ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dilluns, 20 d’octubre de 2008

El rellotge de Déu

Declaro que crec en Déu, per mi Déu és una mescla de conceptes com Principi i Fi, Etern, Infinit, Únic, Ésser, Natural, Tot, Univers, Allò conegut, allò per conèixer i allò que mai es coneixerà. Aquesta creença en Déu està relacionada amb la meva teoria d'explicació existencial, la qual intentaré explicar en les següents línies. Crec que el temps no té fi, no circula per cap recta amb principi i final -com totes les rectes-, sinó que circula per la línia d'un cercle, és a dir, que el principi i el final es poden delimitar hipotèticament dins del cercle -com en un rellotge- establint qualsevol tipus de paràmetres on principi i fi sempre es trobaran i on Déu no és només possible sinó inevitable. Bé, com tot ens matemàtic i quantificador, del temps, se'n pot dir que és etern; perquè malgrat la no consciència d'aquest el seu efecte és inalterable, podríem dir que els seus efectes no depenen directament de que hom en tingui consciència. Crec que l'existència és infinita i inevitable. Els descobriments científics -teòrics, empírics i matemàtics- intenten demostrar unes certeses i desmentir-ne unes altres: que tenim ossos al cos, que venim del mico en comptes d'una costella, que la terra no és plana, que existeix l'univers i que va haver-hi un BigBang que el va originar. Bé, jo me'ls crec, tinc fe: jo crec, jo crec en Déu i en l'home, com a simbiosi. Crec en un Déu que vol dir Naturalesa, Tot, sense cap més intel·ligència pròpia que la que tenim les espècies que en ell som. Quedi clar, doncs, en quin Déu crec. Crec que coneixem l'explosió que origina l'Univers, que aquest s'expandeix i alhora crea matèria. Us proposo un petit viatge a través del rellotge de Déu: suposem que som en l'explosió del principi, i ens preguntem: què hi havia abans d'aquesta explosió? Què l'ha provocada? Del no res és clar que no ha pogut sorgir, d'allà no en pot sortir res. No sabem com s'ha originat, però deixem que Déu ens ho descobreixi i seguim observant com s'esdevé el procés, com s'expandeix l'ona de l'explosió i com es creen les galàxies i els planetes, com apareixen el sol, la terra i la lluna, el mar, els bacteris, els dinosaures, els forats negres, els humans i tot els que aquests inventen. Veiem com aquests humans se n'adonen una mica de tot el que els envolta gràcies als seus invents i a la seva consciència, però per coses del destí un bon dia s'extingeixen perquè no poden contra la voluntat de Déu. I l'Univers segueix expandint-se i potser hi ha més vida intel·ligent semblant a la humana, però tota desapareix menys la vida de Déu, que no és d'aquest tipus. Passa el temps i cada cop és tot més fred i distant, perquè l'energia de l'ona expansiva de l'explosió és cada cop més distant en el seu principi dins el temps i més dèbil quant a força, cada cop hi ha menys tensió entre l'energia, menys moviment, fins que arriba un moment en què tot està quasi parat. El punt clau del procés, les sis en punt del rellotge de Déu, una tensió energètica que quan ja no pot separar-se més, comença novament a apropar-se fins que arriba a les dotze menys un segon, moment en què l'Univers té tanta energia comprimida que ja no pot comprimir-la més i peta, peta i és el mateix BigBang de l'altre volta de les vespes del rellotge de Déu, quan ens preguntàvem d'on hauria sortit una explosió tan brutal, ara ja ho sabem. L'energia de l'explosió comença a expandir-se creant matèria, galàxies, el sol, la terra, els humans...; i després d'aquest viatge, el viatger no pot entendre altre comprensió lògica de l'existència que no sigui la de que tot ja ha passat infinites vegades i que tot seguirà succeint-se eternament, perquè Déu és tot, etern, infinit, implacable; lògica, vida i fe. Perquè si l'Univers arribés a parar-se del tot sense esclatar, aleshores el no res existiria materialment, i el seu principi seria inexplicable i paradoxal. No res no pot existir, i si el no res existeix, d'ell no se'n pot derivar res i molt menys vida ni moviment ni energia, precisament per això, perquè no és res. El no res, doncs, no ha pogut existir mai ni podrà tenir-ne cap possibilitat, perquè del que és no se'n pot suprimir l'essència, que és Déu. D'aquesta tesi se'n deriva que tot el que fem ara, ja ho hem fet infinites vegades, que tot el procés de la vida s'ha donat infinits cops i que hem nascut tantes vegades com tornarem a néixer, que formem part de Déu, som dins el cercle d'aquest rellotge que mai pot aturar-se, i quan arriben les dotze tot acaba de nou per tornar a començar.

15 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

Jo penso que quan el rellotge arriba les dotze, comença un dia nou

Noctas ha dit...

Interessant, però díguem Efrem...per molts big bans que hi hagin, per molt que es repeteixi aquest cercle d'expansió, pet, expansió, pet ad infinitum...quin va ser el primer Big ban? tú dius que abans del big ban va haver-hi un altre univers i que aquest va petar i que ara toca el nostre univers però quin va ser el primer, on i quan es comença a dibuixar el cercle...? saludus

Núria MG ha dit...

Quines reflexions... No em facis parlar de Déu, perquè jo he transformat la idea que en tinc a mida que passen els anys. Discrepo d'algunes coses, però el que dius és interessant.

Rock'n'Roll hauria de ser una d'aquelles obres que tothom hauria d'anar a veure i que tothom hauria d'entendre. Llàstima que no la prorroguin, tenen més èxits les que fan riure per no dir noms, i això que aquesta també fa riure, però és clar, té molt contingut político-cultural.

Salvador ha dit...

Una mica la teoria hindú dels kalpa. Dos kalpa són un dia i una nit de Brahma. Un kalpa és la duració del món, com el periode entre dos big bang.

iruNa ha dit...

Una teoria interessant Efrem, tot i que reconec que me l'he llegit amb un cert recel perquè la paraula "Déu" em genera urticària. Estic dacord amb les teories de l'energia i m'agrada la idea del cercle i la repetició eterna, però no concebo que darrera de tot això s'hi amagui un Déu. Crec sincerament que els humans ens hem creat aquesta presència intangible per no sentir-nos sols i per trobar un sentit i donar una explicació a les nostres vides. Jo més aviat crec en la fragilitat humana... has vist la pel·lícula Contact? diu una frase que encaixa força bé amb el que et vull dir: "los seres humanos soys unas criaturas interesantes, capaces de los sueños más hermosos y las pesadillas más terribles".
Bé, no sé si me n'he anat una mica del tema... però com sempre, un plaer llegir-te!

Efrem ha dit...

Noctas, la gràcia d'això a que jo anomeno Déu és precisament l'eternitat, que no té principi ni fí, i és principi i fí alhora. De fet concebre com tu intentes, un principi i un fí és la manera intuïtiva, és a dir, tal i com estem a acostumats a veure-ho tot, però seguint la lògia, al final et trobes que si és, ha sigut sempre, i que és impossible que no sigui, pertant no hi pot haver un principi del que és, perquè si el no-és -o "no res" hipotèticament hagués existit, d'ell res n'hauria sorgit. El BigBang només se'ns dibuixa com les dotze, com el moment on l'Univers s'acaba i torna a començar. És a dir que no hi ha un primer ni un segon ni un mil·lionè cop, sinó que sempre ha sigut, és i serà el mateix procés. I és infinit, etern, Déu, Tot.

T'he resolt el dubte? És un tema un pel complex i complicat!


Iruna, no parlo d'un Déu que pensa, ni que sent, ni res semblant, sinó d'una paraula o concepte que ho explica tot, com un sinònim d'eternitat, de tot, de principi i fí, d'infinitud, d'essència de tot. No pas com el déu cristià de sandàlies i martell de jutge! El Déu del que tu crec que parles... Sí que t'entenc, crec que la fragilitat humana i la lègica són complementàries. És una de les meves pel·lis favorites ;)!

Gràcies a tots pels vostres comentaris :D!

Noctas ha dit...

Sí,amic Efrem,me l'has aclarit però colló tinc cervell de mono i no em puc estar de pensar en termes de principi i final, aquí començo, aquí acabo. Demostres un talent per la filosofia Efrem..saludus crack

Jaume Colomer ha dit...

Bona aquesta incursió en la metafísica. Tot sovint tendim a reflexionar en un pla massa immediat, massa tangible. Ara que, tal i com està el panorama, és ben natural.
Del teu déu m'agrada la seva dimensió amoral, la seva manca d'intenció dogmàtica, el fet que serveixi com a pretext de res. És pur, innocu. Quant de mal s'ha generat en nom d'altres déus.
D'altra banda, em fa l'efecte que mai no podrem arribar a capir conceptes com els que exposes. Potser això sigui un avantatge, una assegurança per preservar el misteri.

joliu ha dit...

Efrem, m'agrada que diguis que creus en Déu i sobretot que tinguis temps per pensar-hi.
Jo, encara no m'hi he aturat massa i crec que penso acceptar el teu raonament, sense discussions.

khalina ha dit...

I si fos un rellotge de sol, i com diuen que van fer a Sant Pol, li posen un toldo? Ja no sabríem quan són les 12h. Què passaria?

P.D. Amb tots els respectes als veïns de Sant Pol, que en conec a alguns

Efrem ha dit...

Ahahah sí, khalia, sempre els de Sant Cebrià sempre els hi hem preguntat: SANT POL, QUINA HORA ÉS?
Pobrets hehehe

zel ha dit...

Osti, noi, he quedat bocabadada.... em convé pensar... i tornar a plantejar-me certes coses....

Ferran ha dit...

Ei, no sé perquè no puc deixar comentaris al nou post, el musical.
No coneixia la cançó i no només m'ha agradat molt; trobo que en aquests temps de revisió del passat -quan Garzón s'hi posa, s'hi posa de debò- resulta especialment escaïent!

Kostas ha dit...

Un nano marriquí va dir Dèu , pàtria i Barça i apa a la presó. De les quatre possibilitats diria que sóc culer, però com això tampoc té importància tampoc l'escriuria.

L'home del sac ha dit...

Interessant teoria.
Jo crec en Déu. Jo penso que res no pot sortir del no res. I que no som una successió de casualitats... Alguna cosa havia de provocar que tot comencés, però ho miris com ho miris, no s'hi troba una explicació racional que la nostra ment pugui entendre.