Els prejudicis compleixen almenys una funció clara: cohesionar grups, això vol dir que no només són qüestió individual, sinó que és també social, fins i tot quelcom institucionalitzat. A mi m'interessa més la part individual del prejudici, més que la social, perquè d'aquesta darrera se'n parla ja arreu -en aquest sentit, personalment em quedo amb la teoria de la personalitat autoritària d'Adorno, segons la qual aquests prejudicis, com a actitud que són, tenen una causa (la repressió implícita en el desenvolupament del nen, havent aquest de reorientar els seus impulsos constantment cap al bé marcat per agents socialitzadors, substituint així, en l'edat adulta, els objectes de la pròpia agressivitat) i servei/utilitat (protegeixen l'autoestima en front d'amenaces al propi valor com a individu, el prejudici seria una manera d'autoafirmar-se, dirigint-se negativament cap a un grup socialment estereotipat des del marc social de referència).
La part individual, deia, entesa com a funció biològica adaptativa que té a veure amb la cognició però que està estretíssimament lligada amb qüestions culturals. Hi ha un tret que relaciona tant la discriminació social com la individual, i el podem veure en el fet de que per a la cohesió d'un grup cal una discriminació, discriminació basada en la valoració positiva d'aquells amb qui el grup s'identifica, cada cop que calgui prendre una decisió el prejudici ens ajudarà a fer-ne via, de manera que la valoració no es farà en funció d'un anàlisi i/o crítica sinó en funció del que marqui el tal prejudici fixat, i aquesta també és la característica principal del prejudici individual: que ens relaciona un tret amb un altre de manera automàtica estalviant-nos la necessitat d'haver de crear nosaltres cada cop tal relació a partir d'analitzar dades.
El prejudici ens aporta un marc dins del qual establir-nos, a partir del qual construir i viure, ens dóna la seguretat necessària per a desenvolupar la nostra pròpia vida, els fonaments sobre el squal construir l'existència, la casa. Sense la necessitat d'estar constantment fent l'eforç de conèixer (en el sentit estricte: de ciència, episteme) el nostre entorn, el prejudici ens estalvia així -valgui la redundància- una constant redefinició del nostre marc existencial, és evident que si estiguéssim sempre redefinint les nostres concepcions ens seria impossible prendre decisions, sobretot a llarg termini, aquí els prejudicis ens ajuden, catalitzen.
Els prejudicis són catalitzadors de decisions. I el preu que cal pagar per la velocitat de decisió que ens aporten és el risc que aquella decisió no hagi estat la millor possible. Són pràctics, molt pràctics; però la pràctica en l'edificació, per exemple, sense un bon plànol, se'n va tota en orris, no serveix per a res la matèria sense la forma. Aquí amb el prejudici ens passa el mateix.
Acceptat el fet de que els prejudicis són necessaris, del que es tracta és de tenir els millors, i sobretot també de saber canviar-los quan la situació ho requereix. Des del punt de vista epistemològic tots els prejudicis són dolents, però des del punt de vista real, vital; són necessaris... N'hi ha de bons i de dolents, els dolents són els motius d'errors i els que ens minen la potència, la nostra possibilitat; el fet que siguin mals prejudicis es deu a que no han estat prou ben verificats, com més poc científic sigui un prejudici pitjor serà, el bon prejudici és més científic.
El veritable problema és que malgrat saber de la maldat d'un prejudici, aquest no marxarà fàcilment, costa espolsar-se'l, i, com una sangonera, ens va putejant persistentment. El que cal per a treure's aquests mals prejudicis és ser més curós quan aquests ens assalten, això vol dir que cada cop que un prejudici ens assalta, hem de fer l'esforç de dirigir-nos d'alguna manera a l'objecte de tal prejudici i posar-nos a repassar: analitzar: falsar: comprovar: verificar novament el prejudici. Aquesta costum articularà la defensa contra el prejudici en forma d'atac, perquè la constant comprovació d'una preconcepció com a falsa fa que la pressuposada veritat en la qual es fonamenta salti pels aires i que la preconcepció s'esquerdi i acabi ensorrant-se per manca de consistència.
A més de defensar-nos dels mals prejudicis atacant-los just quan ens assalten, també podem anar un pas més enllà i atacar-los a la seva base, crear una defensa contra aquells que no ens ataquen directament: atacar-los a ells: fer l'esforç de desenvolupar una actitud de constant vigilància, la costum d'estar amatent a qualsevol prejudici, fer l'esforç de pensar-hi, tenir-ho present tot el dia, estar atent, alerta... Anar-los a buscar. I no quedar-nos tampoc amb primeres impressions, sinó sempre soscavant, entrar en les situacions passant a un segon ordre de reflexió consistent en la crítica constant de l'entorn, qüestionar-ho tot, filosofar: prendre's la ciència com una actitud vital.
La part individual, deia, entesa com a funció biològica adaptativa que té a veure amb la cognició però que està estretíssimament lligada amb qüestions culturals. Hi ha un tret que relaciona tant la discriminació social com la individual, i el podem veure en el fet de que per a la cohesió d'un grup cal una discriminació, discriminació basada en la valoració positiva d'aquells amb qui el grup s'identifica, cada cop que calgui prendre una decisió el prejudici ens ajudarà a fer-ne via, de manera que la valoració no es farà en funció d'un anàlisi i/o crítica sinó en funció del que marqui el tal prejudici fixat, i aquesta també és la característica principal del prejudici individual: que ens relaciona un tret amb un altre de manera automàtica estalviant-nos la necessitat d'haver de crear nosaltres cada cop tal relació a partir d'analitzar dades.
El prejudici ens aporta un marc dins del qual establir-nos, a partir del qual construir i viure, ens dóna la seguretat necessària per a desenvolupar la nostra pròpia vida, els fonaments sobre el squal construir l'existència, la casa. Sense la necessitat d'estar constantment fent l'eforç de conèixer (en el sentit estricte: de ciència, episteme) el nostre entorn, el prejudici ens estalvia així -valgui la redundància- una constant redefinició del nostre marc existencial, és evident que si estiguéssim sempre redefinint les nostres concepcions ens seria impossible prendre decisions, sobretot a llarg termini, aquí els prejudicis ens ajuden, catalitzen.
Els prejudicis són catalitzadors de decisions. I el preu que cal pagar per la velocitat de decisió que ens aporten és el risc que aquella decisió no hagi estat la millor possible. Són pràctics, molt pràctics; però la pràctica en l'edificació, per exemple, sense un bon plànol, se'n va tota en orris, no serveix per a res la matèria sense la forma. Aquí amb el prejudici ens passa el mateix.
Acceptat el fet de que els prejudicis són necessaris, del que es tracta és de tenir els millors, i sobretot també de saber canviar-los quan la situació ho requereix. Des del punt de vista epistemològic tots els prejudicis són dolents, però des del punt de vista real, vital; són necessaris... N'hi ha de bons i de dolents, els dolents són els motius d'errors i els que ens minen la potència, la nostra possibilitat; el fet que siguin mals prejudicis es deu a que no han estat prou ben verificats, com més poc científic sigui un prejudici pitjor serà, el bon prejudici és més científic.
El veritable problema és que malgrat saber de la maldat d'un prejudici, aquest no marxarà fàcilment, costa espolsar-se'l, i, com una sangonera, ens va putejant persistentment. El que cal per a treure's aquests mals prejudicis és ser més curós quan aquests ens assalten, això vol dir que cada cop que un prejudici ens assalta, hem de fer l'esforç de dirigir-nos d'alguna manera a l'objecte de tal prejudici i posar-nos a repassar: analitzar: falsar: comprovar: verificar novament el prejudici. Aquesta costum articularà la defensa contra el prejudici en forma d'atac, perquè la constant comprovació d'una preconcepció com a falsa fa que la pressuposada veritat en la qual es fonamenta salti pels aires i que la preconcepció s'esquerdi i acabi ensorrant-se per manca de consistència.
A més de defensar-nos dels mals prejudicis atacant-los just quan ens assalten, també podem anar un pas més enllà i atacar-los a la seva base, crear una defensa contra aquells que no ens ataquen directament: atacar-los a ells: fer l'esforç de desenvolupar una actitud de constant vigilància, la costum d'estar amatent a qualsevol prejudici, fer l'esforç de pensar-hi, tenir-ho present tot el dia, estar atent, alerta... Anar-los a buscar. I no quedar-nos tampoc amb primeres impressions, sinó sempre soscavant, entrar en les situacions passant a un segon ordre de reflexió consistent en la crítica constant de l'entorn, qüestionar-ho tot, filosofar: prendre's la ciència com una actitud vital.
7 comentaris:
Aquesta és la raó per la qual sembla existir un interès en fer desaparèixer la filosofia: t'ajuda a pensar bé i això significa construir un món més just. COnstruir un món més just es fa a costa de la reducció dels enormes privilegis d'altres.
Tens tota la raó Efrem, però a vegades no hi ha temps per analitzar i hem de recórrer a un judici ràpid, als prejudicis. Són com els tòpics, a vegades l'encerten.
Sense els prejudicis, no podríem ordenar el pensament i el món deixaria de funcionar. Tampoc ens equivocaríem mai. En qualsevol cas, els prejudicis estan infravalorats.
On està la Clareta¿?
Clareeeeeeeeetaaa !!
Evocacions: segurament sense voler-ho, m'has posat deures. Perquè jo intueixo que això que dius, és ben bé cert, també m'ho sembla. Però em manquen proves clares de que això és així, actes concrets amb la inequívoca intenció d'idiotitzar... M'ho guardo com una tasca a fer en un futur, i ho publicaré assenyalant a qui calgui. Bolonya podria fer pensar en això, però si t'he de ser sincer no ho he pogut analitzar tot fil per randa, exhaustivament, i no sé si en efecte acabarà perjudicant el desenvolupament de mètodes crítics com ho són les humanitats en general, i en específic -potser sí- la filosofia.
A veure, el raonament sembla senzill: vull vendre, què faig? creo la necessitat del producte, això és manipular, i el pensament crític és una arma contra aquesta estratègia de màrqueting (per dir-ho eufemísticament, ja que la manipulació psicològica és molt més criminal que la simple "publicitat" entesa com a exposició interessada.
CRiteri: gràcies per la raó, te la torno!! hehe, sí que l'encerten de vegades (si no sí que serien atacables molt més dràsticament), el problema és que moltes altres, no, i l'autèntica tragèdia és que no tenim més remei que fer-los servir igualment.
Lycaon: infravalorats i àdhuc marginats, diria jo...
Jordi (vull dir anònim): no vas ser tu que un dia em vas dir que si buscaves que jo millorés era només per poder també millorar tu?
Doncs aplica't la cantarella i ajuda a inflar l'espai públic on tu acostumes a anar, en comptes d'inflar-te tant només tu. Em plauria que aportéssis alguna cosa amb les teves reflexions, en comptes de dedicar-te a espantar nenes que SÍ que aporten les seves. (I per cert, la Clareta està al seu bloc, si tant t'interessa... xD)
Prejudicis.. no m'agraden! Van massa lligats amb esterotips, et deixes portar per allò que creus i si és negatiu ja no mires més enllà, ja no busques el que hi ha dins. Clar que jo parlo de prejudicis envers les persones... Tot i que jo també en tinc (tothom en té, és innat) intento deixar-los a part si tinc l'oportunitat de conèixer el que hi ha darrera.
I aquest tio del que em parles... Potser creia que si rius, que si et quedes amb alguna cosa bona del món que et fa sentir bé, després has de tornar-li alguna cosa dolenta, que el faci sentir malament.. Jo que sé, era boig! xD I jo diria que encara estic força bé..
Publica un comentari a l'entrada