ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dissabte, 24 de gener de 2009

Crònica d'un dia gargot

Tenia un examen, dues hores i quart amb una total estabornimenta mental, núvols i fum i boira infernals que bullen a dins de les tensadíssimes fibres del cervell. En sortir, una companya em saluda, li dic que vaig amb dos amics a sala d' anarkos. -A on? diu, -a l'aula dels tappers, responc. Que si vol venir. Després, diu. Un cervell tan espès que només sentia pena per no poder desembossar aquell tap de paraules que es cremaven als llavis i anaven morint totes abans de sortir, més pena que vinguin les noies i ni una sola paraula els digui mentre cau tot el vespre en safata, no puc fer-hi més quan no em surten les paraules. Primer àpat del dia: pizza al microones i la Xibeca que va voleiant. Decidim quatre d'anar a fer uns beures en un bar d'allà aprop, al carrer Tallers. M'acomiado de la noia que primer he convidat i després he marginat sense voler, i tan a contra cor, durant dues llargues hores... El més trist és saber que tothom ha fet el mateix. Ni a mirar-la m'atrevia. No hi pot haver situació més depriment ni aspror més repulsiva. Al bar, la cosa és diferent, la conversa va rajant sola, i tal i com acostuma a passar, revolucionant-se a mesura que la taula s'omple de gots i gerres. Se'ns fa tard i volem marxar, i marxem ells a discoteca i jo cap a casa, ens separem. Pel camí conec joves del país d'Obama que em conviden a cervesa i a conversa, són encantadors, volen que segueixi amb ells la festa i, molt agraït, els dic que desgraciadament avui no podrà ser, que cal dormir les nits que aviat vindrà l'últim examen. Així mal dit, amb l'anglès d'estar per casa. De camí cap al llit, pels estrets carrerons del Raval em saluden tres nois que no deuen passar de la vintena d'anys, però no tinc temps per entretenir-m'hi i no els faig massa cas, més aviat vull evitar-los, com més lluny millor, hi ha gent que amb una sola mirada que els facis en tens prou per saber-los embaixadors de la misèria, i aquests ho eren. Són sud-americans i tenen faccions aborígens, hi posaria la mà al foc que si no eren de Bolívia, eren de l'Equador. Finalment se'm llancen tots tres a sobre amb una navalla ben arran del coll, em prenen tot el que duc. Uns trenta euros, la carpeta amb matrícules i els apunts del proper examen, el mòbil, el meu carnet de la Universitat i el de la meva noia, que és el que més em dol, perquè ella me l'havia deixat per treure llibres de la biblioteca tot recordant-me, que, sobretot, no el perdés; doncs allà ella hi tenia dipositada tota la seva riquesa... Perquè els carnets universitaris són també vises. Ben pelat em van deixar, que no se m'enduguéssin la jaqueta fou un autèntic miracle! Ara, només restava voltar tota la nit amb aquella cara de moniato remollit i les butxaques seques com un cor solitari, colors a joc amb aquest barri transvestit.


Aviat trobo un noi assegut en un portal, bevia sol, cervesa, m'hi acosto i m'hi assec al costat, te els cabells llargs i rossos i els ulls guenyos. No sembla mala persona, de ben segur que li agrada el heavy-metal , però parlem de política i ciutadania, i sobre el que m'ha passat. Es veu que no és d'aquella mena de persones a qui agrada explicar la seva vida quan parlen amb desconeguts, noble acte de prudència. El barri està ple d'homes que caminen depressa, mirades furtives, marroquins que roben emparant-se en la foscor, putes que també roben mentre van escampant tinta sida. Paquistanesos venent cervesa i droga, sembla que el mercat estigui repartit, cadascú la seva parcela i tots contents. Els més honestos són sense cap mena de dubte aquests simpàtics venedors de SERVESA, BIER; ¬¬ hatxís coca... Quan torno a casa ja és de dia i bufa un vent que espanta, s'ho emporta tot. Quatre cafès ja te'ls pagaré en l'únic bar portat i regentat per catalans de la contrada. Mal de cap terrible, d'aquells que et fan notar el pols en tota la testa, martellejant-te, i en cada pulsació la sang busca la sortida, com si es tractés d'una olla de vapor al màxim de pressió. L'aguanto estoicament i correm-hi tots a anular targetes, i cap a policia a fer denúncia per si fos cas que servís d'alguna cosa, vinga voltar d'una comissaria a una altra. De camí cap a la del Raval, Eixample a través, els portons de les finestres espeteguen tan fort que semblen anunciar la fi del món, cristalls que es trenquen i voleiant cauen enmig de la carretera i sobre els cotxes, pluja de vidres. Remolins de pols i brossa i testos que cauen rebentant-se en les andanes. No es poden ni obrir els ulls, i a mi em diverteix molt veure les cares d'espant dels turistes que es troben intentant sobreviure enmig d'aquesta tramuntana huracanada. Finalment puc fer la denúncia, la mossa d'esquadra que m'atén creu que les lleis estan molt mal fetes, perquè als delinqüents no els hi passa res i sempre són els mateixos. Fa moltes faltes d'ortografia en redactar els fets, a més són de les grosses, d'aquelles que fan mal als ulls i que no posaré per respecte al lector. Em sembla vergonyós. Torno a casa vomitant la poca aigua que havia begut. Els meus ulls ja no són ulls, són dues cebes ensanguinolades, rabiosament ensanguinolades . Em poso al llit perquè sento que si no ho faig em moriré. Rebentaré com un peix i el mal de cap em matarà. Demà serà un altre dia, pots comptar, em desperto al cap de tres hores. Informo al personal de la desgràcia succeïda la passada nit i al cap d'unes hores ja tinc mòbil nou, programa de regals per la fidelitat a l'empresa telefònica. Em cobren trenta euros per un mòbil que en val dos-cents i escaig, trobo que està força bé. En preguntar a uns policies locals a on podia anar per saber si almenys la carpeta ha estat trobada, un d'ells s'interessa pels fets succeïts i després de fer-n'hi quatre cèntims, s'està més de mitja hora explicant-me la problemàtica actual i el seu punt de vista, creu que assistirem a una revolució o quelcom semblant perquè la gent, diu, ja n'està fins al capdamunt i no pot aguantar més amb el que passa aquí. I la culpa és dels legisladors i nostra per no ser responsables amb el deure de la democràcia. I tornant a casa somriem, perquè veiem que tot segueix bonic i que som d'aquella raça noble i forta dels collons pelats. Xiulem i cantem. Passegem encantats. Ens agrada Barcelona; per bé que a voltes delicada, en aquest racó de món, la vida segueix essent deliciosa.

26 comentaris:

Ferran ha dit...

Però vejam, Efrem, això és real o has tingut un malson, aquesta nit passada? Realment el Raval em sembla de tot menys aconsellable, i Barcelona una ciutat pervertida en la seva essència, que ja no és, però el que expliques... no, no pot ser, has tingut un malson, oi?

Com a mínim, si és real espero que aprovis l'examen!

Efrem ha dit...

Encara és hora que em desperti si ha estat un somni, m'he cenyit el màxim que he pogut a la realitat... Gràcies pels ànims, aprovaré!

Ferran ha dit...

Caram, noi, doncs deu n'hi do. Espero que amb tot això hagis tocat fons, i ara ja només et quedi tornar a la superfície. Ànims!

Josep (sl) ha dit...

Ostres, lamento la teva desgràcia. Esperem què les conseqüències no vagin més enllà d'un mal record.

Pafiam ha dit...

Quina enveja el teu optimisme. Et passa això, els mateixos polis et diuen que tot està fet amb el cul, i dius que Barcleona es fantastica.
I suposo que continues creient que la llibertat és el valor suprem.
Per a mí llibertat és la llibertat d'anar sense por que et fotin una navalla el coll. Hi haurà revolució, com diuen els polis. I sort que no te l'han clavada. Sincerament espero que ho superis.Veig que ja ho has fet bastant però.

Trina Milan ha dit...

Efrem,
això teu és voluntat, no només és alegria sinó ben escrita...no cal que et passin coses d'aquestes per escriure però si les escrius bé, ens fas gaudir..tot i el trasbals...salut

L'home del sac ha dit...

A aquests tios els hauria de caure el pèl i anar-se'n directament al seu país sense possibilitat de retorn... mentre això no passi tot continuarà igual...

Déjà vie ha dit...

m'encanta akest final. He de dir q no soc de llegir posts llarg pero ho has aconseguit. Ben narrat. ;) I...sort en el proper examen.

El drac ha dit...

Vaja... divendres també van robar a la meva germana. La veritat és que al final és igual, el que compta és que estiguis bé.

Que vagin molt bé els exàmens (oi tant que aprovaràs!).

Noctas ha dit...

A mi em varen atracar amb pistola quan treballava en una tenda., la delinqüència és una lacra i Barcelona és una ciutat cada dia més perillosa.,ara amb la crisi la cosa anirà enmcara pitjor i enacara vares tenir sort que no et va passar res...ànims i un molt bon post malgrat la desgràcia...saludus

LLuNa ha dit...

Hola Efrem. No visc a Barcelona però m'imagino el que s'hi cou, sobretot pel que fa als negocis catalans, com el bar que comentes :S

Em sap greu el que et va passar noi, la qüestió és que t'ho agafis bé, com veig que has fet, però no deixa de ser una putada.

També m'ha agradat molt com ho has explicat ;) Ja pots comptar que em deixaré caure per aquí sovint ^^

Una abraçada i sort a l'últim examen!!!

zel ha dit...

Nen, darrera d'un dia com aquest, vols dir que val la pena aixecar-se? No és consol, però el meu fill, a Barna, ja li han fotut tres vegades la cartera...

Glòria Maria ha dit...

Un blog força motivant, Efrem. Com que has deixat empremta en el blog que més segueixo 8el de l'espolsada, allà hi trobaràs sempre lectures interessants) he arribat fins aquí.
Una abraçada i fins aviat

El gos lila ha dit...

M'encanta la paraula "estabornimenta", ooooh.

Jaume Colomer ha dit...

Quina música li posem Efrem? És un videoclip fantàstic! Molt ben narrat per cert. M'ha fet recordar instants, imatges. D'aquelles nits que queden enregistrades a la memòria, ni que sigui a base de flaixos.

khalina ha dit...

Ostres, m'has fet patir amb la situació i la bona narració (llàstima que és real). Em sap greu la veritat. I pensant el vent que feia... Bufff
A mi també m'agrada el final, esperança malgrat tot.
Que vagin bé l´´ultim examen! Amb quins apunts estudiaràs? Per què volien la teva carpeta aquells lladregots?

partícula elemental ha dit...

Em sap greu pel trasbals, m'estranya que els agents de l'ordre públic no culpin els moros.

Abraçades a tots els esquirols, alegres, caixes, fines, forments, margarides, vermuts, rius, guius, moreis, piulats, petits, badies i badeses, i sobretot marzoes (i els que em deixo) que quedin si és que en queda algun. I sobretot, no pas per aquest ordre.

partícula elemental ha dit...

és Joaquim Costa, el tigre, la paloma, la foto?
Ja m'ho semblava.

partícula elemental ha dit...

petit, petit món

Rita ha dit...

Un post ben escrit, una llàstima el que et va passar i un final prou optimista. Felicitats!

Ha anat bé l'examen?

Efrem ha dit...

Moltes gràcies a tots pels vostres comentàris, i pels ànims! No han estat en va, l'exàmen en qüestió va anar millor del que m'esperava, Rita: 8,9! Estudiant a partir d'internet, ah... Aquesta fantàstica eina! :)

Pel que dieu (Drac i Zel) veig que això de que t'atraquin o et robin està ben de moda per aquí... Així tenien raó els policies, quina pena que sigui així. Amics viatjats per Europa em diuen que a tots els centres d'altres capitals (o pseudocapitals) europees això seria senzillament impensable.

Khalina, no sé perquè la volien la carpeta, i especular-ho desgasta massa, no creus? Segurament no valgui la pena trobar-li un sentit.
Mala gent.

particula elemental: hi ha de tot, però la meva experiència ha estat que culpin les lleis massa toves, l'incompetència legislativa dels d'amunt, i la nostra irresponsabilitat com a ciutadans que haurien d'exercir el suat deure de la democràcia.

e.M.briaguesa ha dit...

M'agrada :)


Merci per passar ;)

Florenci Salesas ha dit...

Hola Efrem:
Mira, he decidit de fer un tomb per aquí. He vist que aquesta entrada havia atret un eixam de comentaris —tal com si estigués feta de mel— i, com que avui estic en plan mosca, doncs he decidit de llegir-me la tota. I caram, déu n'hi do! Sincerament, me'n alegro de veure que te n'has sortit bé. La cosa podia haver estat pitjor (ets viu i ho has pogut escriure).
Estic d'acord amb tu que Barcelona és fantàstica, que ha vist de tot i que veurà de tot. Quan penso en les dues paraules "Europa" i "decadència", m'entra la vena sentimental i m'imagino una cosa com la Viena de tombants de segle, o la Venècia que s’ensorra, posem per cas. Posats a petar, em faria il•lusió que Barcelona, Catalunya, s'ensorressin d'una manera similar a aquest ideal decadent que m'agafa, en sentir aquelles dues paraules, juntes. Però, coi, la realitat s'entossudeix a treure-li tan glamour com pot a la meva imatge!
Ja recordo, quan, al 1979 —jo encara no tenia ni divuit anys—, vaig veure una foto d'un vagó de metro de Nova York absolutament folrat de tags del mateix estil que podem trobar a tot arreu a casa nostra, des de la porta de la senyora Francisca fins a una estàtua d'en Rebull. Recordo que ja llavors vaig sentir molta pena per Nova York. No ho sé, em vaig fer la il•lusió de que aquí ho engegaríem a rodar tot per avall d'una manera un pel més nostrada, més Europea, més Mediterrània (m'imaginava la turca que va agafar Alcibíades, en una mala nit, i es va dedicar a escapçar tots els penis erectes de les estàtues d'Hermes, que hi havia a gairebé cada cantonada de la ciutat d’Atenes, amb un bastó, o les barrabassades del surrealistes als anys vint). No és que m'entusiasmi la idea tampoc, però això de veure com copiem també la manera d’autodestruir-nos, diu molt de la nostra pèrdua absoluta de personalitat. Fins les bretolades cal importar-les, com si a aquest racó de món no haguéssim demostrat de poder ser tan bèsties com el que més! Com a mínim, els immigrants que venen tenen el seu estil, tan per les coses bones com per a les dolentes. És clar, aquí anem tan peixos i som una cola humana tan disminuïda de forces...
Jo, de tota manera, tinc molta curiositat per a veure com acaba tot això i crec que en farem alguna de bona. En aquests moments penso amb en Pere Calders: exiliat, com els altres; fotut, robat i humiliat, com els altres; sense esperança de tornar, com els altres, però... sense perdre el sentit de l'humor. De vegades penso que quan els altres hi anaven, ell ja venia. Estava massa pel damunt de les ganes de moralitzar, conscienciar, ensenyar el camí correcte de la lluita i totes aquestes bajanades (com si la gent que vol no ho és de conscient de que hi ha podrimener a tot arreu) i, simplement, feia bé la seva feina, sense moralitzar, i, a sobre, et feia riure. Com en Pla -a l'altre bàndol oposat- feia la millor feina possible: que quans els llegissis te'n adones de la mala sort que tenen els que no saben català i l'immens privilegi que tenim els que sí.
Au, bona vesprada i que puguis anar refent tot aquell desastre que et va passar, fins al final.

Efrem ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Efrem ha dit...

Hola Florenci, disculpa per la tardança en contestar, benvingut a casa teva! En la darrera entrada toco aquest espinós tema del que parles: Europa i Decadència. Segurament des d'una perspectiva molt més simple i poc il·lustrada que els conceptes als quals tu et refereixes, no ho sé. Però el que t'asseguro és que a la trinxera del pessimisme no m'hi trobaras, que aquesta guerra no sigui com la civil on de tants bàndols antifranquistes amb la seva pròpia trinxera s'acabàven cardant entre ells. Vull dir que s'ha de ser optimista, i quin millor aliment per l'optimisme que l'humor? Sí, tens raó i em quedo amb aquestes paraules "De vegades penso que quan els altres hi anaven, ell ja venia. Estava massa pel damunt de les ganes de moralitzar, conscienciar, ensenyar el camí correcte de la lluita i totes aquestes bajanades (com si la gent que vol no ho és de conscient de que hi ha podrimener a tot arreu) i, simplement, feia bé la seva feina, sense moralitzar, i, a sobre, et feia riure." Malgrat que no prediqui amb l'exemple -i mal que em pesa-, com veus en sóc conscient i hi estic d'acord.

Salut i benvingut!

PS. L'atracament no ha sigut res, només un argument per escriure i una bona experiència més.

<< I X >> ha dit...

aixi m'agrada efrem, amb dos collons. vivim en un món inhospit, la vida es cruel i no perdona ni a deu, raó per la kual un s'ha d'aixecar i dir "ja esta? la fatalitat era sols aixo? kina amrikonada!!"