ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dimecres, 1 d’octubre de 2008

Sucre cremat

Es van conèixer en la nit d'un dissetè aniversari en plena festa de celebració, fumava sola en la porta d'un local i ell la va saludar amb la raó de tastar aquell fum tan llaminer. Havien coincidit en eixa festa on ningú s'havia enrecordat de fer les presentacions, però això no aturaria -ni molt menys- els giravolts del destí. Pel camí del bar cap a la discoteca i abans de dir-li res, ell s'havia fixat en el seu cos espaterrant, la simbiosi del moviment entre els malucs i aquella faldeta tan ben posada l'estava tornant del tot boig. Mirada desencaixada i caminar flotant pels núvols. Pam! Una mà que gosa interposar-se en l'experiència divina. Que no em fixés en ella, l'amic que se n'havia adonat: -Neteja't la baba! que ja està agafada, té xicot! Però res va poder evitar que es fumessin junts aquell primer mai en la porta d'algun pub. Dues nits més tard ja passejaven junts, sols i serens com aquell Passeig del Mar fet catifa a mida dels seus passos; onades, nit i estrelles. I aquella roca en mig del mar va engalanar-se en focs artificials per la millor de les nits possibles, dues fulles que cremen lentament enmig del llac d'una poesia. Anaren duts per la bombolla fins que el sol, rient, els va saludar. Sucre cremat fou tota una nit fent el joc de les mirades. En pocs dies ja es veien com enamorats, s'estimaven cada dia més. Ell era el Romeu de qualsevol pel·lícula nord americana quan la mare d'ella arribava per sorpresa i havia de baixar a corre cuita pel balcó amb les cordes de llençols improvitzades. I ella era Julieta quan, a la nit mentre sa mare dormia, li prenia les claus del cotxe per poder consumar-se amb ell. Totes les nits jugant al joc dels racons. Eren terriblement joves, esbojarrats, juganers. Eren apassionats com només el paisatge de les nits i els portals saben. Pecaven, pecaven a tot arreu, pecaven molt i en tots els sentits, i se'n reien de la vida i de la gent amb el seu superb desenfrè. No era cap història curta, ni fosca, ni enganyosa, era una història llarga, sincera, preciosa. Tenyien totes les nits del seu color, olor, gust, frescor, dolç, picant. Cuinaven aquella bonica història de sucre cremat.

9 comentaris:

AtaxiA ha dit...

això si que és bonic :D

Ferran ha dit...

Caram, això sí que és passió! Qui tornés a tenir la pulsió dels 17 anys! (que no 17 anys; això ni de broma!).

Noctas ha dit...

Si senyor, Efrem, l'escrit és collonut..saludus

iruNa ha dit...

Per què el sucre, quan entra en contacte amb el foc en la seva justa mesura, esdevé quelcom deliciosament temptador?
No té el mateix atractiu un terrós de sucre que una pinzellada de sucre cremat... El foc crema, corroeix i destrossa si no és controlat des de la raó, cal aplicar-ne la dosi precisa per obtenir la dolçor desitjada.
A vegades la passió i el desenfrè acaben cremant aquell sucre que prometia ser deliciosament acaramelat, o consumeixen massa ràpid l'essència de la seva producció, quedant-se orfes de matèria prima.

Ei, m'ha agradat molt l'escrit... quants records m'han fet reviure les teves paraules! Espero que hagis entès el comentari, en clau de metàfora (seguint la tònica del teu post.. jeje)
Una abraçada!

Mar ha dit...

Ohh!Que bonic!
m'ha agradat molt l'escrit!:)
Un Bes!(:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

una història molt acaramelada !!! jajaja

salut

zel ha dit...

Que bonic Efrem, m'ha agradat molt i molt però molt, eh? Una imatge deliciosa, amor de sucre cremat...preci´so! Tens futur!!!!Petons!

zel ha dit...

Coi, perdó, evidentment volia dir preciós!!!

A sobre i a sota ha dit...

L'amor i la passió amb gust de sucre cremat...deliciosament bonic...