ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



diumenge, 16 de maig de 2010

La desgràcia ens agrada

Tots els cors s'alegren amb la desgràcia aliena, els és un nutrient vital. Explicitar-ho és socialment incorrecte, però mostrar-ho és inevitable, dissimular fonaments sempre és impossible. El 99% de les bromes -que són l'alegria del cor mateixa, la gràcia i el somriure-, si s'hi fixen, provenen de la ridiculització de l'altre. L'1% restant prové de fer-ho amb un mateix, reflex de la lluita interior. Aquests percentatges varien, però la figura de l'enemic és inevitable, quan no tenim enemics ens els inventem, perquè senzillament els necessitem per viure, per posar-nos a prova i per millorar, com un cavaller que batalla amb fantasmes i se'ls creu per tal que la lluita resulti efectiva i en pugui recollir el fruit (el fruit és el que  omple de sentit els actes i la vida mateixa, el plaer de guanyar partides). El budisme cerca sortir d'aquesta dicotomia però sols arrossega el gruix del percentatge cap a l'interior, i el cristianisme també. Lluitar sempre només contra un mateix és esgotador i sortir a buscar brega ens sembla massa arriscat -som una societat de marietes. Així, el que queda, és idealitzar qualsevol figura i vestir-la d'enemic: la veïna, el capitalisme, els toreros, els que es colen al metro, la incultura, la modernitat, la massa, el dolor, el tanga de la veïna, etc. L'important és tenir algú a qui poder dir dolent per poder-nos creure bons nosaltres i forjar-nos així una autoestima prou forta com per construir alguna cosa i poder d'aquesta manera ser generosos -clímax. Perquè de la mateixa manera com necessitem la desgràcia aliena per alimentar-nos, i la figura de l'enemic, també necessitem, amb tanta o més ànsia, l'acte de generositat envers la resta, i la figura de l'amic. Només és generós qui pot ser-ho, la generositat implica poder, en l'acte de la generositat posem de manifest la nostra potència, la qual s'associa amb el valor. Més es val com més s'és capaç d'obsequiar al món.















































2 comentaris:

Clara ha dit...

Com fot acceptar que tens raó... perquè fa mal veure que realment és així.

Efrem ha dit...

El que cou cura :D