ah, i sentiu-vos ben lliures en participar



dilluns, 26 d’abril de 2010

Tàctica Panellet: desfragmentant el disc tou

Una vegada o altra, a quasi tots se'ns planteja el problema existencial del sentit de la vida, que ràpidament despatxem amb frases tant curtes com contundents com que el sentit de la vida és divertir-se. Però la veu de la consciència -veloç com ella sola- sempre xiuxiueja sarcàstica: ah! sí!? doncs va, vingaa! diverteix-te si tens pebrots fill de puta! I és clar, la guilla ja sap que a l'hora de posar en pràctica una vida amb sentit les coses no acostumen a quadrar tant, i d'això és del que cal enraonar. El sentit de la nostra vida està en els objectius que ens plantegem, en el camí d'assoliment de fites: allà s'hi troba aquesta mena de plaer que ha superat ja la carnalitat i es troba en l'autorealitzatiu àmbit de l'espiritualitat, sí, flotant entre purpurina i fum perfumat mentre les fades li toquen la flauta travessera.

En el nostre sistema social s'hi dóna la peculiaritat que el temps destinat a l'assoliment de fites representa la quasi totalitat de les hores de què disposem, i el problema arriba quan entre aquestes fites no n'hi figura una de capital per a la bona vida: els espais de tranquil·litat i serenor. En el fons és una altra dimensió. El plaer de la tranquil·litat és tan important com el plaer de materialitzar objectius, però sovint l'oblidem, i aleshores passa que se'ns posa aquella cara de moniato amb la que més d'un dia anem pel món. Per combatre l'enmoniatada Aristòtil recomanava la contemplació: l'activitat paradigmàtica dels feliços per excel·lència. Si l'assoliment dels ideals és materialització d'objectius, necessita material, i aquest material és el que recol·lectem en els espais de tranquil·litat; i si no hi ha espais de tranquil·litat, a l'hora de construir les piràmides anem estressats per falta de material, veient-nos obligats a fer filigranes del tot estrambòtiques i totalment desgastants. Com que ens manca material, mai acabem d'assolir els objectius, i la nostra vida es converteix en un espai que està sempre en obres, sempre amb aquell ta-ta-ta-ta-ta-taa.. característic de les obres que mai deixa fer la migdiada. Extenuació permanent. I cara de moniato.


Assecat al sol.




La meva proposta per solucionar el moniato és relativament simple, teòricament senzilla i pràcticament viable. La tranquil·litat i el plaer bàsic que aquesta ens aporta (que tal i com hem dit és el material per a la construcció-realització de les fites) és l'espai en què l'obra s'acaba: la tranquil·litat arriba quan l'imperiositat de fites desapareix perquè els objectius també desapareixen: l i t e r a l m e n t .
L'imperi dels objectius desapareix en forma d'intermitència.

Cal llavors aturar l'imperi. Però si aturem l'imperi, aleshores la vida perd el sentit, es podria qüestionar el lector. Sí. Perquè en els moments de tranquil·litat la vida no té sentit, perquè la traquil·litat mateixa és el sentit, crea el plaer espiritual per si mateixa. L'estratègia no és destruir l'imperi, no, calen plans a llarg plaç, cal la meitat del sentit de la vida, que la dóna l'imperi, la conquesta de fites. L'estratègia és fragmentar al màxim l'imperi, muntar una espècie de confederació internacional de petits objectius independents entre sí, connectats per espais temporals de tranquil·litat. Objectius petits amb integritat nacional pròpia, no sé si m'explico: països petits independents dins del nostre imperi que ja ha passat a un segon pla. Així, un cop assolit l'objectiu petit, arriba la tranquil·litat, això pot ser un objectiu diari, o fins i tot més petit, migdiari o quarthoràri. Però no menys seriós per això, a l'inrevés, en ser més petit, s'optimitza el repartiment energètic, s'intensifica la presència i la intensitat de tal objectiu en la consciència; de manera que si l'estratègia a llarg plaç de l'Imperi està ben tramada, amb un gran exèrcit d'objectius interconnectats, la tranquil·litat està assegurada en tots els terminis: curt, mitjà, i llarg. I el plaer de tal tranquil·litat és gasolina existencial, producció industrial diària de material constructor de fites. És molt més fàcil el pronòstic a curt termini, aquest avantatge matemàtic optimitza el conjunt del sentit. Dóna flexibilitat a l'imperi. Els gurus de l'autoajuda potser en dirien èxit, però només és una sortida expressada amb un puntet de surrealisme. Jo n'hi diria Tàctica Panellet.

dissabte, 24 d’abril de 2010

posesión alteregòrica


mi mente vuela
y no sé parar

la mente más pura es perversa

insolente, egoísta,

hay alguien dentro de ti,

que jamás saldrà a la luz,
es libre, es puro, incuestionable
que nadie juzgará.
tan solo tu consciencia...

puedes acallarte ahí fuera,

delante de la gente,
puedes esconderte
pero no puedes huir de quién y cómo eres

eres tu cara más amable

pero también tienes tu cruz.

esa voz te seguirá allí donde vayas,

porque vive dentro de ti, chica mala.

puedes intentar escapar de esta provocativa seducción

de este ligero temblor de piernas, del deseo que da a tus ojos color
puedes cerrar los ojos y taparte los oídos...

pero hay una artista que vive en ti,

una artista apasionada, libre, fiera
se adueña de tus sentidos
te enturbia la razón...

y te repite, una y otra vez:

quién eres chica mala?

deléitate con la lujuria,

y desházte con la más tierna dulzura,
déjate embriagar por el juego de las mil mentiras,
se actriz y sé complize,
se malévola y sé ternura

sientes toda esa irracionalidad,

toda esa borrachera de locura
y te sientes chutada de vida

eres mala y cantan como arpías

las musas en tus oídos.

 
contempla la belleza en su crudez
sublímate en luz al comprender
que la magia de la vida
es un juego de contraposición

es el devenir de una indecisión

el constante vaivén de un sí,
de un no.

todo cambia y se transforma.

todo tiene su opuesto.
todo es incierto.



tan solo eres una mente que vuela libre mientras sueña

y ya no sabe parar.

y eso



TE PONE.


Des del dia que la vaig veure, me'n vaig enamorar.
Bella poesia escrita per una criatura tant o més preciosa encara, 
la Laura.
Princesa Advaita

dijous, 22 d’abril de 2010

Val més suspendre que aprovar

Quan un estudiant treu un aprovat significa que ha optat per la més baixa de totes les maneres d'aprendre la matèria, que ha saltat per damunt d'un contingut sense haver-lo après com cal, fregant mínims. És molt millor, en canvi, suspendre, perquè t'assegura repetir l'aprenentatge i el que és més important: et dóna la oportunitat de fer-ho amb talent i profitosament, és una segona oportunitat. Jo m'estimo cent-mil cops més suspendre bé que no pas aprovar malament. Aquest fet és una metàfora de tot allò que fem (i que construïm) a la vida, a ningú se li escapa que les coses fetes a cal justet sempre acaben malament, peten per un cantó o altre; els fracassos ben assimilats -això és que no et soscaven l'autoestima-, en canvi, són combustible per a l'excel·lència.

dilluns, 19 d’abril de 2010

afers amorosos

Des que flirto amb la Filosofia, l'Agenda Política m'ha deixat -en cert sentit- d'interessar; ara ja no m'atrau tant pel seu cos com sí, en canvi, per la seva ànima. El vell amor és ara més bell. A voltes, la bellesa demana una perspectiva de dimensió temporal.

dissabte, 17 d’abril de 2010

Veritats de política

Yo tiendo a no mezclar los conceptos "verdad" y "política". Cuando lo hago es con la intención de dejar claro que las verdades políticas son "sui generis".
Lo que importa en política no es la verdad, sino su representación.

Escoltada al mestre Gregorio Luri en una de les tertúlies que ténen lloc dins de l'acollidor -magnífic- Café de Ocata

dijous, 15 d’abril de 2010

Voluntat

La voluntat s'alimenta de sacrificis i va esdevenint el que som. Creixem a mesura que ho fa ella. Som, alhora, el sacrifici que anem essent capaços d'oferir-li en aquesta nostra (Sagrada) Voluntat.

dimecres, 14 d’abril de 2010

La intel·ligència, tècnica de l'autorealització

Ser intel·ligent implica adonar-se de les relacions que mouen el món, aprendre'n el funcionament tot deduint-ne dels efectes les causes. Atès que hem d'intervenir en el món, un món on ser neutrals és impossible, les nostres accions es trobaran dins el mateix taulell de les causes i els efectes; jugant el joc de la intel·ligència. Ens trobem amb el fet que la intel·ligència només es pot mesurar en virtut de les accions que es realitzen. El que ens diferencia dels animals és la nostra capacitat de posar una tanca entre nosaltres i la naturalesa (allò donat), aquesta tanca s'anomena mitjà: la tècnica: allò que ens permet modificar el nostre entorn i realitzar la nostra voluntat. Intervenir. Acomodar-nos. La nostra tècnica combinada amb el benestar que les nostres aspiracions són capaces d'aportar-nos, és el que determinarà la nostra intel·ligència. Només podem mesurar la nostra intel·ligència valorant allò que fem (en funció a l'acord amb les nostres aspiracions), i som els nostres actes, el que fem. La felicitat és el moment en què les aspiracions es compleixen, la voluntat(de poder) sadollada, i tant més gran és la felicitat com més alt és el llistó de la fita assolida. La intel·ligència d'un home s'escriu en la seva obra. Servint-me de llenguatge aristotèlic, diré que l'autorealització és l'actualització de la pròpia potència en acord a la voluntat. L'autorealització és l'estat en què hom és conscient d'haver realitzat amb si mateix allò que podia arribar a ser en acord amb la seva voluntat. La finalitat de la intel·ligència és l'autorealització, l'estat superior de l'home, la màxima felicitat.

La ignorància sovint es confón amb l'estupidesa, i no, aquesta manca d'intel·ligència no fa la felicitat, només genera frustració fruit de mals moviments en el taulell de les causes i els efectes, un continuum d'efectes indesitjats lligats a les nostres accions realitzades ximplement. La intel·ligència és l'encarregada de la felicitat: la intel·ligència fa la felicitat. La ignorància entesa com a manca de saber, pot ajudar la intel·ligència en el seu camí cap a la felicitat si els sabers ignorats obstaculitzen les aspiracions de la voluntat, però res més. Menysprear la força de l'engany és una temeritat desassenyada -penseu en la fe. La felicitat no és el que senten els animals, això només és plaer! La felicitat és l'estat propi de l'autorealització.

dissabte, 10 d’abril de 2010

divendres, 9 d’abril de 2010

L'alè del temps


Expulsant l'aire en expirades ardents
buidava's del jove l'exhaurit vell;
del temps l'adéu, sentir pas volia
l'alè xiulava escapant-se entre les dents

Home feiner com cap altre
als sabis proverbis fidel
va seguir la vella màxima
de "no perdre mai el temps"

De jove, valent, treballava i guardava
el temps que teniagastava ben poc
guanyà's aquell temps a forts cops d'arada
amb l'esforç la partida guanyaria imponent

¿Qui amb tan negra sort...!
...Quina ànima errada...!
Li explicà tan malament
les regles terribles d'aquest joc?

Perbocant l'aire en exhalades ardents
buidava's del jove l'exhaurit vell,
orelles tapades, llàgrimes caient,
l'alè, xiulant, se li esmunyia entre les dents.


fantàstica foto gràcies a na Tals
i aquella generació
tan propera pel temps
i llunyana pel tarannà.

La clau de la vida II

dijous, 8 d’abril de 2010

La clau de la vida (v. xD)

1. Menjar bé. Dormir bé. Activar el cos.


2. No creure's massa el pessimisme amb què la cruel realitat intenta seduïr-nos, i sí, en canvi, creure's molt l'optimisme amb què vol seduïr-nos la (poc)innocent fantasia (fruit de l'artifici humà): L'esperança i totes aquestes -coses a què un realista n'anomena- mariconades.


2,5 (els decimals són la pera, quin gran invent). Sentit de l'humor, joc. Creativinnovació.



3. Sexe o algun equivalent (heroïna?... obsessió/passió mesuradament desmesurada per alguna cosa).



3,1un2dos3tres. Botifarra de pagès. Buscar la clau de la vida és de mariques.



3,1415926535897932384626433832795028849862803482534211706798214808651328230684102701938521105559644622948954930381
71201909145648566923460348610454326648815209209628292540917153643678925903605727036575959195309218611738193261179327938183011949129833673362440656643086171762931767523846748184676694051320007872146844090122495343014654958537105
18159813629774771309960518707211349999... mariques mariques mariques mariques mariques!!! Cal desacomplexar l'accepció que res té a veure amb els homosexuals d'aquesta paraula (cagacalces, caganer, gallina, colló, caguetes, tifa, cagarina: però cap tant contundent i explícita com marika: i si és amb k encara millor: més guai del paraguai! , aahh..!! alerta! Perquè tota aquesta ironia, només n'és un tastet de l'acidet gust de la involució del nostre país..!!).



























PD. (La felicitat són els pares!!)
PD2.(un estat basat en una actitud)
PD3. (qui es pren la vida seriosament tot passant de llarg de la felicitat és un heroi)

dimecres, 7 d’abril de 2010

Fàstic. Introducció al,

El fàstic arriba sempre sense permís, com la majoria dels dolors. El procés acostuma a ser cosa de minuts (o d'hores com a molt), i els nervis sempre li són sensibles; una característica bàsica del fàstic és l'inquietud, els nervis li ballen la música i tot el teu cos va amunt i avall, la mirada, els peus, els dits de les mans... Fins i tot la respiració. La bufeta, les ungles. Els genitals... La dolça funestitud esqueixada als espasmes. A més, quan el fàstic és molt gran, es transmet, potser per algun procés d'empatia (o semblant). És un bolígraf clavant-se plenament al centre d'un cor viu i deixant anar la fosca, la seva tinta, la seva fosca tinta fosca... I quan els corrents sanguinis porten la tinta del fàstic tot el cos se te'n ressent. Tot l'esperit és un fantasma d'aquells que només busca espantar, fer mal, maleir... El patiment. Angoixa, Angoixa, Angoixa, Angoixa, Angoixa, Angoixa, Angoixa... Infinita angoixa infinita. Sentir mal literalment al cor, la incertesa del no saber si l'infart et vindrà d'aquí pocs segons o si encara tens alguns anys de regal. El fàstic es replega en sí mateix i no permet que el transmetis amb la mirada, el fàstic t'impedeix mirar els altres als ulls, el fàstic també et mina el que -abans que aquest matés- s'anomenava autoestima. A la fi, tot procés de fàstic desemboca en odi. Així es comunica. Segurament també entranya una impotència... -Encarna- Odi. Negre infinit. La lírica de la mort. El cant dels que es suïciden -dels que es treuen la vida per menjar-se-la. L'estigma d'una part dels més forts, dels més dèbils, dels millors per aquesta banda fosca i els pitjors per als cantons de llum, els pitjors pels cantons públics i lluminosos._________Autodestrucció, drogues, lesions, violència.... Tot allò a què Sören Kierkegaard n'anomenava, amb una sola paraula: amor. Diví.


Quan el fàstic hi és els altres t'avorreixen -tots els altres. El teu cervellet excitat necessita vitamines, això vol dir que necessita que passi algo, i si cal acabes forçant-ho, estires el fill de la situació fins que l'assassines, així; mitjançant l'orgasme d'aquest assassinat, aconsegueix l'home que pateix el fàstic alliberar-se'n una mica. Orgasme assassinat orgasme. Saciar-lo. Amor. Sense Raó, Fàstic, fastig.. Absolut. Vodka.

dissabte, 3 d’abril de 2010

Avantatges de tenir mala memòria

Si tens mala memòria, no t'aixafen les pel·lícules o llibres si te n'expliquen el final, perquè al cap de poc ja se t'ha oblidat.