Al tren, pugen un noi i una noia plens de vida, una parella jove i preciosa, estèticament bellíssima, molt atractiva i vital, aspecte saludable, contents i cantant a la vida, rient sense parar i estimant-se en públic. De roba pengim penjam, força deixats, poc cuidats però amb una constitució immillorable, de raça noble. Van completament a la seva, guanyant-se el respecte del vagó només amb la sola presència. Deixats de la mà de Déu? ... Uau! Un braç ple de punxades, i no crec que siguin precisament dels mosquits. Massa bons són per a necessitar Déus, massa força tenen per a caure, i massa fe per adaptar-se al món. Ni Déu ni la societat els ha girat l’esquena, sinó més aviat el contrari. Són massa guapos i vius com per a voler-ne més i cedir al joc de la hipocresia. Arribats a dalt de tot, fan l’amor amb la naturalesa; consumint-la i deixant-se alhora consumir per ella en un ball apassionat i salvatge. Hi ha coses que no tothom es pot permetre. L'anarquia és exclusiva.
3 comentaris:
Fantàstic post! Has retratat una sensació que sovint he tingut observant persones que semblaven escollides i potser més aviat només eren molt belles.
Sí,bon post per a reflexionar.
Però si fossin tan forts no es punxarien... i potser tota la joia era superficial o artificial. En quant la bellesa física...dos dies, i amb el jaco un.
GRàcies marta :)
Criteri, l'escrit que segueix aquest te'l pots ben prendre com una dedicació. Es la resposta al teu comentari ;)!
Publica un comentari a l'entrada