ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



divendres, 23 d’octubre del 2009

El potencial de l'objectivació, l'abstracció o veure's des de fora

Quan alguna cosa no agrada, hom tendeix a menysprear-la... Em pregunto si aquest fet no és perjudicial, no perquè tinguem mal gust -que en molt, per descomptat- sinó perquè és possible que al procés de decisió li manqui un filtre més prim que el nostre gust, si en el moment de valorar les coses estem influenciats pels nostres gustos, aleshores el valor que donem a tal cosa no serà un valor real sinó un valor altament subjectiu; un valor fruit d'un judici molt estètic. I no és aquest abocament cap al gust menystenidor de la raó, gran font d'errors diaris? El mètode científic està ideat per a no cometre aquesta mena d'errors en tant i quan s'esforça per no fer valoracions més enllà del que efectivament prova, quan el científic vol avançar empetiteix el gust. Nosaltres no podem amagar el gust perquè forma part de la nostra essència, però el que sí que podem fer és convèncer-nos que allò que no ens agrada res té a veure -per necessitat- amb allò que no té valor; el gust no està relacionat amb la veritat de les coses - i nosaltres som també bastant cosa- encara que, per les sensacions, sovint ens creiem que sí.

Entenc la salut com a activitat, com la cura d'hom mateix per a sentir-se en màxim estat vital: el més viu i potent possible.... Per intentar lluitar contra aquesta tendència negativa per a la nostra salut de valorar en funció del gust, l'esforç gran i el més important de fer és el d'orientar els gustos cap a allò que ens és bo (saludable) encara que al principi no ens agradi, i hi ha un pas anterior quasi potser més difícil encara, que és determinar allò que és bo: aquí hem de callar i deixar parlar a la ciència, això no vol dir fer cas al metge que una mica sempre va bé, això vol dir posar-se la bata: fer ciència amb un mateix. Perquè per saber el que t'és bo abans has de seguir la màxima socràtica de conèixer-te a tu mateix. Conèixer les pròpies inclinacions, dinàmiques, gustos, constitució física, anímica, psicològica, biorítmica... i tots els entrellats que hi vulguem aquí posar. El conèixer-se a sí mateix és també, en segon ordre tant i més important, saber-se els límits, les capacitats, les potencialitats... Això requereix Ciència! Raó! Experiments! En saber-se, sabrem quines tendències, gustos, inclinacions (naturals, culturals o genètiques) són beneficioses i quines no, sabrem també quines podem canviar i quines no i quines efectivament cal canviar i quines no és necessari, etc. Més enllà de les coses generalment bones per a tot ésser humà (aliment, descans, benestar, etc .) hi ha coses que només nosaltres íntimament podem saber si ens són bones o no. Això requereix un fort estudi, raó! Experiments!!!

Si no podem evitar el judici estètic del gust, fem almenys l'esforç de sotmetre'l al judici de la crítica, estudi! ciència! o com n'hi vulguem dir. Experiments!

...Com que no m'agrada gens parlar amb aquella x persona, no hi parlo. Doncs bé, una vida, almenys tinc pebrots de fer el que vull i no cedir a les exigències de, per exemple, l'entorn.
...Ara bé, si ho estudio, potser descobreixi que em seria profundament beneficiós parlar-hi i que en fer-ho, notant els beneficis segurament el meu gust canviaria (m'agradaria parlar-hi) enfocant-se cap al que m'és millor en tant que beneficiarà el meu estat vital general. Doncs excel·lent, vides infinites! No només tinc pebrots de fer el que vull, sinó que a més sóc capaç del moviment del sacrifici, de la ferida i el dolor, per una salut de ferro. Com les mans del cuiner que a fart de cremades s'han fet insensibles a la calor i fan així millor la seva tasca.

Igualment, un cop fet l'exercici i enfocat el gust cap a allò que és millor, no pot hom menysprear allò que és pitjor; ha de tenir en compte que el gust, encara que s'hagi ensinistrat, no és cap assegurança, és l'examen d'aquest qui s'assembla més a una assegurança, perquè d'alguna manera ens cuida i prevé.

Per l'essencial càrrega de plaer que proporcionen els gustos i el fet positiu de l'abocament a aquests, no creure-se'ls en ocasions de sacrifici, no ha de suposar voler deixar de gaudir allò que ens van proporcionant mentre els tenim... Seria un gran error confondre el sacrifici de l'exercici racionalment decidit amb el masoquisme.

Intueixo que en aquest aprenentatge per a l'educació dels gustos, hom s'hi pot estar tota la vida i restar encara com a humil aprenent.

6 comentaris:

Maspons ha dit...

El gust es pot espatllar de petit menjant llaminadures en excés. Ho has dit molt bé, el terme mig, com diu Gracian que s'ha de fer en tot: ni masoquisme ni disbauxa.
(Ara que ja en sé t'he enllaçat)
Saluts

Platònica. Núria F ha dit...

Tot això que plantejes és sens dubte molt interessant. I estic d'acord que el judici de la crítica és clau.
Reponc el teu missatge al meu blog: has encertat la metàfora.

:)

Anònim ha dit...

El que jo no tinc tan clar és sobre aquest ensinistrament dels gustos, no ho sé. Jo crec que personalment no seré mai capaç de fer-ho perquè des del moment en que vaig estar conscient de que els gustos, aquella part instintiva, probablement animal, són massa part de la meva maduració com a ésser humà. No sé si els puc mirar a distància. Segurament els puc sotmetre a crítica, i passar després a un següent nivell; aquell que em permetrà no deixar-me portar per un judici precipitat i apartar coses o persones de la meva vida que em poden fer molt bé. O jo a ells. Al final la vida és un treball conjunt, i en aquest treball també potser que hagis de ser conscient de l’allò que no aportes si te’n retreus pel fet de mirar les coses a vista d’ocell.
Hi penso en aquelles màximes populars com aquella que diu que la primera impressió és la que conta, o aquella altra convençuda de que els ulls són el mirall de l'interior. De fet, són tot un seguit de qüestions bassades en exteriors en les que trobem els seus equivalents a l'interior. Al cap i a la fi, tenen el sentit de substituir el treball intel•lectual que ens suposa conèixer i saber sobre alguna cosa. Ja sabem que això és incorrecte, però són eines del nostre equipament cultural. Si que potser siguin eines que al cap i a la fi ens deshumanitzen. Però això no pot negar la nostra capacitat de saber utilitzar el motor de la raó per temes més pràctics quan cal. No ho sé. Gran tema.

Josep ha dit...

Atreveix-te a dir això als parroquians de la llibreria Laie, especialitzada en psicoanàlisi i d'altres qüestions anticientífiques.

O millor encara, ves a la Fira Màgic 09.

zel ha dit...

Rei, tota la vida anem aprenent i jo, que ja passo dels cinquanta, et puc assegurar que aprendre és una droga dura, enganxa, i quan en tens el vici, acabes convertint-te en un ésser gairebé repel.lent...

Efrem ha dit...

Ei gràcies per participar de la reflexió amb els vostres comentaris!

Criteri, tens raó, cal tenir present, però, que el terme mig pot ser interpretat no com a moderació, sinó com a optimització (a l'estil matemàtic o econòmic) i per això cal tenir sempre present la pròpia constitució, el propi potencial, i el de l'entorn. Vull dir que el terme mig pot ésser, des d'aquest punt de vista, qualsevol cosa, dependrà de l'objectiu i de la persona.

Anònim, i si, en comptes de deshumanitzar, la cultura, el que fa és precisament fer-nos més humans en tant que la peculiaritat essencialment humana és precisament aquesta, la cultura...?

Josep, fins i tot la màgia ha de tenir la seva ciència amagada, les seves lleis màgiques esperant a ser desvetllades :P

Zel, si ser repel·lent és la unica manera de ser el que un creu millor per un mateix, visca la repelència! :P