ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



diumenge, 31 de maig de 2009

Sempre cerquem il·lusió

Crec que l'èxit de la bogeria blaugrana rau en que la gent necessitem quelcom en què creure. La fe és necessària. Per això la religió ha tingut èxit: omple aquest forat. Necessitem mites que ens expliquin la vida, el barça per exemple. Necessitem il·lusió per viure, la vida feliç consisteix en la il·lusió. És molt normal que no totes les il·lusions reposin dins nostre i que algunes les sortim a buscar a fora, el barça per exemple. El que compta no és la lògica interna de la causa de la il·lusió, el que compta és el seu efecte: allò que ens porta a la celebració. El que realment importa és poder celebrar, necessitem que la nostra part d'innocència i de nens surti a fora, per això ens agrada el joc, perquè el joc crea il·lusió i celebració! L'efecte que busquem conscient o inconscientment, el joc, però, entranya la lluita dins seu. Som éssers per a la lluita.

És fantàstic que hi hagi il·lusions col·lectives, és molt saludable; perquè reforça llaços socials i crea sentiment de germanor i protecció i amistat i confiança i en definitiva benestar. Però crec que no hem tampoc d'oblidar les il·lusions que cadascú ha de ser capaç de crear-se i cultivar per créixer, les lluites que hem de ser capaços de plantejar i de guanyar. Que les il·lusions col·lectives no facin de frè a les individuals.

8 comentaris:

Pafiam ha dit...

has definit bé el futbol: una ilusió, una nova religió. Però compte, a cada cosa donem-li el seu just valor.

Patir Fides Amor

Quan deia que em sabia greu pels nous lectors del meu blog pensava en tu entre altres És com aquell que va a una festa i arriba al final, però com bé dius hi ha tela per estona, i apart de les "meves gràcietes" sempre hi trobaràs la pura realitat.

Tot i que ara hagi penjat el nas vermell i ja no sigui actiu, no perderé ni he perdut el contacte amb el teu blog. Gràcies per despedir-te. Amunt i força!

Arrel del teu comentari he deixat el post amb les directrius que crec necessaries .

eremita ha dit...

No suporto la massa, ja t'ho pots imaginar. I el més habitual és que el grup (gran o petit) posi pals a les rodes a les meves il·lusions, i això em molesta força; encara que a còpia d'haver-hi de conviure s'aprèn a tenir paciència i fins i tot a fer-los anar per on vols.

En fi, mai es pot esperar d'un eremita que li agradi la massa. A penes el petit grup: i no un petit grup qualsevol.

Salutacions

Núria ha dit...

Curiós, fins ara havia vist la bogeria i el fanatisme culé ja massa extremat, però tens raó, pel fet de la il·lusió col·lectiva ja cobra més sentit, sobretot per això que dius del benestar.Ara bé,com bé dius, el més important és que les il·lusions col·lectives no frenin les individuals.

Tals ha dit...

que ens empari sempre la il·lusió i l'esperança ^^ Efrem, no puc seguir ja el teu ritme d'actualitzacions ehh!!

- assumpta - ha dit...

M'ha agradat com ens ho has definit: "Que les il·lusions col·lectives no frenin les individuals".
Sí, és així. És molt important saber formar part d'un grup, ja pot ser d'amics, de feina, de família, etc. però que això no ens resti en cap cas la nostra propia identitat (en aquest cas seria reflectida com a la nostra il·lusió). Molt ben explicat, Efrem!
;)

L'home del sac ha dit...

Doncs sí, és important sentir-se integrant d'un col·lectiu i més d'un col·lectiu que protagonitza grans gestes com és el cas del Barça.
Lo d'aquest any ha estat impressionant! I destaca encara més entre tanta mediocritat com tenim en aquest país.
Visca el Barça i visca Catalunya lliure!

LLuNa ha dit...

Tens raó, però hi ha algunes il·lusions que són tan individuals com col·lectives. Per exemple, la lluita per la independència :)

khalina ha dit...

Molt bé com has expressat tot, i esperant que no s'oblidin les il·lusions individuals