Sobre la lògica, el no-res i la possibilitat

El no-res és la conceptualització del resultat de l'impossible. Això ho sabem perquè hi ha quelcom que existeix -i per tant és possible-, n'hem buscat un contrari i hem trobat el no res. El no-res és, doncs, el contrari del que sí que és: així el no-res és el contrari del tot. Com que el no-res no pot existir (fora d'aquesta conceptualització), existeix l'eternitat: és a dir, que sempre hi ha hagut quelcom, si no fos així el no-res existiria, i és evident que no existeix...!

Així, som en l'eternitat, i l'eternitat no te principi ni fi, oi? És eterna: infinita: ens trobem davant de l'infinit. I si l'infinit existeix, dins d'ell no hi hauria d'haver totes les possibilitats? (tal i com en l'infinit matemàtic hi son tots els nombres) I aleshores, tot ser possible, i no només això, sinó que tot és: tot allò imaginable ha de ser real...

Però alguna cosa no quadra, oi, sabem, per exemple, que ara no ens sortiran propulsors nuclears pel cul i començarem a volar com si res. Què passa? Passa que el principi i el fi són conceptes (com el no-res) que ens inventem nosaltres per establir referències, punts de referència, punts de partida per l'enteniment. I aleshores, dins d'aquesta eternitat que es presenta sense principi ni fi, hi posem un principi i un final: com, si tenim un carmel rodó; on és el principi i el final? Fàcil, posant-hi un pal el convertim en una piruleta i ara el bastó és el principi i el final del caramel. Doncs així és la presó de la lògica, aquella peculiaritat que ens mostra la realitat sota el seu prisma taxatiu i ens prohibeix que tot s'hi pugui esdevenir a dins dels contorns de l'eternitat.

Amor és

Carrers estrets i olor de fum en l'aire, nits de llars amb llum als finestrons, cançons de nadal als pobles, il·lusió, llum, xiquets i famílies que riuen, el proper de les mirades, la rosada, arbres engalanats, el tió, els nostres cors un xic més tendres, el caliu dels propers, llagosta i canelons, neules, torrons, cava, gresca, somriures en l'aire, el got mig ple, tradicions mil·lenàries, alegria, regals i sorpreses, bellesa, records, bondat, instants fugissers, dinars, sopars, felicitat, misses, commemoració, fe, pessebres, l'estrella d'orient, cavalcada de patges i reis, nit màgica, nit de reis, vailets corretejant i xisclant d'alegria de matí, brindis, neu, celebració, consum,pastorets, mite i tradició, retrobament, torrons artesans i de tota mena, dolços, el naixement, l'amor, pagues dobles, esperança, generositat en les proporcions i en tot, família i amics de sempre, compartir, màgia, germanor, calefacció a tot drap, postres inacabables, complicitat, espelmes, el Naixement, el Pare Noel, botigues decorades, aparadors ostentosos, carrers plens de llum, cistella de nadal, perfum pels carrers, xocolata, glòria arreu, galetes Trias, somriures, gebrades, il·lusió, cristianisme, prosperitat, festa, salut, campanes, postals,polvorons, llars de foc enceses, felicitacions, anuncis de joguines, caliu, nadales...

és nadal.

Raó per la que els diners fan la felicitat

Estem d'acord que la felicitat és la llar on tothom aspira a viure, oi. Ara bé, per a construir-la necessitem el mateix que per a fer qualsevol altra cosa: el material i la nostra activitat -que farà que aquest prengui la forma que volem: la de la casa-. Per més bon paleta que hom sigui, sense material, mai es podrà aixecar una casa. I en la nostra societat actual, els diners juguen el destacat rol d'aquest material de construcció. Tal com un paraigües vol fer -i fa- que no et caigui la pluja al damunt, els diners fan que siguis feliç. Si tu no saps obrir el paraigües és un problema teu, però el paraigües és -i fa de- "para-aigües" malgrat que tu no el sàpigues fer anar i encara que un tornado s' ús emporti com un càncer malparit o un pare pederasta, el paraigües té la funció de parar aigües de la mateixa manera que els diners fan la felicitat encara que no els sapiguem fer servir o vingui una plaga de mosquits i ens mati. La funció dels diners és la de la felicitat. Preguntar-s'ho -com he fet jo- és d'ignorant profund. I un cop prou idiota de plantejar-te la pregunta, respondre-la dient que els diners no fan la felicitat és com creure't que els pals xinesos no serveixen per menjar només perquè amb ells hi ha gent que no hi sap menjar o que els utilitza com a joguina sexual. Evidentment que perquè actuïn els hem de moure nosaltres, però això -el factor humà- hi és en tot, com una obvietat comuna i diabòlica que ens fa confondre naps per cols. Tenir el material no vol dir tenir la casa, com tenir els diners no vol dir tenir la felicitat; però és amb el material amb el que podràs fer la casa i amb els diners la felicitat. Així és actualment el contorn de la cara d'occident i així més fortes s'hi tracen les línies de les faccions per cada dia que passa.

Després de la felicitat mateixa, no és en va que els diners siguin allò més perseguit del món, és perquè aquests, precisament, fan la felicitat. Poder per saciar la voluntat.

Fan els diners la felicitat?

Només hom profundament idiota
pot encara preguntar-se si els diners fan,
o no,
la felicitat.

I només un idiota integral pot,
a sobre,
contestar que no.

Inseguretat

[16 de febrer, 8.00 A.M, Barri del Raval, Barcelona. 2010]
Avui la Claire no s'ha llevat, ja serien cinc els dies que la jove contaria plorant sense respir, avui, però, la freda habitació contemplava com Claire no obriria mai més els ulls. La jove algeriana s'ha quedat sense esma i ha trencat les cadenes de la seva llarga nit. Totes les seves amigues van morir assassinades fa cinc dies al centre de Barcelona, les notícies i els debats en van plens, i elles eren l'únic punt de suport que la Claire tenia a la vida. Vida d'agonies; fàstic i patiment. Les manifestacions a favor de la seguretat ciutadana no s'han fet esperar, tothom està trasbalsat per la tràgica notícia de la massacre, no hi ha qui no en parli. Els col·lectius feministes reclamen més seguretat i convoquen manifestacions a tots els pobles, l'opinió pública es decanta a favor dels col·lectius en defensa dels drets humans i dels immigrants; "Tothom té dret a la vida". Encara no se saben les raons del crim, però tot apunta a motius racistes, l'assassí es va suïcidar i això fa més difícils les investigacions. Dels 78 cadàvers la majoria eren dones de color i sembla ser que exercien la prostitució. Les últimes dades apunten que els homes, també de color, podrien estar vinculats amb la mateixa activitat, alguns d'ells havien estat acusats de tràfic i proxenetisme.

[11 de febrer, 22.00 A.M, Vila de Gràcia, Barcelona, 1992]
En Roger no s'espera la festa sorpresa que li farem aquesta nit, serà una passada. Els seus pares han marxat a la Costa Brava i ens han deixat la casa perquè li puguem fer la millor rebuda de la història al xaval que avui en fa disset. Deixar-nos la casa, renoi, això sí que són uns pares!!!! I quina festa! No recordo haver presenciat cap celebració que li arribi ni la sola de les sabates! Hem begut, cantat, (desafinat), hem jugat a de tot -i hem begut més-, quin fart de riure! Quan ha sortit la estripper en Roger tenia els ulls com taronges, semblava posseït! Quina trencada, hem sortit pel centre i a partir d'aquí ja no me'n recordo, encara no sé com ens han pogut deixar entrar a la discoteca. Menors i castanyes... Quina sort! Només me'n recordo de sortir i trobar-me el rei de la festa perdut per les rambles amb una castanya que... collons! Diu que s'ha estrenat amb una noia del carrer... Però a mi em sembla que ho ha al·lucinat, devia ser una farola...ahahah, pobret!!!

[3 de gener, Manresa, 2010]
Ara en Roger està llegint el seu llibre de poemes al llit, està de baixa per una grip, és enginyer tècnic industrial i li va molt bé, és molt bona persona -potser massa- i la vida li somriu. Està casat amb una noia encantadora, i, malgrat algunes petites discussions, ja pensen en tenir fills. Porta una temporada que sempre està malalt, va d'una galipandria a l'altra el pobre, i avui l'hem visitat uns quants amics, ell sempre mira pels altres d'una forma altruista, i ara ens toca a nosaltres mirar que estigui bé. Ostres sembla mentida, per un cop a la vida no sembla un refotut sac de nervis...! És que aquest si no es posa malalt no para quiet.

[11 de febrer, 13:00 A.M, Hospital Vall d'Hebron, Barcelona, 2010]
Estem buscant en Roger, s'ha escapat aprofitant que pel seu aniversari havia demanat a les infermeres poder fer un tomb per la zona. Des que la seva dona el va deixar ara fa unes setmanes -en saber la mala notícia-, que no parlava, ni menjava, res de res, com mirant de fit a fit la seva tragèdia, semblava un altre. Ens té molt amoïnats.

Impressions estudiantils

Sempre he admirat l'actitud d'aquells estudiants que tenen per costum no perdre's mai classe i que quan se'n perden fan cara d'amoïnats, com de cigrons en les sabates, santa disciplina, recordo que quan feia batxillerat em passava la meitat de les classes pels bars de les rodalies de l'institut, els estudiants jugàvem al futbolí o les a cartes, bevíem cerveses i ens ho passàvem d'allò més bé, riure rere riure. Als professors tant se'ls hi en fotia l'assistència obligatòria, i, a més -salvant-ne alguna honrosa excepció-, les seves classes eren insuportablement avorrides de tant poc esma que hi posaven. A la Universitat ja és diferent, encara que molts professors segueixen transmetent el mateix poc interès per l'afer i segueixen passant de l'assistència obligatòria, almenys aquí no cal que surtis del recinte acadèmic per anar al bar a prendre cerveses! L'altre dia coincidia amb un amic en les agosarades expectatives que ens havíem creat per la Universitat abans d'entrar-hi, coincidíem també en la desil·lusió posterior. Preteníem participar d'un món en flor on tothom mantingués converses d'alt nivell intel·lectual i es fessin tertúlies als cafès, la patacada, esclar, va ser solemne. Un bon observador se n'hagués adonat ràpid només en veient l'edifici, quin esperit il·lustrat pot restar-hi en una acadèmia que ha estat arquitectònicament inspirada en una estètica de magatzem? Un edifici on tot s'ha deixat tal i com va quedar en la primera -i última- passada d'obra... Ja és tota una declaració d'intencions, reservar un edifici així a la comunitat universitària. Quina enveja de l'antiga Universitat, quin salt mortal de la bellesa total al seu total menyspreu. Encara hi ha, però, resistència de l'esperit universitari, els que bescanvien art o reivindicació pel gris de les parets, els que es reuneixen dos o tres cops per setmana per organitzar la lluita contra els qui, no contents amb la degradació de l'esperit universitari, pretenen destruir-lo del tot; encara hi ha qui destina el seu temps als ideals d'humanitat. Potser siguin el darrer alè d'esperança d'una societat que de tan còmoda s'ha oblidat del nord.


Reconec que sempre he admirat l'actitud d'aquells estudiants que tenen per costum no perdre's mai cap classe i que quan se'n perden una fan cara d'amoïnats, com de cigrons en les sabates; em pregunto, però, si algun d'ells pensa sobre el lloc que els envolta, si el que persegueixen és aprendre, o, simplement, comprar un títol perquè és el que els han dit que han de fer.

Breu apunt polític

Apolític, en grec clàssic, vol dir imbècil, curt de gambals. En un intent de no ser imbècils examinarem el principal tauler on juga la política: el nacional. Una nació és una comunitat d'individus als quals uns vincles determinats -història, llengua, cultura, economia...- donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se estat. És evident que perquè els elements d'una nació es donin cal un territori, un lloc propi on puguin desenvolupar-se. Contràriament al que els prejudicis de la segona guerra mundial -entre d'altres- fan pensar a molts, no tots els nacionalismes són dolents, n'hi ha de bons. des del meu punt de vista hi ha tres tipus de nacionalismes fonamentals; un d'independent i els altres dos que van lligats.

El nacionalisme independent, i que des del meu punt de vista és bo, és el nacionalisme romàntic, el nacionalisme d'estimar i d'embellir la nació com a resultat de la identificació d'allò que a hom li és proper: la terra, la família i els amics, els parlants de la llengua pròpia i aquesta en sí mateixa, la cuina, la cultura, la història... Podríem parlar d'un nacionalisme de vestit poètic que fa que quan tu viatgis gaudeixis de l'esplendor del món en la diversitat de les seves nacions. Tota nació té el seu vestit romàntic, i penso que és bo que així sigui; si no, el món seria molt avorrit.

El nacionalisme imperialista és aquell que justifica que la nació pròpia intervingui en un territori nacionalment aliè per tal de fer-hi la seva voluntat. En són exemples el nazi, el rus, i l'espanyol entre d'altres. Aquest nacionalisme implica l'intent de violació de la nació escollida i porta a la guerra que sorgeix quan la nació intervinguda es defensa de l'atac, en aquesta defensa hi troba la seva explicació el darrer nacionalisme, el nacionalisme d'alliberament; exemples d'aquest en són el saharàui, el tibetà i el català. Penso que aquest darrer és també bo, perquè lluita -entre moltes altres coses- per l'existència dels nacionalismes romàntics i en conseqüència per la riquesa que aquests ens aporten com a espècie.

Tres de Pego

Aquesta és una de les cançons que més m'agraden del nou disc, Saó, del grup valencià La gossa sorda.




Ei xiquet,

la força m'ha abandonat

i se m'acaben les hores.

Fins ací hem arribat

els que veníem del poble

de Pego.

I no sé res dels meus companys

però he perdut tota esperança,

ja res més puc esperar.



Ei xiquet,

la força m'ha abandonat,

escolta bé el meu missatge.

De com hem acabat

dins de l'infern de Mathaussen.

Nosaltres

que empunyàrem el fusell

per dignitat antifeixista

contra els llepons del senyoret.



Si sobrevius passa't per Pego

i digues que no tornarem,

que a les fosses de Mathaussen

tres de Pego han fet la pell.

I ves i digues al Passiego

i a tots els senyorets

que dormiran tranquils

però temps al temps,

perquè la lluita és dura

però sura sobre el temps.



Ei xiquet

només teníem les mans

per dur avant la casa.

I buscàvem treball

tots els matins a la plaça,

i passava

que als que estàvem al sindicat

ens escopien a la cara

i els nostres fills tenien fam.



Ei xiquet,

vam juntar les mans

i vam plantar-los cara.

No teníem mitjans

però omplíem la plaça

del poble.

I senyorets i militars

ens van portar camins de guerra

i vam lluitar fins al final.



Si sobrevius passa't per Pego

i digues que no tornarem

que a les fosses de Mathaussen

tres de Pego han fet la pell.

I digues als joves de Pego

que guarden el foc encés,

només en queda el caliu

però temps al temps,

perquè la lluita és dura

però sura sobre el temps.



Front de Terol, Batalla de l'Ebre,Pirineus amunt

rius de gent, a peu, cares brutes i ferides.

Camp de concentració francés i renovar l'arma.

Disparar a les rates des de les muntanyes d'Occitània ,

fer-los una emboscada a cada segon que abaixaven la guàrdia,

Dos objectius finals en la batalla,

eliminar el feixisme i tornar cap a casa.

El rellotge de Déu

Declaro que crec en Déu, per mi Déu és una mescla de conceptes com Principi i Fi, Etern, Infinit, Únic, Ésser, Natural, Tot, Univers, Allò conegut, allò per conèixer i allò que mai es coneixerà. Aquesta creença en Déu està relacionada amb la meva teoria d'explicació existencial, la qual intentaré explicar en les següents línies. Crec que el temps no té fi, no circula per cap recta amb principi i final -com totes les rectes-, sinó que circula per la línia d'un cercle, és a dir, que el principi i el final es poden delimitar hipotèticament dins del cercle -com en un rellotge- establint qualsevol tipus de paràmetres on principi i fi sempre es trobaran i on Déu no és només possible sinó inevitable. Bé, com tot ens matemàtic i quantificador, del temps, se'n pot dir que és etern; perquè malgrat la no consciència d'aquest el seu efecte és inalterable, podríem dir que els seus efectes no depenen directament de que hom en tingui consciència. Crec que l'existència és infinita i inevitable. Els descobriments científics -teòrics, empírics i matemàtics- intenten demostrar unes certeses i desmentir-ne unes altres: que tenim ossos al cos, que venim del mico en comptes d'una costella, que la terra no és plana, que existeix l'univers i que va haver-hi un BigBang que el va originar. Bé, jo me'ls crec, tinc fe: jo crec, jo crec en Déu i en l'home, com a simbiosi. Crec en un Déu que vol dir Naturalesa, Tot, sense cap més intel·ligència pròpia que la que tenim les espècies que en ell som. Quedi clar, doncs, en quin Déu crec. Crec que coneixem l'explosió que origina l'Univers, que aquest s'expandeix i alhora crea matèria. Us proposo un petit viatge a través del rellotge de Déu: suposem que som en l'explosió del principi, i ens preguntem: què hi havia abans d'aquesta explosió? Què l'ha provocada? Del no res és clar que no ha pogut sorgir, d'allà no en pot sortir res. No sabem com s'ha originat, però deixem que Déu ens ho descobreixi i seguim observant com s'esdevé el procés, com s'expandeix l'ona de l'explosió i com es creen les galàxies i els planetes, com apareixen el sol, la terra i la lluna, el mar, els bacteris, els dinosaures, els forats negres, els humans i tot els que aquests inventen. Veiem com aquests humans se n'adonen una mica de tot el que els envolta gràcies als seus invents i a la seva consciència, però per coses del destí un bon dia s'extingeixen perquè no poden contra la voluntat de Déu. I l'Univers segueix expandint-se i potser hi ha més vida intel·ligent semblant a la humana, però tota desapareix menys la vida de Déu, que no és d'aquest tipus. Passa el temps i cada cop és tot més fred i distant, perquè l'energia de l'ona expansiva de l'explosió és cada cop més distant en el seu principi dins el temps i més dèbil quant a força, cada cop hi ha menys tensió entre l'energia, menys moviment, fins que arriba un moment en què tot està quasi parat. El punt clau del procés, les sis en punt del rellotge de Déu, una tensió energètica que quan ja no pot separar-se més, comença novament a apropar-se fins que arriba a les dotze menys un segon, moment en què l'Univers té tanta energia comprimida que ja no pot comprimir-la més i peta, peta i és el mateix BigBang de l'altre volta de les vespes del rellotge de Déu, quan ens preguntàvem d'on hauria sortit una explosió tan brutal, ara ja ho sabem. L'energia de l'explosió comença a expandir-se creant matèria, galàxies, el sol, la terra, els humans...; i després d'aquest viatge, el viatger no pot entendre altre comprensió lògica de l'existència que no sigui la de que tot ja ha passat infinites vegades i que tot seguirà succeint-se eternament, perquè Déu és tot, etern, infinit, implacable; lògica, vida i fe. Perquè si l'Univers arribés a parar-se del tot sense esclatar, aleshores el no res existiria materialment, i el seu principi seria inexplicable i paradoxal. No res no pot existir, i si el no res existeix, d'ell no se'n pot derivar res i molt menys vida ni moviment ni energia, precisament per això, perquè no és res. El no res, doncs, no ha pogut existir mai ni podrà tenir-ne cap possibilitat, perquè del que és no se'n pot suprimir l'essència, que és Déu. D'aquesta tesi se'n deriva que tot el que fem ara, ja ho hem fet infinites vegades, que tot el procés de la vida s'ha donat infinits cops i que hem nascut tantes vegades com tornarem a néixer, que formem part de Déu, som dins el cercle d'aquest rellotge que mai pot aturar-se, i quan arriben les dotze tot acaba de nou per tornar a començar.

Quaranta anys

En la nostra societat comença a ser massa habitual trobar-se amb el fet que la distància principal entre un revolucionari i un conservador són els 40 anys d'edat que es porten. L'explicació d'aquest fet sembla ben simple: quan hom és jove no acostuma a tenir res per conservar, en canvi una persona que hagi estat correctament domesticada per a la selva urbana, en no més de quaranta anys aconsegueix acumular -no sense esforç i una mica de sort- la seva pròpia parcel·la de material (o de diners, que al cap i a la fí acaba essent el mateix) on poder descansar. El jove explora i vol transformar el seu entorn al gust, és una característica de l'ésser humà: la tècnica, manegar, jugar, estudiar...; energia, ganes, revolució! Però les nostres creences canvien al traç de les arrugues en la nostra cara. Sembla inevitable, però potser no sigui més que una simple fal·làcia basada en un suposat benestar nodrit per l'acomodament que sovint porta a l'estancament, al vici i a la degradació.

Les nostres creences canvien amb el temps, normalment en cada etapa de la vida aprenem diferents lliçons que no hauríem d'oblidar però que oblidem. Són innumerables els savis que han diagnosticat com a patologia aquest acomodament propi de l'edat conservadora que ens porta a la pèrdua dels valors apresos durant tant de temps: a l'oblit de les lliçons. En qualsevol tren uns immigrants espanyols ja acomodats a Catalunya, escarneixen i humilien un pobre nouvingut gambià pel simple fet de portar amb sí la bicicleta, que segons l'experimentada opinió dels pertorbats obstrueix la normalitat del seu pas a través del vagó. Les seves paraules llueixen un estendard d'enuig, orgull i menyspreu. Titllen als nouvinguts d'analfabets entre moltes altres coses, la seva manca d'escrúpols fa pensar que potser no se'n recorden de quan ells van arribar, 40 anys són suficients per nodrir les misèries morals més tristes, quaranta anys per tornar-se conservadors amb el seu propi estancament.

Sucre cremat

Es van conèixer en la nit d'un dissetè aniversari en plena festa de celebració, fumava sola en la porta d'un local i ell la va saludar amb la raó de tastar aquell fum tan llaminer. Havien coincidit en eixa festa on ningú s'havia enrecordat de fer les presentacions, però això no aturaria -ni molt menys- els giravolts del destí. Pel camí del bar cap a la discoteca i abans de dir-li res, ell s'havia fixat en el seu cos espaterrant, la simbiosi del moviment entre els malucs i aquella faldeta tan ben posada l'estava tornant del tot boig. Mirada desencaixada i caminar flotant pels núvols. Pam! Una mà que gosa interposar-se en l'experiència divina. Que no em fixés en ella, l'amic que se n'havia adonat: -Neteja't la baba! que ja està agafada, té xicot! Però res va poder evitar que es fumessin junts aquell primer mai en la porta d'algun pub. Dues nits més tard ja passejaven junts, sols i serens com aquell Passeig del Mar fet catifa a mida dels seus passos; onades, nit i estrelles. I aquella roca en mig del mar va engalanar-se en focs artificials per la millor de les nits possibles, dues fulles que cremen lentament enmig del llac d'una poesia. Anaren duts per la bombolla fins que el sol, rient, els va saludar. Sucre cremat fou tota una nit fent el joc de les mirades. En pocs dies ja es veien com enamorats, s'estimaven cada dia més. Ell era el Romeu de qualsevol pel·lícula nord americana quan la mare d'ella arribava per sorpresa i havia de baixar a corre cuita pel balcó amb les cordes de llençols improvitzades. I ella era Julieta quan, a la nit mentre sa mare dormia, li prenia les claus del cotxe per poder consumar-se amb ell. Totes les nits jugant al joc dels racons. Eren terriblement joves, esbojarrats, juganers. Eren apassionats com només el paisatge de les nits i els portals saben. Pecaven, pecaven a tot arreu, pecaven molt i en tots els sentits, i se'n reien de la vida i de la gent amb el seu superb desenfrè. No era cap història curta, ni fosca, ni enganyosa, era una història llarga, sincera, preciosa. Tenyien totes les nits del seu color, olor, gust, frescor, dolç, picant. Cuinaven aquella bonica història de sucre cremat.

Plataforma de gaudi col·lectiu

Hi ha moments de gran amor compartit que -a més de pel plaer que comporten- es caracteritzen per la seva espontaneïtat, perquè estan fora del nostre control i depenen de que moltíssimes variables es col·loquin sobre el punt que serà la nostra felicitat. Són moments que hom no sap quan arribaran ni com ni perquè, contenen el secret de l'espontaneïtat, aquesta màgia. L'enamorament en la primera mirada o -fins i tot- el resultat d'un partit del barça serveixen com a exemple. Els plaers que es gaudeixen compartidament són els més intensos i per tant també els més preferibles, i no és qüestió d'opinió sinó més aviat un caprici dels gens.

Hi ha també situacions de gran gaudi compartit l'espontaneïtat dels quals hem pogut agafar i abraçar fins a poder controlar-los, i no per això els hi falta la màgia: la tenen, el que passa simplement és que hem pogut descobrir el secret de la seva espontaneïtat. Em ve al cap un cas en concret que conec d'aprop.

Es tracta d'un lloc on la gent, ja abans d'anar-hi, sap que gaudirà d'una experiència de gran amor col·lectiu, un gran gaudi únic i exclusiu que no podrà comparar amb cap altre. La situació en sí es caracteritza perquè tothom està molt feliç, ho pots veure amb només una copada d'ull. Allà la gent hi juga, hi xerra, es coneix, fuma, salta, balla, beu, s'extasía, es besa, i en definitiva, ocupa el lloc de la llibertat més absoluta i ben entesa. Hi ha un fil de complicitat que uneix tot l'espai i que es declara amb un somriure constant i sincer en la cara de tots, un fil de gran amor compartit. Aquesta situació es produeix un cop a la setmana i dura unes dues hores si fa no fa. Segurament es repeteixi al llarg del món, en molts llocs on gent amb algun tipus d'afinitat es reuneix per realitzar activitats comunes. Jo parlo d'una sala de música poc coneguda, estrambòtica i força diferent de la resta per la gent que hi va, a Barcelona, aprop de Paral·lel, molts cops s'hi canta en directe.

Aquest tipus de situacions són aquelles que s'han de trobar, com una flor silvestre en l'asfalt de la vida diària.

Disculpes i explicacions per la inactivitat del bloc

Estimat grupet d’ànimes llegidores –i escriptores- que visiteu aquest humil bloc de debat, opinió, i literatura, després de quasi un mes sense publicar res, crec que us dec unes disculpes i una explicació. Aquest bloqueig ha estat causat per una crisi personal, una crisi resultat de tensar fins al punt màxim les cordes del meu cervell. Havia de recuperar mig curs estudiant en una setmana, i fruit d’aquesta sobredosi d’esforç retentiu vaig acabar amb un bloqueig mental que no hi havia manera de treure’m. Per si això fos poc, van sorgir-me dificultats en la solució d’aspectes tan importants en la vida de tot homo-occidentalis com ho són el temps i l’economia. Vaig passar uns quants dies en la foscor més absoluta, sense trobar sortida al malestar i amb la creativitat en escac i mat; i bé, tampoc podia publicar. L’única solució que no ha fracassat en l'intent de superar l’adzucac neuronal ha estat la massacre final de les cèl·lules nervioses. Amb tot el meu condol i cantant el Requiem per elles, ho he solucionat a l’estil bàrbar: més d'una setmana de festival suprem on només hi havia temps per dormir, menjar, narcotitzar-me, ballar, i deixar que l’endevinalla de l’esdevenir se’m mostrés sense deixar espais a cap mena d’especulació, reflexions, ni res que fes olor a raciocini. Festa basta de nit i de dia. I mira, ha funcionat, finalment he pogut tornar a utilitzar el cervell sense que aquest es queixi, ser creatiu, tornar a publicar i -en definitiva- tornar a la vida normal i feliç.

L'ètica del gripau

Hi ha una errada fonamental que es va repetint al llarg de la vida, i, com amb tota errada, també hi ha una lliçó que cal aprendre. Quan has de menjar-te els mateixos alls de sempre al principi piquen i te’ls menges amb ràbia, no els acceptes, però després te’ls acabes menjant amb resignació, pam, l’un darrera l’altre. Com si res. I en l’acostumar-se a menjar gripaus comença el declivi de tota situació. És l’errada fonamental. Per això crec que sempre és bona una certa dosi de caràcter reaccionari.

La mateixa errada amb diferent forma que se’t repeteix com un all infinit a l’estómac. Parlo del desencís de quan t’adones que aquella persona a qui estimes no és qui et pensaves, de la vergonya d’haver fet les salvatjades més grolleres quan l’alcohol es bevia el teu teixit neural, de la impotència de trepitjar una tifa d’aquelles bones quan vas passejant pel carrer, de la por en deixar-te el gas dels fogons encès, del desencert d’aquella paraula dita tan equivocada; podria continuar fins a teixir-ne una llista infinita. És obvi que el resultat de les errades és la infelicitat. Tota errada té una lliçó; i l’errada en sí, també té una lliçó en sí. Hi ha algunes equivocacions que poden ser per ignorància total, en aquestes el gripau acostuma a ser la falta de prudència, però pot ser també que no s’hi pugui fer res i aquestes no les considerarem, és simplement mala sort, incontrolable. Ara bé, la majoria d’equivocacions venen quan prenem una decisió equivocada per no haver-ho reflexionat bé, per no haver planificat bé la cosa en qüestió. Aquesta errada és per falta d’un saber de referència directa; però no és per falta de saber. Vull dir que sabem prou coses com per relacionar-les i extreure’n una referència indirecta que ens serveixi per decidir bé. Crear. Després de prendre aquesta decisió ja disposarem d’una referència directa de saber, feta per nosaltres.

Si establim com a referència de saber directe un saber fals l’hem ben cagada, perquè cada cop que en fem us ens estarem menjant un gripau, estarem dins d’un vici, i els vicis, a mesura que passa el temps són cada cop més difícils de redreçar. Per això la reflexió profunda i la fermesa en realitzar l’acció decidida tindrà una importància cabdal en el desenvolupament de la nostra felicitat. La pauta seria la següent:

1) Tinc una errada, l’analitzo i en descobreixo l’essència.
2) Reflexiono sempre abans de fer qualsevol cosa.
3) Prenc una decisió i actuo amb fermesa. Si l’he cagat torno a 1
4) Procuro saber el màxim per prendre millors decisions.
5) Menjo menys gripaus i sóc més feliç.

Rol de colors

Has deixat passar el temps perquè no t'hi cap a les mans, ningú pot agafar el temps, el rellotge que mai s'atura.. I tic, tac, tic, tac! TiiiC!! TAAC!! El seu àrid eco retomba al teu cap, és la màquina de tortura que et va estrenyent el nus que hi tens al coll i et lliga a la por; a l'habitació els teus crits són tan fluixets que ningú els pot sentir, i estrenys amb molta ràbia les agulles del cucut perquè no et serviria de res inundar-ho tot en xiscles, ningú t'escoltaria. Surts de casa a complir amb les teves obligacions amb la corpresa desesperança que ningú et comprendrà mai, esperant que qualsevol cosa et faci somriure per així poder escapar durant uns instants de tota aquesta buidor, esperant un somriure que t'ajudi a esborrar l'empatx d'incomprensió que duus a dins i no pots vomitar. Però ningú ni res et fa riure, -merda, quina merda de vida! Penses.

I un dia decideixes que ja n’estàs cansada d'anar a la funció que les teves amigues munten cada dia, que n'estàs fins al cap damunt de la hipocresia de tot el que t'envolta, n'estàs ja massa farta de ser una actriu amb un paper mullat, de llàgrimes silenciades, farta de ser l'actriu a qui no li agrada el teatre de la seva vida. No t'agrada aquest escenari tan petit on et trobes, tu vols volar més alt i més ràpid, món enllà, descobrir escenaris més amples i grans. Frises per sortir dels verds i els grisos de cada vespre, per poder fer-ne vermells, grocs i violetes. Somies. Però ningú et compren, totes les teves amigues estan perfectament encasellades en el seu rol, i tu no trobes el teu perquè tu no vols jugar a cap joc seu de nines, no vols rols, tu vols jugar a fondre't en nous vents, a explorar i que tot fos com sortir d'aquesta habitació i respirar l'aire fresc de pinar moll. Desitges aquella espurna d'innovació que t'omplia els ulls de vida i brillantor quan el tió et portava sorprenents regals, aquell vent fresc que respiraves quan t'apuntaven a mil activitats i classes extra escolars i corries i el despentinat del vent no existia per tu, l'escenari del pati de l'escola que mai s'acabava de móns nous... Però ningú t'entén princesa, ningú comparteix aquestes ganes de sortir del rol dels convencionals. Has de fer-ho sola. Ara ja no tens el recer dels pares ni de la innocència, allà on t'hi senties coberta del destí i de les injúries del temps. Perquè tu, princesa, n'estàs farta de tot i vols irrompre com un tro bestial al cel partint el cel ennovulat de la teva vida, engegar a tothom a passeig amb els seus grisats verdosos i sortir d'aquest palauet de barbies on el papà societat t'ha col·locat.

I la bella princesa es va llançar de cap a l'oceà de la luxúria, sentia tramuntanes de menta glaçada al seu clatell, vivia totes les nits i es banyava en la perversió, drogues i sexe pels descosits. Gaudia tots els minuts i no tenia cap vespa de rellotge que estrènyer. El seu antic rol d'ocre va perdre’s entre copes de licor. Perquè la bella princesa n'estava farta de les normes del castell i de tots els seus vestidets, i tot allò li feia oblidar el to llardós dels dies de gris i verd, el maquillatge de les seves amigues. El gust d'aquells dies era tan intens com la dolçor del seu alè de rom. Casada amb el comte del vici, va convertir-se en la senyora de la nit.

Ara, princesa, has canviat la mel·lodia dels teus dies... I ja no et sents actriu ni veus rols ni teatres carcelaris per enlloc. Tot aquell món de pena i misèria ha desaparegut foragitat pel cicló llibertari de la teva menta glaçada. Perquè ara, l'aire viciós de quan et lleves és la frescor que el teu cor demanava a xiscles. Ara, princesa, només falta que sobrevisquis, només queda que t'estimis més que res aquesta vida que fas. I que el teu món s'aguanti, madame.

I tic, tac, tic, tac, TiiiC!! TAAC!! l'eco dels seus talons cada cop més propers és la tortura que li estreny el nus que hi té al coll i que no el deixa escapar de la por, sap que està atrapat i els seus crits són tan fluixets que ningú d'aquell bar els pot sentir, és la seva presa, estreny el tamboret perquè no li serviria de res intentar sortir a corre cuita, està paral·litzat pel verí de la seva mirada. Passarà una nit que li canviarà la vida per sempre.

Història d'un secret

L'únic camí que em quedava per entendre no només la meva pròpia existència sinó també la del cosmos que tant m'havia fascinat, era l'estudi i la reflexió. I així fou que després de pensar-hi força vaig estar segur que la vida és només una, que el seu sentit és ser feliç i que quan et mors la vida s'acaba i t'acabes també tot tu. Si la vida era la mare de totes les demés coses que tenia, havia de conservar-la com fos ja que era un tot absolut i necessari. I l'única manera possible de fer-ho era estudiant la seva forma, què és i perquè, havia de descobrir-ne tot el seu funcionament, com si el cos humà es tractés d'un sistema robòtic i jo n'hagués de ser el mecànic.

Així fou que vaig llençar-me al batxillerat científic per més tard poder ser investigador de la biologia i la biotecnologia. Perquè l'única manera de trobar la meva solució era descobrir la tècnica de la vida i aplicar-me-la. Era clar que si el cos moria era per uns motius, i era clar també que amb aquesta tècnica es podria allargar la vida, curar l'envelliment i regenerar totes i cadascuna de les cèl·lules de la nostra estructura. Volia equilibrar el desequilibri entre la potència del cap i la del cos. No era just que els humans envellíssim com la resta d'animals sense poder-hi fer res. No volia la vida eterna, només ser amo del meu propi cos i vida. Tenir temps per fer tot el que volia, que era molt.

Era perfectament conscient que les meves costums i el meu caràcter m'avocaven al fracàs d'aquest afer, perquè no coneixia el sacrifici, quelcom bàsic per la tasca faraònica que volia començar. Era possible fer un canvi tan radical en mi? Vaig creure que sí. Cercant pels camins de la reflexió vaig adonar-me que la forma més efectiva per desenvolupar el sacrifici era la fe, només calia veure el que feien les religions. Així que vaig inventar-me la meva pròpia religió i vaig intentar amb totes les meves forces tenir-hi fe cega, era un codi ètic i disciplinari progressiu d'una duresa implacable. Pregàries diàries, molt de convenciment i la companyia de totes les meves accions. Autosuggestió i poder creixent. Semblava que funcionava, el meu pla personal tenia curosament lligat cada detall. Però la cosa va torçar-se. Vaig fracassar i tanta teoria per res.

Encara avui no sé què va fallar als plans, segurament algun error estructural, o que no sóc prou llest per dur a terme aquest tipus de cosa, els capricis de la genètica potser. El que està clar és que el que va fallar vaig ser jo.

La manca d'ètica de l'estètica

Que el món està ple d'hipòcrites i d'inconscients no és res de nou. Tants com tu vulguis! Quants cops no haurem dit i sentit allò de que l'estètica no importa perquè el que compta en realitat és l'interior, i a més ho diem del tot convençuts oi. El físic no importa, no, i un be negre que no. És només un autoengany fruït d’uns ideals i d’una defensa que prové de l’inconscient, aquesta mentida pietosa. L'estètica de les coses és el reflex de la seva essència, la morfologia i la forma tenen tanta i més importància com les més profundes de les metafísiques i essències; la felicitat –que en últim terme és el que sempre compta- de veure o sentir una cosa bonica depèn únicament de l'estètica d'allò percebut. La imatge forma part de l’essència, del més profund de l’ésser, la seva imatge és ell i teva imatge ets també tu, i si negues això, t'estàs negant a tu mateix i aleshores no només tens un problema d'inconsciència sinó que -i el que és més important- ets un hipòcrita i el problema real el tens d'autoestima o d'autoodi -que al cap i a la fi acaben sent el mateix-.

A tothom li resulta més agradable percebre l'olor d'una fragància fresca que la d'una aixella suada d'agror i fàstic o que la d'un cos en estat de putrefacció. Aquesta que tothom tria és l'estètica i la bellesa que els gens humans han escollit, i contradir-la és tan absurd com, per exemple, pretendre que et surtin ales a l’espatlla. A tothom li agrada més una façana modernista que la façana d'un típic edifici suburbial, són coses de la vida i de la seva lògica. Així que l'estètica no està per sota de cap essència, l'estètica senzillament "és" i l'hem d'acceptar així, l'estètica és una part intrínseca de l'essència. Que siguis maca o lletja no és just o injust, és i punt. Qüestionar l’estètica és un absurd, no es pot. Seria el mateix absurd que menjar-te un dolç d'anís i dir que has degustat un cercle -el cercle és una idea que no és palpable pel gust-. I la teva estètica, -tant per tu com pels altres- compta tant o més que el que hi tinguis al cor i al cervell. Pot ser dur d’acceptar-ho però com millor es digereix la realitat és menjant-la mig crua, amb un punt de sang. Si una part del que tu ets és desagradable a la vista no pots pretendre no comptar-ho a l'hora de fer el balanç final de tu mateix, no pots destruir les dades del problema que impedeixen que la teva solució sigui satisfactòria. És un autoengany que amaga un problema que has de superar. Al final, la lògica de la vida sempre posa les coses al seu lloc, sempre s'acaba imposant, així que és millor d'entendre-la.

Els paràmetres per establir el criteri del que és o no bell estan oberts, però això mai pot voler dir que cinc més u fan vuit; hi ha una estètica bella que és bona i una altra que és justament el contrari. És el que deia més amunt sobre els capricis i la lògica dels gens i de la vida. Hi ha variabilitat de gustos entre les persones, però la força de l’estètica es segueix manifestant amb tot el seu pes i significat.

Caminant pels carrers de París em sentia com dos germans petits en un hipermercat de joguines. Tan feliç com emocionat. Hi ha coses que no es poden transmetre amb paraules, l'aprenentatge de París. La brillantor als ulls. Només arribar a París rebérem la benvinguda d'una brisa d'aire perfumat, frescor infinita i olor de núvol de sucre. Passejant, a cada racó hi descobreixes obres d'art, fins i tot al metro. L'alt nivell humà que representa aquesta ciutat només es pot comprendre passejant pels seus carrers. Pot ser qualsevol detall, de vegades són obres faraòniques i de vegades petites esquisiteses de la gastronomia, però el grau de sofisticació i bellesa roman sempre en l'aire de París. Flors, llums, fonts i parcs. París és el sinònim més acurat d'elegància. La plasmació d'uns ideals, la materialització d'un somni. Ningú s'hi pot resistir, és impossible no caure rendit als braços d'aquesta fantàstica ciutat. El grau màxim de sofisticació i d'excel·lència, dels restaurants als museus, de les botigues als parcs, dels monuments a la gent. Tot sembla tocat pels àngels, de bellesa exquisida i categòrica, tot al seu lloc perfectament posat.

El millor turista de xancla i torrada

L'altre dia vaig acabar en una d'aquestes discoteques de can guiri, el lloc està envoltat de pubs i forma un complexe etílico-festiu perfecte pels turistes de sol i xancla que venen a torrar-se a la nostra terra, tot el complex està tenyit de ros i sembla propietat quasi exclusiva d'ells. Vaig adonar-me que fins i tot el DiscJockey era guiri i els hi parlava en guiri als guiris que li ballaven la música d'estil hard-techno a un ritme tan frenètic i brutal com enganxós i alegre alhora. Tot completament guiri, guiri holandès.

A la discoteca, els holandesos em fan sentir molt petit perquè quasi tots em treuen més d'un cap d'alçada i esclar, estant en una discoteca plena de gegants i essent nosaltres més aviat baixets, et poden fer sortir una espècie de complexe d'ibèric, molt estrany. El dia que els cuinaven es devien passar amb el llevat o alguna cosa així, perquè no és normal! Però vaja, que els holandesos, malgrat ser tan talossos són els europeus que millor em cauen. Tots els estius menys aquest he treballat en l'hostaleria, i indiscutiblement són ells els més simpàtics de tots els turistes, amb els holandesos hi he sortit més d'un cop de farra i fins i tot m'hi he fet amic, són d'una bona pasta realment excepcional. Les seves ganes de festa són incommensurables, però el seu saber estar, respecte i nivell cultural també són cosa d'admirar. Tenen tanta alegria com els andalusos i tanta cordialitat com els japonesos, a més, destil·len generositat: mai ho dubtaran a l'hora de convidar-te a una cervesa.

Un deu, doncs, pels turistes holandesos.

La bombolla i el pecat

Arribes a casa i els tresors més preuats que tens corren a rebre't amb els braços oberts. La petita Marta salta al teu damunt amb aquell seu somriure xisclós, i l'encara més petit Pau et mostra ple d'orgull una figureta de plastilina que ha fet a l'escola, et sents immensament feliç amb els marrecs als braços quan flaires l’olor d’un pa de pessic que t'està traient tots els sentits, perquè avui la teva estimada t’ha volgut sorprendre fent un pastís de llimona, i a més no sap que tu també la sorprendràs amb la fantàstica notícia del teu ascens a la feina. La brillantor dels seus ulls és el termòmetre de la teva alegria. Tota la teva vida és com una bombolla de sabó amb tots els colors i matisos, amb tota la seva delicadesa; i no t'importa res que en quedi fora. Potser no n’ets conscient que en qualsevol moment tot pot esclatar, perquè la teva vida només és una bombolla de sabó.

Dies abans no eres tan immensament feliç, ans al contrari. Perquè tu ets la balança de la teva pròpia vida i a voltes t’oblides d’engreixar-te. Feia sol i tots els folls de la vida et somreien com avui, però d’aquestes boniques sensacions no en senties ni mica, perquè tenies un gran cansament acumulat. La sort fou que tenies un bon déu, un déu disposat a curar-te. Vas dormir bé i menjar millor encara, un bon déu decidint que tu eres infinitament superior que tot aquell impas. La sort de jugar a ser el teu propi déu dins de la teva bombolla de sabó. A l’endemà ja et senties bé i avui mira’t, en dos dies ja tens tanta felicitat que no es pot ni explicar amb paraules. A casa esperant que arribin i preparant el sopar, mentre, el teu amor és al bell mig del tren amb dues bosses de roba acabada de comprar i un fill a cada cuixa, els hi explica que les llaminadures són dolentes per les dents. I així és l'escena que conforma la base de tot el teu món.

Però no tothom n'entén res del teu món, l'home amb barba que s'està al mateix vagó on seuen les teves princeses i el rei de la casa no és com tu, no és com tu i et farà tant de mal com mai t'hauries pogut imaginar; has pogut ser un bon déu de la teva bombolla de sabó, però mai t’has cuidat de ser el déu dels altres, potser aquest fou el teu pecat, i ha passat que el bon home del seu costat també en té un de déu, un altre déu que ara et farà mal a tu i a tot el que t’envolta, ell si que es preocupa dels altres, ja ho veus. Et fan el llit i no te n'adones. El teu déu era bo però es va oblidar de la misèria de fora de la bombolla, i la misèria et va venir a buscar fent-la esclatar. La misèria, sí, la misèria que també va fer esclatar al fill de puta de l’islamita i tot el que hi havia dins el tren. La misèria que sempre surt per un costat o altre. El teu pecat mortal. Mentre hi hagi déus, també hi haurà pecats.

Mc.Realitats o Apostasía

En els darrers temps, la nostra societat ha rebut un nou déu amb els braços oberts, El Déu del Capital, un déu que ens ha dut riquesa però que només valora allò material i racional, i, ara que El Salvador de l’església jau en la creu del post-modernisme, el dogma de les masses s’ha reencarnat en el materialisme productiu, que és l’estètica ideal del bo per excel•lència. Vivim en la boira d’un món d’ordre i racionalisme rancis. I si hom encara porta espurnes de coratge al cor, tard o d’hora se sent mortificat per tanta uniformitat, enfastidit per aquest tempo de pressa i lògica conformista, fastiguejat per aquest ritme tan llefiscós i difícil d’espolsar-se. És per això que hi ha un creixent amor pels altres mons que supera qualsevol òptica de rectitud, racionalitat i convencionalitat divines; per exemple, cap a l’era medieval; que encara viu a recer del romanticisme. Volem escapar d’aquesta presó i tot s’hi val. El romanticisme se’ns presenta com un corrent cultural, però sota aquesta frívola explicació s’hi amaga la porta a un univers des d’on hom pot esquerdar les asfixiants parets d’aquesta presó i fugir als mons de la imaginació i de la bellesa. Fantasia. I no és cap broma, és música, poesia, imaginació, passió, intensitat, èpica. El romanticisme apòstata ens ajuda a trencar amb el racionalisme material per poder entrar en un món immaterial d’espiritualitat i emoció, en un món on el cor encara batega vida i l’home encara pot ser guerrer. La fantasia pot, fins i tot, fer-se realitat, i només cal veure l’obra d’Antoni Gaudí per a comprovar-ho.

.

Com que sovint no som prou creatius en aquest terreny, idealitzem identitats alienes, o, si voleu, col•lectivitzem noves identitats. Idealitzem l’esport amb els equips, les nacions, les religions, els fenòmens paranormals, la ciència, la cultura o qualsevol altra cosa que s’avingui. Sempre s’ha fet, però ara ja no toca tant, hem evolucionat i estem en condicions de fer un salt més enllà. L’abisme d’una realitat individual buida d’ideals és una amenaça constant a la nostra integritat psíquica, i, com a mecanisme d’autodefensa ens evadim d’aquesta crua realitat pujant a la Mc.Realitat i confiant part de la nostra pròpia identitat -o tota sencera- al no res, no deixa de ser positiu donat el context, ja que si no saps cuinar és millor un Mc.Donalds que res. Però, atès que tots som potencials cuiners de la nostra realitat, jo reivindico quelcom més, que ens cuinem la realitat al nostre gust sense deixar de banda la identitat, a la planxa o a la brasa, però cuinada per nosaltres, al nostre gust. No és el mateix veure anuncis, escollir una pel•lícula, o parar la tele i fer-te tu la pel•lícula; hi ha nivells i jo reivindico el darrer. Creativitat, viure el romanticisme amb la pròpia identitat, esculpir els somnis a la realitat. Transgredir la dictadura que només valora la productivitat i establir un mateix els valors, perseverar en l’evolució d’un mateix.

.

Aquesta transgressió la podem desenvolupar sols o acompanyats, i en una llista infinita d’activitats; l’excursió és fruït de la creativitat de cadascú, l’art és subjectiu, però sempre es caracteritza per la seva càrrega espiritual, pel seu component passional i emotiu, pel joc i la lluita constants. Es tracta de ser un mateix i provist d’una aura que et deslliuri de les pors i t’acompanyi en el gaudi dels plaers. Es tracta de tenir una ànima de fantasia en la presó del pragmatisme diari.

Llebres i tortugues

Hi ha persones a qui sembla que no els hi costa gens això d'aixecar-se del sofà per anar-se'n a fer esforços i sacrificis. A més, són capaços d'estar-se llarguíssimes temporades sense prendre's un respir, cap dia de vacances en 5 anys i cada dia a les 7 del matí en peu per anar a treballar sense que la feina els entusiasmi, i tot sense cap recança. Els hi enevejo profundament aquesta capacitat de treball. Doncs la meva tradició ha estat sempre que, quan hi estic bé al sofà, només me n'he aixecat per anar al congelador a buscar la terrina de gelat. I entengui's tot com una metàfora. Està clar que no tot és blanc o negre, com també està clar que hi ha un cert component genètic que fa que hi hagi gent més activa i d'altres més ensupidots, el que no està tan clar és si aquest fet induït per la genètica és modificable. De vegades em sento com la llebre del conte de la cursa amb la tortuga, i envejo profundament la tortuga per la seva constància i capacitat de sacrifici. A un costat de la balança hi ha l'esforç i a l'altre el gaudi, i la majoria de religions s'inclinen per l'esforç com a retitud moral i sentit de la vida. Alguns som de mena anàrquica i sembla que no hi ha res a fer, al camp de la meva carn no hi creix la fè:

La desmesura

li guanya sempre

el combat a la proporció,

i fer només la feina

quan és aquesta

la necessitat i obligació.

.

Però també és veritat que normalment tota aquesta gent amb gran capacitat de treball, no tenen cap creativitat i els hi és de gran dificultat introduïr canvis en la seva vida, és com si no hi poguéssin veure més enllà d'uns certs límits que tenen -no sé com, ni perquè- establerts. Com els ases amb els ulls tapats pels costats. Tampoc tenen gaire curiositats ni ambicions pròpies a la vida, són l'antítesis del vividor. Si tinguéssin obertura de mires i ambició podrien arribar fins on vulguéssin. Però baja, al conte i malgrat tot, qui guanya és la tortuga.

I la pregunta és si aquestes dues naturaleses humanes són irreconciliables.

Epicur i Nietzsche Vs JesusCrist i Kant

Nou Blocaire: salutacions a totes i tots!

Ja és aquí, ja ha arribat el sol que cada any per aquestes dates enlluerna la Ciutat Comtal, i per primer cop a la vida m'he submergit en l'ofeg famós de la bella Barcelona sudorípera, les raons que m'han enganxat a la pell la calor funesta de l'Eixample són laborals, i el temps lliure i solitari és qui m'ha empentat a la represa d'escriure després d'uns mesos de depriment inactivitat literària. Perquè vivia feliç fins que em van tancar la pàgina del fotolog on hi publicava els meus ara enyorats escrits, quan vaig adonar-me que ja era massa tard per guardar-los, va ser quan tot el meu contentisme confiat va entomar la gran estomacada de la que avui s'intenta d'aixecar, bé, tant se val! El tema principal és que dono per encetat aquest nou bloc, engendrat amb l'esperança de reprendre la melodia del contentisme confiat dels meus escrits. Ara faré una festeta amb la meva fidel estimada, la Xibeca, i per celebrar-ho d'una manera especial fins i tot cuinaré, llom arrebossat amb patates fregides i espècies, coses del viure sol i no saber cuinar, i saborosíssim tot.

A continuació us poso un dels únics escrits que conservo de quan vaig arribar a la Barcelona de principis d'octubre de l'any passat.

Can Fanga

Aquest matí sortia de la feina acompanyat per la fressa del sol matinal i la llum sòrdida d’una munió de motocicletes corrent com vespes. Quan entro a la feina molts cops estic sense gaire forces i endormiscat, i en canvi quan en surto tinc una energia i unes ganes de fondre’m al món barceloní que mai me les acabo. Un exèrcit d’homes amb corbata, diari i maletí s’esperen a l’altra banda del pas de zebra tot esperant que el semàfor marqui l’inici de l’estampida, i es que la vida a Barcelona ja n’és un doll, de salvatge, i si no vols rebre topades has d’anar esquivant la gent pels carrers, que són la pista de la cursa que diàriament s’esdevé al món barceloní entre la pressa, la cultura i la diversitat. Però la pista és de primera, de vegades és encantador caminar per carrers nets, sense ni una gota de brutícia i on la olor predominant és la dels perfums i les colònies fresques. Vulguis o no s’encomana, la Ciutat Comtal t’encomana el seu tarannà. Tinc la sensació que Barcelona t’ensenya la seva visió del món si li pares una mica d'atenció. Quan hi vas, Barcelona et transmet vitalitat i esperit de fer les coses bé; potser ho fa que és la capital d’un gran país -que, sigui dit de passada, tot i volgut mesell i petit, és dels més dignes i grans que existeixen-. No sé perquè, però Barcelona s’insinua un lloc propici per l’èxit, és un punt en mig del món on s’hi freguen la bellesa i l’esperit de la lluita. I pel camí et van parlant les fantasies d’en Gaudí barrejades amb el cafè dels estudiants, l’eficàcia del metro i l’elegància de les bicicletes, la dolçor de les àvies -amb les seves respectives gossetes- i la sobrietat dels policies, l'alegre música del rodamón i la farla de l'alegre polític corrupte, el turista i l'immigrant, les festes nocturnes i les visites al museu amb una amiga. Al món barceloní tot és dinàmic i va a un ritme tan difícil de seguir com enganxós alhora.