caverna. Se'ns posa cara de mico i ens surten pèls a les orelles. Ens costa avançar perquè la bossa de les costums pesa com una llosa i ens empeny amb el corrent, murmurant-nos a cau d'orella que el besllum de l'horitzó no és suficient per a hissar veles i trepar riu. L'àncora és per migdiades. No trencar costums ens converteix en col·leccionistes geperuts envoltats d'andròmines tradicions dins un cau que put a tancat. Síndrome de Diògenes. Cal anar llençant hàbits per la borda. La claror del sol enfolleix els barbuts heaviates que rabiuts vomiten i vomiten sobre els seus antics ídols perquè -a diferència dels banyuts- els seus cantants han evolucionat i canviat l'estil (l'estil està relacionadíssim amb les costums); és aquest el cim vitalista de la foscor... Sempre tan fresca i tonificant. Flueix la vida i riu quan veu els closcadurs alçant senyeres llurs vitalismes mai han entès.


Canviar fa mal, fereix -àdhuc mortalment a la multitud d'ànimes dèbils. El dèbil no innova: repeteix; no llença: acumula i conserva (en comptes de profanar!). El dèbil no entén ni vol saber, només persevera. No sóc tan  jove com per no poder dir que els anys em fan mal, i juro que cada dia que passa la coïssor de l'àcid  gàstric de Chronos es pot sentir amb més força, es menja els meus ulls amb tota corrossivitat, juro per cada dia que passa, amb la sang que en raja m'hi sento més en deute: d'intensificar-li el preg per tenir la força de nedar contracorrent (i construir una casa on neixen els rius). La vista ha de sentir amb el nas, mai amb l'estómac, i si només guaita estómac -sigui de Chronos o de d'Eva- acaba sentint pel budell. Reso a la sang cantant oracions...

Que ningú confongui 

fidelitat amb conservadorisme, 

ni vitalisme amb innocència. 

Que entre les arrugues

dels nostres anys hi hagi 

Galàxies de Vida i 
Universos de Generositat

La desgràcia ens agrada

Tots els cors s'alegren amb la desgràcia aliena, els és un nutrient vital. Explicitar-ho és socialment incorrecte, però mostrar-ho és inevitable, dissimular fonaments sempre és impossible. El 99% de les bromes -que són l'alegria del cor mateixa, la gràcia i el somriure-, si s'hi fixen, provenen de la ridiculització de l'altre. L'1% restant prové de fer-ho amb un mateix, reflex de la lluita interior. Aquests percentatges varien, però la figura de l'enemic és inevitable, quan no tenim enemics ens els inventem, perquè senzillament els necessitem per viure, per posar-nos a prova i per millorar, com un cavaller que batalla amb fantasmes i se'ls creu per tal que la lluita resulti efectiva i en pugui recollir el fruit (el fruit és el que  omple de sentit els actes i la vida mateixa, el plaer de guanyar partides). El budisme cerca sortir d'aquesta dicotomia però sols arrossega el gruix del percentatge cap a l'interior, i el cristianisme també. Lluitar sempre només contra un mateix és esgotador i sortir a buscar brega ens sembla massa arriscat -som una societat de marietes. Així, el que queda, és idealitzar qualsevol figura i vestir-la d'enemic: la veïna, el capitalisme, els toreros, els que es colen al metro, la incultura, la modernitat, la massa, el dolor, el tanga de la veïna, etc. L'important és tenir algú a qui poder dir dolent per poder-nos creure bons nosaltres i forjar-nos així una autoestima prou forta com per construir alguna cosa i poder d'aquesta manera ser generosos -clímax. Perquè de la mateixa manera com necessitem la desgràcia aliena per alimentar-nos, i la figura de l'enemic, també necessitem, amb tanta o més ànsia, l'acte de generositat envers la resta, i la figura de l'amic. Només és generós qui pot ser-ho, la generositat implica poder, en l'acte de la generositat posem de manifest la nostra potència, la qual s'associa amb el valor. Més es val com més s'és capaç d'obsequiar al món.

Nietzsche i Pla

Malgrat ser tots dos tant diferents, estaven d'acord en una cosa: el clima i el paisatge caminat són vitals, de màxima importància en la determinació de les persones.

Voluntat

La voluntat s'alimenta de sacrificis i va esdevenint el que som. Creixem a mesura que ho fa ella. Som, alhora, el sacrifici que anem essent capaços d'oferir-li en aquesta nostra (Sagrada) Voluntat.

La intel·ligència, tècnica de l'autorealització

Ser intel·ligent implica adonar-se de les relacions que mouen el món, aprendre'n el funcionament tot deduint-ne dels efectes les causes. Atès que hem d'intervenir en el món, un món on ser neutrals és impossible, les nostres accions es trobaran dins el mateix taulell de les causes i els efectes; jugant el joc de la intel·ligència. Ens trobem amb el fet que la intel·ligència només es pot mesurar en virtut de les accions que es realitzen. El que ens diferencia dels animals és la nostra capacitat de posar una tanca entre nosaltres i la naturalesa (allò donat), aquesta tanca s'anomena mitjà: la tècnica: allò que ens permet modificar el nostre entorn i realitzar la nostra voluntat. Intervenir. Acomodar-nos. La nostra tècnica combinada amb el benestar que les nostres aspiracions són capaces d'aportar-nos, és el que determinarà la nostra intel·ligència. Només podem mesurar la nostra intel·ligència valorant allò que fem (en funció a l'acord amb les nostres aspiracions), i som els nostres actes, el que fem. La felicitat és el moment en què les aspiracions es compleixen, la voluntat(de poder) sadollada, i tant més gran és la felicitat com més alt és el llistó de la fita assolida. La intel·ligència d'un home s'escriu en la seva obra. Servint-me de llenguatge aristotèlic, diré que l'autorealització és l'actualització de la pròpia potència en acord a la voluntat. L'autorealització és l'estat en què hom és conscient d'haver realitzat amb si mateix allò que podia arribar a ser en acord amb la seva voluntat. La finalitat de la intel·ligència és l'autorealització, l'estat superior de l'home, la màxima felicitat.

La ignorància sovint es confón amb l'estupidesa, i no, aquesta manca d'intel·ligència no fa la felicitat, només genera frustració fruit de mals moviments en el taulell de les causes i els efectes, un continuum d'efectes indesitjats lligats a les nostres accions realitzades ximplement. La intel·ligència és l'encarregada de la felicitat: la intel·ligència fa la felicitat. La ignorància entesa com a manca de saber, pot ajudar la intel·ligència en el seu camí cap a la felicitat si els sabers ignorats obstaculitzen les aspiracions de la voluntat, però res més. Menysprear la força de l'engany és una temeritat desassenyada -penseu en la fe. La felicitat no és el que senten els animals, això només és plaer! La felicitat és l'estat propi de l'autorealització.

Animals de saló

Els somnis són una imatge amb una direcció concreta de la realitat, m'acabo de despertar, i després d'haver somniat molt, em ve la idea que el somni és un enfocament de la realitat absolutament surrealista però també amb alguns matissos molt nítids que difícilment es poden percebre d'altra manera. Hi ha pors o desitjos que es manifesten en els somnis, el somni com a forma de percepció? Jo crec que és possible. No podem fugir del nostre interior, que és com un animal que forma part de nosaltres; cedim als convencionalismes perquè és pràctic, Hobbes; no pas perquè formi part de la nostra essència íntima, que diria que és representacionalista. És problemàtic en la caracterització, en el caràcter, en la voluntat de ser; el fet de passar per alt aquest tret. Amb tot això vull dir que, per exemple, Extremoduro i Rossini no són incompatibles, que no hi ha cap mena d'incompatibilitat entre l'exabrupte més profà i l'exquisidesa més profunda, el Louvre es complementa amb els cartrons de vi del Raval, i es necessiten mutuament per conservar la seva riquesa, crec que ens manquen de la mateixa manera perquè som una mena d'animalons de saló, o, en un altre ordre de preferència, burgesets silvestres.

Perquè voler ser lliure si es pot ser feliç?

Amb un sistema de l'oci, perquè voler llibertat?

Tenint la vida resolta, perquè parlar d'autonomia?

Perquè voler ser diferents, tenint un grup que ens accepta com a semblants?

La llibertat és un invent cultural,
el benestar una necessitat biològica...


Aix... La bella condició humana!!!

Sempre cerquem il·lusió

Crec que l'èxit de la bogeria blaugrana rau en que la gent necessitem quelcom en què creure. La fe és necessària. Per això la religió ha tingut èxit: omple aquest forat. Necessitem mites que ens expliquin la vida, el barça per exemple. Necessitem il·lusió per viure, la vida feliç consisteix en la il·lusió. És molt normal que no totes les il·lusions reposin dins nostre i que algunes les sortim a buscar a fora, el barça per exemple. El que compta no és la lògica interna de la causa de la il·lusió, el que compta és el seu efecte: allò que ens porta a la celebració. El que realment importa és poder celebrar, necessitem que la nostra part d'innocència i de nens surti a fora, per això ens agrada el joc, perquè el joc crea il·lusió i celebració! L'efecte que busquem conscient o inconscientment, el joc, però, entranya la lluita dins seu. Som éssers per a la lluita.

És fantàstic que hi hagi il·lusions col·lectives, és molt saludable; perquè reforça llaços socials i crea sentiment de germanor i protecció i amistat i confiança i en definitiva benestar. Però crec que no hem tampoc d'oblidar les il·lusions que cadascú ha de ser capaç de crear-se i cultivar per créixer, les lluites que hem de ser capaços de plantejar i de guanyar. Que les il·lusions col·lectives no facin de frè a les individuals.

Plataforma de gaudi col·lectiu

Hi ha moments de gran amor compartit que -a més de pel plaer que comporten- es caracteritzen per la seva espontaneïtat, perquè estan fora del nostre control i depenen de que moltíssimes variables es col·loquin sobre el punt que serà la nostra felicitat. Són moments que hom no sap quan arribaran ni com ni perquè, contenen el secret de l'espontaneïtat, aquesta màgia. L'enamorament en la primera mirada o -fins i tot- el resultat d'un partit del barça serveixen com a exemple. Els plaers que es gaudeixen compartidament són els més intensos i per tant també els més preferibles, i no és qüestió d'opinió sinó més aviat un caprici dels gens.

Hi ha també situacions de gran gaudi compartit l'espontaneïtat dels quals hem pogut agafar i abraçar fins a poder controlar-los, i no per això els hi falta la màgia: la tenen, el que passa simplement és que hem pogut descobrir el secret de la seva espontaneïtat. Em ve al cap un cas en concret que conec d'aprop.

Es tracta d'un lloc on la gent, ja abans d'anar-hi, sap que gaudirà d'una experiència de gran amor col·lectiu, un gran gaudi únic i exclusiu que no podrà comparar amb cap altre. La situació en sí es caracteritza perquè tothom està molt feliç, ho pots veure amb només una copada d'ull. Allà la gent hi juga, hi xerra, es coneix, fuma, salta, balla, beu, s'extasía, es besa, i en definitiva, ocupa el lloc de la llibertat més absoluta i ben entesa. Hi ha un fil de complicitat que uneix tot l'espai i que es declara amb un somriure constant i sincer en la cara de tots, un fil de gran amor compartit. Aquesta situació es produeix un cop a la setmana i dura unes dues hores si fa no fa. Segurament es repeteixi al llarg del món, en molts llocs on gent amb algun tipus d'afinitat es reuneix per realitzar activitats comunes. Jo parlo d'una sala de música poc coneguda, estrambòtica i força diferent de la resta per la gent que hi va, a Barcelona, aprop de Paral·lel, molts cops s'hi canta en directe.

Aquest tipus de situacions són aquelles que s'han de trobar, com una flor silvestre en l'asfalt de la vida diària.

Llebres i tortugues

Hi ha persones a qui sembla que no els hi costa gens això d'aixecar-se del sofà per anar-se'n a fer esforços i sacrificis. A més, són capaços d'estar-se llarguíssimes temporades sense prendre's un respir, cap dia de vacances en 5 anys i cada dia a les 7 del matí en peu per anar a treballar sense que la feina els entusiasmi, i tot sense cap recança. Els hi enevejo profundament aquesta capacitat de treball. Doncs la meva tradició ha estat sempre que, quan hi estic bé al sofà, només me n'he aixecat per anar al congelador a buscar la terrina de gelat. I entengui's tot com una metàfora. Està clar que no tot és blanc o negre, com també està clar que hi ha un cert component genètic que fa que hi hagi gent més activa i d'altres més ensupidots, el que no està tan clar és si aquest fet induït per la genètica és modificable. De vegades em sento com la llebre del conte de la cursa amb la tortuga, i envejo profundament la tortuga per la seva constància i capacitat de sacrifici. A un costat de la balança hi ha l'esforç i a l'altre el gaudi, i la majoria de religions s'inclinen per l'esforç com a retitud moral i sentit de la vida. Alguns som de mena anàrquica i sembla que no hi ha res a fer, al camp de la meva carn no hi creix la fè:

La desmesura

li guanya sempre

el combat a la proporció,

i fer només la feina

quan és aquesta

la necessitat i obligació.

.

Però també és veritat que normalment tota aquesta gent amb gran capacitat de treball, no tenen cap creativitat i els hi és de gran dificultat introduïr canvis en la seva vida, és com si no hi poguéssin veure més enllà d'uns certs límits que tenen -no sé com, ni perquè- establerts. Com els ases amb els ulls tapats pels costats. Tampoc tenen gaire curiositats ni ambicions pròpies a la vida, són l'antítesis del vividor. Si tinguéssin obertura de mires i ambició podrien arribar fins on vulguéssin. Però baja, al conte i malgrat tot, qui guanya és la tortuga.

I la pregunta és si aquestes dues naturaleses humanes són irreconciliables.

Epicur i Nietzsche Vs JesusCrist i Kant