ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dissabte, 11 d’octubre de 2008

Quaranta anys

En la nostra societat comença a ser massa habitual trobar-se amb el fet que la distància principal entre un revolucionari i un conservador són els 40 anys d'edat que es porten. L'explicació d'aquest fet sembla ben simple: quan hom és jove no acostuma a tenir res per conservar, en canvi una persona que hagi estat correctament domesticada per a la selva urbana, en no més de quaranta anys aconsegueix acumular -no sense esforç i una mica de sort- la seva pròpia parcel·la de material (o de diners, que al cap i a la fí acaba essent el mateix) on poder descansar. El jove explora i vol transformar el seu entorn al gust, és una característica de l'ésser humà: la tècnica, manegar, jugar, estudiar...; energia, ganes, revolució! Però les nostres creences canvien al traç de les arrugues en la nostra cara. Sembla inevitable, però potser no sigui més que una simple fal·làcia basada en un suposat benestar nodrit per l'acomodament que sovint porta a l'estancament, al vici i a la degradació.

Les nostres creences canvien amb el temps, normalment en cada etapa de la vida aprenem diferents lliçons que no hauríem d'oblidar però que oblidem. Són innumerables els savis que han diagnosticat com a patologia aquest acomodament propi de l'edat conservadora que ens porta a la pèrdua dels valors apresos durant tant de temps: a l'oblit de les lliçons. En qualsevol tren uns immigrants espanyols ja acomodats a Catalunya, escarneixen i humilien un pobre nouvingut gambià pel simple fet de portar amb sí la bicicleta, que segons l'experimentada opinió dels pertorbats obstrueix la normalitat del seu pas a través del vagó. Les seves paraules llueixen un estendard d'enuig, orgull i menyspreu. Titllen als nouvinguts d'analfabets entre moltes altres coses, la seva manca d'escrúpols fa pensar que potser no se'n recorden de quan ells van arribar, 40 anys són suficients per nodrir les misèries morals més tristes, quaranta anys per tornar-se conservadors amb el seu propi estancament.

16 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

Sí, aquesta és una transformació bastant habitual, espero no haver caigut en el parany dels anys

Ferran ha dit...

De tota manera, malgrat estar d'acord que descrius una tendència potser habitual, un passeig per la catosfera -on no tots els blocàires són (som!) precisament joves- permet veure que molts, ja a la quarentena... o passada, continuen fotent canya a tort i a dret.

Quarentons acomodats? Molts, però també a molts altres els bull, encara, la sang. Per molts anys sia!

Jaume Colomer ha dit...

Em sembla que fou Sarkozy qui, ja fa temps -abans la Bruni i de la presidència-. va sentenciar que, avui dia, la millor manera de ser revolucionari era ser conservador. En fi, suposo que ho deia per la 'suposada' pèrdua de valors de la que als més joves ens acusen.
Crec que el conservadorisme és un sense-sentit vital. Ara bé, també crec que determinades revolucions són profundament conservadores.
Em queden 11 anys per canviar d'opinió!

AtaxiA ha dit...

no tots son aixi, per sort :D


espere que a mi nom pase1! xD


Parlant daixo de la filosofia i les humanitats en general... Dilluns comencem un tancament a la facultat de filosofia de Valencia contra el plan Bolonya. a Barna es va a fer algo???

Ja m'explicaràs.

Ací tens la direcció de la web de la Aamblea d'estudiants de Filosofia de Valencia, per si et vols informar.

http://www.aefv.org


besets Efreeeeeeeem!

Aina ha dit...

En realitat els anys que tenim i realment com ens sentim interiorment no sempre van correlatius. Moltes vegades ens deixem "derrotar" per comoditat rutina....
Per cert benvingut a Una real Utopia!

Kostas ha dit...

Suscric el que diu en Ferran, potser és una tendència majoritària, però sort en tenim que he han excepcions.
Per certel defecte d'escanejar i humiliar nou vinguts crec que no és exclusiu dels immigrants espanyols, el cercle és més ampli.

iruNa ha dit...

Aquest és un dels motius pels quals una servidora nega el pas del temps i no vol fer-se gran.
Però bé, com diu molta gent per aquí, aquesta tendència (malgrat ser majoritària) no és la única existent, per sort.
Crec que d'una manera o una altra tots ens veiem arrossegats per un estil de vida que en marca la societat actual, seguim uns patrons de conducta, de pensament, fins i tot de valors morals (amb els quals ja no crec) i perdem l'essència revolucionària, que és l'esperit que ens impulsa a buscar el nostre propi lloc al món, els batecs que ens bullen per dins i ens qüestionen constantment el significat de les nostres vides. Tot això l'acomodació i el fet conservador ho adormen, però no significa que deixin d'existir. Sinó com s'entenen les crisis existencials? Aquestes arriben quan tot el que erròniament t'havies muntat com a segur es desgavetlla i els fonaments de l'edifici per on passejaves tranquil·lament s'enfonsen. Llavors em pregunto... què coi estem fent? No ho sé, no entenc massa res Efrem, només sé que la cosa no va bé.

Salvador ha dit...

Doncs jo mai he vist gent jove més conservadora que la dels últims 10 o 15 anys, amb moltes excepcions és clar.

Hi continua havent la distància de 40 anys entre revolucionari i conservador però moltes vegades el conservador no és el més gran, estan intercanviats.

Sortosament sembla que ara això està començant a canviar.

Quim Amorós Le-Roux ha dit...

Sempre s’ha dit que quan un es jove ,com que no tens res, un es revolucionari de mena, perquè vol canviar el mon, i a mesura que et fas adult, et tornes més pragmàtic i conservador, per no perdre al menys el que tens.
Però afortunadament no tothom es així, i malgrat que quant et tornes carrossa tens menys força i ganes de lluitar, encara som molts els que tenim ganes de canviar les coses, encara que potser no cridem suficientment fort

M.TeReSa ha dit...

Hola he caigut aqui per casualitat i em trobo un post força interesant... es molt cert tot el que hi dius i tambè molt respectable, però estic d`acord amb el ferran de que encara hi ha gent que conserva, mai mes ben dit, el esperit jove que fa falta per tirar endabant i estar al dia en tot i no permetre "morir" en el conformisme, tot i que això moltes vegades comporta el trencar esquemes i lluitar a contra corrent...... ostres per ser la primera vegada com m´has estirat de la llengua !!!!! jejejeje
et felicito , tens un blog interesant.
una abraçada.

Noctas ha dit...

Sol ser així perquè sóm orangutans i per tant estimem el nostre territori (dígue-li propietats) més que qualsevol altre cosa. Quan ets jove menyprees segons quines coses perquè els pares ja te le donen (menjar, llit, un niu) però quan et veus sense aquest recolzament i lluites per tenir el teu propi niu no te'l jugues per cautre idees revolcionaries. Et tornes per tant un conservador. És natural.

A sobre i a sota ha dit...

Potser no sóm conformistes sinò pracmàtics.Potser hem vist que els petits gestos poden ser més poderosos que les grans revolucions...no aniré a una manifestació de Green Peace però segurament em gastaré el doble que un activista per viure en una casa ecologicament sostenible (...d'acord diga'm acomodada, ;))

Efrem ha dit...

Acomodada! :)

Però jo el que deia no és que sigui dolent acomodar-se, pot ser molt bo i de fet ho ha de ser, i és una bona manera d'aprofundir en l'autorealització, però això no ha de voler dir estancar-se, jo el que criticaba és que molts cops aquest acomodament no comporta cap autorealització ni millora ni res que si assembli, sinó més aviat un estancament autodegradatiu. Per això ho he il·lustrat amb l'exemple dels avis del tren.

khalina ha dit...

Cada vegada em falta menys pels 40, espero no anar-me acomodant.
Sí que la gent va canviant i evolucionant, i suposo que arrisques i et defenses d'altres maneres.
Igualment, la societat d'avui en dia és en general conformista. Anem tragant per un munt de coses i en general no passa res. Potser la gent es conforma perquè ens tenen lligats a deutes. I a part de conformistes, es tendeix a l'individualisme i a mirar-se el propi melic, i potser el de la gent més propera. La por a destacar, la por a anar a pitjor, la por a perdre la feina, la por a perdre les hores extres...I sí després la gent per considerar-se solidària participa en maratons però tanca els ulls en altres ocasions

marc ha dit...

Bona reflexió!

zel ha dit...

Ep, ep, ep, i ep...que jo en tinc més de quaranta i de conservadora et juro que no en tinc ben bé res...t'ho ben juro!!!! Ben al contrari, normalment el meu cercle d'amistats sol ser força anys més jove que no pas jo, faig pinya a l'escola amb la gent que comença i no m'entenc gens ni mica amb els apoltronats, aburgesats i fauna similar...jejejeje, em sembla que ja es nota... Ets un crak, nano, segueix així que ens falten un munt de gent com tu a qui deixar la trista herència de món que us hem malgirbat!!!!