ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dijous, 20 de maig de 2010

versos -de les vides- lliure


No és la mateixa sensació 
la de tenir l'estómac clamant 
per sortir per la boca 
que la de voler vomitar
(la primera és molt més abrupta). 

Els sentiments, 
pensaments i sensacions 
que ara sento 
mai s'havien presentat en mi 
amb tal impetuositat -xisclant. 

Estats psicològics 
tan fortament alterats 
que es poden tocar 
les puntes dels seus dits 
amb les de l'infart cerebral. 

Fisonomia en l'extrem del màxim trastorn. 
L'atac de cor és absolutament imminent. 
Santa Bogeria la que posseeix la meva pell 
i tots els òrgans vitals. 

Estic enmig d'una transformació 
violenta, total -de mi mateix. 
Els verins de totes les plantes 
corren entre els meus fluids 
en la meva sang negra

Potser festejant en ritual la vida 
que acabem d'encetar junts. 
No sé si us estimo, si us desitjo 
o si m'escorreria 
matant-vos desquiciadament. 
Punt de no retorn. 

El tren de la vida extrema 
s'ha posat en marxa 
i és impossible parar-lo. 
La goma amb què està recobert el terra 
m'escanya acorralant-me 
i m'afogo en mi mateix lentament, 
els nervis tots junts entonen el Rèquiem 
-i despleguen més energia que mai. 

Tinc taques de sang als ulls, 
en la pell, 
tots els òrgans em fan l'amor amb les bruixes 
que m'han encantat per sempre. 
Sexe rugós ple de grumolls

La vida és bella 
i bramen afònics tots els canaris 
perquè l'hora fatal ha arribat. 
Els focus giren a la velocitat del so 
fent-me empassar amb un embut 
cent-mil litres de vòmits sanguinolents 
d'esmegma del triàsic. 

L'era de la vida ha començat 
i és ara ella 
qui pren el timó del meu destí, 
vaig oferir resistència 
però no em sento pas víctima 
sinó traïdor. 

Els bons sempre guanyen
i la seva bondat és tan potent 
que els dolents al meu càrrec 
no els hem pogut aturar, 
ells tenen les bruixes, 
ningú pot entendre res cogitans, 

la vida ha començat 
i canten roncs 
els ploraners del Tibidabo. 
Després -com sempre, 
només mort escandalosa.