Sempre he admirat l'actitud d'aquells estudiants que tenen per costum no perdre's mai classe i que quan se'n perden fan cara d'amoïnats, com de cigrons en les sabates, santa disciplina, recordo que quan feia batxillerat em passava la meitat de les classes pels bars de les rodalies de l'institut, els estudiants jugàvem al futbolí o les a cartes, bevíem cerveses i ens ho passàvem d'allò més bé, riure rere riure. Als professors tant se'ls hi en fotia l'assistència obligatòria, i, a més -salvant-ne alguna honrosa excepció-, les seves classes eren insuportablement avorrides de tant poc esma que hi posaven. A la Universitat ja és diferent, encara que molts professors segueixen transmetent el mateix poc interès per l'afer i segueixen passant de l'assistència obligatòria, almenys aquí no cal que surtis del recinte acadèmic per anar al bar a prendre cerveses! L'altre dia coincidia amb un amic en les agosarades expectatives que ens havíem creat per la Universitat abans d'entrar-hi, coincidíem també en la desil·lusió posterior. Preteníem participar d'un món en flor on tothom mantingués converses d'alt nivell intel·lectual i es fessin tertúlies als cafès, la patacada, esclar, va ser solemne. Un bon observador se n'hagués adonat ràpid només en veient l'edifici, quin esperit il·lustrat pot restar-hi en una acadèmia que ha estat arquitectònicament inspirada en una estètica de magatzem? Un edifici on tot s'ha deixat tal i com va quedar en la primera -i última- passada d'obra... Ja és tota una declaració d'intencions, reservar un edifici així a la comunitat universitària. Quina enveja de l'antiga Universitat, quin salt mortal de la bellesa total al seu total menyspreu. Encara hi ha, però, resistència de l'esperit universitari, els que bescanvien art o reivindicació pel gris de les parets, els que es reuneixen dos o tres cops per setmana per organitzar la lluita contra els qui, no contents amb la degradació de l'esperit universitari, pretenen destruir-lo del tot; encara hi ha qui destina el seu temps als ideals d'humanitat. Potser siguin el darrer alè d'esperança d'una societat que de tan còmoda s'ha oblidat del nord.
Reconec que sempre he admirat l'actitud d'aquells estudiants que tenen per costum no perdre's mai cap classe i que quan se'n perden una fan cara d'amoïnats, com de cigrons en les sabates; em pregunto, però, si algun d'ells pensa sobre el lloc que els envolta, si el que persegueixen és aprendre, o, simplement, comprar un títol perquè és el que els han dit que han de fer.
17 comentaris:
De la universitat, qualsevol universitat, emana el mateix esperit de la societat que l'acull. Tinc per mi que la nostra societat, la catalana, està podridota, podridota... i així li va a la universitat. I als mitjans de comunicació. I a part del món cultural del país. I...
Estudiar fent vida d'estudiant (cerveses, bars, futbol... i farres a dotzenes) és un luxe. Crec que és d'aquesta actitud benestant, còmode i falsament bohèmia del que s'alimenta "l'esperit" que no t'agrada d'una universitat.
A la universitat hi vas per fer el que tu vols, no pel que els altres volen per tu. En el meu cas si un professor no em dona el que vull, m'espavilo per saber-ho....clar que el meu cas és diferent, jo tinc el temps just per dedicar als estudis. La resta del temps treballo.
Més que desil·lusionar-me de la universitat, jo m'he desil·lusionat dels universitaris.
M'ha encantat l'escrit. Em sembla que quan vaig estudiar dret vaig anar al 10% de les classes..saludus
una discussió sobre el tema ke deixas obert a la fi de l'escrit la vaig tindre jo amb dos companys de filosofia. Sorprenentment ells deien ke a la facultat nomes es compren els titols, i k x aixo es legitim cualsevol medi x aconseguir eixe fi: copiar als examens, furtar treballs, en fi... el ke siga...
I veient q ells dos eren dos dels alumnes mes brillants del meu curs, i potser també de la carrera, vaig perdre la fe en el futur de la filosofía...
petons...
(spere ke s'arregle, trobes feina i no t'hagis de deixar la filoooo :()
Bones Efrem. Gràcies pel teu post. Quant tinga temps te'l contesto.
Ara et comento aquest. És interessant el text. Crec que el que aquí comentes té a veure amb un "tantsemenfotisme" que pot portar el nostre país a assemblarse als estats units, on la sanitat està com està, hi ha un 30% de pobresa i han aconseguit fer creure a la mateixa societat que són un país exemplar i per tant, no és necessàri lluitar per canviar res. El país dels "multimilonaris" , no ho dubto, però les "oportunitats" hem sonen a propaganda.
Potser hagués estat millor que guanyés el republicà per a que la gent acabés de perdre la fe en un sistema, que, miris per on t'ho miris té unes inèrcies totalment desctructives per a la pròpia societat.
Però tornant al post. Hi ha una crisis de consciència social, d'entendre que formem part d'un tot i volguem o no ens afecta, i no tant sols "els altres" com a problema en si. Resulta molt fàcil d'entendre les qüestions que tenen a veure amb la llibertat individual perqué les portem al estòmag, però quant es tracta d'acció col·lectiva a la gent li costa més. Estem acostumats -i no tenim altre remei- a trobar normal creuar-nos amb el rodamón, o a pagar x diners per estudiar.
Però bé, no caldria ser catastrofista, més que res perqué sempre és millor ser optimista i revertir el malestar en reivindicació. Sempre és més fàcil jutjar d'una plumada i autocomplaure's per oblidar-ho tot just després.
Salut company!
Hola Efrem,
M'ha agradat força el post. A més toques un tema important. I generes debat que sempre va bé.
Vols dir que aquest esperit ha anat decaient en comparació a altres èpoques? O no serà que ens han venut una mica la moto pel que fa a altres èpoques.
Consti que jo no ho afirmo amb rotunditat perquè no tinc dades (només sóc un pobre putarrango i les meves opinions poden no ser exactes) però el que sí que puc assegurar és que una vegada vaig sentir que es va fer una enquesta als USA en que es preguntava a la penya si als 60 havien estat al festival de Woodstock. Segons el resultat de l'enquesta a Woodstock hi van anar 4 vegades més gent de les que hi van anar.
Salutacions Efrem i companyia.
Per a mi la universitat no va ser cap desil·lusió. Ja estava preparat. Només vaig gaudir-ne una mica els dos últims anys. En fi, una etapa poc profitosa pel que fa a la formació, és clar.
Ai les 'campanes'! Quines grans estones... Jo també en feia. Ara bé, sabia bé quan fer-les. Vaig tenir la sort de tenir de professor d'universitat el Ramon Barnils. D'aquest, per exemple, no me'n perdia cap. Un any més tard moria. Així que puc considerar-me afortunat.
Em reitero: el sistema educatiu fa aigües per tot arreu. No és tant un problema de Bolonya, crec que el drama és estructural, de base.
Ahir llegia un article a la Vanguardia que el titulaven "la universidad en el diván", i l' altre dia xerràvem amb uns amics sobre aquest mateix tema. Crec que el problema està en la base de la nostra educació, abans els pocs afortunats (i moltes vegades adinerats) que podien arrivar a l' universitat potser si que en tenien de xerrades profundes sobre temes importants, eren pocs i segurament, s' havien ben merescut l' ingrès a l' universitat. Avui en dia qui més qui menys, aquell qui fa un spring al batxillerat, tampoc sense esforçar-se massa, arriba a l' universitat, el que ha produit una sobrepoblació de les aules tremenda i una baixada en picat del nivell d' aquesta. Si la nostra educació fos més estricta, i pugessin el nivell d' aquesta, la cosa seria diferent.
Em baso tot s' ha de dir, en el que veig a la meva universitat. S' ha de dir també, que la meva universitat s' ha obert precoçment i que tot allí sembla mal fet i mal estructurat. Des dels professors escollits (quin més prepotent que l'altre), des del temari de les classes (cada any repetim un cop i un altre les mateixes coses), fins la direcció de l' universitat deixada a les mans d'una persona totalment incapaç de mirar més enllà del seu propi nas. Per no parlar-te de les nostres aules que indefinidament són els que els professors anomenen "pavellons" i una persona normal i corrent anomenaria barracons prefabricats.
Tot això a mi també em va fer desil·lusionar-me sobre allò que creia tan distingit, la universitat. Res del que m' imaginava t' ho ben asseguro.
Però bé, en aquest moment intentem lluitar contra alló que ens sembla injust de la nostra situació actual, formant consells d' estudiants i reinvindicant els drets que tenim com a tals. És el bo de ser una universitat nova, la lluita comença ara i gràcies a nosaltres els que vindran al futur tindran unes bones condicions per estudiar arquitectura. Amb això et vull dir que res està perdut i si tots lluitem podem tornar a pujar al nivell que li correspon a la universitat actual.
Quin rotllo t' he fotut! ;P
No se olvida, quizá, que la forma del edificio que critica (y que servidor debe sufrir en carnes propias) satisface el gusto estético de los último luchadores que ya hace mucho alcanzaron el poder.
Bettie, dubto que la filosofía -entesa com a actitud- perilli, fins i tot podria ser que vagi en augment! Ara, altra cosa és el panorama "tècnic" del món, però tot i així crec que seguirà essent important en l'etapa educativa de les persones. Perquè la "gestió" de les emocions i actituds cada cop es torna més necessària en un món de formiguer tecnificat com el que s'està desenvolupant. I per a gestionar aquestes coses cal -a més d'autoconeixença- un gran esperit crític. (Ja he trobat una feineta per passar el més, qui dia passa any empeny! ;) )
Batisfaco, sí, estic d'acord amb tu en que hi ha un tantsemenfotisme basat en un individualisme mal entès en tant que no contempla la gran influència "dels altres" en l'individu. I el problema és que això porta a la mandra, i la mandra al seu torn al desinterès i a la ignorància, i ja sabem tots com acaben els pobles ignorants i amb aquestes característiques... oi? Edat mitja, esclavitud, etc. Esclar que hem de canviar la lent, esclar que són altres temps... Però no oblidem les lliçons que amb tant de patiment ens han arribat.
Henry, crec que sí que ha decaigut, segurament hi ha influenciat el fet que s'ha socialitzat i ara som molts més i per tant el que abans es concentrava en uns pocs ara està més dil·luït fent una metàfora molt simple.
Cristina, res de rotllo! M'ha semblat molt interessant el que dius, hi estic totalment d'acord. També en la il·lusió de tenir esperança i pujar el nivell.
Tumbaíto, benvingut al bloc, crec que t'he de donar la raó, però només en part. Perquè no crec que sigui del tot encertat identificar els "últimos luchadores" amb el que ara hi ha.
Jo també em vaig endur una patacada grossa en veure enfonsada i trepitjada la meva idea d'universitat. Això va ser quan vaig començar Pedagogia (el pitjor del pitjor, ja t'ho pots imaginar). Ara, estudiant Filosofia, crec que n'estic refent una mica, però només perquè la decepció havia estat majúscula.
No entenc l'estètica de les universitats de per aquí. No podrien seguir exemples com aquest? Almenys no semblaria tant una fàbrica de titulats.
Per part meva, el Pla de Bolonya m'ha ocasionat molts fastigueigs i maldecaps (el tinc a Pedagogia), però potser també hi té a veure la mediocritat de la carrera.
Sóc de les que assisteix a classe però de tant en tant es dóna el gust de quedar-se al bar amb alguns companys o amics. Sense el bar perdria la poca vida universitària que tinc (sí, aprenc més coses al bar que fora del bar).
M'han dit que a la UB també esteu revoltats, com nosaltres (UAB). Els estudiants es tanquen a les facultats, una rera l'altra; aquesta setmana Polítiques, la que ve nosaltres a Filosofia i a la següent potser fins i tot els d'Educació es decidiran a moure fitxa (s'haurà de veure, però) (a Educació hi ha molt masteguisme). Em pregunto si, quan crides, l'escolten més. Ja es veurà.
La verdad es que los sedicentes luchadores eran los hijos del más rancio caciquismo franquista.
Los hijos no se conformaron con la cleptomanía de los papas y, mediante la lucha, pasaron del caciquismo al estatismo.
¡Oh, me olvidaba! Le agradezco su recibimiento, Efrem.
Buenas, gracias por comentarme en el blog, se agradece la visita... lo único q... tebndría un enlace para ver tus posts en castellano ? te lo agradecería... pq es q de catalán ni idea ... venga, un saludo y encantado!
Si t'he de ser sincera, jo també em vaig desil·lusionar molt el primer any d'universitat, en el sentit que jo m'imaginava anant a un campus enorme, amb gespa, i també amb aquests debats que tu dius. L'esperit universitari aquell del Príncipe de Bel-air, vaja, era el meu referent, que anaven a Princeton i tot plegat. Però la URV -i més el seminari on estudiem comunicació- no ho és així. No em queixo dels professors, n'he après moltíssim i són grans professionals, n'estic segura que farien meravelles amb unes infraestructures millors. Jo faig periodisme, i és clar, he après més de becària de caps de setmana i de tardes que no pas anant a classe. Ara estic en una d'aquestes universitats ideals, i t'he de dir que hi ha gespa, cafeteria, i l'ambient és genial. I fins i tot he trobat el lloc on es fan els debats, a classe d'Opinió Pública i de Comunicació Política. M'encanta i estic molt contenta. Segur que les teves classes de Filosofia són així, i sinó, qualsevol quadrimestre trobes una assignatura d'aquestes que t'apassionin :)
Publica un comentari a l'entrada