El rellotge de Déu

Declaro que crec en Déu, per mi Déu és una mescla de conceptes com Principi i Fi, Etern, Infinit, Únic, Ésser, Natural, Tot, Univers, Allò conegut, allò per conèixer i allò que mai es coneixerà. Aquesta creença en Déu està relacionada amb la meva teoria d'explicació existencial, la qual intentaré explicar en les següents línies. Crec que el temps no té fi, no circula per cap recta amb principi i final -com totes les rectes-, sinó que circula per la línia d'un cercle, és a dir, que el principi i el final es poden delimitar hipotèticament dins del cercle -com en un rellotge- establint qualsevol tipus de paràmetres on principi i fi sempre es trobaran i on Déu no és només possible sinó inevitable. Bé, com tot ens matemàtic i quantificador, del temps, se'n pot dir que és etern; perquè malgrat la no consciència d'aquest el seu efecte és inalterable, podríem dir que els seus efectes no depenen directament de que hom en tingui consciència. Crec que l'existència és infinita i inevitable. Els descobriments científics -teòrics, empírics i matemàtics- intenten demostrar unes certeses i desmentir-ne unes altres: que tenim ossos al cos, que venim del mico en comptes d'una costella, que la terra no és plana, que existeix l'univers i que va haver-hi un BigBang que el va originar. Bé, jo me'ls crec, tinc fe: jo crec, jo crec en Déu i en l'home, com a simbiosi. Crec en un Déu que vol dir Naturalesa, Tot, sense cap més intel·ligència pròpia que la que tenim les espècies que en ell som. Quedi clar, doncs, en quin Déu crec. Crec que coneixem l'explosió que origina l'Univers, que aquest s'expandeix i alhora crea matèria. Us proposo un petit viatge a través del rellotge de Déu: suposem que som en l'explosió del principi, i ens preguntem: què hi havia abans d'aquesta explosió? Què l'ha provocada? Del no res és clar que no ha pogut sorgir, d'allà no en pot sortir res. No sabem com s'ha originat, però deixem que Déu ens ho descobreixi i seguim observant com s'esdevé el procés, com s'expandeix l'ona de l'explosió i com es creen les galàxies i els planetes, com apareixen el sol, la terra i la lluna, el mar, els bacteris, els dinosaures, els forats negres, els humans i tot els que aquests inventen. Veiem com aquests humans se n'adonen una mica de tot el que els envolta gràcies als seus invents i a la seva consciència, però per coses del destí un bon dia s'extingeixen perquè no poden contra la voluntat de Déu. I l'Univers segueix expandint-se i potser hi ha més vida intel·ligent semblant a la humana, però tota desapareix menys la vida de Déu, que no és d'aquest tipus. Passa el temps i cada cop és tot més fred i distant, perquè l'energia de l'ona expansiva de l'explosió és cada cop més distant en el seu principi dins el temps i més dèbil quant a força, cada cop hi ha menys tensió entre l'energia, menys moviment, fins que arriba un moment en què tot està quasi parat. El punt clau del procés, les sis en punt del rellotge de Déu, una tensió energètica que quan ja no pot separar-se més, comença novament a apropar-se fins que arriba a les dotze menys un segon, moment en què l'Univers té tanta energia comprimida que ja no pot comprimir-la més i peta, peta i és el mateix BigBang de l'altre volta de les vespes del rellotge de Déu, quan ens preguntàvem d'on hauria sortit una explosió tan brutal, ara ja ho sabem. L'energia de l'explosió comença a expandir-se creant matèria, galàxies, el sol, la terra, els humans...; i després d'aquest viatge, el viatger no pot entendre altre comprensió lògica de l'existència que no sigui la de que tot ja ha passat infinites vegades i que tot seguirà succeint-se eternament, perquè Déu és tot, etern, infinit, implacable; lògica, vida i fe. Perquè si l'Univers arribés a parar-se del tot sense esclatar, aleshores el no res existiria materialment, i el seu principi seria inexplicable i paradoxal. No res no pot existir, i si el no res existeix, d'ell no se'n pot derivar res i molt menys vida ni moviment ni energia, precisament per això, perquè no és res. El no res, doncs, no ha pogut existir mai ni podrà tenir-ne cap possibilitat, perquè del que és no se'n pot suprimir l'essència, que és Déu. D'aquesta tesi se'n deriva que tot el que fem ara, ja ho hem fet infinites vegades, que tot el procés de la vida s'ha donat infinits cops i que hem nascut tantes vegades com tornarem a néixer, que formem part de Déu, som dins el cercle d'aquest rellotge que mai pot aturar-se, i quan arriben les dotze tot acaba de nou per tornar a començar.