ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dijous, 19 de febrer del 2009

Sortir de l'ou (ferrat)

Aquell qui de ben petit s'introdueixi en l'art de la cuina, tindrà sempre un avantatge sobre els altres, un avantatge que no te tan a veure amb l'alimentació -que també, per descomptat- com amb la intel·ligència. La cuina és un laboratori d'alquímia on la màgia de l'antic combat entre el misteri i l'especulació sempre s'hi troba present. Sensació, projecte, destresa, innovació!... Totes elles dansen amb follia i harmonia en aquest noble art de cuinar, font inesgotable de salut. Aprendre a cuinar és com sortir de l'ou. Hi ha qui ho considera una experiència mística.

Quan sempre t'han preparat el menjar o te l'has comprat ja fet, es com si tinguessis les persianes baixades a l'enorme i esplèndid finestral que és cuinar. Quan sempre t'han fet el dinar, ets l'ocell que mai ha volat fora de la gàbia, ets les pesades cadenes que només et treus i t'adones que tenies el dia que comences a cuinar. Sortir de l'ou i veure que hi ha vida i que és meravellosa. L'art de cuinar pot ser com un cant de llibertat i color en la presó d'una dona maltractada, l'esbarjo d'una vida àcida i gris, un cant de colors i llibertat. Cuinar és una oportunitat formidable per deixar volar la nostra creativitat, la cuina és el laboratori on podem jugar a ser Deus, barrejar sabors, sensacions, olors; aixecar vertaderes catedrals amb les nostres mans. Reviscolar el reducte zen d'aquesta artesania que cada dia se'ns esmuny més. Sortir a navegar!... Primer amb la nostra barqueta i després sent el capità de la tripulació més estimada.

dissabte, 14 de febrer del 2009

Montaigne. Essais: Llibre primer


Els darrers dies m'he estat llegint Els Assajos
de Michel de Montaigne i n'he anat extraient aquelles idees que -segons el meu humil criteri- em semblaven més interessants. Les postejaré en tres publicacions diferents per no fer-ho tan enfarfegat, una per cadascun dels tres llibres respectivament. Aquí els deixo la primera fornada, assaboreixin-la!




-No hi ha descripció més difícil que la d'un mateix, no n'hi ha cap que sigui tan útil.

-El bé públic requereix que es menteixi i que es traeixi (i que es massacri). Cedim aquests afers a persones més obedients i més submises.

[Sobre París] Glòria de França i un dels adorns més nobles del món.

-Les millors ànimes són aquelles que tenen més diversitat i flexibilitat.

-Tota inclinació i submissió els és deguda, llevat de la de l'enteniment. No és pas la meva raó la que està feta a flectir-se i agenollar-se, són els meus genolls.

-El vici deixa com una úlcera a la carn i un impediment en l'ànima que cada dia s'esgarrinxa i s'ensangona ella mateixa; ja que la raó esborra les altres tristeses i dolors, però engendra el penediment, que és més greu perquè neix dins nostre; de la mateixa manera que el fred i la calor de les febres tenen més força que allò que és extern.

-Obligar-se és sempre un vici.

-És un maridatge molt recomanable el del plaer amb la necessitat.

-És una absoluta perfecció, com si fos divina, saber gaudir lleialment de la pròpia existència.

-No es realitza res de noble sense l'atzar.

-La prudència, tan tendra i circumspecta, és un enemic mortal de les grans execucions.

-Filosofar és aprendre a morir.

-No he cregut mai que no tenir fills sigui una cosa que faci de la vida una cosa menys completa i menys feliç. (...) Els nens són una cosa que no te res que la faci desitjable.

-Sóc poc sensible a la pietat i em plauria no ser-ho gens.

-L'ànima que no te establerta una finalitat fixa, es perd.

-L'oci sempre dissipa l'esperit.

-No s'adonen de la diferència que hi ha entre memòria i enteniment.

-Els altres formen l'home; jo el descric

-El món no és sinó una alternança contínua (...) sóc incapaç de fixar el meu objecte. (...) L'agafo tal com és en l'instant en què m'hi entretinc. No pinto pas la seva essència, en pinto el passatge.

-Els costums s'apoderen de nosaltres i ens assalten de tal manera que a penes podem deslliurar-nos de la seva influència, i tornar a ser nosaltres mateixos, per discórrer i raonar sobre les seves ordres.

-Qui es vulgui desprendre del violent prejudici del costum (...) un cop s'haurà desprès d'aquesta màscara, referint les coses a la veritat i a la raó, sentirà que el seu judici s'ha capgirat per complet, i serà tanmateix molt més sòlid.

-No es realitza res de noble sense el risc.

-No som savis sinó en la ciència del present, no pas en la passada ni en la futura.

-Només ens afanyem a omplir la memòria i deixem buits l'enteniment i la consciència (...). De què ens serveix tenir la planxa plena de menjar si no el digerim? De què ens serveix si no els transformem en coses nostres, si no ens fa créixer i ser més forts?

-Les meves opinions només les lliuro com a mostra del que crec, no pas del que cregui que s'ha de creure.

-El tracte amb els homes com visitar els països estrangers, és una cosa meravellosament oportuna, no només per reportar, (...) sinó per conèixer sobretot els caràcters i costums d'aquelles nacions i per llimar el nostre cervell amb el dels altres.

-El vertader mirall dels nostres raonaments és el curs de les nostres vides.

-Mentre els adobs i les capes poden ser prestats, la força i el nervi no es prenen en préstec.

-És una intrepidesa perillosa i carregada de conseqüències, més enllà de la temeritat que suposa, menysprear el que no arribem a concebre.

-L'extrem de la perfecció de la "vida en comú" és l'amistat.

-L'antic meandre considerava feliç aquell qui havia pogut trobar tan sols l'ombra d'un amic. Certament, ho deia amb raó (...) la vida no és més que fum, no és més que una nit fosca i ensopida.

-Podem anomenar bàrbars els caníbals si atenem a les regles de la raó, però no pas si ens mirem nosaltres mateixos, que els sobrepassem en tota mena de barbaritats.

-S'ha de ser prudent a l'hora de jutjar les lleis divines.

-Res no es creu amb tanta fermesa com allò que més es desconeix, ni existeixen persones més segures d'elles mateixes que aquelles que conten faules.

-No posseeixo el defecte comú de jutjar els altres segons el que jo sóc.

-Sovint es pensa que s'han deixat enrere les dificultats, quan el que s'ha fet és substituir-les.

-L'ambició, l'avarícia, la irresolució, la por i les conscupiscències no ens abandonen pas perquè canviem de contrada.

-S'ha de retenir amb dents i ungles l'ús dels plaers de la vida que els anys ens arrenquen de les mans els uns rere els altres.

-No heu de cercar més que el món parli de vosaltres, sinó la manera de parlar-vos a vosaltres mateixos.

-De tots els disbarats del món, el més acceptat i més universal és la persecució de la fama i la glòria, amb la qual ens casem fins al punt d'abandonar les riqueses, el repòs, la vida i la salut, que són béns reals i substancials.

-És un meravellós testimoni de la feblesa dels nostres judicis que les coses es valorin per la novetat i la singularitat, o encara per la dificultat, si la bondat i la utilitat no s'hi ajusten.

dimecres, 11 de febrer del 2009

Sobre el saber

Tot el saber que no és susceptible de fer-te la vida més còmoda i agradable, a més de ser inútil, resulta un impediment perjudicial per la circulació del saber que sí que comporta bona vida.

divendres, 6 de febrer del 2009

Instants de jubilació

Després d'un dinar de paella i bon vi en restaurant arran de platja, descansa el bon àngel fent la migdiada, gaudint l'empar del gran amor que al llarg del temps s'ha anat forjant. Passeja vorejant les cales del seu món. Surt al tard, sap que els rajolins de sol s'esmunyen ja entre suaus brises i no podran extenuar l'ànim del seu cos. La rabiositat dels insectes ja no hi es en l'aire i l'aroma d'estiu d'aquests paratges penetra fins al cor de totes i cada cèl·lula epidèrmica. Es respira fresc però càlid. De tot neguit el rastre n' ha estat esborrat per l'alegre, calmada, dolcíssima situació. Ja no hi ha deures, ni mancances, ni voluntats, només una ànima; l'esperit que es va contagiant d'allò que se sap sa, la coneixença, l'amor, la ingenuïtat, la bellesa,
la poesía de l'indret.

dilluns, 2 de febrer del 2009

Cercant el nord perdut i la seva tradició

El saber comporta responsabilitat, saber és poder: veritat com un temple! Tenir poder suposa ser responsable de la seva aplicació o no-aplicació. Tots sabem que hi ha nens que moren a l'Àfrica, si ho sabem i no fem res malgrat tenir el poder de fer-ho, en som responsables.
Altra cosa és que ens en sentim o no, de responsables. Això te a veure amb el nivell d'empatia simpàtica amb els altres. Si la nostra societat s'ha desenvolupat com ho ha fet, ha estat gràcies a que ha desenvolupat alts nivells d'empatia simpàtica que s'ha vist reflectida en la responsabilitat envers un mateix i envers els altres. Això no t'interessa si no t'interessa saber perquè occident ha despuntat en l'espècie humana. No dubto que Grècia, Roma i el cristianisme han tingut la seva importància, però ja d'abans en alguns punts d'Europa i d'Àsia hi havia societats més avançades que a la resta del planeta.

Per poder trobar-li una explicació, una teoria que tinc és la del clima, allà on fa fresca, les societats s'han desenvolupat més. El fred espavila les bèsties, diuen; jo crec que aguditza l'ingeni, perquè incita a l'activitat, al moviment! I això és el que és realment important. La mandra és l'enemiga més gran de l'avanç. No conec cap societat avançada que visqui en un lloc on faci calor tret de les que han estat colonitzades. Tot i així, és obvi que el clima no ho
és tot, si fos així els pobles de Nord-amèrica i de gran part de l'Àsia també s'hagueren desenvolupat com ho feren els pobles d'Europa. Els reis, nobles i tota la pesca són comuns amb Àsia. Així doncs, quina diferència hi ha hagut? Jo penso que fou una revolució del saber la qui portà Europa (i més tard, les seves colònies i el Japó) a una ascendent revolució que ens portà a millorar en tot: evolucionant de cop i volta si ens ho mirem en perspectiva; de la mà del pensament, la ciència i la tecnologia. Un fet clau, al meu parer, fou l'aparició d'un nou tipus de ric que no provenia de la noblesa sinó del mateix poble. Alguns pagesos aconseguiren negociar, i fent cèntims crearen una nova classe social -la burgesia- que competia amb la noblesa, amb aquesta situació començà a expandir-se la cultura d'una forma imparable i aquesta fou el focus de llum que il·luminà la tecnologia, la revolució industrial i les migracions del camp a la ciutat, desenvolupament de la solidaritat entre obrers, alfabetització i concepte de dignitat. I a partir d'aquí, tira milles occident!


Però si sabem que aquesta classe "pensadora" i aquesta "solidaritat" entre el poble, han format la societat propera i d'intercanvi que ha fonamentat el món democràtic i contemporani, hauríem de ser responsables i fer crítica de l'egoisme atroç que s'està començant a donar en la nostra societat, aquest egoisme es reflexa en el poc interès per les coses comunes com és la política o la tradició de "donar sense esperar res a canvi" que abans, crec, es donava més. Perquè si no fem crítica, la resta del món potser ens passi la mà per la cara. Perquè aquest egoisme, o individualisme, o alienació -diguin-li com vulguin-, porta a una falta d'ideals que s'acaba transformant en mandra, i la mandra és, al meu entendre, el pitjor enemic de l'home i el que pot ser determinant en l'incert futur d'Europa. I si tenim la sort o la desgràcia d'haver estat instruïts en la cultura de l'agraïment, ara no podem girar el cap com amb els nens de l'Àfrica, perquè és el llegat que ens han deixat i el que deixarem. Agraïment per una banda, i responsabilitat per l'altra. La cultura de l'esforç, com ja la coneixen els nord-americans i els nipons.

El saber comporta responsabilitat, saber és poder: veritat com un temple! Tenir poder suposa ser responsable de la seva aplicació o no-aplicació. Tots sabem que hi ha nens que moren a l'Àfrica, si ho sabem i no fem res malgrat tenir el poder de fer-ho, en som responsables.
Altra cosa és que ens en sentim o no, de responsables. Això te a veure amb el nivell d'empatia simpàtica amb els altres. Si la nostra societat s'ha desenvolupat com ho ha fet, ha estat gràcies a que ha desenvolupat alts nivells d'empatia simpàtica que s'ha vist reflectida en la responsabilitat envers un mateix i envers els altres. Això no t'interessa si no t'interessa saber perquè occident ha despuntat en l'espècie humana. No dubto que Grècia, Roma i el cristianisme han tingut la seva importància, però ja d'abans en alguns punts d'Europa i d'Àsia hi havia societats més avançades que a la resta del planeta.

Per poder trobar-li una explicació, una teoria que tinc és la del clima, allà on fa fresca, les societats s'han desenvolupat més. El fred espavila les bèsties, diuen; jo crec que aguditza l'ingeni, perquè incita a l'activitat, al moviment! I això és el que és realment important. La mandra és l'enemiga més gran de l'avanç. No conec cap societat avançada que visqui en un lloc on faci calor tret de les que han estat colonitzades. Tot i així, és obvi que el clima no ho és tot, si fos així els pobles de Nord-amèrica i de gran part de l'Àsia també s'hagueren desenvolupat com ho feren els pobles d'Europa. Els reis, nobles i tota la pesca són comuns amb Àsia. Així doncs, quina diferència hi ha hagut? Jo penso que fou una revolució del saber la qui portà Europa (i més tard, les seves colònies i el Japó) a una ascendent revolució que ens portà a millorar en tot: evolucionant de cop i volta si ens ho mirem en perspectiva; de la mà del pensament, la ciència i la tecnologia. Un fet clau, al meu parer, fou l'aparició d'un nou tipus de ric que no provenia de la noblesa sinó del mateix poble. Alguns pagesos aconseguiren negociar, i fent cèntims crearen una nova classe social -la burgesia- que competia amb la noblesa, amb aquesta situació començà a expandir-se la cultura d'una forma imparable i aquesta fou el focus de llum que il·luminà la tecnologia, la revolució industrial i les migracions del camp a la ciutat, desenvolupament de la solidaritat entre obrers, alfabetització i concepte de dignitat. I a partir d'aquí, tira milles occident!

Però si sabem que aquesta classe "pensadora" i aquesta "solidaritat" entre el poble, han format la societat propera i d'intercanvi que ha fonamentat el món democràtic i contemporani, hauríem de ser responsables i fer crítica de l'egoisme atroç que s'està començant a donar en la nostra societat, aquest egoisme es reflexa en el poc interès per les coses comunes com és la política o la tradició de "donar sense esperar res a canvi" que abans, crec, es donava més. Perquè si no fem crítica, la resta del món potser ens passi la mà per la cara. Perquè aquest egoisme, o individualisme, o alienació -diguin-li com vulguin-, porta a una falta d'ideals que s'acaba transformant en mandra, i la mandra és, al meu entendre, el pitjor enemic de l'home i el que pot ser determinant en l'incert futur d'Europa. I si tenim la sort o la desgràcia d'haver estat instruïts en la cultura de l'agraïment, ara no podem girar el cap com amb els nens de l'Àfrica, perquè és el llegat que ens han deixat i el que deixarem. Agraïment per una banda, i responsabilitat per l'altra.