ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dimarts, 21 de desembre del 2010

escritsefrem se'n va de vacances


no sap quan tornarà, de fet ni tansols sap si ho farà... Però promet enviar alguna postal i portar presents quan vingui per aquí. Fins avui ha estat un autèntic plaer i honor. I la vostra inestimable companyia. Infinites gràcies a tots. A reveure!


divendres, 17 de desembre del 2010

El cant dels assenyats

Navegants joves de vida
escolteu el clam dels vells:

Lluiteu pel que voleu
però feu-ho sempre amb alegria.
Capteniu-vos desitjosos
i aneu més enllà de la pell!

Pels cims deixats, no passeu pena;
gaudiu les planes plenes
l'aire fresc i llurs clavells.

No us deixeu portar pels vicis,
sempre tant temptadors...
Esforceu-vos!
El destí us reserva designis molt millors.

Acostumeu-vos a la temprança
que els extrems mai foren bons
i no patiu pas per la passió,
que la vida ja en duu massa.

Temperats, cercareu a l'hivern la calor
i a l'estiu matí de platja.

Feu-ne via!... No tingueu por!
Aprofiteu el dia!... S'acosta la mort!

èxtasi

Pirotècnia Brutal,
la passió de la noia
que t’ha fet tornar
més boig
de la teva vida,
multiplicada per cent-mil,
els seus llavis tan infernals,
tan ardents...
Et feien cremar
la teva vida sencera
i fer-te pensar
que mai tornaries a la realitat,
volies parar el temps
i no tornar-hi,
acabar allà la teva vida.
La sensació de l’èxtasi
és això
però en la mateixa mesura
en què tot això
és tansols un aprovat
i la diferència és
la de l’aprovat
i la de la matrícula d’Honor
i la proclamació pòstuma
de Geni millor, absolut,
indiscutible i Universal.
Un altre Univers.
Perquè en el fons
la vida, general,
és generosa, i ho saps,
i somrius.

igniosofia

Cremem les nits
com el sucre de l’Absenta,
ens sabem la joventut
l’energia i el desig,
i els explotem.

Consumim la vida amb alegria
arribaran, segur, més dies…
Madurarem i aprendrem la Responsabilitat,
però ara ens hi deixem la pell
ens omplim fins a vessar d'Amor i Felicitat
ens agafem mútuament a la carn,
a la pista dels nostres sentiments,
a l’accelerat-deliciós-boig ball.

Desembeinem l’espasa
de la nostra sagrada actitud
del nostre sagrat dir Sí...!
Més! Més Gran! Més Nit!

En la foscor trobem la nostra llum,
oh, sí; ens estimem,
ens fem petons,
trobem al semblant (quasi al propi Jo)
al fons de les seves pupil•les dilatades
(tan grosses
que hi passen les ànimes a través
i es comuniquen i ballen
com els nostres cossos suats)
quan ens mirem i parlem
de manera apassionada, com tot,
discutim en dialèctica pletòrica,
fem projectes d'esperança i futur
naveguem en l’excés.

Un grup de joves joies
estudiants de Filosofia
que s’han adonat, potser equivocadament,
de l’avorriment d’una vida “normal”
insuportable de tant normal,
de tant fer el que toca,
de tant autòmata moral
com si ja d’abans de néixer
se sabés el que hem de fer,
com si la llibertat fos només una estafa
que un dia ens van vendre no sé perquè
—potser perquè s’ho creien.
Diran que no, que llibertat,
però sabran perquè ben endins
el seu cor els ho dirà en forma d’emoció,
que la vida se’ns converteix
—a tots sense excepció—
en una freda presó.

Desesperem,
i en buscar sortides
trobem aquest incendi
on cremem les nostres experiències
potents, candents les ànimes com llenya.

I alguns dies cremem la salut tota sencera
i altres tornem al migdia
perquè sabem de la victòria
d'una oportuna retirada

Aquests dies rodons
la nostra particular obra d'art
el Sublim que junts hem fet
En l'amor i en la complicitat,
en les nostres infinites
actitud i voluntat

Cavalquem en ales de foc
entre tornados
atronant tot el cel i la terra
amb les nostres riallades impetuoses.

És senzillament increïble,
tanta força, tant de nervi,
i tot això:
que és justament allò
que més és capaç de justificar La Vida

Simple i fugaç,
però intens com una fúria,
com un horitzó de cims nevats
i el sol que els il·lumina i els desfà,
en cada floc de neu ens trobareu,
perquè hem parlat amb Dionís Déu
i hem signat l'eternitat.
Benaurats hem estat aquests pobres...
que pidolàvem sense saber-ho caritat ,
que donàrem la vida
per una mica més de vida —d'intensitat.
I en la nostra desesperació
la vida ens ha estat retornada en dos.
Sempre Sí.

Necessitàvem algú així,
i ens hem trobat,
¿perquè?
Només, sembla que pot ser...
Perquè la vida és  d e l i c i o s a .

(Dedicat als de Filosofia, especialment a en Javi, en Miguel i en Quico)

dilluns, 6 de desembre del 2010

Sòcrates: o el filòsof i l'acadèmia mundana

A favor dels controladors aeris

Després de no trobar en cap mitjà les raons de la vaga, cosa al·lucinant, em busco la vida i vaig a la pàgina del sindicat dels controladors, i, per resumir, aquesta és la situació exposada:

1. Els controladors aeris signen un contracte laboral on hi diu que no poden fer més d'x hores l'any, comptant les extres. Establert, evidentment, per llei.

2. En veure les hores que fan cada dia, adverteixen al govern i AENA (l'empresa pública que els contracta) que si el ritme d'hores segueix igual, molt abans que acabi l'any ja hauran fet el màxim d'hores legals; així, si ningú els substitueix ni es canvia el contracte, no podran treballar.

3. Intenten explicar aquesta manca de planificació reiteradament, però ningú no mou ni un dit per solucionar la situació.

4. Arriba el dia que no poden fer més hores, però els diuen que han de treballar al marge de la llei i del contracte signat.

5. Es declaren en vaga per la seva situació il·legal, el govern promet solucionar la situació. [Agost]

6. El govern segueix sense moure ni un dit, incompleix la promesa.

7. Es convoca una altra vaga per denunciar la situació. El govern promet solucionar la situació. Es desconvoca la vaga. El govern no fa res.

8. Els controladors ja no aguanten en aquesta situació de treballar il·legalment i agafen la baixa per ansietat [3 de desembre de 2010].

9. El mateix dia, el govern aprova una llei (decret 13/2010) que permet/obliga a que els treballadors treballin més hores de les que diu el contracte i la llei anterior. Els obliga a anar a la feina sota amenaça de presó i embargament dels patrimonis, independentment que estiguin incapacitats mèdicament per a treballar (això inclou baixa per maternitat, etc).

10. El govern [5 de desembre] anuncia l'apertura de 442 expedients a controladors contra els que “ ... no fueron a trabajar porque defendían que ya habían cumplido las horas que dicta la ley”.

11. "aquellos controladores que no estén en condiciones perfectas, (y no creo que haya muchos que aguanten tranquilamente que les estemos llamando de todo en todos los periódicos, televisiones e internet), no deben trabajar. Mejor dejar a la gente en los aeropuertos que tener que lamentar una desgracia mucho mayor".


[Testimonis de controladors aeris]

Él ha pasado la cuarentena y promete que esta es su última guerra: «Mi mujer me ha dicho que me presente hoy a trabajar y que dentro de quince días lo deje. Y creo que lo voy a hacer, porque esto no lo aguanto más». Ella, joven, elegante y llorosa, habla con la voz entrecortada: «Trabajé el jueves por la noche y llevo tres días sin dormir», explica, antes de comenzar una entrevista que se realiza a las 13 horas de ayer, con la huelga no declarada pero salvaje agonizando. «Se acabará pronto», dice él. «Yo no quiero parar –responde ella–. No quiero arrastrarme más ante este Gobierno. Lo que nos han hecho es propio de una dictadura».


"Llevamos meses advirtiendo de que se nos iban a acabar las horas, que había que buscar soluciones. ¿Y que propusieron ellos? [el Ministerio de Fomento y AENA] Nada. No aceptaron cambiar turnos, variar la planificación. Dijeron que no a todo lo que se les propuso después de que planteasen un decreto brutal que encima era absurdo: trabajamos 160 horas al mes y nos fijaron una jornada máxima legal de 1.670 horas. No hay que ser muy listo para saber que en diez meses nos quedábamos sin horas. Pero en esas manos estamos. Y cuando hace meses se dan cuenta de que su error es brutal no hacen nada. Ni cuando se lo decimos y ofrecemos opciones".
"Siempre hablan del dinero que ganamos. Pero en ocho meses ninguna de nuestras propuestas para solucionar el conflicto tenía que ver con el dinero. Ahora cuando se ven ante su error nos cambian el cómputo de horas. No podemos enfermar porque si te pones de baja tienes que recuperar las horas. No podemos tener hijos porque has de recuperar el tiempo de maternidad. No te puedes ir a enterrar a tu padre porque los tres días de permiso los tienes que recuperar. ¡Si estamos de vacaciones se nos considera en absentismo laboral! Lo que sí puedes hacer porque así lo deciden por decreto el viernes es trabajar 200 horas más al año. Y eso lo decides un viernes antes de puente después de llevar diez meses sin querer negociar, después de que hayamos desconvocado una huelga con la promesa incumplida de negociar.
(...)
Yo he estado tirada con mis hijas y sé lo que se pasa. Pero también sé que llevo desde abril sin un día libre. ¡Mis hijas me piden que les ponga en el calendario qué día van a poder ver a su mamá!" [Rompe a llorar]
(..)
Sé que los españoles nos echan la culpa de todo, y de verdad, siento muchísimo lo que han pasado, pero no me siento culpable: es el Gobierno el que no ha querido negociar, el que nos pone al límite. A mi ya solo me queda mi orgullo. Me lo pueden quitar todo, el dinero, la libertad, todo, pero no me voy a arrastrar más".


Fonts:
http://www.controladoresaereos.org/
http://www.diariodeibiza.es/pitiuses-balears/2010/12/05/controlar-punta-pistola/449823.html

Em sembla una absoluta irresponsabilitat que l'Estat que és qui posa les seves pròpies lleis, no les compleixi ni les canvii a temps quan estan clarament mal fetes i han estat avisats. L'Estat no és idiota, per tant, encara que hagi actuat des del punt de vista jurídic irresponsablement fins al límit, no ho ha fet "sense voler". Ara, el que em pregunto, són les intencions d'aquesta maniobra eminentment política.

diumenge, 5 de desembre del 2010

Matrimoni homosexual

El pitjor dels insults que hom pot fer a la memòria de Crist és autoanomenar-se'n seguidor i barrar els peus a l'amor, o erigir-se en representant del seu poder i impedir el matrimoni entre dues persones que s'estimen. Que Déu els tregui tanta bilis negra!

Crisi estimada

La crisi sempre està relacionada amb el canvi, són quasi sinònims, cosins germans, i ja se sap que com més cosins, més endins. En els seus orígens la paraula krísis s'aplicava per a judici i decisió. Els orígens sempre són reveladors. Avui que tot ens ho donen fet, decidir i jutjar sembla el més negre i pelut dels mals. I no hi ha res de masoquista en estimar les crisis, perquè són un gran mitjà per evolucionar en comptes d'estancar-nos, per fer córrer l'aire i ventilar l'habitació. Quan hem sortit de festa i es fa de dia però encara no tenim son, i anem a casa d'algú on hi estem calentets tots juntets en alguna habitació, allà amb el nostre microclima barreja de fum i alcohol... La crisi és aleshores obrir el balcó obrint les portes al fred, però diríem que és masoquista? Més aviat és higiènic! Sortir del bar i el sol de ple. Notar com tot el caliu que hi havia se'n va per la finestra és una crisi en tota regla, però també arriba un nou dia que peta i llueix. Les crisis són tramuntanades que netegen. Amb l'econòmica aprendrem a estalviar, que a mi mai me n'havia ensenyat ningú. Amb l'anomenada de valors, disciplina al canto! Que tampoc me n'havia ensenyat mai ningú. I estic agraït de passar-me més de tres hores viatjant cada dia, de no sortir els caps de setmana i del mal d'esquena, de peus i de boca. Perquè tot el que estic aprenent no ho hauria après sense aquesta tanta crisi, que per d'altres seria tan poca. Només, això sí,  hem d'anar amb compte d'aturar la maquinària quan els mitjans es comencen a transformar en fins en si mateixos, això li passa al garrepa, a l'envejós i al malenconiós, que no poden gaudir del que tenen i el seu principal impuls eròtic acaba depenent de la mancança mateixa. La crisi és un mitjà, i com a tal, no val per a totes les situacions, no és bona en si mateixa; ens ajuda a canviar, que és una cosa que sovint ens va bé però ens costa, i ja és molt!


divendres, 3 de desembre del 2010

Des de les ganes de lluitar

Des de les ganes de lluitar hi ha sovint la temptació de poetitzar la realitat, el clar perill d'això és elevar-se tant que ja no tocar jo de peus a terra. D'això me n'he adonat a partir de les originals classes de Santiago López Petit, que van en la línia de començar per l'anàlisi de les societats occidentals focalitzant l'atenció en els efectes destructius que El Sistema té sobre les persones, i de veure després les estratègies que diversos col·lectius i/o personatges han articulat al llarg de la historia i fins avui per tal de fer-hi front. La lluita proletària, el romanticisme, l'art, les drogues, les comunes, etc. La realitat canvia tant de pressa que actualment res del que abans ha servit per fer la vida millor no val, i cal inventar noves estratègies de resistència al malestar i/o l'esclavitud. Ens trobem en aquesta cruïlla perquè la vida és insuportable. L'atomització a què duu la llibertat portada a l'extrem suposa la impossibilitat de trobar punts en comú des d'on fonamentar les bases de la sociabilitat. L'autonomia entesa com a autosuficiència duu a la no-necessitat dels altres suficient com per a no aprendre a obrir espais de comunicació. No saber obrir espais de comunicació és ja una condemna a l'aïllament total del món de la vida. Perquè, si som animals grupals, ens fa tanta por i fins i tot repugnància la resta? ¿Perquè necessitem ser diferents, diferenciant-nos-en? Potser estem buscant un rol en aquest món post-atomització dels individus, cercant una barana on agafar-nos per no caure en l'abisme on l'extrem de la llibertat ens està portant.



diumenge, 21 de novembre del 2010

Improvisació i experiment de Jo (1)

Escriure per escriure. I què? Maduixes vermelles i gustoses. Arcs de Sant Martí i un cel satisfet, ple d’estels. Cavalls blancs pugen amunt desitgosos d’infinit, cavalls de foc renillen, llampecs il•luminants i trons que desenxoreixen l’ànima. Olor de mar que sempre torna, sol i gavines, brisa, sol a la platja, sol i serè com l’ànima de l’aire del migjorn, com el cel assolellat. Calamarsets, altres aperitius i arròs negre, un pessic, només, de llimona i allioli, vi negre endolçant. Cotó fluix de sucre rosat, canalla plenament feliç, magnes famílies, germans experimentant la grandesa del Ser en les espatlles dels seus pares. La Sínia i la ciutat amb la seva cara més esplèndida. Llums de somni i colors que es confonen. Viena i els seus palaus, el somni de la humanitat, despertar amb el sol tocant-te de ple, acariciant-te; calentant-te, càlid, alegre i juganer. El millor cafè amb llet de la teva vida, el matí més ben clenxinat. La primera comunió i les mans que tremolaven, i les cames. El més sagrat de la primera hòstia és el seu gust, el sentiment de solemnitat. Ritus iniciàtics, autoestima. Un dia arribaràs al cim, petit, i et sentiràs orgullós d’haver resistit l’embranzida dels climes hostils. Hi ha negres que fan molt bona olor, s’han acostumat a usar el seu perfum de gala a diari, vicis i virtuts d’aquesta societat afamada que ho devora tot. Adrenalina, caiguda lliure i milers d’aires passant per la teva cara a mil velocitats, no hi ha lloc per emocions ni sentiments, el vent els pressiona tots a dins, al cor, i surten tots de cop quan aquest cessa, explosió d’adrenalina, la font química del cervell raja a tota pressió. UAH! La nostra pell s’entén, les nostres pells parlen el mateix llenguatge. Amor.


"Desenxorir" és un  verb improvisat per a la conjunció de: desentelar, despertar, desencalitjar, desentortolligar, desenterbolir, desencarcarar, desencaixonar, desencauar, desencongir.

la funció egòtica

COGITO ERGO SUM
COGITO ERGO EGO
EGO ERGO EGO
EGO EGO EGO
EGO EGO EGO
EGO EGO EGO
(... ad infinitum)

dimarts, 9 de novembre del 2010

La ferida del coneixement

(post dedicat a El Criteri, en resposta al seu darrer comentari).

La inconstant libèl·lula 
                                        J.W.Goethe

Aleteja l'aire de la font
la canviant libèl·lula
fa temps que alegra la meva vista.
Fosca a estones o brillant ara,
com el camaleó flexible.
Vermella de seguida i llavors blava;
blava que tot seguit és verda.
Voldria contemplar de prop
el seu magnífic coloram!
Però el seu vol no s'atura.
Fins que suaument, es posa a la gespa.
És aquí! Ja la tinc!
Ara puc veure-la a poc a poc.
I no és més que un trist blau fosc.
Així et passa a tu, que analitzes les teves alegries.
 
 
 
Aquest poema copsa a la perfecció la vessant mortífera del coneixement. Si volem conèixer l'arc de St. Martí, aquest desapareix en apropar-nos-hi, i així també desapareix la seva vida, amb tota la màgia i la bellesa generadores d'alegria, que també s'esfuma. Hi ha un element de misteri sense el qual no hi pot haver gaudi estètic. El drama del coneixement és que per a realitzar-se destrueix la vida dels objectes quan els esquartera per a poder-los analitzar; aquesta és la ferida originària de què sagna el coneixement, i en això consisteix el passatge bíblic del Pecat Original, la caiguda de l'home. Hi ha qui interpreta aquesta situació com a causant d'una relació íntima entre el coneixement i la tristesa, com el trampolí que duu inevitablement cap a la malenconia a tot aquell que flirta amb el saber. I en aquest context apareix l'estètica; la tasca de l'estètica és suturar aquesta ferida, tornar-li l'alegria de la vida al coneixement tot completant-lo a través de la irradiant bellesa artística, que dóna la força propulsora necessària per arribar als camins de transcendència de la fe.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Joventut anàrquica

Al tren, pugen un noi i una noia plens de vida, una parella jove i preciosa, estèticament bellíssima, molt atractiva i vital, aspecte saludable, contents i cantant a la vida, rient sense parar i estimant-se en públic. De roba pengim penjam, força deixats, poc cuidats però amb una constitució immillorable, de raça noble. Van completament a la seva, guanyant-se el respecte del vagó només amb la sola presència. Deixats de la mà de Déu? ... Uau! Un braç ple de punxades, i no crec que siguin precisament dels mosquits. Massa bons són per a necessitar Déus, massa força tenen per a caure, i massa fe per adaptar-se al món. Ni Déu ni la societat els ha girat l’esquena, sinó més aviat el contrari. Són massa guapos i vius com per a voler-ne més i cedir al joc de la hipocresia. Arribats a dalt de tot, fan l’amor amb la naturalesa; consumint-la i deixant-se alhora consumir per ella en un ball apassionat i salvatge. Hi ha coses que no tothom es pot permetre. L'anarquia és exclusiva.

dissabte, 30 d’octubre del 2010

la frase següent és falsa

la frase de sobre és vertadera

dijous, 28 d’octubre del 2010

dimecres, 27 d’octubre del 2010

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Voleies

Els teus llavis són el vespre
color que enrogeix aquest mar
que em provoca a no dormir
pensant sols en despertar
—per veure en l'estel del matí
els teus ulls asilvestrats—

Volia veure't sola
contemplar-te en el teu caminar
Però,
¿Què deu tenir aquest vi?
M'hi confonc i no ho puc evitar..!

El meu vi, el teu caminar
la meva sang el teu levitar
El teu cos com una fulla
menta, tardor i eucaliptus
Voleiant tu al bosc serè.

L'herba, la fresca, la nit,
el meu culte!
Els instants i les fotos
Girona i tu, la meva catedral.
Si tu la meva amanida
Jo la teva cabra
Llençarem tot l'arsenal!?

Que sí, Que sí!

que si trobaves a faltar la rima
que te la dona —com tot
(com la vida)
aquet pobre que t'estima.

Antropofòbia antropofílica

Constatar dia rere dia el terrible egoisme amb què es caracteritza la naturalesa de l'espècie humana, que és bàsicament artificial, cultural i diabòlicament creixent, no deixa de sorprendre'm, d'astorar-me i de soterrar-me sota una llosa immensa de pols viscosa que m'afoga. Però adonar-me cada dia de la sensibilitat o empatia de molta gent a l'hora de tractar amb màxima cura a un qualsevol i complet desconegut, és quelcom que m'impacta profundíssimament i se'm clava a la pell fins a fer-me saltar una llàgrima o més. I tot plegat, viure aquesta contradicció, em resulta extremament desagradable. Però sublim. Per això ho prefereixo a qualsevol plaer i a la gran majoria de sentiments i experiències.

El bon humor és una responsabilitat capital

dijous, 21 d’octubre del 2010

Els fills del temps

Recuperem la veu de la vida
posem-li una lletra al present
aquests temps impresentables
nostre pare carceller.

Amb tacte i melodia diguem-li
que com a fills seus el respectem
però que tanmateix hem pres consciència
de son grisàcid engany permanent.

Recuperem el temps de la vida
cantem-li una sola cançó
que soni a orgull i valentia
i hi ressoni com un tro
nostra forta voluntat
disposada a cremar la por
tanta llefiscosa debilitat...

Cansats estem del teu jou subterrani
mesquina extenuació permanent!
Per aquests fills ja no basta
l’Or lluent d’aquesta llar
or ociós clau d’esclavatge,
fills esclaus vestits amb draps
que si creixem ho fem amb gepa
si no ens alcem ara, mai serem grans!

Posem-nos les millors gales
recordem-li al pare qui fou.

Que som els teus darrers fills
i ni un sol sol art no ens has ensenyat,
Oh, sí, tu, Pare Nostre...
Oh tu, sí, tu, Present Cansat!!

Amb el temps cremant-nos l’esquena
insistim amb veu potent:
Pare, viure amb tu no val la pena
Pare, marxem
Perquè ens retorni la vida a la sang
que ens en volem omplir per les venes!

Però no t'amoïnis, Pare 
t'enviarem alguna carta,
i espera'ns, que qualsevol dia
tornarem per a tornar a alçar-te.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Fogarada revital

Com cendra que s'encén
reviscola i s'inflama
vermella i ardent
Com foc!
Com tu...
que ets tota aquesta vida,
puresa infinita
que s'emporta el dolent

Restes de vida

Les restes de la vida
es floreixen poc a poc
les seves rates em mengen
i em dissolc en un segon

Voldria el Voler
i no m'importa ja el poder,
sóc víscera en un femer
quina merda és no voler

Sento la mort en l'estómac
em devia equivocar de plat
i ara la vida se m'esqueixa
viscosa i negra es podreix la sang.

No puc aixecar el nas del terra
no tinc cames, no puc córrer
tot ha marxat i m'he quedat sol
sóc ja un nen mort, al mar afogat

No serviré per a res,
ni ara, en vida presa
ni demà mort.
Però deixeu-me, en aquesta nit serena
contemplar eternament els estels.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Repassar és trobar

Repasso el que he fet, el que he dit i el que he escrit; per repassar  però en realitat, però em sembla que el que vull repassar és allò que no he fet ni he dit ni he escrit.

dijous, 14 d’octubre del 2010

El luxe de la revolució

La Revolució és un luxe que només es poden permetre els qui menys tenen, que sovint som els joves. I a mesura que passen els anys i anem tenint més, ens acabem tornant conservadors.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Apol·lo en la boira

Volia allunyar-se de la foscor, va prendre's aquest propòsit com l'únic objectiu seriós de la seva vida, al capdavall era la única Salvació possible... Allunyar-se de la foscor era la missió, perquè ell tenia una clara voluntat basada en fermes determinacions i tot tan barrejat que la confusió li anava guanyant el pols al Jo. La llum  l'identificava, l'acostava a ell mateix, als seus anhels; la llum, coneguda, enemistat d'aquella ofuscació híbrida de penombra i obscuritat. Pensava que el plaer més gran de l'Univers era la contemplació de les grans obres que ell mateix havia creat, i per això es desesperava ¿Mai n'havia creat cap? Pensava que el displaer més sublim s'experimenta en l'ofeg dins l'híbrid mar de la confusió (profund insondable conegut), es confonia amb l'ofeg anguniós de les onades del seu propi cos, que el dominava a contravoluntat, l'escanyava, el perdia; una marea que escopia damunt l'esperit humiliat que volia aixecar-se i no podia, li escopia sobre l'esperit que mirava amunt, que volia més perquè sabia que podia més, Sol Imperial, que té clara una sola cosa, Sol Imperial, que vol més i ha de ser més, Sol Imperial, la sola cosa que el salvarà i el farà etern. Il·luminar-se, Il·luminar. Amunt! Amunt! Amunt estirava l'esperit estirant els budells amunt, i amunt tota quanta fibra corporal podia arrabassar, i partícula per partícula, que Sagrada és la Llum. Manava, sabia que era cap, sabia que podia ser el cap serè que un dia sigué si feia escomesa a la foscor, amb s'única arma l'Ideal, si fugia de l'ofuscació, de la droga corporal, sempre tant baixa, tan baixa i tan animal, sense objectius més alts que els de la seva naturalesa superada però igualment sempre disputant, eternament combativa, bogeria originària i delirant, també mare, i  doncs més anterior que l'esperit: connatural. Il·luminar-se, Il·luminar —deia en la fosca— que en la llum ens trobarem benvolguts companys.

dijous, 23 de setembre del 2010

En la tempesta

Fer sempre allò que es creu
i creure sempre en el que es fa

Aquesta és la Bona Nova!
Zarathustra la ve a predicar...

Mirada en l'alegria
Cap tremolor en caminar

Passar dia rere dia
passant de llarg de la por

Sentiu-ne els mots
que aquesta és la música

Escolteu-lo tots
que aquest és l'Amor

Un vitalista els fa sonar
l'amic que vol fer-nos despertar!

Gaudir

Gaudir és sovint oblidar-se
d'allò que ens pareix important,
i deixar que el vent se'ns endugui
com si no existís el mal.

Veritat i mentida

"La veritat fa olor de sang!"
—diuen els saberuts

En La Mentida hi trobem força,
—resen els capellans...

Creu-t'ho i estaràs perdut,
però si hi creus, res podrà tòrce't!

dimecres, 8 de setembre del 2010

La memòria del guanyador

 .
T'escric en aquesta pedra

jo que abans sempre he guanyat:


—Si un dia començo a perdre

i no podent sortir del clot

resto oblidant al forat

i se m'oblida —fins i tot!

allò que en la vida és més fons:

l'olor fresc de la Victòria...


Voldria tenir-te al costat

i poder, sense memòria,

Recordar en els teus petons...


Suaus guardians del tast a Glòria!

dimecres, 21 de juliol del 2010

Límits

La millor manera de conèixer els propis límits és posant-los a prova, posant-se a prova a un mateix. De quina altra manera, si no suposant generosament que sigui possible podríem auto-conèixer-nos? Cal mullar-se, ferir-se, arriscar-se, barallar-se, atrevir-se. És el que faig aquest estiu (el que hauria de fer sempre).

divendres, 2 de juliol del 2010

Sempre escoltem la seva música


Acabo de sopar i se m’apareix un àngel, em diu que em mengi un parell de peces de fruita per postres i després em posi a preparar una feina que tinc pendent, li faig cas; però tot just acabar-me de menjar la primera fruita m'interromp un dimoni i em mena a que ompli una de les tasses grosses (de les de cereals amb llet) de Cardhú amb cola i encara una altra de gelat Cheesecake i que em posi, tranquil·lament, a menjar i beure mentre fico una pel·li. No em sembla pas mala idea -penso... Així que m'omplo la tassa de gelat i agafo l’ampolla de Cardhú per servir-me el combinat, però... Phomp..! Amb aquest soroll d'obrir l'ampolla se m’apareix altra volta l’àngel, cridant: que si m’he begut l’enteniment...! Que el Cardhú és per a les grans ocasions, per celebrar coses importants...! Al que el dimoni (que ja hi era) s'hi encara i li respòn que la vida mateixa ja és una cosa prou important com per a celebrar-se a tothora i amb el millor!... Que es deixi estar de moralina romancera. No hi veig cap pega, el dimoni sembla encertat amb això que diu... Però l’àngel fa com si no el sentís i segueix: que si sóc tant curt de voler celebrar la meva vida embrutant-la, que almenys no ofengui la dignitat del Cardhú així, insultant-lo amb coca-cola... I bé, de fet penso que té prou raó també, així que el Cardhú me'l serveixo sol. Continua l’àngel enraonant exacerbat que per a celebrar la vida no calen tantes pel·lícules, que per a bones pel·lícules millor és d’escriure el guió de ma vida i no anar deixant la feina per demà.El dimoni mentres va cantant...

Finalment, acabo devorant -molt- gustosament la tassa de gelat mentre comença la pel·li (Waking life), ensenyant-li també els llavis a la tassa de Cardhú però reservant-lo per a finalment torrar-me poc a poc mentre vaig fent la feina un cop deixada la pel·lícula (a menys de la meitat) per acabar-la de veure un altre dia. Humm... Deliciosa fusta fresca ardent esòfag avall... Pot el lector donar-ne una mica de fe, perquè de fe, mai se'n pot donar massa, que cal sempre tenir-ne molta. 


dimarts, 22 de juny del 2010

Tarannà

Per saber cap a on assenyala el vector vital d'algú, només cal veure amb qui es compara.

dilluns, 21 de juny del 2010

a Laura


A la vora dels estels

Quan la pila és ja macabra
ni empalmant cinquanta nits...
doncs potser sí! -Penso,
Però no puc.
Al meu cap sols l’abraçada
i aquells llavis infinits,
la realitat? Massa poruc

La vora dels estels es rosa...
Podria trobar-te a faltar
empastifar de plor les parets
convertir-me en negre joglar
disparar arsenals de gemecs,
la realitat? Sempre una llosa.

Jo estudio escolàstica vella
recullo quatre tulipans
i treballo per la independència.
Tu vius lliure com rosella
que al vent vola per mil camps
i senders de transcendència

Com podria,
jo,
aspirar a tu?

Quan la pila és tant macabra
ni empalmant cinquanta nits...
Doncs qui ho sap! -diuen les fades,
Sols tu en mi quan sóc al llit
-t’aguaito amb l’ànima glaçada-
ai, que em moro!
si ara em dius som sols amics.
Només adormit et veig, estimada!

La vora dels estels es va rosant...
Voldria dir-te que t’estimo
omplir de color els teus plecs
pintar-te tots els forats
convertir-me en el teu somNino,
ser àngel responent els teus precs

Com podria,
jo,
aspirar a tu?

Sento l’olor de la nit
de l’estiu i l’aigua fresca
Sents, ja, suaument, l’elixir?
Sé que et reca ma ment folla
(Si amb mi vens, deixo la festa)
Sé que et reca perquè et mola
Notes ara el batec adormit?

Sents l’escalfor del matí
de l’hivern i la ginesta
I jo vull sentir-te! calmada i bufona...
Saps que sagno al teu camí
(Si vinc amb tu, caus a l’herba)
Saps que ma ànima ta pau erosiona
Però com frisa per sentir-te en mi!

Resistir tot el dolor
i creuar l’ardent camí
d’injectar-me serenor,
res per mi pas no seria
si en obrir aquests ulls felins
divisés restes d’amor
o tansols petits bocins
provinents del teu dolç cor

Com podria,
jo,
aspirar a tu?

Quan la pila és tant macabra
ni empalmant cinquanta nits...
Perquè no? -Respon el cel
-Oh, Siusplau...
Per res ara caiguéssim adormits

Tu seràs la mar calmada
il·luminant mon sol lluent...
I serà la nostra brisa
transportada per aquest vent
i oferida a la rosada
com el nostre èpic present!

dilluns, 14 de juny del 2010

La intensitat escull a la nit.

Em pregunto si és la nit qui trastoca les persones o si són algunes persones les qui trastoquen la nit.

I la nit escull als intensos.






















Plegats, s'intensifiquen.

dissabte, 12 de juny del 2010

El que jo vull ser

Si Déu i em concedís un sol desig... Li pregaria ser aquesta cançó.

El gest cristià és la revolució permanent

L'amor de crist és un gest revolucionàri, potser El gest revolucionàri per excel·lència en la cultura occidental, l'amor com a generositat significa l'heroïcitat: la única forma de relació amb Déu i amb la grandesa mítica. Perquè els homes a mesura que acumulem ens tornem conservadors, Crist ens emplaça a l'heroïcitat de no tornar-nos conservadors amb els anys, a seguir essent revolucionàris emprant el seu gest, el mitjà per a no tornar-nos conservadors és no acumular, perquè qui no té no pot conservar... És una manera d'allargar la joventut fins la mort, l'esperit revolucionàri pròpi de la vitalitat juvenil fins al final dels dies, la millor manera de desvirgar contínuament la flor de la vida extraient-ne el seu perfum més fresc. L'amor és la manera més forta de viure. En aquest sentit, Tant Sir Nietzsche com molts altres (per exemple la santa seu o els actuals partits polítics (que diuen ser cristians i conservadors alhora: oxímoron)) van equivocar-se en el seu judici al cristianisme.

dijous, 10 de juny del 2010

salva l'art?

en consonància amb el fils capitals. Si hom no té fill ni amics se'ls acaba inventant si no mor abans, són necessàris i els acaba per crear. El fill de Nietzsche és el Zaratustra. En la obra-filla deixada l'esperit del pare és molt més fèrtil. Ascetisme: es renuncïa a la carn per l'esperit. L'esperit tindrà una força de transmissió molt més gran, podrà plantar llavors molt més ràpid i a molta més gent, i no per la carn sinó per l'esperit. L'art salva.

la paradoxa de la llibertat

concepte de la gravetat de la vida.?

PD. I a veure qui és el valent que s'allibera d'això, veiam qui és prou amant de la llibertat com per assumir-ne la responsabilitat en aquest alt grau. Perquè llibertat implica responsabilitat, i quanta més l'una també més l'altra. Si tenir fills i amics implica responsabilitat, encara n'implica més no tenir-ne: la responsabilitat de viure sense aquesta responsabilitat: la responsabilitat de viure (en el sentit fort del terme: contrari a sobreviure) amb l'única càrrega(responsabilitat) d'un mateix. Em sembla que l'últim esglaó de l'escala de la llibertat és la mort, el preu últim del darrer nivell de llibertat és la vida mateixa. La llibertat pesa tant que pot acabar esclafant. Quina paradoxa tant bonica! Tu, cavaller de la llibertat, que vas venir per salvar la vida i has acabat per condemnar-la.... En veient tot això, l'humil criatura només pot exclamar: ¡Oh, Aristòtil; quanta raó tenies assenyalant la moderació com la virtut per excel·lència!


Es focalitza la responsabilitat en un punt, i com si fos el sol per una lupa, com més focalitzada està la llum de la llibertat, més crema.

Els fils Capitals

La nostra vida penja de molts fils, però això no impedeix que el seu dinamisme els esber-li sense contemplacions i amb una sorprenent facilitat. N'hi ha dos, però, que sempre resisteixen suportant el gruix del seu pes, impedint que la vida copsi la seva pròpia gravetat, es despengi, caigui i s'esbocini; són l'Amic i/o el Fill.

—amb l'espurnejant intermitència de l'enamorat.


Cuidi's de tenir-ne almenys un qui no vulgui que dins el seu cor hi arreli el trepidant costum de caminar entre arenes movedisses enmig de la més mortífera de les foscors.

dimarts, 8 de juny del 2010

paio dur

No és que la gent es faci dura ni dolenta, només apren a no mostrar el seu dolor ni confiar les seves ferides als altres. Perquè tots estem mancats i quan podem cobrir la mancança ho fem encara que sigui a costa dels altres, i això fa que tothom sigui una mica un perill, una bomba de rellotgeria pels que l'envolten.

dilluns, 7 de juny del 2010

Esperits millors

A tots els que amb la burla rugosa i rient
us banyàveu tant en la ferida de Beethoven 
com en les de la resta d'homes valeroros i valents... 
Com es pot ser tant insensat com per a riure's  
dels abismes

A tots vosaltres us desitjo —i us procuro—
abans de la mort els patiments més insondables, 
i ho faig en un acte d'amor desesperat, 
en la major obra de generositat que he fet mai. 

Per donar-vos una explicació,
perquè si no us salveu abans, 
el més tenebrós dels odis us visitarà
—acompanyat amb sa incomprensió visceral, 
més espantosa que el pitjor lirisme dels malsons.

I desitjareu sincerament
i amb totes les vostres forces
que no haguéssiu nascut mai, 
després pregareu la mort
però no us sobrevindrà
ni de cap manera us serà donada.

I per bé que més tard,
no us n'escapareu pas
la divina justícia us caurà a sobre
cent-mil cops encara més pesada. 

Mes negre serà que cap tragèdia 
perquè ni entendreu res
ni cap fe podrà salvar-vos. 
Us afogareu en les profunditats
de la mateixa ferida
en la que un dia hilaràvau. 


No miris amb apreci el do de la compassió,
i tanmateix promet-te per ta vida 
que mai amagaràs la mà
en aquell capaç de sentir.

Estimaràs per sempre les ànimes sensibles 
perquè només elles poden elevar-te
i guiar fins als cims més alts de l'Univers, 
només elles poden teixir
amb els finíssims fils que ho lliguen tot, 
ningú més hi està en conformitat.

Només les ànimes sensibles
poden unir-te amb el tot
                        —Art
i fer-te sentir com un Déu. 


Glòria als ferits. 

Les més adorables,
potents i dolces criatures. 
       —us saluda, amatent,
       un vostre soldat fidel.

Senyera

...moltes altres nacions ja la tenien, i, certament, internet no podia passar més temps sense la nostra gran senyera en wallpaper style... Ara, Que St.Google la beneeixi!


dissabte, 5 de juny del 2010

Lithium. Amy Lee

Lithium, don't wanna lock me up inside
Lithium, don't wanna forget how it feels without
Lithium, I wanna stay in love with my sorrow
Oh, but God I wanna let it go
Come to bed, don't make me sleep alone
Couldn't hide the emptiness, you let it show
Never wanted it to be so cold
Just didn't drink enough to say you love me
I can't hold on to me
Wonder what's wrong with me?
Lithium, don't wanna lock me up inside
Lithium, don't wanna forget how it feels without
Lithium, I wanna stay in love with my sorrow
Don't wanna let it lay me down this time
Drown my will to fly
Here in the darkness I know myself
Can't break free until I let it go, let me go
Darling, I forgive you after all
Anything is better than to be alone
And in the end I guess I had to fall
Always find my place among the ashes
I can't hold on to me
Wonder what's wrong with me?
Lithium, don't wanna lock me up inside
Lithium, don't wanna forget how it feels without
Lithium, stay in love w...mmmh..
I'm gonna let it go

dijous, 3 de juny del 2010

Mals auguris, la crisi tot just comença ara!

Us recomano que aneu a l'enllaç de sota de sota, així podreu veure'l a pantalla completa (i que aneu a buscar les crispetes o una bona tarrina de hagen daz), perquè... l'apocalipsi... s'acosta..! Què dic,... No sentiu l'olor de sofre..??? És que Ja és aquí!!!!

 

definició situacionista de 'cultura'

 Cultura: Reflex i prefiguració, en tot moment històric, de les possibilitats d'organització de la vida quotidiana; el conjunt de l'estètica, els sentiments i els costums, mitjançant el qual una col·lectivitat reacciona a la vida que li és objectivament donada per sa economia. (Nosaltres definim aquest terme només des del punt de vista de la creació de valors, no des d'aquell de la seva transmissió.)

la crueltat no és cosa de gaia

Hi ha moments de foscor inevitables, intermitents, no intel·ligits i totals (més dolorosos que si et tinguéssin penjat pels ulls). No tothom els té i costen -fins a la impossibilitat- d'explicar, qui els té sap de què parlo. Aquests moments criden als seus semblants (a tot allò que per essència se'ls assembla), són com mirades a l'abisme que amb una sola guipada t'empenyen i et xuclen cap a tots els forats més negres, sagnants i llefiscosos imaginables -i no. Cap al suïcidi sense pensar-s'ho, cap a la fugida desesperada de la vida, i havent perdut l'x valor per a prendre decisió de tal magnitud, els moments foscos t'estiren cap a l'evasió: cap a mirar pel·lícules, enganxar-te a sèries, jugar (al que sigui: Pòker, Counter Strike, coses bèsties, etc.), estudiar, buscar companyia amb qui estar, dormir, i sobretot tot això obeeix a la imperiosíssima necessitat vital d'alienar-se d'un mateix, fugir d'un mateix per por al que hi ha, a l'abisme, al no-res infinit. Quan era petit aquesta visió se'm presentava en imatges, sensacions i sons dins un somni que es repetia periòdicament; l'únic somni que m'ha fet aixecar convalescent cada cop que el tenia, pregant en plors als meus pares que em despertessin perquè no ho podia suportar, semblava que si no, m'hi quedava; va durar dels 4 als 10 anys aproximadament. Alguna vegada més se m'ha repetit fins avui, però només en comptades ocasions, i no he necessitat ajuda per a despertar i sortir-ne. Perquè de menut, aquell somni (o malson) em segrestava i no em deixava sortir-ne sol, una cosa brutalíssima que em fa plorar només de recordar-ho. M'escampaven un got d'aigua dins la boca i així aconseguien rescatar-me de les urpes de l'abisme, perquè aquell somni només era una cosa que et feia viatjar en l'univers entre galàxies, un forat negre, com una visió del tot, i del no res, alhora. Avui el que hi ha són els insuportables moments de foscor, repartits entre els dies, desitjant acabar amb la vida interior imperant. Abans, entre les opcions alienants, m'he deixat parlar de les drogues, que acostumen a ser la primera dama a l'hora de fugir d'un mateix, i, per tant, del món que t'envolta, que forma part essencial, també, de tu mateix. Podríem dir que les drogues són la opció més llaminera, més útil, i també però la més devastadora. Sabeu perquè sé que formo part de l'estirp dels herois? Perquè mai en tinc prou, perquè tot m'avorreix a una velocitat lapidant, aleshores cada cop busco reptes més grans, més risc, més sacrifici, més capacitat de grandesa i d'arribar on mai ningú ha arribat; i això és el que caracteritza l'heroïcitat. És com si el destí et posés a prova ensenyant-te en aquests moments foscos un troçet -podríem dir que la cua-, només un troçet, dels monstres gegants amb què t'hauràs d'enfrontar en el futur; com si el premi a superar el que la majoria de gent en diria un problema fos el sarcasme d'un problema mortal encara pitjor, però no són problemes sinó lluites el que el destí et posa al davant: classes d'elit en acadèmia d'elit. Són pocs els afortunats en rebre aquest material didàctic, són menys els que no s'envan enmig de la lliçó, sigui només d'ànima (alienació abans esmentada) o també de cos. Herois en la seva escola. Perquè només el qui sàpiga lluitar podrà arribar lluny. I només qui estigui disposat a deixar-se tota la pell en la batalla, de jugar-se-la cada vegada de nou, només aquell no tindrà por a la mort i aspirarà decididament a la grandesa, perquè quan la mort et ve a buscar cada dia i en comptes de fugir aprens a mirar-la als ulls i a parlar-hi, aleshores aprens a estar amb ella, a tol·lerar-la i a respectar-la. Respecte vol dir: digna estima, correcta valoració matemàtica. Dels sis millors amics que tinc un és mort (suïcidat), a un altre el van salvar d'una cuina tancada plena de gas -però ja estava ben decidit-, un altre té la carta de comiat guardada, i un darrer porta 3 anys recuperant-se (mai es recuperarà del tot), -reaprenent a parlar- d'una hòstia bestial en plena manca de consciència -Etílica. Dels que queden, l'un ho és perquè em va salvar a mi d'una mort segura, i l'altre ha trobat resguard en l'amor. La mort ja no s'amaga a la cantonada, la tenim al saló de casa jugant-nos destins als escacs. El que més seriosament va intentar fugir-ne, amb tota mena d'intents desesperats i escapades amb la primera dama, és el que està mort, dinou anys són molt pocs per les duríssimes proves de l'acadèmia d'elit, a l'home que  fa massa cas a les primeres dames els estels li auguren el pitjor dels presagis. I els laberints oberts s'acumulen en la pell si no estem disposats a perdre-la lluitant cos a cos. Una de les proves més boniques és la bogeria, té un aire teatral. La tragèdia (o drama) d'enfollir de lucidesa. He vist persones valeroses cometent crims inconfessables...

dimarts, 1 de juny del 2010

Mariners: llevin àncores!

L'animalitat humana és mandrosa però això no impedeix que l'home sigui l'únic vertebrat masoquista per naturalesa; amb l'edat el problema s'agreuja -que quin; diu?? T o t s ! - i contràriament al que hom pensa, l'home -no volent veure nous prats- torna poc a poc a la caverna. Se'ns posa cara de mico i ens surten pèls a les orelles. Ens costa avançar perquè la bossa de les costums pesa com una llosa i ens empeny amb el corrent, murmurant-nos a cau d'orella que el besllum de l'horitzó no és suficient per a hissar veles i trepar riu. L'àncora és per migdiades. No trencar costums ens converteix en col·leccionistes geperuts envoltats d'andròmines tradicions dins un cau que put a tancat. Síndrome de Diògenes. Cal anar llençant hàbits per la borda. La claror del sol enfolleix els barbuts heaviates que rabiuts vomiten i vomiten sobre els seus antics ídols perquè -a diferència dels banyuts- els seus cantants han evolucionat i canviat l'estil (l'estil està relacionadíssim amb les costums); és aquest el cim vitalista de la foscor... Sempre tan fresca i tonificant. Flueix la vida i riu quan veu els closcadurs alçant senyeres llurs vitalismes mai han entès.


Canviar fa mal, fereix -àdhuc mortalment a la multitud d'ànimes dèbils. El dèbil no innova: repeteix; no llença: acumula i conserva (en comptes de profanar!). El dèbil no entén ni vol saber, només persevera. No sóc tan  jove com per no poder dir que els anys em fan mal, i juro que cada dia que passa la coïssor de l'àcid  gàstric de Chronos es pot sentir amb més força, es menja els meus ulls amb tota corrossivitat, juro per cada dia que passa, amb la sang que en raja m'hi sento més en deute: d'intensificar-li el preg per tenir la força de nedar contracorrent (i construir una casa on neixen els rius). La vista ha de sentir amb el nas, mai amb l'estómac, i si només guaita estómac -sigui de Chronos o de d'Eva- acaba sentint pel budell. Reso a la sang cantant oracions...

Que ningú confongui 
fidelitat amb conservadorisme, 
ni vitalisme amb innocència. 
Que entre les arrugues
dels nostres anys hi hagi 
Galàxies de Vida i 
Universos de Generositat


diumenge, 30 de maig del 2010

Regal enverinat

Un cop superat el problema de l'obtenció de la riquesa, n'arriba un de molt pitjor: gestionar-la.

dissabte, 29 de maig del 2010

acabar exàmens

(Quan la majoria tot just comença ara)            
  

dimecres, 26 de maig del 2010

dilluns, 24 de maig del 2010

Imbècils sense fronteres

Cada cop que algú em diu que sóc intel·ligent, li esclafaria el cap contra la taula fent-li explotar el crani i escarxofant-li el cervell fins que rebentat sortís tot disparat en trossets per l'aire -viciós de la conversa.

dijous, 20 de maig del 2010

Prima flor, vera vida

Creixen de nit les canyes
entre el murmuri de les brises
augurants de lluna estival
i aromes silvestres
d'una terra fèrtil pels somnis
vessant de flors,
història i promeses
d'un món sempre més bo

Els clavells que humits
esclaten -amb infinit color
la virginitat dels moments,
criden xauxosos que és aquest
el millor de tots els temps,
no pas cap inactivitat justificant
sinó emplaçant el seu perfum
a que alçat li canti al vent
i amb sa brisa hi balli tangos

Surt el sol, incipient
i les onades -ximximejants
comencen a despertar la plana.
Un mussol en una branqueta badalla,
les muntanyes s'aixequen,
la ginesta oneja com bandera al vent

Els marrecs juguen a la platja
al peu de roques immenses
que expliquen contes;
-fa no pas tant, pobles, regions
i nacions senceres, eren assolades
per malalties que ara no existeixen

Els rius no porten mel
però les primeres turistes
arriben fresques amb la seva corrent
i jocs jovials, empastifades d'arena

L'univers ens mira i somriu
-sospirant aquesta benaurança!
Creixen de nit les canyes
mentre llurs germans grans
fan l'amor i un brindis estel·lar
per tot això que avui estem fent...