El no-res és la conceptualització del resultat de l'impossible. Això ho sabem perquè hi ha quelcom que existeix -i per tant és possible-, n'hem buscat un contrari i hem trobat el no res. El no-res és, doncs, el contrari del que sí que és: així el no-res és el contrari del tot. Com que el no-res no pot existir (fora d'aquesta conceptualització), existeix l'eternitat: és a dir, que sempre hi ha hagut quelcom, si no fos així el no-res existiria, i és evident que no existeix...!
Així, som en l'eternitat, i l'eternitat no te principi ni fi, oi? És eterna: infinita: ens trobem davant de l'infinit. I si l'infinit existeix, dins d'ell no hi hauria d'haver totes les possibilitats? (tal i com en l'infinit matemàtic hi son tots els nombres) I aleshores, tot ser possible, i no només això, sinó que tot és: tot allò imaginable ha de ser real...
Però alguna cosa no quadra, oi, sabem, per exemple, que ara no ens sortiran propulsors nuclears pel cul i començarem a volar com si res. Què passa? Passa que el principi i el fi són conceptes (com el no-res) que ens inventem nosaltres per establir referències, punts de referència, punts de partida per l'enteniment. I aleshores, dins d'aquesta eternitat que es presenta sense principi ni fi, hi posem un principi i un final: com, si tenim un carmel rodó; on és el principi i el final? Fàcil, posant-hi un pal el convertim en una piruleta i ara el bastó és el principi i el final del caramel. Doncs així és la presó de la lògica, aquella peculiaritat que ens mostra la realitat sota el seu prisma taxatiu i ens prohibeix que tot s'hi pugui esdevenir a dins dels contorns de l'eternitat.
14 comentaris:
Tant filosofar estic feta un embolic!
M'agrada més l'entrada anterior ;)
Ja, però és una presó còmoda. Però ni tan sols la lògica està lliure de ser qüestionada (pels mateixos lògics). La mania aquesta de voler anar més enllà.
Penso que encara estem una mica lluny de comprendre de debò conceptes com "etern" i "infinit".
La matemàtica és una altra presó lògica. No sabria pas definir l'infinit (és indefinit) (ep, visca els jocs de paraules!), però entenc que el penses com un "tot" en el qual inclous també tot el que hauria pogut passar (possibilitats) i, per tant, també coses que no han passat (o sigui, que no són) (o sigui, que formen part del no-res) (o sigui, un tot que inclou el seu contrari)?
M'encanten les paradoxes del no-ésser; la mateixa expressió "no-res" en conté una, fixa't: no diem "el res", diem "el no res", fins i tot el "no-res" no és "res" (per tant, és alguna cosa). Que el "tot" ho inclogui TOT (també el no-res) i el no-res RES (tampoc el no-res) no deixa de ser molt i molt curiós.
Disculpes pels desvariejos filosòfics. Només miro d'ajornar la lectura de Kuhn i la posterior ressenya el màxim possible.
De moment l'únic que hem fet la humanitat ha estat crear o millorar sistemes de referència; potser és l'únic a què podem arribar a aspirar: sistemes de referència que ens ajudin a entendre la realitat cada vegada millor (llàstima que el sistema de referència no necessàriament reflexa la realitat tal com és; sinó que se "l'adequa").
Salutacions
Ai, Efrem, que m'he perdut. M'encanta filosofar, però aquest cop he perdut el fil. Només voldria dir que "infinitat" és un concepte que em mareja (ho sé, un pensament de poca fondària, però és això el que sento: mareig davant tant de desconeixement i tanta incapacitat per part meva, per entendre moltes coses).
No som res... ;-)
Ferran no t'amoïnis, eeconec que el tema en sí ja es prou complicat, és difícil d'entendre, i encara s'hi pot tornar més quan servidor no sap explicar-lo prou bé.
Drac, la paradoxa que dius crec que ve perquè la llengua ha evolucionat canviant el significat dels significants: en llatí "res" vol dir "cosa", "quelcom", "substància". (Descartes: Res cogitans - Res extensa: substància pensant - substància que no pensa). El no res és com més culte, o arcaic... Per això ens deu funcionar millor en la filosofia, tan anticuadets i enrabassats... Vull dir que ens els seus orígens no era cap contradicció. Molt ben trobada, tens raó, en lògica el res seria com un ¬, i el no res seria ¬¬, per tant sí. La presó és còmoda si no creus en la fe com a eina per moure muntanyes. Sobre aquests temes de fe, et recomano el llibre sobre l'existencialisme de Kierkegaard escrit per Leon Chestov.
PS. Queda vostè disculpada, però que torni a passar! :)
Ep Efrem, el que vens a dir és que dintre de l'infinit i de tot plegat que no es pot controlar està la lògica oi? Vull dir que sempre ens queden les regles de tres tipus "botines es a botones lo que cojines es a..." Això ens permet dintre de la immensitat sobreviure. Hi ha un infinit inexplicable i inabarcable però sempre ens queda per al dia a dia dir que 2 i 2 fan 4.
Quina pena que no tinguem propulsors nuclears al cul. En un dia aniríem de picnic a la Lluna i tornaríem.
Sigui com sigui que tinguis un 2009 infinitament bo.
Gran Post Efrem., el que vull dir és que després surt un geni com Einstein i es carrega la lògica imperant amb un altre lògica que se'n diu relativitat i que ves a saber tú si és del tot certa., la lògica és relativa també i és clar que és l'home qui a partir de l'experimentació es crea la seva particular visisó de la realitat., al final depenem dels nostres ulls o millor dit del nostre cervell i així podem arribar a poques veritats....saludus i passa una bona entrada d'any i un any 2009 de glòria...les teves preguntes de caire filosòfic han fet pensar al gran Sostres....saludus crack
Treus un tema adequat per les dates que estem. S'acaba el temps, el temps que mesura l'eternitat. Aquest temps que `han racionalitzat perquè tot quadri. I s'han inventat que cada quatre anys ens regalen un dia, i aquest any deixarem passar un segon abans de menjar el raïm, i així tot arreglat...
Si penso massa en aquestes conceptes em sento infinitament petita i sense respostes, fins i tot em puc angoixar...
Bon any nou 2009!
T'imagines que fos etern? Que el deixéssim durar i durar? Com celebraríem els aniversaris? Com es comptarien els terminis de pagar impostos? quantes hores anuals hauríem de treballar?? Solució, empresonar tot sota l'ordre inventat i imposat. Per què 1 metre és aquesta mida i no altra? Tot ens ho han imposat :) Però algunes coses no estan tan malament
Puf, vaia filosofada.
El concepte de que en un caramel rodó no hi trobem ni el fi ni el començament i que només afegint el pal ja el tenim no me'l crec.
Per a mi, l'afagiment del pal és només una via, un ajud per poder-te menjar el dolç.
Per tant, el caramel queda igualment sense tenir ni un començament ni un final perquè el pal no és caramel sinó material plàstic.
GE-NIAL!
(l'escrit és fet per a mi, de fet és el primer cop que em llenço a escriure amb castellà i de fet volia saber-ne una opinió clar. Merci ;)
Molt bon any nou Home!!
ens veiem el 8!
:-)
"Res"! És veritat, ni hi havia pensat... hahahaha!
El 8? Oh! Aquests de la ciutat! Jo ja tinc classe el dia 7...
On està la frontera entre filosofia i literatura?
Drac! Jo no sé quin dia comencen les classes a la UB. El que sí que sé és que hauré de suplicar als professors que em canviin a final perquè no em vaig poder presentar a cap exàmen ni fer cap treball, i ara, com sempre, hauré d'aconseguir tot el temari i estudiar-me'l en dos dies... Vida insana! ggg
Buf, crec que si la Sabiduria és la mare, una mare que fa molt de temps va tenir dues filles bessones: la literatura és la filla Teoria mentre que la filosofía és la Pràctica. La Teoria només explica i transmet, reprodueix la realitat i el que veu tan bé com pot. En canvi la Pràctica pren partit d'aquesta realitat i es posiciona assumint el risc de l'aventura.
Aveure, no és tan fàcil, com en tota família, hi ha embolics... La segona filla, la Filosofía (ai no que es deia Pràctica. Bé, doncs la Pràctica), és lesbiana i sovint viola la seva germana Literatura. I encara que això no vagi amb ella, la Literatura es deixa estimar perquè la filosofía li menja tota la representació del saber que aquesta té allà entre les cames. Amb la Pràctica, la Teoría perd la seva intimitat. Però això és ara, actualment sobretot des de l'època moderna, abans, com a bessones que són, provenien d'un mateix orígen i fins i tot quan eren més xicotetes es van criar juntes.
Edito: I ara vas, i busques el pare xDDDD!!!
many thanks, my friend
Publica un comentari a l'entrada