Els teus llavis són el vespre
color que enrogeix aquest mar
que em provoca a no dormir
pensant sols en despertar
—per veure en l'estel del matí
els teus ulls asilvestrats—
Volia veure't sola
contemplar-te en el teu caminar
Però,
¿Què deu tenir aquest vi?
M'hi confonc i no ho puc evitar..!
El meu vi, el teu caminar
la meva sang el teu levitar
El teu cos com una fulla
menta, tardor i eucaliptus
Voleiant tu al bosc serè.
L'herba, la fresca, la nit,
el meu culte!
Els instants i les fotos
Girona i tu, la meva catedral.
Si tu la meva amanida
Jo la teva cabra
Llençarem tot l'arsenal!?
Que sí, Que sí!
que si trobaves a faltar la rima
que te la dona —com tot
(com la vida)
aquet pobre que t'estima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada