ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



diumenge, 14 de març de 2010

història d'Amor

En una terra minada d'inhòspits paratges, sota els fums del caos creacional un nervi vibrava insistentment -d'aquella massa de lava efervescent, n'emergiria la gran inquiedud destinada a conèixer el món. Vestida de negre, d'aquella bola de foc n'eixí ella, enervada, emprenyada; es posà a voltar per la terra com un llamp, penetrant com tots els déus dins el cor de tot hom. Irrenunciable... Nounata Senyoreta Insatisfaccció.

Cercava alguna cosa, se la veia acompanyada pel malestar, candent com aquell món insondable. Entre tota aquella physis tan plena d'energia, moviments i processos complexes, difícilment podria trobar on descansar, necessitava abeurar els seus llavis delicats, encetats ja de suportar la cocció extrema. Gemegava pel dolor, s'arrossegava amb la mirada endimoniada, massa bella dama per una terra tan salvatge, destinada a morir renaixent sempre, ningú l'entenia ni se l'estimava, i clamava rabiosa...


Tot d'una, el món semblava que s'acabés d'aturar, clar entre els núvols, el punt de pau que li mancava acabava d'arribar, era ell, sí, l'estil distingit de Don Seny, ell semblava disposat a comprendre-la. La va mirar fixament als ulls, i enamorat, li va demanar la mà jurant que si es casava amb ell, li aconseguiria un oasi on pogués calmar-se i reposar, li va prometre el Jardí de l'Edèn, senyoreta Insatisfacció s'hi va casar sense pensar-s'ho. El Sr.Seny ràpidament es va posar a treballar per ella, feinejava de sol a sol enmig d'aquella caòtica pluja d'astralitats inversemblants i perilloses, li feia un paisatge, en pocs dies ja li havia procurat un petit espai de llacs i verd, tot semblava un somni, l'oasi promès es feia cada dia més real; allà hi van concebre la germana del meu fill, allà va néixer entre plors i violes una criatura especial, li posàren de nom Filosofia.


Abans que el somni d'horitzons i castells estigués enllestit, la senyora Insatisfacció va escarxar-ho tot i va fugir, va trencar el matrimoni marxant amb la petita Filosofia. Aleshores és quan començà la nostra història, ho record
o perfectament, va ser una cosa d'aquelles d'una sola mirada i mitja centèssima de segon, Insatisfacció va caure als meus braços, m'agradava bojament, i pel que fa a Filosofia, vaig estimar-me-la com si fos la meva pròpia filla, tenia també aquell gust per la novetat que tots tres compartíem. Jo no puc viure tota la vida en la mateixa casa, m'agrada el meu país però no podria instal·lar-me en un sol poble per sempre, no és que no m'agradin, em satisfan, però sempre en trobo de nous que m'agraden més, sempre en vull més! Ostres quin parell: jo que sempre en volia més i la meva dona que mai en tenia prou! Així ens estimàvem i vam donar-li un germanet a la Filosofia, l'Art -me l'estimo molt, infantar aquest marrec ha sigut potser el millor que mai he fet, no sé pas què faria sense ell. Seguíem una vida de nòmades, però un bon dia Isatisfacció també es va cansar de mi i va marxar amb els seus dos fills. La Insatisfacció amb la Filosofia i l'Art van formar una llar on ara viuen plegats. Des d'ençà que Seny i jo vetllem per ells en la distància.

Mai van voler que Don Seny i jo coincidíssim en les nostres visites, no ho entenia, perquè a la Filosofia me l'estimava molt jo; per quins set sous no podia conèixer el seu pare!? Deien que no podia ser perquè érem incompatibles. Fins que un dia va passar, jo em vaig entretenir al pati recollint puntes de fletxa, i de sobte, vaig notar una presència insuportable, tot es va tenyir en deliri; ens acabàvem de creuar la mirada, un desig insuportable de matar-lo em va assaltar de sobte, m'hi vaig llençar sense dubtar-ho, vaig escomètre'l impetuosament..però.. ¡¡No ho entenia...!! Vaig disparar l'arc i amb tota la bogeria vaig ferir-lo, quasi el mato, ell fugia de mi corrent, però finalment el vaig atrapar i el vaig estomacar. I tot plegat és quelcom que encara avui no entenc, aquell instint de violència... D'on recaram havia sortit? Si sempre he sigut d'allò més contrari a la guerra, jo! Què podia tenir Don Seny perquè el volgués destruir així? ..És una pregunta que encara avui em faig. Però des d'ençà, sempre que hi sóc jo ja se'n cuida prou de no venir el pobre, ha quedat ben escaldat, i em sap greu, però tampoc puc evitar voler-lo matar cada cop que apareixo en algun lloc.
_______________________________Sóc així
...

4 comentaris:

Evocacions ha dit...

Renoi, quin post, Efrem! Molt maco (suposo que també encertat, això de la relació entre la insatisfacció i la Filosofia que dona com a fruit-fill, l'Art. EL seny, certament, és contrari al pensament filosòfic sorgeix per naturalesa del dubte, del regirar perspectives aparentment poc encertades. Això entenc.

Efrem ha dit...

Ei, gràcies Evocacions, però t'he de confessar que no l'he escrit jo directament aquest escrit, vull dir que de fet jo només n'he estat el mitjà, el mitjà d'Eros per escriure la seva història. Així, al títol, on diu "la meva història" cladria entendre: Història d'Amor.

Criteri ha dit...

El seny que guanyes amb els anys no es perd, però l'amor, ai... canvia i a vegades vola qual Cupid.

Green Kokichi ha dit...

hello friend interesting information about Home-Alone Dogs. -- 42% of American dogs sleep in the same beds as their owners... !! I really love this information!!!

jordvarmepumpeInternational Furniture Dealer