ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



divendres, 14 de maig de 2010

Amistat limitada, amor limitat, vida limitada

Amistats potents i vives 
camps de violetes
els espais que les creen
les restringeixen, tanmateix.
Claudiquem a la navalla de la terra
l'espai plora centmil somnis.

Cansats, necessitem dormir tant
que renunciem a llaurar terrenys
on creixin com monuments les amistats i amors.
Serà que en aquesta selva mesquina i frondosa 

d'ones negres atacants que arrejuntades 
disparen des de la massa espessa,
és impossible plantar res?

No.
 

Perdre's en l'apatia del bosc 
(-estampat de por fastigosament indigne-
renunciant a trencar la closca
d'on brollant n'eixirà -perquè

l'estelada aguaita- l'amor)
seria greu pecat, ofensa a la vida.

Hem après entre tinta i cafès
que més importa la mirada que el gust
de les figues que hem pintat,
amb veloces pulsacions al cor i als ulls.

Exposats estem a les negres ones
la passivitat dóna sostre mentre ens anul·la

l'expressivitat emmudeix en la fosca.
Recordem la lliçó de la Ciència Primera:
ataquem nosaltres les ones  

El fantàstic joc de bisturís!


 
O si ho prefereixes: d'una manera més explícita, amic meu. Les amistats les determinen els espais i com més potència, bellesa i anhels tinguin els espais, més rica serà tal terra a l'hora de forjar amistats. Arriba el moment en què l'espai-activitat compartit per les amistats desapareix, sempre passa, els espais sempre desapareixen, la vida és així de dinàmica. Resignar-se passiu a no crear un nou espai on pugui seguir creixent la planta de l'amistat -aquí podem canviar el terme per: amor- és un símbol de debilitat, de manca de vida o de vida podrida.

La configuració del món ajuda a que no creem tals espais, a que siguem éssers passius: perquè la cultura del consum material, que és la que acompanya l'actual societat, ens té acostumats a rebre, a ser passius, a obrir la boca i esperar la teca sense cuinar. Això és una desgràcia: rendir-se. Perquè suposa perdre's la oportunitat de gaudir de la creació, de la creació d'un mateix, i dels espais d'amor, de la capacitat de materialitzar somnis; o pitjor, perdre's la capacitat mateixa del somniar. Malgrat que costi, ha de ser possible sortir d'aquesta roda d'atifells que t'agafen del braç i t'estiren cap a la inactivitat, cap a una feina de merda, cap a ser un puto treballador més que treballa no perquè li encanta sinó perquè ha de sortir de festa i ha de pagar la casa i ha de viatjar a hotels i ha de mirar l'esport i ha de pagar cotxe i ha de buscar parella i ha de, ha de, ha de... sa puta mare de vida de merda, somriure i passar dies que pesen com pedres, empenyent anys i passant dies de merda. I consolar-te, sobretot consolar-te amb aquesta merda per ser feliç. NO. Perquè m'he d'obrir un facebook si no tinc res nou a dir ni cap cara nova que mostrar? Ens hem tornat tots uns consumidors-productors de merda mediocre i llefiscosa. Collons quin fàstic, només de pensar-hi ja he de córrer a dutxar-me!



El cel ens espera vestit de gala i els estels frisen per brindar amb nosaltres, diràs que no, només per mirar la tele i viure en la peixera amb els altres peixos? Imbècil. Tros d'imbècil...  Amic meu: no siguis així, estima! És possible fer-ho malgrat el món. Malgrat la massa de peixos obrint la boca. Es pot rebentar la peixera, poden rebentar tots ells amb ella. Tancats en les nostres habitacions, en el nostre bloc d'edificis de merda, assaltats cada dia per les noves propagandes-tecnologies, viciats, drogats per la idiotització -intoxicació!- que els peixos del nostre voltant caguen sense poder-hi fer res... Em pregunto si realment sóc l'únic que sent com un atac tota aquesta merda. Pell fina. No podem sortir-ne, no podem evitar la merda que caguen, que caguem tots, la meva també... Però podem mirar-la d'una altra manera, podem innovar, no? En comptes de menjar tot el que ens donen. No, hem de ser bons nens i no queixar-nos massa, no posar bombes ni assenyalar el president i a tots els imbècils que caguen i caguen i caguen com ell, insensibles a la merda, acostumats, adoctrinats, encantats... En el fons us mereixeu ser uns esclaus. Però tu i jo, amic meu; hem de ser bons nens de veritat i crear una societat millor dins d'aquesta societat, un microcosmos on sigui possible respirar sense esnifar mediocritat i avorriment en cada inspiració.

Perquè conformar-se és morir una mica, i després, el mort s'acostuma a no respirar, i no sent la pudor. Podem veure els peixos com colaixos, el "menjar-escombraria" (ha de!) ofert pel sistema social com un material que desitja la transformació, com tots els materials. El més fàcil és no fer res, estàs disposat a pagar el preu d'estar dins de la mediocritat, de ser essencialment la mediocritat mateixa? Endavant!
Jo em faré mal, molt de mal... I utilitzaré la sang com un nou aliment (assumir el mal que suposa tot canvi, de la crisi, i del que en surti d'aquest canvi, perseverar-hi, reincorporar-ho per no perdre tanta pistonada en la cursa cap a la nova direcció escollida: els estels) i el menjar que ens és donat serà un adob pel nostre hort, amic, cultiu d'espai d'amor, creació, repòs, moviment i vida en el sentit fort de la paraula. 




PD. Un camp de violetes i al mig la nostra barca blanca navegant, ens duu romb infinit i mentres hi forgem els nostres somnis roents, fum vermell i un rastre d'escuma verdplatejada blavejant, en alt l'ensenya de la porta oberta, surquem rient els centmil camins que un dia l'espai ens va plorar,  que ara la terra és nostra i ningú ens aturarà...

5 comentaris:

mar ha dit...

comparteixo amb tu la majoria de les reflexions que fas, tot i que no sóc tan contundent com tu a l'expressar-ho..
penso que tenim camí per recórrer, per trencar límits i barreres i no quedar-nos ofegats dins de les nostres capses tancades que ens acullen amb la falsa oferta de la seguretat...
cal ser valents i atrevir-se a anar i a imaginar més enllà de les propostes ja fetes que no ens acaben de convèncer...

(per cert, gràcies per la traducció planera... tot i que menys poètica, molt més entenedora...)

Les teves reflexions m'enriqueixen i m'ajuden a no oblidar que no em puc quedar aturada en una comoditat estèril ni adormir-me còmodament acceptant la realitat com a vàlida...
cal construir altres espais i realitats que ens permetin superar estats d'apatia i de conformisme...

mar ha dit...

per cert, des d'un altre punt de vista... jo també parlava d'això aquest matí en el meu nou apunt...

Laura ha dit...

Limitat? Aparences? Mediocritat? No tot és el que sembla Efrem, no tot és el que sembla.

On hi ha llum també hi ha foscor, ens necessitem mútuament, com el Ying i el Yang, i en l'un i trobaràs part de l'altre i viceversa.

No t'enrabiïs tan amb el món que t'envolta, tot i que en més d'una ocasió confesso haver sentit tal ràbia, però, no tot és el que sembla.

Una abraçada! :)

Efrem ha dit...

Heheh Mar, me n'alegro que estiguis al Club, sabent que som més sembla que el món és torna més simpàtic per estones. Si molts cops quan parlo o quan escric ja no sé fer-me entendre... quan intento poetitzar.. Allò que se'n diu sentit.. Busca'l!! De vegades ni jo mateix ho acabo de veure clar, per això també m'ha semblant acte de rigor explicar-lo una mica.

No és tant, Laura, només és una miqueta, en un momentet, petitet, com un puntet, com un foradet negret :P!

Gràcies pels comentaris, i tal pascual :P

Green Kokichi ha dit...

hello friend interesting information about Home-Alone Dogs. -- 42% of American dogs sleep in the same beds as their owners... !! I really love this information!!!

jordvarmepumpeInternational Furniture Dealer