Desitjaven que tot l'any fos primavera, sabien del seu amor i del pes d'unes arrugues que mai volien arribar a conèixer.
Volien guardar aquell gran esclat de passió en un perfum, i posar-se'l en el dia de la seva mort.
Quedar-se per sempre més en l'èxtasi de ser en l'altre.
La passió els va precipitar al més dolç final que haurien pogut imaginar.
Durant la caiguda, abraçats, els instants se'ls hi van tornar eterns, el destí havia reservat pel final el seu millor regal.
8 comentaris:
6 mil anys porten els amants de Valardo abraçadets, tan monos ells. Això és amor, la resta són tonteries!
amor, amor, amor! (això cantant en un paisatge primaveral)
Un manera única de mantenir l'amor intacte! Somiem, però, amb altres.
No en sabia res, coi, on estic visquent? Ara busco , em fa gràcia...
Homeeeee, ara ja podem llegir el teu text! Ahir vaig al·lucinar, amb els símbols... No sabia si eren un missatge que els amants de Valardo ens enviaven, codificat, del més enllà ;-))
Camacu, que dirien al meu poble, jeje. Llàstima que aquestes coses només passin cada 6 mil anys, eh!c'est la vie!
L'amourrrr, l'amor ho tranfigura tot, sense l'amor això no tindria cap sentit., i que recony és l'amor...?
Sí Ferran, va ser un error.. xD
Noctas, jo l'amor el definiria com una barreja entre afinitat racional i desig sexual, que quan arriba es posa al capdamunt en l'ordre de prioritats. Més simplement li podriem dir atracció.
Publica un comentari a l'entrada