Llebres i tortugues

Hi ha persones a qui sembla que no els hi costa gens això d'aixecar-se del sofà per anar-se'n a fer esforços i sacrificis. A més, són capaços d'estar-se llarguíssimes temporades sense prendre's un respir, cap dia de vacances en 5 anys i cada dia a les 7 del matí en peu per anar a treballar sense que la feina els entusiasmi, i tot sense cap recança. Els hi enevejo profundament aquesta capacitat de treball. Doncs la meva tradició ha estat sempre que, quan hi estic bé al sofà, només me n'he aixecat per anar al congelador a buscar la terrina de gelat. I entengui's tot com una metàfora. Està clar que no tot és blanc o negre, com també està clar que hi ha un cert component genètic que fa que hi hagi gent més activa i d'altres més ensupidots, el que no està tan clar és si aquest fet induït per la genètica és modificable. De vegades em sento com la llebre del conte de la cursa amb la tortuga, i envejo profundament la tortuga per la seva constància i capacitat de sacrifici. A un costat de la balança hi ha l'esforç i a l'altre el gaudi, i la majoria de religions s'inclinen per l'esforç com a retitud moral i sentit de la vida. Alguns som de mena anàrquica i sembla que no hi ha res a fer, al camp de la meva carn no hi creix la fè:

La desmesura

li guanya sempre

el combat a la proporció,

i fer només la feina

quan és aquesta

la necessitat i obligació.

.

Però també és veritat que normalment tota aquesta gent amb gran capacitat de treball, no tenen cap creativitat i els hi és de gran dificultat introduïr canvis en la seva vida, és com si no hi poguéssin veure més enllà d'uns certs límits que tenen -no sé com, ni perquè- establerts. Com els ases amb els ulls tapats pels costats. Tampoc tenen gaire curiositats ni ambicions pròpies a la vida, són l'antítesis del vividor. Si tinguéssin obertura de mires i ambició podrien arribar fins on vulguéssin. Però baja, al conte i malgrat tot, qui guanya és la tortuga.

I la pregunta és si aquestes dues naturaleses humanes són irreconciliables.

Epicur i Nietzsche Vs JesusCrist i Kant