ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dimecres, 13 de maig de 2009

Trobats el 6 de febrer de 2007 als afores de Mantua, nord d'Itàlia


Desitjaven que tot l'any fos primavera, sabien del seu amor i del pes d'unes arrugues
que mai volien arribar a conèixer.

Volien guardar aquell gran esclat de passió en un perfum, i posar-se'l en el dia de la seva mort.

Quedar-se per sempre més en l'èxtasi de ser en l'altre.

La passió els va precipitar al més dolç final que haurien pogut imaginar.

Durant la caiguda, abraçats, els instants se'ls hi van tornar eterns, el destí havia reservat pel final el seu millor regal.


8 comentaris:

Ferran ha dit...

6 mil anys porten els amants de Valardo abraçadets, tan monos ells. Això és amor, la resta són tonteries!

khalina ha dit...

amor, amor, amor! (això cantant en un paisatge primaveral)

Albert Esteruelas Teixidó ha dit...

Un manera única de mantenir l'amor intacte! Somiem, però, amb altres.

zel ha dit...

No en sabia res, coi, on estic visquent? Ara busco , em fa gràcia...

Ferran ha dit...

Homeeeee, ara ja podem llegir el teu text! Ahir vaig al·lucinar, amb els símbols... No sabia si eren un missatge que els amants de Valardo ens enviaven, codificat, del més enllà ;-))

Tals ha dit...

Camacu, que dirien al meu poble, jeje. Llàstima que aquestes coses només passin cada 6 mil anys, eh!c'est la vie!

Noctas ha dit...

L'amourrrr, l'amor ho tranfigura tot, sense l'amor això no tindria cap sentit., i que recony és l'amor...?

Efrem ha dit...

Sí Ferran, va ser un error.. xD

Noctas, jo l'amor el definiria com una barreja entre afinitat racional i desig sexual, que quan arriba es posa al capdamunt en l'ordre de prioritats. Més simplement li podriem dir atracció.