ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dimecres, 31 de març de 2010

Prejudicis II. El complexe

Hi ha poques coses que minin tant l'autoestima -i ep, si l'autoestima està minada; malvius fins que la desmines o fins que et mors- com els complexes, el complexe és una por obsessiva fundada en el prejudici de que els altres et jutjaran en funció del tal defecte, exagerat per la nostra por fins a la caricatura. Però la conclusió de que tothom ens jutjarà fixant-se només (o quasi només) en el nostre defecte és evidentment falsa, perquè és fruit d'una (mala)experiència estigmatitzada per una por excessiva, judici que cal superar tornant a l'experiència (que és la base de molts prejudicis): haurem de córrer el risc d'actuar sense por: com si no tinguéssim el complexe (el defecte), actuar per tant en el més fort sentit de la paraula -fer teatre. L'esforç sempre cal. Aquesta actuació consistirà en actuar amb normalitat des del punt de vista teòric (com si no portéssim aquelles ulleres de cul de got (o no estiguéssim com una vaca (o no fóssim més lletjos que la Carmen de Mairena (o les tres coses de cop (no, és broma! Si hom té les tres desgràcies de cop el meu consell és el suïcidi o l'heroïna))))) per tal de veure si la pràctica, les reaccions obtingudes, es corresponen amb allò esperat -sota el pressupòsit de normalitat que ens hem inventat fent com si el defecte no existís o existís poc.
Si les reaccions són les esperades, haurem de fer teatre fins que el complexe desaparegui. Si no, tornar-hi.

PS. A mi m'ha funcionat.

6 comentaris:

Evocacions ha dit...

Tens tota la raó, Efrem. És difícil, però. Alguns parlen ara de "visualitzar", paraula lletja, que vol dir imaginar que un hom és ja com és. Un bon exemple per apensar (no per a creure-ho tot) és el documental "I tu
, què penses?, o 1quelcom així). També les teories de Joe Dispenza sobre com canviar la realitat.

Clidice ha dit...

els complexes físics poden arribar a ser terribles, però els anys ajuden força. Qui no aprèn a conviure-hi és que no madura, aleshores s'operen i es carmendemairenitzen, dramàtic.

Clara ha dit...

Els defectes... Els defectes s'accepten i punt. Vas creixent, els vas acceptant, i vas trobant persones que també els acceptin, i que t'estimin malgrat tots ells.

No és tan difícil, tot és voler-ho.

Albert B. i R. ha dit...

Els anys i el temps ajuden a reforçar el coneixement d'un mateix i, alhora, guanyar en seguretat i créixer en autoestima. És qüestió de madurar. Ara bé, per als més joves i adolescents (i fins i tot pels adults) és difícil mantenir-se al marge de tots els estereotips que ens venen pels mitjans. Molta interessos ocults i gent sense escrúpols hi ha al darrere

Efrem ha dit...

Evocacions gràcies per l'apunt (me l'apunto! :P). El que no acabo de comprendre és això que dius d'imaginar que un mateix és ja "com és", no sé per on agafar-ho sincerament... El que he entès és que si m'imagino que sóc com sóc, aleshores estaria visualitzant-me? Osigui, seria agafar-se com a "objecte d'observació" de un mateix? Projectar-se com qui dibuixa que abans ha d'imaginar el dibuix, però amb totes les dimensions més que té la persona, que són bastantes més que les "físiques-fenotípiques-visibles"...?

Clicide i què me'n dius dels psíquics? Existeixen? Seria per exemple com obsessionar-se en que un mateix és molt: vergonyós o egoísta o pessimista.. o... no ho sé eh, és ciència ficció... Algun psicòleg a la sala?!

Clara tens raó, i és una sort! I pel que fa als defectes de caràcter, jo els distingiria dels físics i en comptes d'agrair que me'ls tolerin, agrairia que una de dues: o no me'ls tolerin, o me'ls tolerin el just! En canvi amb els complexes la cosa canvia i s'inverteix.

Albert, per sort encara podem intentar ser crítics ;)

mar ha dit...

Anem doncs a desminar l'autoestima... abans que la mort com a solució dràstica als nostres complexes...