ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



diumenge, 5 de juliol de 2009

treballar per viure i viure per treballar, alhora

Que de tant treballar hom deixi de viure, i treballi, precisament, per a poder viure... És una paradoxa esperpèntica, i s'hi torna encara més si a l'hom en qüestió si li acut de plantejar-se el futur: una cosa sempre tant líquida, inestable, fluctuant. Crec que quan vius per treballar tens molta sort, perquè a no ser que siguis masoquista el treball que fas és una cosa que t'agrada i t'apassiona; però quan treballes per a viure no acostumes a tenir aquesta sort i el més normal és treballar d'alguna cosa que no t'agrada tant com per a dedicar-hi la vida, d'algun treball que no t'apassiona... I dedicar la vida a això és simplement una cosa letal, viure enverinadament.

14 comentaris:

Ferran ha dit...

Saps què compensa la desort d'haver de treballar per viure, quan la feina que fas no t'agrada? Que fora de les hores que hi passes, la resta del teu temps és per viure.

Viure per treballar? Mai!, ni tan sols en allò que ens agrada!

noia-drac ha dit...

Cal anar amb compte amb les feines que no agraden: o fer que t'agradin, o procurar que siguin temporals.

Realment hi ha feines que no poden agradar. Llavors, almenys, tenir la certesa que no seran per sempre. Jo em concentrava a no pensar en l'hora de plegar, sinó en que efectivament plegaria.

Molts ànims!

Tals ha dit...

just ara jo deixo el treball, un treball que pensava que odiaria i que, de fet, a vegades odio i que no faria tota la vida ni per tots els diners del món. Però també és un lloc on he crescut, on he après un munt de coses, on he perdut la timidesa, algunes pors, on, en resum, m'he fet gran. Treballar també és viure, potser aquesta és la qüestió.

khalina ha dit...

Per sort els dies tenen moltes hores, i si no t'acaba d'agradar la feina,tens altres hores per viure. També pots intentar canviar.
Clar que com deia en Tals, treballar també és viure

estrip ha dit...

és veritat que això pot passar. Per això cal pensar en d'aquella frase que diu:
Fer el que t'agrada o fer que t'agradi allò que fas!

Agnès S. ha dit...

He treballat en llocs que no m'han agradat gents, sigui per la feina en si, la gent, les lleis que hi habia...
Amb el temps he trobat feines millors.
He baixat el meu grau d'exigència, he après a valorar el temps, el companyerisme, els diners...

Que em duri!

Noctas ha dit...

Exacte i encare més drama quan són les circumstàncies de la vida -circumstàncies que han arribat sense que tú les hagis buscat- les que et duen a aquesta situació. Fills per mantenir, hipoteques que pagar i altre coses mundanes són les que obliguen a molta gent a ser uns desgraciats. L'individu però sempre és el màxim responsable. La llibretat ens fa por. Ja ho deia Erich Fromm....saludus company!!!

Clidice ha dit...

El truc consisteix en no barallar-te amb la realitat. Jo, que treballo per diners, sóc conscient que aquelles hores que hi esmerço no em pertanyen, però la resta és tota meva, no en dono a la feina ni un segon. Perquè crec que s'ha de tenir molt clars els límits de l'esclavatge :)

lia ha dit...

el que estaria be és no haver de treballar per viure, poguer inventar una altre manera de'intercanvi que no fossin els diners i que cadascu pogués anar tirant fent el que realment li agrada, el que realment ens fa feliços...nose, sempre és bonic somiar una mica...!! tant de bo! jo de moment intento treballar per viure...i poquet, no fos cas que ens estresèssim!

zel ha dit...

Jo estic barrejada, treballo per viure, és clar, però també el meu treball és una gran part, i molt important, de la meva vida...

- assumpta - ha dit...

Treballo per viure.
No obstant, a l'abril de l'any passat vaig marxar de la feina (una excedència) doncs em va sortir treball a sota mateix de casa. Déu meu, QUIN HORROR! em moria en cadascún dels segons que hi vaig passar (4 mesos). Vaig demanar reincorporar-me altre cop on estava i torno a ser-hi.
I dono gràcies perque encara que no es la feina que m'agradaria si pogués escollir, si que faig que m'agradi i poc o molt "visc" (amb ritme accelerat, però visc), cadascuna de les 8hores que hi sóc.
Això tenint en compte que m'he de llevar a les 6 del matí i torno a les 20,35h. doncs m'he de desplaçar.
És molt, moltíssim important l'entorn del lloc i els companys, és clau.
Després les poques hores que em resten, a viureeeeeeeeeeeee!
;)

Criteri ha dit...

En Noctas ha penjat una cosa que va d'això mateix. Per dir alguna cosa original -no massa perquè ho diu la meva dona- diré que hi ha gent que no sabria viure sense treballar, en la feina que sigui.

baldufa c'est moi ha dit...

En aquesta vida fem moltes coses que no ens agraden i també en fem moltes que ens omplen. Cal trobar l'equilibri !

Ferran ha dit...

Efreeeem!!, que has fotut el camp??
Espero que estiguis bé!