Inseguretat

[16 de febrer, 8.00 A.M, Barri del Raval, Barcelona. 2010]
Avui la Claire no s'ha llevat, ja serien cinc els dies que la jove contaria plorant sense respir, avui, però, la freda habitació contemplava com Claire no obriria mai més els ulls. La jove algeriana s'ha quedat sense esma i ha trencat les cadenes de la seva llarga nit. Totes les seves amigues van morir assassinades fa cinc dies al centre de Barcelona, les notícies i els debats en van plens, i elles eren l'únic punt de suport que la Claire tenia a la vida. Vida d'agonies; fàstic i patiment. Les manifestacions a favor de la seguretat ciutadana no s'han fet esperar, tothom està trasbalsat per la tràgica notícia de la massacre, no hi ha qui no en parli. Els col·lectius feministes reclamen més seguretat i convoquen manifestacions a tots els pobles, l'opinió pública es decanta a favor dels col·lectius en defensa dels drets humans i dels immigrants; "Tothom té dret a la vida". Encara no se saben les raons del crim, però tot apunta a motius racistes, l'assassí es va suïcidar i això fa més difícils les investigacions. Dels 78 cadàvers la majoria eren dones de color i sembla ser que exercien la prostitució. Les últimes dades apunten que els homes, també de color, podrien estar vinculats amb la mateixa activitat, alguns d'ells havien estat acusats de tràfic i proxenetisme.

[11 de febrer, 22.00 A.M, Vila de Gràcia, Barcelona, 1992]
En Roger no s'espera la festa sorpresa que li farem aquesta nit, serà una passada. Els seus pares han marxat a la Costa Brava i ens han deixat la casa perquè li puguem fer la millor rebuda de la història al xaval que avui en fa disset. Deixar-nos la casa, renoi, això sí que són uns pares!!!! I quina festa! No recordo haver presenciat cap celebració que li arribi ni la sola de les sabates! Hem begut, cantat, (desafinat), hem jugat a de tot -i hem begut més-, quin fart de riure! Quan ha sortit la estripper en Roger tenia els ulls com taronges, semblava posseït! Quina trencada, hem sortit pel centre i a partir d'aquí ja no me'n recordo, encara no sé com ens han pogut deixar entrar a la discoteca. Menors i castanyes... Quina sort! Només me'n recordo de sortir i trobar-me el rei de la festa perdut per les rambles amb una castanya que... collons! Diu que s'ha estrenat amb una noia del carrer... Però a mi em sembla que ho ha al·lucinat, devia ser una farola...ahahah, pobret!!!

[3 de gener, Manresa, 2010]
Ara en Roger està llegint el seu llibre de poemes al llit, està de baixa per una grip, és enginyer tècnic industrial i li va molt bé, és molt bona persona -potser massa- i la vida li somriu. Està casat amb una noia encantadora, i, malgrat algunes petites discussions, ja pensen en tenir fills. Porta una temporada que sempre està malalt, va d'una galipandria a l'altra el pobre, i avui l'hem visitat uns quants amics, ell sempre mira pels altres d'una forma altruista, i ara ens toca a nosaltres mirar que estigui bé. Ostres sembla mentida, per un cop a la vida no sembla un refotut sac de nervis...! És que aquest si no es posa malalt no para quiet.

[11 de febrer, 13:00 A.M, Hospital Vall d'Hebron, Barcelona, 2010]
Estem buscant en Roger, s'ha escapat aprofitant que pel seu aniversari havia demanat a les infermeres poder fer un tomb per la zona. Des que la seva dona el va deixar ara fa unes setmanes -en saber la mala notícia-, que no parlava, ni menjava, res de res, com mirant de fit a fit la seva tragèdia, semblava un altre. Ens té molt amoïnats.

Impressions estudiantils

Sempre he admirat l'actitud d'aquells estudiants que tenen per costum no perdre's mai classe i que quan se'n perden fan cara d'amoïnats, com de cigrons en les sabates, santa disciplina, recordo que quan feia batxillerat em passava la meitat de les classes pels bars de les rodalies de l'institut, els estudiants jugàvem al futbolí o les a cartes, bevíem cerveses i ens ho passàvem d'allò més bé, riure rere riure. Als professors tant se'ls hi en fotia l'assistència obligatòria, i, a més -salvant-ne alguna honrosa excepció-, les seves classes eren insuportablement avorrides de tant poc esma que hi posaven. A la Universitat ja és diferent, encara que molts professors segueixen transmetent el mateix poc interès per l'afer i segueixen passant de l'assistència obligatòria, almenys aquí no cal que surtis del recinte acadèmic per anar al bar a prendre cerveses! L'altre dia coincidia amb un amic en les agosarades expectatives que ens havíem creat per la Universitat abans d'entrar-hi, coincidíem també en la desil·lusió posterior. Preteníem participar d'un món en flor on tothom mantingués converses d'alt nivell intel·lectual i es fessin tertúlies als cafès, la patacada, esclar, va ser solemne. Un bon observador se n'hagués adonat ràpid només en veient l'edifici, quin esperit il·lustrat pot restar-hi en una acadèmia que ha estat arquitectònicament inspirada en una estètica de magatzem? Un edifici on tot s'ha deixat tal i com va quedar en la primera -i última- passada d'obra... Ja és tota una declaració d'intencions, reservar un edifici així a la comunitat universitària. Quina enveja de l'antiga Universitat, quin salt mortal de la bellesa total al seu total menyspreu. Encara hi ha, però, resistència de l'esperit universitari, els que bescanvien art o reivindicació pel gris de les parets, els que es reuneixen dos o tres cops per setmana per organitzar la lluita contra els qui, no contents amb la degradació de l'esperit universitari, pretenen destruir-lo del tot; encara hi ha qui destina el seu temps als ideals d'humanitat. Potser siguin el darrer alè d'esperança d'una societat que de tan còmoda s'ha oblidat del nord.


Reconec que sempre he admirat l'actitud d'aquells estudiants que tenen per costum no perdre's mai cap classe i que quan se'n perden una fan cara d'amoïnats, com de cigrons en les sabates; em pregunto, però, si algun d'ells pensa sobre el lloc que els envolta, si el que persegueixen és aprendre, o, simplement, comprar un títol perquè és el que els han dit que han de fer.