ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dissabte, 3 de gener de 2009

Màrtirs

Avui no m'hi sentia segur, al metro. Anava ben ple, i tantes cares fosques em feien témer. Potser un d'aquells homes solitaris, a sota de l'abric, hi duia amagat un cinturó d'explosius. La culpa és de les notícies, que em posen la por al cor anunciant que al barri de la meva parada és on s'hi han desarticulat els senyors que més es preparaven per atemptar. Mira no vull saber-ho, em fan perdre el temps i em fan tenir por del metro. He pensat que els suïcides són els que, d'alguna manera, més alt paguen el preu de matar a un altre. No crec que les vides tinguin preu, però el que més s'assembla a una vida és, precisament, una altra vida. No són soldats que tiren bombes amb el cul a resguard, són soldats que donen la seva vida per un ideal, són màrtirs. Crec que aquesta és la manera de matar que més s'assembla a la idea de dignitat, s'hi poden recuperar vestigis d'alguna mena de justícia. Com si es volgués tenir present l'equilibri entre el donar i el rebre. Prendre vida donant la teva a canvi. Quina disfressa més bonica...!

Donar la vida per una causa que només podrà beneficiar a qui es queda, serà sempre el més gran acte d'humanitat que hom pugui fer.

Al metro no tenia pas por de morir, això se me'n fotia, del que tenia por era de quedar-me malferit o d'especular sobre com de malament ho passarien els del meu voltant si per capricis del destí em prenguessin la vida.

Morir pels teus germans, família i amics, per la teva nació, pels teus ideals, pel teu Déu, pel futur de l'espècie. Tot és el mateix.

17 comentaris:

Aloma. ha dit...

Doncs a mi por de morir el metro tampoc me'n fa. Sinó, tinc por de quedar viva i patir la mort, és a dir, tinc por d'estar ferida i sufrir mentre no pugi sortir d'allí dincs, tinc por de veure patir, perquè és el que m'indigna més, i tinc por de morir a poc a poc notant el mal. Si moru a l'acte tan se val ( que tampoc m'és tan se val) però no m'agrada patir un mal.

Núria mg ha dit...

Ei, per si no ho sabies, han publicat un fragment de la teva entrada "sobre el no-res[...]" al suplement de Cultura de l'Avui. Molt bé!

Aloma. ha dit...

per cert, jo també et poso al link dels blogs!

salut ;)

Ferran ha dit...

Por al metro. És el preu que hem de pagar per viure en una societat on estem sobreinformats. Bé per la poli, si han detingut uns pressumptes terroristes; però estic en contra que se'ns bombardegi constantment amb notícies que no ho haurien de ser.

Ah, a mi no em ve gens de gust palmar al metro.

L'home del sac ha dit...

A mi no em sembla pas digne això de morir matant i menys quan es fa per una cosa tant abstracta... un suïcida islamista no crec que pensi en els que deixa... fent el que fa no aconseguirà pas que els que es queden visquin millor. De fet em penso que tant se'ls en fot la vida.
A mi, com a tu, la mort en sí tampoc en fa por. Perquè n'ha de fer, si un cop mort tampoc sabràs que has mort... i en cas que existeixi una altra vida, doncs igual, o encara millor. El que em fa por és a patir, i a causar patiment a la meva família.

Jaume Colomer ha dit...

Del metro, més que les possibles motxilles plenes d'explosiu, a mi m'atemoreixen segons quines aixelles, segons quins cabells i segons quins alès. Temences a banda, sobre això que argumentes no sé què dir-ne. D'una banda, pensp que s'han de tenir molt ben posats per fer-se esclatar. Molt ben posats, o estar com una absoluta regadora, que crec que és més el cas que ens ocupa. Per un altre costat, què vols que et digui, em sembla absolutament indigne i molt covard això de matar morint, eludint el pes i la responsabilitat de l'acció.
En fi, bona entrada d'any!

El drac ha dit...

Crec que hi ha preus més alts que morir.

La cosa està en què és molt més temible el propi dolor que la pròpia mort. Suposo que els realment valents tampoc tenen por del propi dolor.

Suposo que estarem d'acord en què és pitjor la mort d'algú que t'estimes que no la teva. Fins i tot en això hem de ser egoistes.

El drac ha dit...

Pel que fa als accidents..., tant si et preocupes com si no, passen. Jo escolliria no preocupar-me. És com el fet de recordar que no saps la data de la teva mort, ni la de les morts dels teus.

De fet diria que ara tu tens moltes menys probabilitats que el paio del costat es faci explotar que abans.

khalina ha dit...

No crec que aquests màrtirs es plantegin que ells maten d'una manera digna perquè ells també moriran. Suposo que els extremistes de la seva religió els fan creure que ells no moren, ells seran els herois de l'altra vida. I els seus familiars deuen també creure això...Clar que tampoc he parlat personalment amb cap d'ells i potser desconec alguns aspectes.

Per a mi prendre una vida mai és justificable. Es molt angoixant viure en un món on no es protegeixen vides, on hi ha guerres, atemptats, assassinats, gent morint de gana, altres de fred... i al final tot sembli que no es pot evitar.

e.M.briaguesa ha dit...

Quan penses en tot el que passa al teu alrededor, la veritat, et venen ganes de fer-te un autoreset, i no pensar en res més que ne coses que et siguin placenteres. La veritat, jo por de morir al metro, poca, per que a Reus, si fa no fa, no tenim metro. Però amb lo aprensiva que arribo a ser, por en tinc, i he passat uns mesos que deu ni do. Certament, quan tens algú al teu voltant pateix algun tipus de malatia, o ha sofert, ho passes malament, tant malament ho passo que fins i tot crisis d'ansietat he agafat... no ho sé, unicament sé que ens carregent tant el cervell d'imatges de gent matant-se que t'agafa por.

una abraçada des de Reus.

Noctas ha dit...

Un dia al tren vaig veure un home sospitós amb una gran motxila i vaig anar al vagó del final perquè estav convençut que petaria una bomba., els meus remoprdiments varen ser no dir res a ningú. després òbviament no va petar res i em vaig dir que era un paranoic., en fi m'ha agradat molt la reflexió que has fet i et recomano una novel.la de Updike que es diu TERRORISTA.,

Josep (sl) ha dit...

Jo també et linko.

A mi del metro els musulmans que més em preocupen són les bandes de carteristes bosnians i magrebins.

És un risc, de forma global el terrorisme de arrel islamista és el perill més gran per occident. Això sí, no cal viure amb por ni modificar les rutines.
Lògicament la majoria de cares morenes sols volen guanyar-se la vida i no tenen res a veure amb el radicalisme.
Però ,hi ha un fet, molts militants islamistes que porten temps a residint a Europa compten molts dels militants morts o capturats a Afganistan i Iraq.
Les forces de seguretat porten temps treballant i per això i per sort és sent poc a parlar del tema.

Josep (sl) ha dit...

Jo no hauria definit com ho has fet, la teva definició la trobo més correcta per els kamikazes japonesos de la 2GM. jo hauria dit: No són soldats que disparen amb els culs a resguard, són soldats que tan la seva vida com la seva mort és un arma. Maten morint perquè per ells val més la mort dels seus enemics que la seva propia vida.

"No són soldats que tiren bombes amb el cul a resguard, són soldats que donen la seva vida per un ideal, són màrtirs. Crec que aquesta és la manera de matar que més s'assembla a la idea de dignitat, s'hi poden recuperar vestigis d'alguna mena de justícia."

iruNa ha dit...

Des del meu punt de vista, no puc estar gens dacord en dir que aquesta gent són uns màrtirs. Que s'hi considerin val, perquè ells creuen fermament amb la seva causa, però jo penso que cap motiu justifica l'assassinat d'una persona. La mort no és una moneda de canvi, no és una arma, malgrat sigui la més utilitzada per induïr por als que es queden vius, com tu mateix expresses. En el fons el que volen és això, crear el pànic. Ho trobo molt trist, la veritat.

Jo al metro més aviat tinc por de que em robin o m'atraquin, segons quines línies a quines hores no és massa agradable caminar per aquells passadissos.

LLuNa ha dit...

la por és la malaltia d'aquest segle. és el preu que hem de pagar per l'excés de TOT.

Per cert, felicitats pel bloc, aniré passat per ca teva ;)

MUA :P

Miquel Bordas ha dit...

Una precisió: un màrtir, pròpiament i etimològica, és un testimoni. I com a testimoni, és capaç de donar “fe” fins al final, fins i tot amb la seva vida. Testimonien un amor, que es funda en el saber-se estimats primerament per l’Amor. Però, no a costa dels altres, sinó a favor dels altres. Mai trauran la vida, ni res del pròxim. Moren pels germans, per a tots, no només per a uns quants. És a dir, el testimoniatge és personal, encara que l’hagi de presenciar una arena o un coliseu. O d’incògnit en un camp de concentració, com (sant) Maximilià Kolbe. Aquests “màrtirs” són creïbles. Ja se sap: “sanguis martyrum est semen christianorum...”. Els altres, només poden provocar la por i l’odi.

Efrem ha dit...

Miquel Bordas, malgat la gràcia dels paral·lelismes entre uns i altres (motiu perquè he emprat "màrtirs"), si volem ser rigorosos t'he de donar tota la raó. Moltes gràcies per la teva brillant apreciació!