ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dimarts, 9 de novembre del 2010

La ferida del coneixement

(post dedicat a El Criteri, en resposta al seu darrer comentari).

La inconstant libèl·lula 
                                        J.W.Goethe

Aleteja l'aire de la font
la canviant libèl·lula
fa temps que alegra la meva vista.
Fosca a estones o brillant ara,
com el camaleó flexible.
Vermella de seguida i llavors blava;
blava que tot seguit és verda.
Voldria contemplar de prop
el seu magnífic coloram!
Però el seu vol no s'atura.
Fins que suaument, es posa a la gespa.
És aquí! Ja la tinc!
Ara puc veure-la a poc a poc.
I no és més que un trist blau fosc.
Així et passa a tu, que analitzes les teves alegries.
 
 
 
Aquest poema copsa a la perfecció la vessant mortífera del coneixement. Si volem conèixer l'arc de St. Martí, aquest desapareix en apropar-nos-hi, i així també desapareix la seva vida, amb tota la màgia i la bellesa generadores d'alegria, que també s'esfuma. Hi ha un element de misteri sense el qual no hi pot haver gaudi estètic. El drama del coneixement és que per a realitzar-se destrueix la vida dels objectes quan els esquartera per a poder-los analitzar; aquesta és la ferida originària de què sagna el coneixement, i en això consisteix el passatge bíblic del Pecat Original, la caiguda de l'home. Hi ha qui interpreta aquesta situació com a causant d'una relació íntima entre el coneixement i la tristesa, com el trampolí que duu inevitablement cap a la malenconia a tot aquell que flirta amb el saber. I en aquest context apareix l'estètica; la tasca de l'estètica és suturar aquesta ferida, tornar-li l'alegria de la vida al coneixement tot completant-lo a través de la irradiant bellesa artística, que dóna la força propulsora necessària per arribar als camins de transcendència de la fe.

5 comentaris:

Evocacions ha dit...

Magnífic!. M'ha agradat molt aixÒ "El drama del coneixement és que per a realitzar-se destrueix la vida dels objectes.. " i tantes altres vides....

contacte ha dit...

Molt ben descrit, benvolgut Efrem.
M'ha agradat especialemtn allò que l'estètica sutura.
A l'altre extrem, la joia de la ignorància. Només cal posar la tele per adonar-se'n.

Maspons ha dit...

Extraordinari post. Coincideixo i crec que és cabdal això d'anar cremant etapes dures per vivificar-se i evolucionar en el camí de la saviesa.
Traslladat al terreny del camí de la fe sòlida i raonada,diriem hi ha moments de dubte i dolor, tant si és al llegir Nietzsche o per debilitat de l'ànima pròpia. Una vegada superat això la fe és torna sòlida.

Efrem ha dit...

M'alegro que us hagi agradat :)

Evocacions, certament, la pena de mort n'és un cas clar, en nom d'un concepte, la justícia, es lleva la vida. Jo crec que cap concepte pot justificar llevar la vida a una altra persona. L'odi i la ràbia són una altra cosa, molt més irracional i per tant incontrolables...

Jaume, a la llarga, però (i em sembla que estarem d'acord), és millor el coneixement. Pel que puja la muntanya, baixar en un moment donat és més fàcil que pel que no la puja, fer-ho.

Criteri, però si anem a l'essència de la fe... Vols dir que no és una cosa poc (o gens) raonable? Anti lògica? Creure raonadament és seguir les estadístiques esperant l'èxit, creure és anar-hi en contra i esperar, també, l'èxit, en virtut no de la raó sinó de l'absurd. Penso en Kierkegaard, i en Job.

Maspons ha dit...

Crec més raonable lo que diu Mn Miquel Angel: Entre el misteri i l'absurd em quedo amb el misteri.

Crec que Kierk. volia fer equivaler més o menys l'absurd al misteri.