ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dimarts, 11 de maig de 2010

La tristesa del perdó

Sóc un animal, molt, un animal  que cau cent-mil vegades en la mateixa pedra, cau, cau i cau i cau...  Caient, mentre cau kau tornant a caure. Cau enèssimament i la tensió que s'estableix en la resposta entre el passotisme més covard i l'angoixa més trinxant és hipopotàmica, insondable, pràcticament insofrible; del tot inexplicable.  En la caiguda s'activa la inconsciència. El gest de llevar-se de nou amb la sensació de la terra freda acaronant-te amb mans funestes, i de no ser ja capaç de posar-li una trista ganyota insípida al rostre ni al destí per causa de tenir la vida demolidorament cansada d'aixecar-se de caure.. és extenuant, també és aquest un gest impossible, però que em permet figurar-me els motius que tenen aquelles persones que es torturen inhumanament el cos; provablement busquin, en tal martiritzant intent de redempció, fer saltar l'ànima i salvar-la d'un procés de xup-xup floridura.

L'autodefensa que contra mi mateix exerceixo és brutalment destructiva, i em desespera no poder-ne prescindir. Assisteixo cada cop més marcat a un procés d'autodestrucció que es justifica, sarcàstic, també precisament pel seu paper de procés salvador de l'autodestrucció. Comprenent, poc a poc -rumiant com brau que no remuga- la tragèdia i la seva magnitud.

 

2 comentaris:

Evocacions ha dit...

Amb aquest estat d'ànims ni t'apropis a CIoran, xaval! Apa, que ja queda poc.

Efrem ha dit...

Tinc alguns llibres de Cioran apuntats, el primer que vull llegir és silogismos de la amargura, me'l va recomanar un profe.

D'aquí un més estiu, que bé! Després d'estudiar com un fill de puta... Per fí... A treballar com un fill de puta!! u.ù! xDD