ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dimarts, 28 d’octubre de 2008

Breu apunt polític

Apolític, en grec clàssic, vol dir imbècil, curt de gambals. En un intent de no ser imbècils examinarem el principal tauler on juga la política: el nacional. Una nació és una comunitat d'individus als quals uns vincles determinats -història, llengua, cultura, economia...- donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se estat. És evident que perquè els elements d'una nació es donin cal un territori, un lloc propi on puguin desenvolupar-se. Contràriament al que els prejudicis de la segona guerra mundial -entre d'altres- fan pensar a molts, no tots els nacionalismes són dolents, n'hi ha de bons. des del meu punt de vista hi ha tres tipus de nacionalismes fonamentals; un d'independent i els altres dos que van lligats.

El nacionalisme independent, i que des del meu punt de vista és bo, és el nacionalisme romàntic, el nacionalisme d'estimar i d'embellir la nació com a resultat de la identificació d'allò que a hom li és proper: la terra, la família i els amics, els parlants de la llengua pròpia i aquesta en sí mateixa, la cuina, la cultura, la història... Podríem parlar d'un nacionalisme de vestit poètic que fa que quan tu viatgis gaudeixis de l'esplendor del món en la diversitat de les seves nacions. Tota nació té el seu vestit romàntic, i penso que és bo que així sigui; si no, el món seria molt avorrit.

El nacionalisme imperialista és aquell que justifica que la nació pròpia intervingui en un territori nacionalment aliè per tal de fer-hi la seva voluntat. En són exemples el nazi, el rus, i l'espanyol entre d'altres. Aquest nacionalisme implica l'intent de violació de la nació escollida i porta a la guerra que sorgeix quan la nació intervinguda es defensa de l'atac, en aquesta defensa hi troba la seva explicació el darrer nacionalisme, el nacionalisme d'alliberament; exemples d'aquest en són el saharàui, el tibetà i el català. Penso que aquest darrer és també bo, perquè lluita -entre moltes altres coses- per l'existència dels nacionalismes romàntics i en conseqüència per la riquesa que aquests ens aporten com a espècie.

22 comentaris:

Jaume Colomer ha dit...

Molt d'acord, Efrem. Aquí rau la diferència entre els nacionalistes catalans i els espanyols, per exemple. Uns (d'entre els que m'hi compto) tractem de fer de la nostra realitat un fet. D'altres proven de preservar, a tota costa, la seva realitat que, en part, és la nostra segrestada.
Una és creativa, l'altra destructiva. Una representa el progrés, l'altra l'antigor, la decadència.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

en tinc un altre per tu el:

NACIONALISME XARNEGO !!!

tornem a posar de moda la paraula

salut

Ferran ha dit...

Afegiria que el nacionalisme imperialista es disfressa amb l'adjectiu "patriota", i així intenta passar per "bò", mentre que al nacionalisme d'alliberament li toca suportar l'etiqueta de "nacionalisme" a seques, i és intrínsecament dolent -naturalment per interès dels "patriotes".

Si és que, en el fons, les coses són més simples del que de vegades semblen...

L'home del sac ha dit...

Curiós que normalment els realment més nacionalistes són els que sempre ho neguen i apliquen l'adjectiu als altres.
Salutacions.

Noctas ha dit...

Tots els nacionalismes són dolents, perquè el romàntic sempre acaba amb l'imperialista, i sinó mirin el català, aparantment romàntic però realment imperialista amb els seus paisos catalans...saludus. Jo no sóc ni catalnista, ni nacionalista, jo sóc català i estimo Catalunya!!!!

Edu ha dit...

El problema és que molts nacionalismes romàntics acaben derivant cap als altres dos tipus.

Els nacionalismes d'alliberament (nom que no m'acaba d'agradar) poden ser justificables si no escullen la via de la lluita armada, cosa que lamentablement sol passar.

Einstein que era un tiu força intel·ligent té una frase bastant contundent: "El nacionalisme és una enfermetat infantil. És el xarampió de la humanitat".

Després de viatjar bastant i viure en realitats molt diferents de les d'aquí, haig de dir que estic bastant d'acord amb ell. Però vaja, per mi sempre que quedi clar que abans que catalans som ciutadans del món, el nacionalisme català em sembla perfecte.

Salut!

Batiscafo Socialista ha dit...

Bones company!

Ens coneixem però tinc un bloc anònim i ja et diré qui sóc quant et trobi per la uni. T'agrego!

Respecte el text dono la meva opinió personal: Crec que en realitat hi ha tants nacionalismes com països hi ha al món. Al meu entendre, el que és realment bo és el d'alliberament, però jo precisament el desvincularia dels altres dos. M'explico, el nacionalisme que has cualificat de romàntic, m'ha donat la sensació que apelaves a una essència de la pròpia terra. Quelcom com una essència, evidentment existeix, però no deixa de ser al meu entendre una idea de caràcter estètic, de manera, que aquest essencialisme, també el pot usar un nacionalisme imperialista.

Pel que fa el nacionalisme d'alliberament, que és el que conec i al que m'adscric, és un nacionalisme que lluita per a una justícia social contra les cadenes que l'oprimeixen, independentment que la nació tingui o no estat. Per exemple els veneçolans són grans patriòtes i han hagut de lluitar contra tota ventada al poder que el capitalisme yanki que els furtava el petroli deixant-los en la misèria.

Bé, sols és una opinió personal, no tens perqué fer-me cap cas. ;)

I lo de "xarnego" no m'agrada gens. És un insult racista. M'escau més "botifler".

Ara us invito jo a participar dels debats que aniré tirant endavant en el meu bloc.

Salut i revolta!

Batiscafo Socialista ha dit...

Per cert, boníssim lo de que "apolític" vol dir imbècil o curt de gambals XD... saps com és la paraula exactament?

Es que quant ho he llegit m'han vingut un determinat sector del món skin head...

efe ha dit...

I hi ha el nacionalisme que no és d'arrel romàntic. Per exemple de classe. Al País Valencià (dins dels PPCC que algú per allà damunt diu que són imperialistes, malgrat que els va inventar un valencià) el nacionalisme és també una lluita contra la dominació d'una classe que sempre havia parlat castellà. I el mateix passa amb altres nacionalismes d'alliberament. Els d'arrel romàntic no m'agraden. Els cívics, sí.

Felicitats pel post.

Henry The VIII ha dit...

Efrem, primer que tot enhorabona pel teu interessant blog.

I això que dius sí, hi han nacionalismes que s'expandeixen més enllà de les seves fronteres o més enllà dels drets dels individus i després n'hi ha d'altres que el que cerquen és el dret a decidir per un mateix i per un col·lectiu sense intentar anar més enllà del territori propi i que alhora es poden combinar amb internacionalisme i coses per l'estil.

Salutacions

Efrem ha dit...

noctas, estimar Catalunya des del meu punt de vista és ser nacionalista. De fet és el nacionalisme romàntic, el que estimes perquè t'hi sents identificat, amb els teus amics, família, literatura, costums i llengua. A això és al que em refereixo amb nacionalisme romàntic, no a res més, i per això dic que és independent dels altres dos. Perquè els altres dos són l'un causa de l'altre, però estima el teu país no és causa de cap imperialisme, l'imperialisme és causa d'afany d'imposar la superioritat del teu poder als altres.

Edu estic d'acord amb tot el que dius menys amb la frase del físic, perquè segurament tenia una noció de nacionalisme bastant diferent de la que jo tinc i no s'havia parat a fer diferenciacions.

Batisfaco socialista, el nacionalisme romàntic és raó si ne quanon de l'existència dels altres dos, però és independent d'ells en el sentit que no els provoca, l'imperialista es provoca -al meu parer- com li he explicat a en noctas, i el d'alliberament n'és la seva reacció. Estic amb tu en el tema de l'alliberament de classe, sovint va unit amb el nacionalisme ja que és també quelcom que uneix les persones. Però adona't que en una nació hi poden haver tan oprimits com opressors socials, vull dir que per això crec que la lluita de classe i els temes nacionals no s'haurien de barrejar, perquè aleshores perden el seu significat autèntic i es destrueixen els conceptes. Per cert, el significat literal d'apolític tinc entès que és imbècil, hehehe.

Efe, en una nació hi poden haver diferents classes, això vol dir que totes comparteixen alguna certa cosa encara, i és el nacionalisme romàntic: llengua, tradicions, territori... Per tant no crec que a la lluita de classes se li pugui donar el nom de nacionalisme, en tot cas classisme, justícia social, etc.

Gràcies a tots per fer crítica i debat!

reflexions en català ha dit...

Clar i català.

Un exemple també clar de nacionalismes: els catalans no volem imposar la nostra llengua a Espanya, en canvi els espanyols volen que el castellà sigui la llengua predominant a Catalunya, per això parlen de 'lengua común'.

Cristina ha dit...

Primer que tot: Hola de nou!
Després de la meva llarga absència veig que per aquí tot segueix igual, tu i els teus comentaris tan qüotidians. Amb això vull dir que dones el teu parer dels temes més delicats i punxeguts de l' història: política, religió..., però presents gairebé dia a dia en la nostra vida.
M' agrada llegir-te perquè les teves opinions són clares, fàcils d' entendre, i la gran majoria de vegades comparteixo.
Pel que fa a aquest comentari en concret jo estimo el lloc on vaig nèixer, el lloc on he crescut i el lloc que m' ha donat la meva manera de pensar,jo estimo Catalunya. Però no deixo mai de respectar i admirar tots els altres llocs (països, nacions, estats, cultura) del món, cadascun amb la seva manera de pensar totalment diferent a la dels altres, ja que si no fòs així tal com tu dius, el món seria un terrible aburriment.

Petons!! ;)

khalina ha dit...

m'agrada aquest nacionalisme romàntic. A un li agrada pertànyer al lloc on ha nascut, on ha anat a l'escola, on ha tingut el seu primer amor, on ha viscut envoltat d'una gent, d'uns paisatges, d'uns costums... ha menjat els plats típics, espera content l'arribada de les festes pròpies... I m'agrada anar a altres llocs i veure com la gent té aquest nacionalisme romàntic. Llàstima que hi hagi alguns que volguin que tots tinguem el mateix romanticisme. I el dret a la llibertat? No podem escollir?... Per què ha d'existir aquest nacionalisme imperialista amb aires de grandesa??

Esther ha dit...

Ahir parlavem a classe que les malalties de la democràcia són el populisme, la democràcia contemplativa i l'autoritarisme. Crec que també s'hi podria incloure el nacionalisme imperialista del què parles. Per què s'han d'imposar nacions sobre d'altres? Potser aquest imperialisme és necessari per a que no trontollegi el món en què vivim? Uf. És un concepte complicat, el de nació, però des que estic aquí al bell mig de la Meseta entenc molt més bé.
Molt bona reflexió, Efrem, de veritat!!!!!!

Quim Amorós Le-Roux ha dit...

M’agradat el teu post Efrem, estic d’acord amb el que dius i mira jo no sé si soc nacionalista romàntic o no, però si soc un nacionalista d’alliberament. ( no imperialista), jo vull per Catalunya la independència, però la vull sense imposar rés, sempre amb el beneplàcit de la societat catalana, i després d’haver aconseguit el suport en un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya.
No vull imposar rés als demés, però tampoc vull que els demés m’imposin rés, crec sincerament que els catalans tenim el dret a decidir, i tard o d’hora decidirem segur.
PD si la resta de pobles dels països catalans es volen afegir millor, sinó anirem sols.

Núria ha dit...

M'ha agradat molta quest post, i estic d'acord amb la majoria d'opinions dels qui t'han contestat. També vull subratllar que hi ha algun partit polític que s'apropia del mot de mala manera, així que no tinc altra remei que anar-hi en contra o utilitzar-lo amb compte...
Espero que actualitzis aviat!

joliu ha dit...

"Apolític, en grec clàssic, vol dir imbècil, curt de gambals"
Ho recordaré per quan toqui fer campanya contra l'abstenció.

Miquel Bordas ha dit...

I si el problema és el nacionalisme en quant nacionalisme? Per què? Per què la seva finalitat és l’afirmació de la voluntat, el “nosaltres”, no del intel•lecte? Però, ja sigui “romàntic”, “imperialista” o “d’alliberament”, quin és l’objectiu de tot nacionalisme, la seva fonamentació i, per tant, justificació?

La nació és per als homes, o els homes per a la nació?

Des de Hegel, el nacionalisme – com a afirmació – requereix d’una negació. En principi semblaria que una negació d’allò d’altri, però al final (ho veiem a casa nostra) és tracta d’una negació de si mateix, de la pròpia naturalesa (que s’expressa per exemple a través de la tradició més genuïna).

No és Hegel és un admirador de Spinoza, panteista per antonomàsia, home desarrelat?

En el fons és una qüestió d’autodeterminació pseudo-racional. A nivell individual i també social. “Dret a l’autodeterminació”... En aquest sentit, tot nacionalisme és una derivació o una aplicació del liberalisme.

Tot nacionalisme és un paràsit del regionalisme (regionalisme com patriotisme o amor envers la pàtria) per a sobreviure. Sense això, no tindria contingut, seria un mer nihilisme. Una altra cosa és que hi hagi molts autoanomenats “nacionalistes” de bona fe que en realitat no s’atreveixen a declarar-se regionalistes.

I com que tot nacionalisme és paràsit, s’acaba menjant la pàtria. La pàtria catalana, espanyola o la de Sant Pol. El que queda, només és un succedani amb els dies comptats.

Efrem ha dit...

Miquel, l'objectiu de "tot nacionalisme" no existeix, perquè cadascún te objectius diferents. Si m'estires, podria afirmar que l'objectiu de tot nacionalisme és la tinença en compte de la nació, l'atenció d'aquesta. Així, el nacionalisme, per exemple, present en la mentalitat de la majoria de nord-americans és paràsit de regionalisme? No acabo de comprendre la teva visió. Crec que els nacionalismes romàntics, són un volem caminar per poder ser i volem ser per caminar. Un estimo els meus amics i vull seguir estimant-los. Entenc que el fet de concebre el nacionalisme com una cosa arcaica i rancia es menja l'autèntica pàtria, l'autèntic poble. Però aleshores ens trobem d'avant d'un autoengoliment? Pot un poble menjar-se a sí mateix? No ho crec, per això és com lluitar contra el vent. El poble crea el nacionalisme per ell mateix, és com un mirar-se a sí mateix.

Gràcies pel teu comentari i benvingut al bloc!

Miquel Bordas ha dit...

Bon any per a tu també, Efrem!!

Potser en el meu comentari anterior no havia volgut entrar en què consisteix el vertader “amor” de pàtria, al qual per una sèrie de raons no m’agrada anomenar “nacionalisme”. Tampoc volia parlar de nacionalismes a d’altres països, sinó tocar el problema que tenim al sortir de casa. Només volia mostrar les contradiccions d’un cert amor a la pàtria, nació, poble o terra, que entenc està desordenat. Però si és desordenat, no pot ser pròpiament, cap amor. És un pur egoisme.

En primer lloc, quan parlem de patriotisme, nacionalisme o regionalisme, hauríem d’esbrinar què entenem per “pàtria”, “nació”, “poble” o “regió”. Què és Catalunya? O què és Espanya? I Europa? Què és l’home? No som els primer en preguntar-nos-ho. Què entén Dant, per exemple, quan en el primer cant de la Divina Comèdia diu, en llavis de Virgili, “li parenti miei furon Lombardi, Mantoani per patria ambedui”?

En qualsevol cas, potser si podem convenir que siguin el que siguin aquestes conceptes, si han de tenir algun significat, això és deu a que tenen correspondència en la realitat. O dit en altres mots, aquests conceptes seran més vàlids en tant que s’adeqüin amb la realitat que volen expressar.

Tanmateix, potser ens hem avançat massa en el raonament anterior. En primer lloc, hem acceptat que hi ha una realitat (que és el mateix que dir que hi una veritat). I que la veritat és “adequatio rei et intellectus”. O què és possible el coneixement, però que el nostre coneixement (la raó) no és substancial (o “auto-determinativa). Perquè hi ha molts pensadors, d’Occam ençà, que no acceptarien aquest raonament. Aquí està el quid de la qüestió. Quan el nominalisme comença a traduir-se pràcticament i políticament, a la vegada que comencen a aparèixer els estats moderns, la raó d’estat, la sobirania absoluta del monarca, es van ideant les “nacions” en el sentit modern. I és la Revolució la que redenomina la “nació”. Es comença a parlar de “nació” espanyola a la Constitució de Cadis. Felip V, no ho feia encara. Aquesta constitució no és pas una cosa reaccionària: és la primera constitució liberal. Una constitució “històrica” que s’anirà redefinint al llarg de tot el segle XIX concretant els seus postulats: centralisme polític, jurídic, lingüístic, econòmic.

Ara podríem desenvolupar el concepte de nació modern, que partint dels orígens tan revolucionaris, en l’època del romanticisme, va prenent una caracterització “mítica”. Mítica perquè encara que procura tornar a unes suposades “arrels”, ho fa de forma selectiva, segons les seves pròpies necessitats. Un paradigma és la reivindicació medieval que fa. Però és una reivindicació moderna, amb fins folklòrics o legitimistes dels mateixos principis liberals. Aquesta seria la interpretació, a casa nostra, del pactisme tan típic de la Corona d’Aragó. D’aquesta manera la Revolució, tant elitista i menyspreadora del poble, es camufla, s’apropa i es va apropiant de les classes més populars, val a dir, tradicionals.

És veritat que les generalitzacions són simplistes. Si confonem, per exemple, tot catalanisme amb nacionalisme, qualsevol expressió de la Renaixença seria nacionalista, cosa que òbviament no és certa. Però aleshores no s’entendria que un Jacint Verdaguer escriu l’Atlàntida, que és una apologia de la Hispanitat. O que un “Pare de la Pàtria” com és Torras i Bages parli d’Espanya com a “una summa harmonia baix les ordres de la Providència”.

Quan parles de que els “els nacionalismes romàntics, són un volem caminar per poder ser i volem ser per caminar” suposo que et refereixes a allò de “fer” país. Però voler caminar per poder ser es pot entendre de dos maneres:
1) Que hi una meta. Aleshores, podríem discutir quina és la meta, qui la determina o quin abast té la meta, i què aporta arribar a la meta.
2) Que no hi ha meta o la meta és el mateix caminar (“caminante no hay camino, se hace camino al andar”). Aquesta seria la versió de la visió “progressista”. El progrés pel progrés.

O també es podria tractar les teves paraules d’una forma més profunda i reflexiva. Entendre que un poble, com el català – o l’espanyol – tenen un “ésser”, això és, una ànima, més enllà dels mateixos accidents: les relacions humanes, els condicionaments ètnics, històrics, naturals o altres. Ser humils que aquest “ésser” no l’hem fet nosaltres, sinó que ens ha estat regalat, de forma més immediata pels nostres pares. Sí, hi participem en aquest ser i podem ser fidels. La fidelitat és exigent, suposa una actitud activa, de recerca, i no només de passiva o de deixar-se portar. Però també és cert que podem segur “fent” país, com si ahir aquest no existís, seguir aprovant estatuts. El que em pregunto en aquest darrer cas, aquest “nou” país que ja estem tocant o encara estar per venir, serà Catalunya o serà una altra cosa? A mi, per honestedat, m’agradaria que, si seguim progressant, no s’emprés demà el títol de “Catalunya” per aquesta entelèquia. Et o em preguntes: “Pot un poble menjar-se a sí mateix?”. Sí, de forma figurada. Per a mi, la infidelitat a la pròpia essència és un menjar-se a si mateix. Un canibalisme – parasitisme – per a seguir essent, però l’essència si no s’alimenta, es va acabant. O no? De moment seguim celebrant el Nadal com a Nadal, fins quan? Si hom no creu en el Nadal, val a dir, en l’Encarnació, la seva celebració del Nadal s’anirà fent més dèbil. Un dia – sempre necessitem celebrar quelcom – només celebrarem el Cap d’Any.

I és que, suposant que podem parlar de catalans a partir del segle X, som més catalans que els nostre besavis o que els catalans del segle XVIII o del segle XIV?

Bé, sobre el nacionalisme es podria escriure molt. Mentre siguin coses “pensades” i ben pensades, benvingudes siguin. Però moltes vegades quan es parla de nacionalisme es parla de “sentiments”. “Sóc català perquè m’hi sento”. El paper del sentiment és important, és clar, però no pot ser prevalent sobre la consideració racional de la qüestió.

Potser ens hem elevat massa. Per això, resulta més fàcil parlar de la “nació” o de la “pàtria” com una família, com una família de famílies. Hom no tria néixer en una família. Però tothom neix en una família. Una família s’ha d’estimar i ha de tenir cura de si mateixa. Cada família és un món, viu en una casa o habitatge diferent, s’ocupa de coses diferents. Una família és una comunió per definició inter-generacional, ni que siguin pares i fills, però també en formen part els avis i els nets i així podríem seguir estenent-la. Una família on hi ha una autoritat, ja sigui paterna o materna. Una autoritat que forma als fills en atenció del seu bé, que no és una imposició o una tirania. Avui, però, qui reconeix el valor del “pare”? Per analogia, i partint d’aquest experiència de família que molts encara hem tingut la sort de gaudir, podem apropar-nos a un sentit de patriotisme, com a amor a si mateix però que per a afirmar-se no requereixi negar l’altri, sinó que precisament l’altri, el veí, és un germà que també cal estimar – ordenadament.

Acabes amb “el poble crea el nacionalisme per ell mateix, és com un mirar-se a sí mateix.”. Acabo jo també. Hi havia un tal narcís que de tant mirar-se a sí mateix, es quedà plantat davant un estany. Jo diria d’una altra manera, el patriotisme és una contemplació, de sí mateix, certament, però per a conèixer-se, perquè hi ha una realitat “nacional” per a conèixer. I només s’estima allò que es coneix. Saps qui va fer allò de“l’observació i contemplació silenciosa de la faç de Catalunya, a fin de determinar son tipus perquè ningú no pretengui deformar-lo”.

Potser en definitiva és el que vols dir per “nacionalismes romàntics”. Si és això, en el fons estem d’acord. Però, en aquest cas hi ha tota una tradició intel·lectual que prefereix no parlar de nacionalisme, sinó de patriotisme. Patriotisme que és un deure, un manament religiós fins i tot, perquè és una extensió del manament d’estimar als pares. Patriotisme que de romàntic no té res. És molt concret. Patriotisme que ens porta a donar la vida per a la pàtria, no només literalment, sinó que representa un sacrifici, un esforç, una renúncia personal, per tal de contribuir al bé comú (no m’agrada parlar d’interès general o bé públic, perquè són massa abstractes). Bé comú que al capdavall és un bé per a tots i cadascú de nosaltres. I sempre amb la mirada posada en una altra Pàtria...

Efrem ha dit...

Bé, per a mi patriotisme i nacionalisme romàntic són la mateixa cosa. Una nació pot ser -i és- una família, sí. De fet aviat les nacions, potser, són les empreses, els grups musicals... Estem en una era de grans canvis.

La meta? Caminar, caminar per poder ser. I el fet de caminar. Cap a on? Això només Déu ho sap. Pel que fa a Catalunya, la primera passa és la independència política, per descomptat. Però per mi estimar Catalunya és molt més que voler la independència, és voler-li el millor. Que la meva gent sigui intel·ligent, sana, evolucionada, i en definitiva, feliç. Això és fomentar la cultura, això és fomentar el sentiment social i patriòtic perquè ens ajudem els uns als altres, motivar-nos, fer créixer els camins de la fe. Etc. D'una manera, a més d'individual cadascú, també col·lectiva. Aquest és el meu nacionalisme. Que el 1640 la sardana i el nadal? Per descomptat. Però com t'he dit abans, els canvis comencen a ser vertiginosos i no val a badar en cap aspecte

"I és que, suposant que podem parlar de catalans a partir del segle X, som més catalans que els nostre besavis o que els catalans del segle XVIII o del segle XIV?"
Jo penso que en conjunt és tot el contràri, en som menys. Començant per la immigració que viu entre nosaltres però no se sent gens catalana. Català és qui se sent. Com francès o flamenc.

El catalanisme, des del meu humil punt de vista, és un moviment ideològic nacionalista i patriòtic que va començar el dia en què tropes estrangeres entràren en territòri catalanoparlant amb intencions gens pacifistes. Que la burgesia se'l va fer seu per conservar privilegis tenint així suport popular? Sí. Però això no desvirtua un sentiment popular de pertinença i de país.

El tema és interessant i amb aquesta resposta em quedo curt. En seguiré parlant.